Aquesta nit no puc apagar l'ordinador sense tenir un record per a José Luis López Vázquez, que ens ha deixat avui després de tota una vida dedicada al cinema. M'ha vingut al cap que, ja fa molts anys, vaig tenir l'oportunitat de conèixer-lo personalment, quan estava rodant a Barcelona La ciutat cremada, d'Antoni Ribas. Jo era alumna de l'Institut Verdaguer, al Parc de la Ciutadella, i algunes seqüències de la pel·lícula es filmaven molt a prop.
De manera que -suposo que a causa de l'escassetat del pressupost- els de producció van demanar d'utilitzar les nostres instal·lacions com a quarter general per tal que els actors es maquillessin i es canviessin de roba. Imagineu-vos l'enrenou que es va organitzar. Tothom els volia veure. Tothom volia parlar-hi. Hi havia l'Adolfo Marsillach, que feia de Cambó. I en López Vázquez que, si la memòria no em falla, interpretava Prat de la Riba.
Quan van estrenar el film després d'una llarga espera provocada per la censura, vaig anar al cine amb la meva àvia (la iaia no es perdia res que fes olor de catalanisme). Enmig del meu entusiasme d'adolescent, fou un plaer reviure aquells dies de rodatge i reconèixer en gran format els camins i la gespa del meu estimat parc.
El cas de López Vázquez és paral·lel al de tota la fornada d'actors que van sorgir durant la postguerra i que es van veure obligats a treballar en condicions més que desfavorables en una indústria al servei de la dictadura (Fernán Gómez, Alfredo Landa, Toni Leblanc). Malgrat tot, el seu talent va despuntar sempre. De tant en tant, va aconseguir fer incursions dignes a les petites (o grans) obres mestres de Berlanga i de Bardem.
La cabina de Mercero li va obrir les portes a la consideració general i a partir dels anys 70 va demostrar amb escreix que era un actor immillorable, un artista de cap a peus.
No cal que ara faci un recull de la seva filmografia, que és facilíssim de trobar a la xarxa, però convé reconèixer que cal treure's el barret per dir-li adéu. La darrera vegada que el vaig veure va ser a la pel·lícula argentina de Juan José Campanella, Luna de avellaneda, on hi feia un paper deliciós, ple de tendresa. Amb aquesta imatge entranyable he decidit quedar-me.
Ha gaudit d'una llarga vida. Que descansi en pau. Pot tenir la tranquil·litat de saber que, mentre continuem veient-lo a la pantalla, no haurà marxat del tot.
