divendres, 31 de desembre del 2010

El discurs del rei

El discurso del rey Tráiler - SensaCine.com

Bon dia, cinèfils.
Si pitjeu l'enllaç que encapçala aquestes línies, podreu visionar un tràiler de la pel·lícula que comento tot seguit, El discurs del rei, i que vam anar a veure ahir amb la meva estimada Gemma. En primer lloc, vull manifestar la meva complaença pel fet que el doblatge era en català, cosa que em va fer molt feliç. Amb tot, ateses les característiques especials de la pel·lícula, crec que, amb més força que mai, us haig de recomanar d'anar-la a veure en versió original. Aquest consell, que val per a sempre, aquí resulta gairebé imprescindible.  


El discurs del rei, filme de caràcter històric i biogràfic, se centra en un aspecte concret de la vida del monarca anglès Jordi VI (pare de l'actual reina), que patia una accentuada tartamudesa des de la seva infancia. Segon fill de l'anterior rei, va accedir al tron, a causa de l'abdicació del seu germà gran, Eduard VIII, en el període previ a l'esclat de la Segona Guerra Mundial. No farem  ara un recorregut a través de les peripècies de l'arbre genealògic de la monarquia britànica, però val a dir que va ser un moment d'especial intensitat en la seva història del segle passat.  
Tanmateix, la finalitat de la pel·lícula és una altra. Com he apuntat, s'ocupa bàsicament de recollir la lluita del personatge contra el seu problema de parla, molt conflictiu per a algú de la seva posició, i l'ajuda que va rebre de l'expert australià Lionel Logue. La relació entre ambdós, que s'inicià amb alguns entrebancs, va resultar extremadament profitosa i donà lloc a una amistat que va perdurar la resta de les seves vides.
La pel·lícula és un producte d'època típicament anglès. Per tant, absolutament impecable. El rigor històric està molt treballat, malgrat que el filme no aprofundexi tot el que seria possible en els enfrontaments interns de la família reial, en el vessant polític i en els afers d'estat. Aquestes qüestions només es mostren com un esbós que emmarca l'aspecte concret que el film pretén reflectir.  
L'atmosfera de l'època, l'ambientació, el moviment de càmera, la música, la fotografia, el diàleg, els primers plans: tot pot ser catalogat d'esplèndid. L'espectador que, com la Gemma i jo (amants inclements del cinema anglès), va predisposat a gaudir d'un producte d'aquestes característiques, no es pot sentir decebut en cap moment. Tot respon a les més altes espectatives, perquè la pel·lícula és perfecta.

  
Penso que gran part de l'èxit rau, sens dubte, en la brillant interpretació del conjunt del repartiment. Quin plaer veure'ls a tots a la pantalla!
Helena Bonham Carter està superba, com també ho està un Derek Jacobi molt carismàtic en el paper de l'Arquebisbe de Canterbury.  
De Geoffrey Rush què podem dir que no s'hagi dit ja al llarg de  la seva extensa carrera? Sincerament, no trobo els adjectius. Tal vegada "incommensurable" podria ser-ne un. 
Tanmateix, em sento especialment contenta per l'actuació de Colin Firth. El considero un dels meus actors preferits, un home amb una capacitat enorme tant per al drama com per a la comèdia, que es creix com un gegant en el paper del rei tartamut. Comprendreu ara que us recomani veure la pel·lícula en versió original. No es pot copsar en la seva grandesa la interpretació de Firth si no sentim la seva veu. Firth broda el paper, així de clar. Li desitjo que li atorguin tots els premis haguts i per haver.   


En fi, benvolguts cinèfils, podria allargar-me molt més, però no es tracta d'això, sinó de despertar-vos el desig d'anar al cinema. Personalment, no penso disfressar, en el darrer dia de l'any 2010, el meu entusiasme. No us perdeu la pel·lícula i gaudiu-la pausadament, amb atenció, aprofitant tots els matisos del so i de la imatge. De ben segur que no us en penedireu.

Mentrestant, us desijto un bon final de l'any que avui s'acaba.
I, per descomptat, Feliç 2011! Que els déus siguin generosos i ens deparin molt bon cinema!



dimecres, 29 de desembre del 2010

Un any 2011 de cine!


A tots els cinèfils que passegeu per aquí assíduament, i a aquells que només ho feu de tant en tant, permeteu-me que us feliciti l'any que s'acosta. Des d'aquí, prometem-nos lluitar tots plegats per la nostra llengua, que patirà (i de valent) per assolir l'estatus que li pertoca a les pantalles del seu mateix país.


També vull felicitar els col·laboradors d'El Racó, l'Aurèlia Pessarrodona i l'Elies Villalonga, per la seva desinteressada i sempre alegre i oportuna participació. 
I apa, res més. A continuar parlant del setè art.
Si m'ho permeteu, us acomiadaré amb una frase de cine que, no ens enganyem, em sembla molt necessària i adequada. 


Que la força ens acompanyi, cinèfils!
Feliç 2011!


dijous, 23 de desembre del 2010

Un altre adéu: Blake Edwards



Darrerament m'estic preocupant, perquè aquest bloc ha esdevingut una mena de lloc d'esqueles, elegies i panegírics. No paren de desaparèixer per sempre cineastes, actors, directors. Gent del setè art que, d'una manera o d'una altra, han significat quelcom per a mi i, per descomptat, per a la història del cinema.
Avui li ha tocat el torn a Blake Edwards. He escrit un article a CatalunyaPress on en parlava, de manera que, aprofitant l'avinentesa, en faré aquí una mica de refosa.

Blake Edwards ha mort als 88 anys. Director, productor, guionista, actor, és l’artífex (parlo en present perquè la seva obra continua ben viva) d’un munt de pel•lícules de signe molt divers. Tot i que és força més conegut per les seves comèdies (només cal recordar-ne algunes de tan antològiques com La pantera rosa o El guateque), la veritat és que també li devem metratges prou compromesos (citaré, per exemple, Dias de vino y rosas, de 1962, una dura aproximació al tema de l’alcoholisme) o esplèndidament exquisits (Desayuno con diamantes, basada en la novel•la de Truman Capote i amb la dolça i elegant Audrey Hepburn).


El llegat d’Edwards és extensíssim. Resulta absolutament impossible de reproduir en aquest article. D’altra banda, tampoc no fa cap falta, perquè una ràpida consulta internàutica ens permetrà esbrinar tot allò que vulguem. En canvi, a mi m’agradaria remembrar certs aspectes concrets, com el fet d’haver-se sabut envoltar sempre d’un conjunt de professionals de primera categoria. Destaca la banda sonora de moltíssimes de les seves pel•lícules, que en alguns casos han esdevingut èxits de fama mundial. Precisament el tema de La pantera rosa o el deliciós Moon river de Desayuno con diamantes (ambdós compostos per Henry Mancini, desaparegut el 1994) en són exemples paradigmàtics.



Tanmateix, per a mi la millor pel•lícula d’Edwards, una de les meves preferides i que em té el cor inevitablement robat, és la comèdia musical Victor Victoria, de 1982. El film posseeix un tret remarcable. La capacitat de posar damunt la taula, a partir de l’humor i de la música, un debat delicat i tendre, extremadament intel•ligent, al voltant de l’homosexualitat, de la transsexualitat, dels problemes de gènere. De la poca importància de l’orientació sexual de l’ésser humà i de la necessitat de destacar en primer lloc allò que realment importa, els nostres veritables valors com a persones: l’amistat i l’amor. Poques vegades he vist al cinema un tractament més eficient del tema. I és que, mitjançant la lleugeresa de la comèdia, de vegades resulta fàcil fer grans declaracions de principis. Si no em creieu, us remeto a d’altres comèdies igualment sensibles amb la qüestió: Las aventures de Priscil•la, princesa del desierto o In and out.


El cert és que a Victor Victoria la màgia del cinema es combina de manera magistral (actors en estat de gràcia, música impecable, diàlegs plens d’enginy i un guió esplèndid). I això que es tracta d’un remake, concretament de la pel•lícula alemanya, de 1933, ViKtor und Viktoria, dirigida per Reinhold Schünzels.



