dimecres, 10 d’octubre del 2012

Silenci, sisplau!



Com que s'escau de ple en la temàtica d'aquest bloc, comparteixo el meu article, intitulat Silenci, sisplau!, publicat avui a la meva columna "Compulsió crònica" del diari digital CatalunyaPress.


Com sabeu perfectament si seguiu aquesta columna, em considero una gran afeccionada al cinema. Hi vaig sovint de tota la vida, des de ben petita, sempre que puc (per desgràcia, de vegades, no tant com voldria). Per a mi, mai no ha estat un simple exercici d’entreteniment, sinó un acte de cultura que sempre m’aporta (en negatiu o en positiu)  alguna cosa interessant.
Un altre costum que tinc és el d’anar-hi tota sola. Ja sé que molta gent no és capaç de fer-ho, els genera angoixa i inseguretat. Tanmateix, aquest sentiment no deixa de respondre a un dels molts prejudicis de la societat que ens envolta. Algunes persones m’ho han comentat: que si sembla que no tingui ningú a la vida, que si noto que m’observen, que si no hi ha ningú amb qui comentar la pel·lícula. Tot això són camàndules que se superen fàcilment quan hom ho prova i experimenta el plaer de sentir-se independent, lliure, desvinculat dels altres.
Per a mi, no hi ha goig més gran que el de l’abstracció interna, en estat pur. Que ningú no et distregui, que puguis arribar tranquil·lament a la sala, ben concentrada. Dur a terme, en harmonia, el ritual d’ocupar el seient, preparar-te psicològicament i, aleshores, enfrontar la contemplació de l’espectacle ficant-hi ben endins, sense interferències, sense haver de somriure o comentar quelcom amb l’acompanyant. Sense perdre punt ni pistonada. Tu i la pantalla en íntima comunió. Com ha de ser. De fet, tinc molt clar que les pel·lícules que he presenciat en solitud les he gaudit amb una intensitat especial.
Per desgràcia, el món es ple de personatges incívics que, de tot això que jo descric amb tant convenciment, no en saben ni un borrall. Gent matussera, que escalfen les butaques  amb les mans carregades de begudes carbòniques i cistells de crispetes, que degluteixen sorollosament (glú glú glú) i masteguen amb insídia (cric cric cric). Sense cap pudor, sense cap educació, sense cap mirament. Però el pitjor no és aquesta pràctica de nutrició compulsiva a la qual ja ens hi hem acostumat sisplau per força. No, no. Això no és res. Hi ha comportaments bastant més indignants.  
Les meves experiències en aquest tema són extenses i variades, algunes prou surrealistes. Recordo, en dues ocasions diferents, haver viscut la presència de bebès a la sala. En tots dos casos van acabar plorant a cor què vols, lògicament. També recordo (és un problema cíclic) grups de joves que riuen com uns babaus (encara que la pel·lícula sigui un drama tremebund), es canvien de lloc i fan servir els telèfons mòbils. Per no parlar, ara que esmento els telèfons, dels impresentables que s’obliden d’apagar-los. No és estrany que els soni en plena projecció i... a voltes, que els despengin i CONTESTIN. Sí, contestin.
Tanmateix, tot això és peccata minuta si ho comparem amb el problema més gruixut, repetitiu i desesperant. Parlo dels espectadors, normalment d’una certa edat, que se senten legitimats (no em pregunteu perquè) per molestar el proïsme amb total impunitat. Matrimonis madurs, grups de iaies o famílies al complet que XERREN EN VEU ALTA DURANT TOTA LA PEL·LÍCULA, LA COMENTEN, L’EXPLIQUEN ELS UNS ALS ALTRES (????), FAN CONJECTURES, CRIDEN SI ELS FA POR, ES LAMENTEN SI ELS FA PENA I RONDINEN SI ELS ESCANDALITZA. En fi, com si es trobessin estirats al sofà de casa seva. La darrera vegada, fa un parell de setmanes, quan vaig anar a veure (soleta, feliç) l’última de Woody Allen.
Doncs no, perdonin tots vostès. El cine és un lloc públic, no un menjador privat. Els assistents tenim dret a gaudir de la pel·lícula en les condicions adequades, a no perdre’ns el diàleg, a fer-nos càrrec a la perfecció de la banda sonora, a que ningú no ens distregui amb estímuls aliens. En nom del civisme, en nom de la convivència, perquè no estem sols al món. Al cine hom hi arriba, seu, calla, mira la pel·lícula i marxa. Un cop al carrer, si vol comentar la jugada amb qui sigui, endavant les atxes. Però dins de la sala, dins del santuari, cal ser exigents, extremadament exigents.
Us asseguro que, quan he viscut situacions com les descrites (al voltant de les quals podria impartir un màster), no he pogut evitar subscriure, amb una fe cega, allò tan poc agradable de “Reservat el dret d’admissió”.  



