dilluns, 2 / novembre / 2009

IN MEMORIAM

Aquesta nit no puc apagar l'ordinador sense tenir un record per a José Luis López Vázquez, que ens ha deixat avui després de tota una vida dedicada al cinema.
M'ha vingut al cap que, ja fa molts anys, vaig tenir l'oportunitat de conèixer-lo personalment, quan estava rodant a Barcelona La ciutat cremada, d'Antoni Ribas. Jo era alumna de l'Institut Verdaguer, al Parc de la Ciutadella, i algunes seqüències de la pel·lícula es filmaven molt a prop.
De manera que -suposo que a causa de l'escassetat del pressupost- els de producció van demanar d'utilitzar les nostres instal·lacions com a quarter general per tal que els actors es maquillessin i es canviessin de roba. Imagineu-vos l'enrenou que es va organitzar. Tothom els volia veure. Tothom volia parlar-hi. Hi havia l'Adolfo Marsillach, que feia de Cambó. I en López Vázquez que, si la memòria no em falla, interpretava Prat de la Riba.
Quan van estrenar el film després d'una llarga espera provocada per la censura, vaig anar al cine amb la meva àvia (la iaia no es perdia res que fes olor de catalanisme). Enmig del meu entusiasme d'adolescent, fou un plaer reviure aquells dies de rodatge i reconèixer en gran format els camins i la gespa del meu estimat parc.
El cas de López Vázquez és paral·lel al de tota la fornada d'actors que van sorgir durant la postguerra i que es van veure obligats a treballar en condicions més que desfavorables en una indústria al servei de la dictadura (Fernán Gómez, Alfredo Landa, Toni Leblanc). Malgrat tot, el seu talent va despuntar sempre. De tant en tant, va aconseguir fer incursions dignes a les petites (o grans) obres mestres de Berlanga i de Bardem.
La cabina de Mercero li va obrir les portes a la consideració general i a partir dels anys 70 va demostrar amb escreix que era un actor immillorable, un artista de cap a peus.
No cal que ara faci un recull de la seva filmografia, que és facilíssim de trobar a la xarxa, però convé reconèixer que cal treure's el barret per dir-li adéu. La darrera vegada que el vaig veure va ser a la pel·lícula argentina de Juan José Campanella, Luna de avellaneda, on hi feia un paper deliciós, ple de tendresa. Amb aquesta imatge entranyable he decidit quedar-me.

Ha gaudit d'una llarga vida. Que descansi en pau. Pot tenir la tranquil·litat de saber que, mentre continuem veient-lo a la pantalla, no haurà marxat del tot.

diumenge, 25 / octubre / 2009

Volem la paritat del cinema en català!


"El racó de l'Anna" recolza al 100% l'exigència de la paritat del cinema en català. Ja n'hi ha prou de mitges tintes. Ja n'hi ha prou d'haver d'anar a l'altra punta de la ciutat per veure una pel·lícula que només fan en català en dues o tres sales dels afores. Ja n'hi ha prou d'haver de mendicar allò que ens pertany, el cinema doblat o subtitulat en la nostra llengua.

Des d'aquest bloc que, com sabeu, estima la cultura i el cine, no podíem deixar de fer-nos ressò d'una llei insuficient i que -perdoneu la desconfiança- no tenim clar que s'acabi aplicant en la seva totalitat.

Lluitem tots plegats per la dignificació del català en tots els àmbits.
Avui, amics, li toca al setè art.


dissabte, 24 / octubre / 2009

La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina


Quan vaig anar a veure la primera part de la trilogia Mil·lenium, Els homes que no estimaven les dones, no en vaig confegir la crítica. Tenia molta feina i no vaig trobar el moment. Però la pel·lícula em va semblar correcta, allunyada de l’excessiva comercialitat a la qual ens tenen acostumats els films americans d’aquest gènere. Vaig estar molt contenta que fos una producció íntegrament sueca (segur que al pobre Stieg Larsson –al qual podem definir com el paradigma de la mala sort– li hauria agradat) i que els actors fossin desconeguts per a nosaltres. D’aquesta manera, vam poder centrar-nos únicament en el desenvolupament del metratge i comprovar fins a quin punt era fidel a la novel·la.

I realment ho era, com passa també amb la segona part de la trilogia, La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina. Existeix la voluntat de mantenir l’esperit de l’obra literària, qüestió que no és d’estranyar després del seu enorme èxit a nivell mundial. Canviar res seria decebre els milers de seguidors. Coneixedors amb detall de les peripècies dels personatges, no crec que acceptessin de bon grat cap gran modificació argumental (val a dir que hi ha petites diferències, en general irrellevants i probablement relacionades amb l’extensió del text, difícil de resumir en un parell d’hores de cinema. També hi ha una omissió important, però em sembla coherent, ja que afecta un fet que no queda resolt a la tercera part. Com sabem, mai no podrem disposar de la quarta. Per tant, per deixar-lo sense solució, els guionistes han preferit obviar-lo).