Per tant, estimats lectors, avui us recomano l’exercici de tornar al passat. Els DVD i la presència del cinema a la xarxa (que Sinde em perdoni, per Déu!) ens permeten recuperar amb un esforç mínim un munt de pel•lícules que paga la pena veure. No us sembla que podria ser una bonica activitat en aquestes festes tan familiars i casolanes? Pares, germans, tiets, avis. Tots al voltant de la tele o de la pantalla de l’ordinador per gaudir d’aquestes magnífiques pel•lícules.
Jo, per part meva, ho tinc molt clar. Ja us puc garantir una cosa: a casa, mirarem Vïctor Victoria.

dissabte, 18 de desembre del 2010

Bon Nadal, cinèfils

Benvolguts cinèfils,
Amb dues imatges de la pel·lícula nadalenca per excel·lència, Qué bello es vivir, dirigida per Frank Capra el 1946, vull desijtar-vos a tots un Bon Nadal i un feliç 2011. Que tinguem moltes oportunitats de continuar trobant-nos aquí per parlar de cinema.
De pas, vull aprofitar per dedicar-li aquesta petita entrada al meu pare, l'autèntic i beneït culpable del meu amor pel setè art.
Fins ben aviat a tots.


diumenge, 5 de desembre del 2010

Entre lobos

Ahir vaig anar al cine a veure l’ambiciosa producció hispano-alemanya, dirigida per Gerardo Olivares, intitulada Entre lobos. Una pel·lícula de gran pressupost, allunyada de l’estil del cinema europeu (i sobretot espanyol) més habitual. Us enllaço damunt del títol una pàgina on hi trobareu interessant informació, que servirà de segur per aclarir algunes de les preguntes i curiositats que una cinta d’aquestes característiques pot despertar.
Per a algú com jo, admiradora confessa dels llops ˗sobre els quals he escrit contes, poemes i articles˗, que s’empassa religiosament tots els documentals que en parlen i que, fins i tot, pertany a un grup de fèisbuc anomenat “Hermandad del lobo” (als membres del qual aprofito per saludar), resultava un dolç i desitjat imperatiu anar corrent al cinema. Afortunadament, la pel·lícula no m’ha decebut. Mentre assistia a la projecció, he sentit que vivia una experiència molt emocionant.
Entre lobos té moltes virtuts, la primera de les quals és no caure en l’exageració ni en l’excés d’imaginació carrinclona a l’estil dels productes americans d’animals. El món dels llops i la seva interacció amb els humans, i especialment amb el protagonista, està enfocat des de la naturalitat i la versemblança, ajustant-se a les lleis de la natura d’una manera força creïble. Per tant, que ningú no s’esperi trobar una nova versió de Tarzan o de Lassie. Entre lobos posseeix tot l’aire ˗absolutament intencionat˗ d’un documental rigorós. L’esperit de Félix Rodríguez de la Fuente, en qui no he deixat de pensar en tota la tarda, semblava planejar pel damunt de les imatges. El seu amor pel llop ibèric, pels boscos i les aus; el seu respecte reverencial per la vida i la terra, han estat amb nosaltres, fent-nos companyia com un tresor del passat.

La història està basada en un fet real. Fins i tot el seu protagonista vertader apareix en els darrers fotogrames de la pel·lícula. La duríssima infantesa i joventut del pobre pastor de cabres sense mare, separat brutalment de la família per culpa d’una cruel madrastra, sembla directament extreta d’un relat de Charles Dickens. I, tanmateix, és verídica. Com ho és la recreació d’aquella Andalusia latifundista (gairebé en règim feudal) que encara imposava la llei del “Señor” com si aquest fos un déu. En plena postguerra espanyola, quan encara les muntanyes de Sierra Morena aixoplugaven refugiats del franquisme que eren tractats com a bandolers, el petit Marcos es veu abocat a viure sol en companyia dels llops.
S'hi va passar 12 anys, que ell confessa els més feliços de la seva vida. L’exaltació de la natura, el tractament respectuós i proper de les comunitats de llops, el personatge entranyable de la petita fura, el mussol, els conills; fins i tot les imatges colpidores de l’arribada dels voltors, resulten impressionants. La fotografia és magnífica. Entre lobos no és una cinta de diàlegs, evidentment, sinó un espectacle de bellesa plàstica, d’enteniments tàcits, de bategant i ancestral primitivisme, d’acció i emoció mesurades i contingudes.
El director fa una boníssima feina. Decididament, aposta a tots els nivells per una versemblança no sempre fàcil en un film tan allunyat de la quotidianitat. En canvi, se’n surt prou bé. Destaca un suau realisme que, malgrat no complaure’s en la truculència, tampoc no cau en un endolciment feixuc. Com a filòloga, vull destacar l’encert de decantar-se per la utilització del registre dialectal, que reforça sens dubte la sensació d’estar reproduint la realitat.
La feina dels actors m’ha semblat magistral, senzillament. Sancho Gracia broda el seu paper i Juan José Ballesta m’ha fet una enveja inimaginable, jugant amb els llops, rebolcant-s’hi, gaudint com un boig. Li vaig veure una entrevista a la televisió i estava exultant. No m’estranya. Ha viscut una experiència que difícilment podrà repetir al llarg de la seva carrera. Amb tot, vull remarcar especialment la tasca del petit Manuel Camacho, que porta el pes del film a la seva curta edat i que m’ha deixat de pedra. Genial.
Entre lobos és una pel·lícula per a petits i per a grans. Crec que pot resultar un bon exercici de cara als nens. Porteu-los al cine, ara que ve Nadal. La cinta no resulta tan dura com per no ser suportable i explicable (per part dels pares, tasca afegida). En canvi, transmet uns valors que, gràcies a les meravelloses imatges, poden viatjar directament al cervell i al cor dels vostres petits.
Conèixer el món que ens envolta i potenciar el respecte envers els animals i la natura, benvolguts cinèfils, em sembla sempre una bona idea.



dilluns, 29 de novembre del 2010

Adéu, Leslie Nielsen (que riguis a gust)

Avui ha mort Leslie Nielsen, conegut sobretot pels seus papers còmics en les pel·lícules de la nissaga d'Aterriza como puedas.
Us enllaço damunt del seu nom l’entrada de wikipèdia. Així en podreu consultar la filmografia i saber més coses de la seva vida. Va néixer a Canadà l’any 1926. Per tant, tenia 84 anys.
No era un gran actor, segurament. En canvi, posseeix una significació especial en la meva vida.
Aterriza como puedas ha estat tot un símbol del cinema d’astracanada, tant per a mi com per a la meva família i amics. Un cinema esbojarrat, paròdic, intranscendent, però absolutament irressistible.
No sé les vegades que l'he vist. A casa ens la sabem de memòria i, com si es tractés d'un acudit, només ens cal insinuar quatre paraules per recordar-la de cap a peus i fer-nos un fart de riure.

També em ve al cap un dia, quan la meva filla era encara una nena, que vam anar totes dues al cinema, a l'aventura. Hi feien Atrápalo como puedas 33 1/3. No en teníem ni idea de què anava i, en visionar les primeres imatges, vam pensar, però què és això? Què estem mirant? Tanmateix, al cap de breus instants, així que vam acceptar les regles del joc humorístic que la cinta ens proposava, ens ho vam passar de meravella. Ara, després d'anys i panys, encara ho comentem de tant en tant. I, per descomptat, tornem a riure.

Amb Leslie Nielsen hem pogut exercitar moltes vegades aquest saníssim exercici, el de la riallada franca i sense complexos. Espero que descansi en pau. I que continuï igual de divertit allà on estigui.

dijous, 18 de novembre del 2010

XI Festival Internacional de Cinema Negre de Manresa

Com a cinèfila (i negrota) no puc deixar de fer-me ressó de la inauguració avui 18 de novembre de la XI edició del Festival Internacional de Cinema Negre de Manresa, que ha obert les portes amb un sentit record pel director recentment traspassat Luis García Berlanga. Poques vegades conflueixen en un mateix esdeveniment dues de les meves passions. Per tant, no puc evitar pensar que serà molt interessant. Us recomano d'anar-hi, malgrat jo no pugui fer-ho. Si premeu l'enllaç damunt del nom del Festival, hi trobareu tota la informació. I, si algú s'anima, aquí l'esperem amb la seva crònica.

Una abraçada i moltes gràcies, amics cinèfils (i negrots).


dilluns, 15 de novembre del 2010

LOS FANTASMAS DEL ROXY (i quelcom més)



Demà 16 de novembre fa 50 anys que va morir Clark Gable. En honor i en record d'un actor que m'encantava, símbol d'una època del cinema que mai no tornarà, he pensat a compartir amb vosaltres aquesta preciosa cançó. Des que Serrat la va publicar l'any 1987, dins del seu disc Bienaventurados, ha estat una de les meves cançons de capçalera. No podia ser d'una altra manera, perquè reflecteix a la perfecció tot allò que el cinema va representar per a mi al llarg de la infantesa.