La segona entrega té característiques similars a la primera. La intriga i la força de la història apareixen en pantalla amb la mateixa sobrietat i elegància, sense exageracions gratuïtes. Evidentment, no tenim al davant cap obra mestra, però sí un thriller honest, interessant i satisfactori, que compleix amb escreix la finalitat de distreure i de fer passar una bona estona als espectadors.

El millor d’ambdues pel·lícules és l’actriu que interpreta la Lisbeth Salander. Aquesta tasca, a priori, no havia de resultar fàcil. No podem ignorar la fama del personatge de ficció, adorat per legions d’admiradors. Atorgar forma humana, amb carn i ossos, a algú que milions de persones han recreat amb plaer en llurs cervells, entranya, no ens enganyem, una considerable dificultat. Tanmateix, l’actriu Noomi Rapace sap mesurar amb intel·ligència la seva interpretació i aconsegueix donar vida a una Lisbeth creïble i identificable.

En fi, amics i amigues seguidors de Mil·lenium, us emplaço a anar al cinema. Si més no per un motiu ben vàlid: poder experimentar un cop més la sensació viscuda amb la lectura de les novel·les. Ens hem de conformar amb això. Per desgràcia, el pobre Larsson ja no podrà delectar-nos mai més amb les sorprenents creacions de la seva fecunda imaginació.

diumenge, 18 / octubre / 2009

III Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani


Síria serà el país convidat de la III Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani, que se celebrarà del 22 al 25 d’octubre a CineBaix de Sant Feliu de Llobregat.
La programació d’aquest any inclou 10 llargmetratges de ficció i documentals, entre ells Mascarades, que es va imposar a l’últim festival de Dubai.
La directora Hala Alabdalla, els directors Ossama Mohammed i Maher Abi Samra i el pare del documental àrab, Omar Amiralay, visitaran la mostra catalana.
Us envio l'enllaç, per si algú s'hi vol deixar caure.

dissabte, 17 / octubre / 2009

3ª MOSTRA DE CINEMA I AUDIOVISUAL CATALÀ



DEL 16 AL 24 D'OCTUBRE SE CELEBRA A MOLLERUSSA LA 3ª MOSTRA DE CINEMA I AUDIOVISUAL CATALÀ, UN PUNT DE TROBADA PER A PROFESSIONALS I AFECCIONATS.

HI HA PROGRAMADES MOLTES ACTIVITATS AMB LA FINALITAT DE POTENCIAR I PROMOCIONAR LA INDÚSTRIA CINEMATOGRÀFICA I AUDIOVISUAL CATALANA.

S'HI ORGANITZEN CONCURSOS, PREMIS, HOMENATGES, VISIONATS DE PEL·LÍCULES, EXPOSICIONS.

CREC QUE POT SER MOLT INTERESSANT.
US COPIO L'ENLLAÇ OFICIAL A FI QUE POGUEU DISPOSAR DE TOTA LA INFORMACIÓ.

divendres, 16 / octubre / 2009

Mònica del Raval



No he vist aquesta pel·lícula-documental de Francesc Betriu, però aquest bloc -que per descomptat té tota la intenció de promocionar el cinema català i en català- lamenta que només hagi aconseguit estar present durant 1 setmana a les sales de València.

Ara es projecta als cines Alexandra de Barcelona. "El racó de l'Anna" se'n vol fer ressó per veure si el públic s'anima i fa que aquí pugui durar una mica més. Si entre nosaltres no intentem donar força a la nostra indústria, ho tenim ben magre.

dijous, 15 / octubre / 2009

A propòsit d'Àgora


A propòsit d'Àgora i de la meva crítica d'ahir (que podeu llegir més enrere en aquest bloc), el meu germà Elies (matemàtic de vocació i de professió i sempre col·laborador amb les meus blocs), m' ha fet arribar un enllaç que resulta interessant. És una opinió favorable de la pel·lícula, enfocada des del punt de vista científic, emesa per Divulgamat (Centre virtual de divulgació de les matemàtiques). Força aprofundida i, el que és millor, des del cantó erudit del tema.

Crec que llegir l'article paga la pena. Ajuda a veure que, sortosament, no tothom és tan sord i cec com alguns crítics.

Gràcies, Elies.