Amb ella us deixo aquesta nit. I, amics cinèfils, que us aprofiti molt.



dissabte, 13 de novembre del 2010

L'adéu a Luis García Berlanga


Avui ens ha deixat Luis García Berlanga (1921-2010). Un dels bons, reflex excepcional de tota una època i, malauradament, dels pocs que encara eren amb nosaltres. Tinc la fatídica sensació que massa sovint, darrerament, he hagut d'acomiadar per sempre, en aquest petit racó cinèfil, gent que admirava.

Luis García Berlanga fou un home singular, un gran cineasta, algú capaç, amb intel·ligència i ironia, d'anar capejant el temporal enmig de l'obscurantisme franquista. Ens ha llegat diverses obres mestres, gairebé insòlites per a la seva època, algunes de les quals, in memoriam, recordo més avall.

Però no són les úniques. Considero absurd, havent-hi tants enllaços a la xarxa, posar-me a fer una llista de la seva filmografia. Més m'estimo recordar la seva veu agradable i franca, el seu finíssim humor i la seva genialitat a l'hora de revestir d'entranyable quotidianitat les crítiques i les denúncies més punyents.

Per sort, la seva vida ha estat llarga i fructífera. Ha mort als 89 anys. Amb ell, sembla desaparèixer tot un període. Però estic segura que, des de l'univers de les estrelles, sempre serà amb nosaltres.

Descansi en pau.

El verdugo (1963)



Calabuch (1956)



Bienvenido Mister Marshall (1953)

dilluns, 18 d’octubre del 2010

Sitges 2010. Crònica del nostre enviat especial Elies Villalonga

L'Elies Villalonga, que com veurem s'ho ha passat a Sitges d'allò més bé, ens ofereix, amb un to no exempt d'humor, una crònica molt personal del seu pas pel Festival. A més, aquest any, dominador de les noves tecnologies, ha enregistrat un reportatge gràfic i tot. Com veieu, al Racó de l'Anna no ens estem de res. Gràcies, Elies.

L'ELIES TAMBÉ VA FER DIAPOSITIVES DE L'ACTE D'ENTREGA DE PREMIS. US LES ENLLAÇO AQUÍ MATEIX I LES PODREU VEURE. GRÀCIES.


Sitges 2010. Crònica Final, d'Elies Villalonga


Enguany, els meus amics i jo –fidels seguidors del festival any rere any– ens vam decantar per assistir a les sessions del dissabte dia 16 d’octubre i a la gala final. El reclam de l’actriu Rebecca de Mornay va ser definitiu.

Començàrem el dia amb una passejada matinal pel Passeig de Sitges (feia un sol increïble), tot remenant en les paradetes temàtiques que envolten l’entrada del Palau de Miramar. La continuació va ser la tria de restaurant per anar a dinar. Aperitiu i àpat. Ja amb la panxa plena, ens dirigírem cap al cinema Retiro per a veure la primera pel·lícula: Bedevilled, òpera prima del director sud-coreà Jang Cheol-soo.

A diferència d’altres experiències que havia tingut prèviament amb el cinema coreà, Bedevilled em va semblar un film molt sòlid, amb un bon guió i unes interpretacions més que acceptables. Lluny del ritme frenètic a què estem acostumats amb els productes comercials americans, la cinta asiàtica manté una cadència lenta però efectiva, presentant-nos els aspectes més sòrdids del fosc món rural sud-coreà, recreant-se amb tot tipus de vexacions envers una de les protagonistes per part de tot el seu entorn familiar i veïnal. Masclisme en estat pur, en un ambient asfixiant, i amb un ampli ventall d’experiències violentes, físiques, psíquiques i sexuals.

Directa i sense embolcalls secundaris que desviïn l’atenció, és, en resum, una molt correcta pel·lícula. De tota manera –és la meva opinió– no crec que arribi a estrenar-se en els circuits comercials de Catalunya. Ja ho veurem.

Tan bon punt va concloure la projecció, vam enfilar cap a l’auditori de l’hotel Melià Sitges, on al cap d’una hora havia d’iniciar-se la gala de cloenda del festival. Després de prendre un refresc, vam apostar-nos en un bon lloc a l’entrada del recinte. Volíem gaudir de ben a prop l’arribada de la gran estrella de la vetllada, l’actriu nord-americana Rebecca de Mornay, que venia a presentar el seu darrer treball, Mother’s Day, i a recollir el premi “La màquina del temps” per la seva trajectòria cinematogràfica.

A poc a poc, el lloc es va anar omplint de curiosos i admiradors. L’estrella de Hollywood no va decebre. Afectuosa en tot moment i amb un posat elegant i alhora proper, va rebre el bany de multituds que s’esperava. Amb els seus 51 anys, la protagonista de pel·lícules com Risky Business i The Hand That Rocks the Cradle estava radiant d’alegria i felicitat. Ha mantingut tot el seu atractiu i destaca la inquietant i freda mirada que la caracteritza en tots els seus treballs.

Ja dins l’auditori, es va procedir al lliurament de premis del Festival, amb la conducció de Fina Brunet. Van destacar els films Rare Exports: A Christmas Tale (amb quatre guardons) i Rubber.

Pel que fa a Mothers Day, es tracta d’una recreació de la cinta de 1980 El día de la madre, en el qual una colla de germans irrompen en una casa (on s’està celebrant una festa amb diverses parelles) amb el propòsit de guarir un dels germans ferit en un atracament i recuperar uns diners perduts. La mare de tots ells, una esplèndida De Mornay, farà de mestra de cerimònies en tot el procés. En un escenari tancat, els personatges van modelant les seves actuacions i reaccions per tal de salvar la seva vida, traient el millor i el pitjor que tenen a dins. Violència a dojo, sang i maltractaments de tota mena en un llargmetratge al més pur estil de Hollywood que de ben segur farà les delícies dels amants del gènere d’acció. I amb la protagonista femenina fent de dolenta dolentíssima i atrapant l’espectador amb el seu magnetisme personal.

En fi, espero tornar el proper any a gaudir d’aquest meravellós espectacle i, per descomptat, poder explicar-vos-ho aquí, al Racó de l’Anna.

Mentrestant, cinèfils, bona nit i a reveure!


dimecres, 13 d’octubre del 2010

Mor Manuel Alexandre, un secundari de luxe

Fins fa un moment no he sabut que ahir, dia 12 d'octubre de 2010, va deixar-nos per sempre Manuel Alexandre, un dels secundaris de luxe del cinema espanyol. Tenia 92 anys i una llarguíssima trajectòria al darrere, amb centenars de títols (no és una exageració) i multitud de premis. Va treballar amb els millors directors i va omplir les pantalles i les nostres llars durant dècades.
Jo el recordo a la perfecció. Nítidament. Una feina implecable i un carisme especial. Però, sobretot, recordo que en la gran majoria de pel·lícules espanyoles que han passat per la meva vida, ell sempre hi era. Amb la seva fesomia senzilla i la seva veu apocada, amb el seu físic suau i tendre. El recordo jove, madur, vellet. El recordo amb la barbeta i les mans tremoloses. Amb la mirada neta.
Un actor de cap a peus que, sortosament, ha gaudit d'una llarga vida. De ben segur que el trobarem a faltar, però tenim les seves pel·lícules per recordar-lo. Sabem molt bé, cinèfils, que no ens ha deixat del tot.
Descansi en pau per sempre enmig del cel rutilant de les estrelles del cinema.

CINEMA EN MAJÚSCULES. AVUI: Vera Drake


Vera Drake, pel·lícula anglesa de l’any 2004 que aquí es traduí com El secret de Vera Drake, és una magnífica mostra del cinema britànic de contingut social. Fou escrita i dirigida per Mike Leigh, cineasta i director de teatre sempre preocupat per aquest tipus de temàtica. La cinta va reunir una quantitat més que significativa de premis i nominacions: 3 nominacions als Oscar, 1 als Globus d’or, 11 als premis Bafta, per no parlar de Venècia, dels Premis del cinema europeu, del David de Donatello, del Festival de Toronto i del Cercle de crítics de Nova York. A banda de les distincions a la pel·lícula i al director, destaca sobretot el reconeixement unànime a l’actriu protagonista, Imelda Stauton, la feina de la qual tothom va lloar sense restriccions. Com va manifestar, arran de l’estrena, el crític Rodríguez Marchante: «Sin Imelda Stauton, la película no podría ser lo que es ni tendría la complejidad moral que tiene». Crec que tothom que hagi visionat Vera Drake no pot deixar de compartir aquesta afirmació.

La pel·lícula respon indubtablement a l’estil contingut i mesurat del bon cinema britànic. Amb una tècnica narrativa molt teatral, les imatges van desgranant una història que ens introdueix amb viva sensació de realisme en l’ambient de la societat anglesa de l’inici dels anys cinquanta, en plena postguerra. Amb un aire de minuciositat que quasi ratlla el naturalisme, l’espectador se sent des del primer minut absolutament implicat.

L’acció té lloc en un barri obrer del Londres de 1950. Vera Drake és una mare de família de classe baixa que treballa de sol a sol: el paradigma del personatge femení, generós i servicial, que dedica la vida a tenir cura de la gent del seu entorn. Fa feines a diverses cases riques, s’encarrega de les tasques domèstiques, del marit, dels fills (un noi i una noia ja adults, però joves) i de la mare malalta, sola i alcoholitzada. Per si això fóra poc, sempre troba un moment per ajudar els veïns que ho necessiten (un home invàlid i la seva esposa deprimida o un jove al qual convida a casa a sopar perquè pensa que s’alimenta malament i que acaba esdevenint el promès de la filla). Vera exerceix d’autèntic àngel del barri. No es queixa mai. Sempre té bon humor, el somriure als llavis i un mot de consol per a tothom.

El tema central de la pel·lícula fa referència a una qüestió tan vella com l’espècie humana i, alhora, encara de rabiosa actualitat. I no només en el temps de la ficció cinematogràfica, sinó també en la nostra societat del segle xxi. Es tracta de l’avortament. Vera, sense rebre res a canvi, de manera absolutament desinteressada, es dedica a “ajudar” noies que ho necessiten. Amb naturalitat, amb amor, envoltada de l’anonimat i del silenci. Plena de delicadesa, porta vint anys “ajudant” les dones que es troben en situacions insalvables. La casada que enganya el marit mentre ell és a Corea i que s’ha quedat embarassada; la mare de família nombrosa i sense recursos que no pot mantenir més criatures; la immigrant de color que no té ningú; la dona sense escrúpols que ja ha passat repetidament per l’experiència d’avortar; l’adolescent acompanyada per la seva mare... un ventall de problemes humans que acaben configurant el punyent mosaic de la societat del moment. Una societat on el fantasma de la recent acabada Segona Guerra Mundial encara és molt present. Sovint els personatges en parlen, de la guerra: dels amics perduts per sempre, de les penúries passades, dels bombardeigs, de les batalles.

L’Anglaterra de l’any 1950 és una Anglaterra en reconstrucció, plena de mancances i amb una marcada divisió social. En aquest entorn, Vera Drake creu fer un servei a les dones que ho necessiten. Mai no jutja ningú. Mai no demana explicacions. La filosofia que la mou és absolutament altruista. I no acaba d’entendre l’enrenou que s’organitza quan la policia la descobreix: una de les intervencions surt malament i la noia pateix una greu infecció que quasi li costa la vida. Evidentment, Vera és detinguda, interrogada i empresonada. El seu món personal i familiar s’enfonsa, però ella no nega res. Simplement s’explica. El jutge, malgrat la manifesta bona voluntat de Vera, no pot minimitzar l’assumpte. No deixa de ser un delicte greu que, a dreta llei, posa en perill la vida de les afectades. Per tant, creu que ha d’aplicar un càstig exemplar. Per aquest motiu condemna Vera a la pena màxima estipulada per a algú sense antecedents: quasi tres anys de presó.

La pel·lícula posseeix un conjunt de matisos molt ben dibuixat, sempre amb l’objectiu, quasi documental, de mostrar la realitat de la societat de l’època. Així, coneixem l’antítesi de Vera, una amiga de la infantesa que la posa en contacte amb les dones que necessiten avortar. Vera hi confia plenament. Tanmateix, l’interès que mou aquest personatge és ben distint del seu: es tracta d’una d’aquelles supervivents que apareixen en tots els conflictes, que sap treure profit de les situacions límit i embolicar tothom. Viu de l’estraperlo, cobra pels avortaments i enganya Vera, que, en la seva bona fe, havia cregut cegament, al llarg de tota la vida, en l’altruisme compartit.

A banda del vessant de testimoniatge social, destaca fortament la magnífica construcció de la psicologia dels personatges. La família és el centre del món de Vera Drake, el refugi on tot està en calma. El marit l’estima profundament i reconeix la seva dedicació callada i constant. Malgrat la pobresa i la dura vida, l’home se sent feliç perquè es tenen l’un a l’altre. No pot desitjar ni demanar res més. També els fills són bones persones. La noia, callada i poc afavorida, treballadora i prudent. El noi, modern i dinàmic, però vinculat per damunt de tot als pares i a l’entorn. Gent senzilla i unida que es manté forta sota les ales protectores de la lluitadora Vera Drake.

El descobriment del delicte mostrarà escletxes en aquesta unió. No tothom pot afrontar des del mateix punt ideològic el tema de l’avortament. La divisió de la societat queda palesa en la divisió de la família i, de fet, és la disjuntiva que Mike Leigh planteja a l’espectador. El fill no pot aprovar l’actitud de la mare. Avortar és assassinar. La filla i el pare no van tan lluny. El més important és fer costat a aquella dona que els ha dedicat, sense una queixa, tots els instants de la seva vida. La panoràmica familiar es completa amb el germà petit del marit, més ben situat econòmicament i que, per gratitud passada, no els deixa sols. També és un bon home, però està casat amb un altre arquetipus femení, absolutament antitètic del personatge de Vera: la dona capriciosa i coqueta, materialista i exigent, que dóna prioritat a l’estatus social.

Hi ha una escena veritablement colpidora: Vera ofereix bombons a tothom. Agafar un bombó de la capsa significarà estar al seu costat. Qui no la recolza, no en menjarà. Amb tot, la família acabarà tancant files unànimement entorn de Vera. Tothom, sense excepció, patirà per ella, plorarà amb ella, sentirà com a propi el dolor intens de la sentència judicial.

El final de Vera Drake és impactant. Quan arriba a la presó i parla amb altres recluses, s’adona amb sorpresa que no és única al món. Allà, preses com ella, en alguns casos reincidents, troba companyes que també havien dedicat la seva vida a “ajudar” les dones que patien. L’espectador té la sensació d’assistir a un fet inevitable de la vida humana. A una mena de ritual compartit i ancestral.

Sempre hi haurà dones que ajudaran altres dones a resoldre el problema que pot trencar les seves vides per sempre. Sempre existirà l’estranya cadena femenina enllaçada per les baules solidàries del patiment i de la comprensió.

Mitjançant la història qualsevol d’una dona qualsevol en una ciutat qualsevol (per més que la pel·lícula, com he volgut fer palès, sigui molt britànica), Mike Leigh eleva el particular a la categoria d’universal. Posa damunt la taula un problema omnipresent, inherent a la condició humana, que referma la nostra feblesa i les misèries eternes de la nostra societat.



diumenge, 10 d’octubre del 2010

25 anys sense Orson Welles

Avui es compleixen 25 anys de la mort d'Orson Welles, el gran monstre. No pretenc a hores d'ara confegir la seva biografia, que he enllaçat convenientment damunt del seu nom, ni copiar la seva filmografia, que també us enllaço. Tampoc no és el moment de comentar una rere l'altra les seves pel·lícules, una bona part de les quals es troben al cim més elevat de la història del setè art.

Tanmateix, aprofitaré l'efemèride per compartir amb vosaltres, amics cinèfils, un record entranyable. Tot i que m'agrada molt el cinema de Welles en general i que no puc deixar d'acceptar que ens va llegar diverses obres mestres, jo he de reconèixer que la pel·lícula que prefereixo és The third man (El tercer home), en la qual només hi va participar com actor. Està basada en la novel·la homònima de Graham Greene i dirigida l'any 1949 per Carol Reed. L'escena de la persecució del malvat Harry Lime (Welles) a través de les clavegueres de Viena em sembla antològica.

El cas és que un dels èxits de la pel·lícula consistí en l'encert de la seva magnífica banda sonora, composta per Anton Karas. I aquí és on jo volia arribar, perquè, a casa meva, la música d'El tercer home posseeix una història peculiar.

La meva filla Mireia, que ara ja és una dona, comptava tan sols 9 mesos quan un dia que plorava a cor què vols va sentir a la televisió aquesta tonada. La criatura, amb els pulmons ben expandits i la carona plena de llàgrimes, va callar en sec. La seva mirada va dirigir-se lentament cap el televisor i, embadalida, va restar en suspens per uns moments. Tot seguit, com si algú li hagués donat corda, va començar a ballar amunt i avall, amunt i avall, com una molla.

Nosaltres, pares joves però previsors, vam córrer a enregistrar en el nostre flamant vídeo (un estri d'última generació, un Sony Betamax) la pel·lícula en qüestió. No debades era un títol que ens agradava moltíssim! Tanmateix, cal reconèixer que les nostres intencions no eren tan transparents. Poc tenien a veure amb qüestions cinèfiles i motivacions culturals.

Perquè... endevineu quina sintonia vam usar a partir d'aquell moment per fer callar la nena?

Doncs sí. La banda sonora d'El tercer home. I us he de dir, benvolguts cinèfils, que no fallava mai.

Avui, 10 d'octubre de 2010, un record emocionat per a Orson Welles (1915-1985). Dencansi en pau.


dijous, 7 d’octubre del 2010

SITGES Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya


Avui arrenca la 43 edició del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges, que se celebra del 7 al 17 d'octubre.

Com sabeu, cinèfils, es tracta d'un dels més acreditats festivals del món pel que fa al gènere fantàstic i de terror (per no dir el més acreditat).

Enguany, tal com palesa l'inquietant cartell anunciador, es ret homenatge a la pel·lícula de Stanley Kubrick El resplandor, que compleix 30 anys.

El racó de l'Anna vol anunciar-vos que, com ja vam aconseguir l'any passat, l'Elies Villalonga hi assistirà en qualitat de corresponsal del nostre bloc. Per tant, esperem amb delit la seva crònica i les seves fotos.


Mentre ens esperem, cinèfils, rebeu una salutació ben cordial.

diumenge, 3 d’octubre del 2010

CINEMA EN MAJÚSCULES. AVUI: Farenheit 451


Farenheit 451 és el títol d’una novel·la de 1953 escrita per Ray Bradbury, autor nord-americà nascut a Waukegan (Illinois) l’agost de 1920. Molt conegut per la seva literatura fantàstica i de ciència ficció, Bradbury destaca tant en la narrativa breu, amb reculls de relats tan emblemàtics com Cròniques marcianes i L’home il·lustrat, com en la novel·la, on hi trobem títols que a hores d’ara ja podem considerar universals. Entre ells, el mateix que avui tenim entre mans, Farenheit 451.
Farenheit 451 és una obra futurista i inquietant que se situa dins del grup de les distòpies (utopies negatives) a l’estil de 1984 de George Orwell o d'Un món feliç, d’Aldous Huxley. Amb elles, té en comú la plasmació d’una societat anòmala i sense llibertat, on l’Estat manté un alt nivell d’intervencionisme per tal de controlar el pensament de la població. En aquest cas, la intervenció es concreta en la persecució incansable i sense excepcions dels llibres i dels seus defensors.
L’any 1966, sota l’eximia direcció de François Truffaut, va aparèixer el film, de producció anglesa. Va esdevenir un gran èxit, fins el punt que actualment està considerat com un dels títols de culte de la ciència ficció. Val a dir que, evidentment, tant la novel·la com la pel·lícula representen molt més que un simple producte d’entreteniment a l’estil de moltes de les obres del gènere. Es tracta d’una compromesa i intel·ligentíssima reflexió al voltant de l’home modern (situem-nos en la meitat del segle passat, en plena Guerra Freda) i de l’esdevenidor cap el qual caminava (o camina) la nostra societat.
Podeu imaginar-vos el malestar d’una persona com jo, que viu immersa –per vocació, per feina, per plaer, per convenciment, per amor– en el món de la literatura. Al llarg del visionat de la pel·lícula, he sentit un pregon calfred que recorria de dalt a baix la meva columna vertebral. La sensació colpidora i desestabilitzadora no m’ha abandonat en cap moment. De fet, continua burxant-me ara mateix, mentre escric aquest article. La visió de la crema dels llibres (sempre m’ha passat: recordo ara títols com Àgora o El nom de la rosa, on sengles biblioteques són destruïdes) m’ha generat un dolor profund.
A Farenheit 451 els bombers no són un cos públic destinat a ajudar els ciutadans, rescatar gats dels arbres, salvar vides i apagar incendis. Res més allunyat de la realitat. La seva comesa principal consisteix, com si d’un cos policial es tractés, en buscar els infractors de la llei imposada per l’Estat censurador: la gent que amaga llibres, la gent que llegeix. Els bombers no apaguen focs, els provoquen. Cerquen els llibres de manera frenètica i despietada. Quan els troben, els amunteguen i els cremen públicament, a la vista de tothom. El títol, Fahrenheit 451, fa referència precisament a la temperatura (equivalent a 233ºC) a la qual el paper s’inflama i crema.
És veritat que abans els bombers apagaven focs?– pregunta amb estranyesa, en una seqüència de diàleg prou entenedor, una de les protagonistes. La noia no coneix aquesta realitat. No ho pot concebre. Per a ella, en una societat on les cases són totalment ignífugues, els bombers han esdevingut els experts en provocar incendis, no en sufocar-los.



Farenheit 451 constitueix una denúncia de l’intervencionisme de la cúpula totpoderosa que, des de l’ombra, dirigeix el destí del món. El poder establert nega la individualitat i preconitza l’hedonisme a ultrança. Que la gent es distregui, que no es preocupi ni es plantegi interrogants, que no intenti saber. Que la gent no pensi. L’Estat subministra als ciutadans innumerables píndoles de mil colors per tal que estiguin contents, detall que m’ha recordat les dosis de soma que prenien els personatges de Huxley a Un món feliç. La desinformació és total, les guerres se silencien, les dones no es plantegen on són els seus marits quan marxen de viatge. Ni tan sols no qüestionen el motiu de la seva mort en el cas que, en algunes d’aquestes guerres “inexistents”, desapareguin per sempre. Al contrari: accepten de bon grat qualsevol explicació oficial, per recurrent i inversemblant que resulti. La tecnologia envaeix els espais privats i públics; la uniformitat esdevé total. Les cases tenen un telèfon damunt de cada moble. La màxima diversió de la població consisteix en interaccionar de manera dirigida amb les pantalles de televisió que presideixen els racons de totes les llars.
Priva la fal·làcia d’una imatge irreal i idíl·lica creada pels dominadors, que titllen d’“insociables” els defensors de la literatura. Els còmics que s’imprimeixen només tenen vinyetes il·lustrades, sense diàlegs. Les paraules representen un greu perill. Un perill que desestabilitza, que fa trontollar l’ordre establert. Els llibres són concebuts com un terrible enemic. No aconsegueixen altra cosa que generar idees noves, pensaments, inquietuds, neguits, evolucions. L’Estat totalitari considera que “els llibres no diuen res”, que “les biografies són vides d’homes morts que sustenten la vanitat” o que “la filosofia encara és pitjor que les novel·les perquè cada teoria filosòfica sosté punts de vista diferents”. Els veïns es delaten sense remordiments els uns als altres per tal de mantenir el suposat estat de beatitud. La cultura ha estat anihilada i, amb ella, la llibertat.
L’argument volta entorn del personatge de Montag, un dels cremadors de llibres, ben considerat a la feina i amb un futur professional prometedor. Tanmateix, quan coneix una dona que el sacseja amb preguntes pertorbadores, cau en una crisi de replantejament personal. I comença a guardar llibres. I comença a llegir. En iniciar-se en la lectura, mentre desgrana amb veu vacil·lant les primeres pàgines de David Cooperfield, sent com s’obre davant seu la bellesa del món perdut. La veritat de la història de l’espècie humana, d’una realitat artística i cultural que li han negat impunement. Tremolant de por i d’emoció, s’adona de la gran infelicitat d’aquella societat lineal i emmudida en la qual es troba. Comprèn extasiat que “els llibres tenen vida, em parlen” i que “darrere de cada llibre, hi ha un home”.
La pel·lícula té moments extraordinàriament lúcids, com la seqüència en què Montag està consultant una enciclopèdia i llegeix l’entrada del mot “rinoceront”. No sap què és, ningú no li ha ensenyat. En desaparèixer la coneixença d’un mot, desapareix també la realitat que designa.
O quan, en unes golfes plenes de mobles vells, ell i la seva acompanyant descobreixen un balancí.
-Saps què és això?- pregunta ella.
-No, no ho havia vist mai.
-Es diu “balancí”. M’han explicat que abans, ja fa molt temps, la gent sortia a la porta de casa seva, s’hi asseia tranquil·lament i passava l’estona xerrant amb els veïns i amb la gent que passejava pel carrer.
Quan Montag copsa la tràgica situació social, li resulta quasi impossible no descobrir-se. Gairebé no sap com dissimular la seva evolució personal. Només vol llegir, devorar literatura. Viu la terrible experiència d’haver de participar en el descobriment i la destrucció d’una esplèndida biblioteca clandestina. Allà, enmig de la muntanya de llibres que crepiten entre les flames, la dona de la casa s’autoimmola, triomfant i victoriosa. Com una nova Joana d’Arc que no vol renunciar a les seves creences, el personatge mor cruelment mentre l’espectador també assisteix, astorat, a la desaparició esfereïdora de milers de títols de la literatura i del saber universal.
Flaubert, Cervantes, Shakespeare, Aristòtil, Austen, Carroll, Orwell, Proust, Schopenhauer, Dickens, Swift, Nabokov, Brontë, Tolstoi, Balzac, Defoe, Twain, Nietzsche, Melville, Allan Poe, Wilde, Molière, Stevenson, Genet... la llista d’autors i d’obres que hi apareixen és tan llarga que quasi podria ocupar la totalitat d’aquest article.
El succés marca definitivament l’actitud de Montag, que entra en contacte amb la resistència clandestina a través de la noia que, des de l’inici de la història, havia intuït que ell podia canviar, que ell podia esdevenir un nou aliat. Després de la descoberta de la biblioteca, els fets es desencadenen precipitadament. Montag, delatat per la seva pròpia esposa (absolutament fidel al sistema), ja no pot –ni vol– continuar amb la gran mentida. No intenta negar la seva condició de defensor de la paraula. Perseguit pels bombers, antics companys, es veu obligat a fugir.
El desenllaç de l’obra és absolutament colpidor. Els homes i les dones de la resistència s’amaguen pels boscos, en indrets incòmodes, en cabanes aïllades, en la boira i el fred. Viuen en petits grups apartats del món. Ja no importen com a individus. Han renunciat a tot. Han perdut el seu nom. Carreguen sobre llurs espatlles una responsabilitat immensa: han esdevingut els guardians del coneixement humà. Cadascun ha adoptat orgullosament un nom que el distingeix: el títol d’una obra literària universal. Ja no són només persones. Són els homes-llibre. Atresoren en la seva memòria el conjunt del saber i de la literatura de tots els temps, que transmeten de generació en generació. És magnífic veure com un oncle a punt de morir traspassa al seu nebot, encara un nen, les paraules exactes del llibre que preserva. La seqüència que clou la pel·lícula resulta així mateix fortament estremidora. Centenars d’homes i dones anònims, perduts en la boira, caminant sense rumb i repetint incansablement els mots dels llibres, un cop rere un altre, per tal de no oblidar-los mai.
L’al·legoria distòpica no té un to críptic a Farenheit 451. L’espectador en cap moment no sent cap dubte en relació amb el missatge que la pel·lícula pretén transmetre. Tanmateix, aquesta circumstància no afecta el resultat. Malgrat els anys transcorreguts, continua essent d’una rabiosa vigència.
Que ningú no esperi trobar a Farenheit 451 efectes especials o muntatges típics de la ciència ficció. La pel·lícula data de 1966 i aquest fet resulta prou evident. Tanmateix, aquesta no és l’única raó. Queda clar el poc interès de Truffaut en reproduir la imatge futurista tòpica, amb un món fantàstic farcit de robots i de taxis voladors. Hauria estat un error i una distracció de la fita principal. En aquest sentit, no hi ha concessions a la comercialitat, característica d’altra banda inherent a l’estètica cinematogràfica de la nouvelle vague. Allò que importa a Farenheit 451 és el contingut: obrir els ulls de l’espectador (com Bradbury volia fer amb el lector) davant de dues circumstàncies que, no per procedir d’una ficció imaginativa, perden la seva referència real.
La primera, l’existència d’una censura fèrria que la humanitat arrossega, en major o menor grau, al llarg de la seva història. El foc n’és un símbol. El foc destructiu i devastador que durant segles s’ha utilitzat per esborrar allò que, des del poder, no convenia conservar.
La segona, la meravella que representa la creació humana. La força de la cultura, de l’escriptura, de l’art. El poder, sempre temut pels dominadors, de la paraula.
Farenheit 451 és un cant punyent i ferm a la potència de la veu de l’home. Una oda al valor de la creativitat, al tresor que estem obligats a preservar i transmetre. Un homenatge a la literatura i a tots aquells narradors, filòsofs, poetes, dramaturgs, pensadors, científics, investigadors, matemàtics, físics, artistes... que han configurat i configuren el passat, el present i el futur de la humanitat. Que donen forma, per sempre, al nostre patrimoni universal.


Fitxa tècnica

Títol original: Fahrenheit 451
Any: 1966
Direcció: François Truffaut
Producció:
Lewis M. Allen
Guió: François Truffaut i Jean-Louis Richard
Direcció de fotografia: Nicolas Roeg
Música:
Bernard Herrmann
Intèrprets: Oskar Werner, Julie Christie, Cyril Cusack, Anton Diffring, Jeremy Spenser, Bee Duffell, Alex Scott, Michael Balfour.

Moltes gràcies, cinèfils


El racó de l'Anna vol agrair a tots els cinèfils que persevereu en visitar-nos l'esforç en les votacions d'aquest estiu per a la tercera edició del Premis Blocs Catalunya.

Tot i no haver guanyat, el gran repte és continuar dia a dia i, sobretot, gaudir intensament de la nostra passió, el cinema.
Milers de gràcies, amics.

dimecres, 15 de setembre del 2010

Todo lo que tú quieras

Todo lo que tú quieras és la tercera oferta cinematogràfica del director madrileny Achero Mañas, després d'El Bola (2000) i de Noviembre (2003). Com veiem, Mañas no es prodiga en excés, la qual cosa segurament indica que planeja molt bé els seus projectes. De moment, val a dir que el resultat em dóna la raó. El seu cinema demostra talent, intel·ligència i una factura més que interessant.
Todo lo que tú quieras és una delicada reflexió al voltant de la paternitat. Com a concepte general i també com a materialització concreta en la societat actual. Juan Diego Botto (superb) interpreta un vidu jove que s’ha de fer càrrec de la seva petita filla. Per aconseguir la felicitat de la nena, serà capaç de tot. I no us imagineu a què em refereixo quan dic “de tot”. La pel·lícula fou estrenada el passat divendres, de manera que, com sempre, no penso desvetllar massa més, a desgrat dels resums que corren per la xarxa i que pràcticament ens ho expliquen tot. Per no parlar dels trailers en pantalla. Per tal de potenciar l’assistència dels espectadors en època de crisi, les distribuïdores no s’estan d’emetre de cap a peus les seqüències més significatives, de manera que, quan acaba l’anunci, tothom ja pot avançar fil per randa l’argument complet.
Però, en fi, tornem a la pel·lícula. Amb l’excusa de fer referència al paper dels pares (pares = homes, no al col·lectiu plural de pares i mares), el director (i autor del guió, convé no oblidar-ho) teixeix una tendra i original història que reivindica molts altres papers. Ens parla dels advocats, dels jutjats de família, de les injustícies al voltant de la custòdia i de les pensions dels fills, de la discriminació masculina, de la sexualitat equívoca (o no tant), del transformisme, de l'homosexualitat i de la hipocresia social.
El relat té tints inversemblants, però alhora resulta absolutament autèntic en la seva senzillesa i, sense arribar a tràgics excessos, planteja un camí obert envers la tolerància i la comprensió.
La feina dels actors és bàsica. A banda de Botto, que se supera en cada film, ens trobem amb la màgica sorpresa de la nena Lucía Fernández, que té un paper important i llarg del qual se’n surt esplèndidament. Per no parlar d’un magnífic José Luis Gómez en l’insòlit rol d’un entranyable i vell transformista.
Todo lo que tú quieras és una pel·lícula d’imatges suaus, de paraules i reflexions. Una petita joia sense pretensions, però joia al cap i a la fi. No us la perdeu, cinèfils. Us agradarà.

dissabte, 11 de setembre del 2010

Una col·laboració de luxe: Io, Don Giovanni, d'Aurèlia Pessarrodona

Amics cinèfils,

Avui em complau presentar-vos una col·laboració de luxe. Aurèlia Pessarrodona, doctora en musicologia, ens ofereix generosament la seva crítica de la pel·lícula de Carlos Saura, Io, Don Giovanni.

No és el primer cop que podem gaudir de les seves crítiques, però sí que és el primer cop que ens delecta amb tota la seva saviesa musical i la seva demostrada sensibilitat cinematogràfica.

Vagi per endavant el nostre agraïment més sincer i la nostra admiració.


IO, DON GIOVANNI, PER AURÈLIA PESSARRODONA


D’entrada, agraeixo molt a l’Anna Maria que hagi acceptat penjar al seu bloc aquesta crítica de la darrera pel·lícula de Carlos Saura: Io, Don Giovanni (2009). Però haig de començar-la amb una captatio benevolentiae: com a musicòloga especialista en música lírico-escènica del segle XVIII, soprano coneixedora del repertori mozartià des de la pràctica i malalta empedreïda de les òperes dapontianes de Mozart, em resulta molt temptador entrar en el camp de l’erudició històrica i musical. Però intentaré comentar la pel·lícula sobretot des de l’àmbit cinematogràfic. A veure si me’n surto.
La pel·lícula es basa en el paral·lelisme entre el mite de Don Juan i el llibertí setcentista Lorenzo Da Ponte mitjançant el llibret que aquest escrigué per a l’òpera Don Giovanni (1787), amb música de Mozart. Segons Saura, Da Ponte hagués pogut concebre el personatge de Don Giovanni com un reflex seu. La primera meitat de la pel·lícula explica les raons biogràfiques de l’afinitat de Da Ponte amb el personatge de Don Juan, i la segona consisteix en un imaginatiu making off de l’òpera Don Giovanni, un projecte que trasbalsa als seus creadors, tant Da Ponte com Mozart, atesa la força del mite escollit.
Evidentment, no s’ha d’entendre aquest film des d’un punt de vista biogràfico- històric, sinó que en ell Saura continua reflexionant sobre l’artista i l’acte creador, com ja va fer a Goya en Burdeos (1999) i a Buñuel y las minas del Rey Salomón (2001). En aquest cas, Saura opta per endinsar-se en el procés de creació d’una de les obres més impressionants del gènere escènicament més complet, l’òpera.
El resultat és una pel·lícula inclassificable, molt personal i especialment ambiciosa que destaca, sobretot, pel seu plantejament estètic. Per a això, Saura ha comptat amb la col·laboració del prestigiós director de fotografia Vittorio Storaro. Els moments més interessants són aquells en què es dóna una barreja entre món real i món fictici, per exemple incloent recursos que mostren els mecanismes propis de la ficció teatral i cinematogràfica: escenaris teatrals, infografia poc dissimulada, remissions a altres pel·lícules —sobretot al Casanova de Fellini—, etc. Un bonic resultat d’això és el tractament de fragments de l’òpera com a sofisticats videoclips, com és el cas de l’ària “Mi tradí quell’alma ingrata” de Donn’Elvira o l’escena de la condemna de Don Giovanni, amb una estètica expressionista propera a Grünewald.
Cal dir que el Don Giovanni de Mozart compta amb un precedent cinematogràfic de gran alçada: la magnífica i intel·ligent versió de Joseph Losey (1979), amb una visió també veneciana i setcentista de l’òpera. La diferència és el punt de partida: si bé Losey fa una versió de l’òpera inspeccionant la rica psicologia dels personatges dapontians/mozartians, Saura se centra en la dels artistes i el procés de creació. Però el problema principal de la pel·lícula és haver-se basat només en el llibretista deixant de banda el compositor, sense entendre que la profunditat d’aquesta òpera ve donada, en molt bona part, per la música.
A més, els constants paral·lelismes entre la vida de Da Ponte i l’argument de l’òpera són molt forçats. L’edulcorat Da Ponte de Lorenzo Balducci —amb una pàtina romàntica absolutament fora de lloc— mai no és un llibertí creïble, i encara menys que pugui inspirar un personatge tan despietat com el de Don Giovanni. Tot el contrari succeeix amb el magistral Giacomo Casanova de Tobias Moretti, potser perquè és el personatge més ben definit de tots.
En referència a Mozart, celebro el càsting: per fi han trobat un actor que físicament s’hi assembla! Lino Guanciale és talment el Mozart del retrat de Joseph Lange de 1789-1790, el millor segons la pròpia muller del compositor. Tot i que la rèmora d’Amadeus és profunda, Saura intenta apartar-se’n amb un Mozart malaltís, obsessionat per la figura del seu pare i conscient de la profunditat de la seva música. Tanmateix, la tasca de Mozart com a compositor del Don Giovanni no acaba d’encaixar; queda estranyament al marge del procés creatiu i la seva música sembla ser fruit, tan sols, d’una creativitat brillant i espontània.
De fet, és incomprensible que Mozart pogués compondre amb el fortepiano desafinadíssim que Saura li posa a casa seva! Cal suposar que es tracta d’una llicència simbòlica del director per mostrar una personalitat turmentada i desequilibrada (?), però si alguna cosa tenia clara Mozart era el so de les notes, amb una oïda absoluta que li permetia compondre de cap i memoritzar peces de gran dificultat. Per tant, pot dir-se que el tractament de Mozart com a creador grinyola tant com el seu fortepiano.
Malauradament, la pel·lícula mostra altres problemes en l’ús simbòlic de la música. Per exemple, no trobo desencertat associar Venècia amb Vivaldi i la tradició musical germànica amb Bach. Però això porta a fets tan ambigus com començar una pel·lícula sobre el Don Giovanni mozartià amb l’”Hivern” de Les quatre estacions de Vivaldi o a presentar Mozart tocant l’arxiconegudíssima Toccata i fuga en Re menor de Bach. Qui no estigui familiaritzat amb aquestes obres pot confondre compositors (de fet, ho he comprovat en altres ressenyes). Als que ens dediquem a la investigació i divulgació de la música clàssica, aquests detalls ens saben greu. I és una llàstima, perquè altres aspectes musicals estan molt documentats i ben tractats, com la referència al Don Giovanni de Gazzaniga —precedent operístic sobre el mateix mite—, un retrat d’Antonio Salieri que s’allunya del d’Amadeus, i l’elecció de veritables cantants per als papers de les dives Adriana Ferrarese (Ketevan Kemoklidze) i Caterina Cavalieri (Cristina Giannelli), que també destaquen com a actrius.
En definitiva, es tracta d’una pel·lícula interessant estèticament per la seva síntesi d’òpera i cinema, i que serveix per apropar el Don Giovanni als profans, però que pot deixar insatisfet el públic aficionat a l’òpera, sobretot perquè es basa en una poca comprensió de l’obra mozartiana/dapontiana.
Potser el problema de base de la pel·lícula és que el seu punt de partida és suggerent però biogràficament inversemblant. I és que no puc evitar acabar aquesta ressenya amb una dada erudita: el compositor que realment agradava a Da Ponte no era Mozart, sinó el valencià Vicent Martin i Soler, un prodigi en melodies senzilles, agradables i enganxoses que fascinaven al públic vienès del moment. Ambdós van fer òperes de gran èxit com Il burbero di buon core (1786), Una cosa rara, ossia bellezza ed onestà (1786), L’arbore di Diana (1787) i L’isola del piacere (1795). I també van ser companys de gresques i aventures variades. El paral·lelisme real hagués estat, segurament, amb l’òpera L’arbore di Diana, on s’elogia un amor lúdic, plaent i gens sentimental. Vagin aquests versos seus cantats pel trapella déu Amore com a petit homenatge a aquest gran compositor nostrat i com a final distès d’aquesta ressenya sobre llibertinatge i creativitat:


Cessate di spargere
querele e sospir;
cangiate le lagrime
in dolci desir.
Di rose novelle
la terra spargete;
Amor, alme belle,
v’invita a gioir.


Pareu d’escampar
retrets i sospirs;
canvieu les llàgrimes
per dolços delits.
De roses novelles
cobriu tot el terra;
Amor, ànimes belles,
us convida a gaudir.

divendres, 10 de setembre del 2010

Finalista als Premis Blocs Catalunya 2010


Benvolguts cinèfils,


"El racó de l'Anna", gràcies al vostre esforç, ha aconseguit situar-se entre els 10 finalistes de la Secció de Cultura dels Premis Blocs Catalunya 2010.


Agraeixo els vostre esforç i fidelitat. Sens dubte, el gran premi ja el tinc, la vostra presència.


Milers de gràcies i visca el cinema!


diumenge, 5 de setembre del 2010

Lope


Confegir aquesta crítica em resulta difícil. Pot ser complicada l’objectivitat (tant per bé com per mal) quan en un tema t’hi sents massa implicat. El cas és que he viscut una mena de catarsi individual davant de la pantalla. El teatre, el Segle d’Or, els versos de Lope, els corrals de comèdies, la nova concepció dramàtica, el ressò fins i tot de l'Arte nuevo i del seminari de Xavier Tubau sobre una proposta de revisió de la teoria literària de Lope, la meva tesi, l’humor i el drama, l’element escenogràfic, la idea meravellosa de tornar a explicar el Barroc a la UB...


Davant de tot això, ja em direu què puc sentir quan vaig a veure una pel·lícula més que digna sobre els anys de joventut i els inicis creatius del Fénix de los ingenios.


Com que m’he enfrontat a la pel·lícula sense pensar en superproduccions i sense esperar gran cosa, m’ha semblat correcta i entretinguda. Ahir vaig sentir a la televisió que algú relacionat amb el film (no vaig poder determinar qui era, potser el director, però no n’estic segura) comentava que, davant d’una figura com la de Lope, els anglosaxons o els americans ja haurien fet més d’una pel·lícula. I segur que tenia raó. Ells no s’estan de res. Només cal recordar, sense anar més lluny, Shakespeare in love, ben lloada i premiada. Per descomptat, podeu pressuposar que personalment considero molt interessant apropar els genis de la cultura i de la literatura al públic en general, encara que sigui a través d’un producte on l’element romàntic hi juga un paper tan destacat com a Lope (semblantment que al citat de Shakespeare, val a dir).


Lope resulta una agradable pel·lícula d'època, sense els excessos que sovint amaren aquest gènere. Un film biogràfic que no palesa pretensions excessives i que està ben dirigit. Té imatges precioses, de gran plasticitat, i una molt bona fotografia. Els actors, per dir-ho planerament, "ho fan molt bé". El paper protagonista recau en l’argentí Alberto Ammann, que va destacar a Celda 211. Per a mi era un desconegut, però m’ha sorprès favorablement. Ha estat mesurat i creïble, fantàsticament envoltat per dues actrius de talla ja reconeguda: Pilar López de Ayala i la magnífica Leonor Watling, la Leo de Marlango, la Leo que es menja la pantalla amb els ulls i el somriure. L’ambientació també m’ha semblat prou encertada, així com la música, culminada amb una tendra balada de Jorge Drexler intitulada “Que el soneto nos tome por sorpresa”. Quan l’he sentida acompanyant les lletres de crèdit, m’he desfet de plaer (estètic) contingut. "El soneto"... oh!

Quant al rigor històric, les biografies de Lope no difereixen massa d’allò que la pel·lícula recull, tot i que, òbviament, els fets sofreixen un procés de poetització important amb la finalitat de donar-los un aire essencialment romàntic. Malgrat tot, els aspectes vinculats a la situació del teatre i a la renovació de les fórmules dramàtiques de finals del XVI i inicis del XVII (en la qual Lope de Vega hi va jugar un paper fonamental) també queden suficientment palesos.

Sincerament, no tinc clar què més puc afegir, tret de recomanar que aneu al cine i compartiu la vostra opinió. Ah, i que espero que disculpeu (sense que serveixi de precedent) que aquesta crítica cinematogràfica resulti finalment tan atípica i tan poc canònica. Odio no ser objectiva i he de reconèixer que avui no em sento del tot capaç de discernir la percepció personal de la realitat pura i dura. Això és el que passa quan un està igualment malalt de cine, de teatre i de literatura. Els límits s’esborren i només queden (oh beneïdes!) les imatges i les paraules.

Amb elles (i amb la música) us deixo. Per cert, recomano vivament escoltar la lletra de la cançó. No és magnífic fer la lloa d'un sonet amb tan boniques paraules ja entrat el segle XXI?



Conocerás al hombre de tus sueños


No conec cap altre director que hagi de competir tant amb ell mateix. Aquest és exactament el problema de Woody Allen, sotmès a l’eterna comparació entre les seves pròpies pel·lícules. Estem d’acord que ell s’ho busca, entestant-se a filmar-ne una cada any. Tanmateix, sembla obvi que no totes poden ser obres mestres del més alt nivell. Això no acostuma a passar. Ni tan sols amb Kurosawa, ni amb Kubrick, ni amb Chaplin, ni, ni, ni...
He sentit i llegit crítiques poc favorables al voltant de Conocerás al hombre de tus sueños, però sempre vinculades a aquesta comparació. En canvi, ningú no diu que, atesa la qualitat del cinema que ens arriba darrerament, la cinta és més que digna.
Abans de res, hi ha dos temes que vull qüestionar. Un, la traducció del títol, gens escaient. Dos, la qualificació de “comèdia” atorgada al film. Em sembla poc realista titllar de “comèdia” la desencantada reflexió de Woody Allen, per més que, en algunes seqüències, vingui amarada de la seva ironia i del seu particular humor.
Conocerás al hombre de tus sueños ens endinsa en una senzilla història que no pretén altra cosa que indagar novament entorn de la naturalesa humana. Una de les queixes dels crítics és que el film no ofereix res de nou. Potser no. Ens parla de les mateixes pors, les mateixes incerteses, els mateixos interrogants de sempre.
I jo exclamo: i és clar! Perquè les pors, les incerteses i els interrogants d’Allen són el gran tema de la humanitat. A Conocerás al hombre de tus sueños els personatges es plantegen el futur, l’existència de la vida més enllà de la mort, la preocupació pel pas del temps. Ningú no em podrà negar que la recerca de l’eterna joventut i la lluita per no envellir és un tema de primer ordre, present des de fa segles en les manifestacions de la cultura universal. Només cal pensar en el mite de Faust o en El retrat de Dorian Grey, en l’alquímia i en la pedra filosofal.
Un munt de problemes humans desfilen per la pel·lícula. I ho fan a través d’uns personatges que, independentment de la seva altura moral, sempre són tractats per Allen amb tendresa i comprensió. La frustració dels somnis no aconseguits, siguin professionals o personals. La infidelitat, la manca de comunicació, la intolerància, el terror a la solitud i a la decadència (plasmat per un Anthony Hopkins superb), el desig de tenir fills, l’amor no correspost, el dubte sobre l’existència de Déu. I, sobretot, el desencant generalitzat, la infelicitat.

Allen, que no pretén altra cosa que plantejar un debat, reprodueix novament les seves dèries personals. S’endinsa, com ja havia fet a La maldición del escorpión de jade i a Scoop, en el món dels mèdiums, la màgia i l’espiritisme. El més enllà com a sortida per sobreviure al dolor i a l’abandó. No és casual que l’únic personatge que al final se sent consolat sigui la senyora d’edat que, en començar a creure en la reencarnació, troba un sentit a l’aventura de viure. Encara que sigui falaç, la il·lusió pot esdevenir més curativa que unes pastilles, que un psicòleg, que un metge. La resta de personatges (la filla, el gendre, l’exmarit) resten perduts enmig de llur propi absurd, en un final obert que a l’espectador no li cal interpretar, perquè el final obert és el final de la vida.
El repartiment no pot rebre cap qualificatiu que no sigui la d’esplèndid. Anthony Hopkins i Naomi Watts ho fan de meravella. Ella, des que la vaig veure a 21 gramos, m’agrada moltíssim. La trobo carregada de personalitat. Però sens dubte se’n du la palma l’actriu anglesa Gemma Jones, una autèntica dama de caràcter, amb multitud de registres, que ara mateix recordo amb plaer a Sense and sensibility i a les dues entregues de Bridget Jones.
Tampoc no puc deixar de parlar de l’ambientació. Londres. Quin luxe. I de l’estètica d’Allen, del vestuari, de l’especial fotografia de les seves pel·lícules. Que treu el millor de les ciutats per on passa, resulta evident. A Barcelona ho sabem prou bé.
I no em vull oblidar de la música, absolutament superba. D’una banda, jazz. D’una altra, Boccherini, Donizetti i la màgia de Disney amb una bonica versió de l'Estrella blava, tema central de Pinotxo, que obra i clou el film.
Què més puc afegir? Doncs que a mi tant me fan les escrupoloses crítiques dels pseudointel·lectuals que exigeixen a Woody Allen molt més que a ningú. Jo ja he demostrat que, si no m’agrada, el critico (us remeto a la meva opinió sobre Vicky Cristina Barcelona). Tanmateix, avui no ha estat el cas. Conocerás al hombre de tus sueños no és una obra mestra. És una història sobre la vida.
Us aconsello: podeu anar a veure-la i, després, en parlem.