dilluns, 8 d’octubre del 2012

Crònica del Festival de Sitges, per l'enviat especial Elies Villalonga




Enguany arribem a la 45a edició del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya. I jo, òbviament, no he volgut faltar a la cita obligada que, des de fa més d’una dècada, gaudeixo amb la companyia d’uns bons amics.  

En aquesta ocasió, hem fet una mica de turistes estrangers. Em refereixo a l’horari europeu per sopar: ens entaulàvem a les set de la tarda! La raó és senzilla. Teníem entrades per dues pel·lícules consecutives al cinema Retiro, a les 21:00 i a les 23:00 hores. Com us podeu imaginar, no volíem renunciar a la nostra paella i arròs negre sota cap concepte. Així que, amb només una altra taula ocupada en tota la terrassa del restaurant, vam anar fent les nostres càbales sobre les projeccions que estàvem a punt de veure. Vam fruir d’unes belles vistes del passeig a la vora del mar mentre la claror del dia tocava a la seva fi i presagiava la negra i esgarrifosa nit que ens esperava. 

La primera de les obres va ser Compliance, el segon llargmetratge de Craig Zobel, basat en un cas real esdevingut als Estats Units fa poc temps.

 
 

Si no se sabés que va passar de debò, hom podria pensar que es tracta d’una paranoia inversemblant de l’autor, atesa l’extrema exageració de la situació. I és que la naturalesa humana no deixa de sorprendre’ns. Parlo de la candidesa i l’estupidesa amb què actuen alguns dels personatges, que s’han d’enfrontar a un agent de policia amb unes demandes una mica especials.

L’argument és senzill: en un restaurant de menjar ràpid, un divendres a l’hora punta, l’encarregada rep una trucada d’un policia que incrimina una de les seves dependentes en el robatori de diners a una clienta. Li demana que la retingui fins que no arribin reforços. A partir d’aquí, la situació es va descontrolant a poc a poc i arriba a esdevenir  un autèntic esperpent. La cinta va avançant lentament, però l’espectador no té temps d’avorrir-se. Més aviat espera amb morbositat la següent vexació envers la retinguda, que pateix tot un seguit de maltractaments psicològics i físics dignes del millor dels torturadors. Terror del bo en una cinta que va ser una de les sensacions del darrer Festival de Sundance.

 


Sortida del cinema i ràpidament tornar-nos a posar a la cua per veure la següent projecció, la sanguinolenta American Mary. Dirigida per les germanes Soska, es tracta d’una història de cirurgia, insatisfaccions amb el propi cos, mutilacions, violacions i tortures. Els amants del gore poden trobar a faltar alguna escena una mica més explícita, però, en general, va arrencar aplaudiments de la concurrència.
 
Resumint, cinta de gènere poc recomanable per als estudiants de cirurgia (no els donguéssim idees!).
 
 

I fins aquí la meva experiència a Sitges aquest 2012. Lamento no tenir temps per estendrem més, però sí que us puc assegurar que m’ho vaig passar, novament, molt bé.  

Una abraçada forta a tots els cinèfils seguidors del bloc. I fins a la nova edició!
 
Elies Villalonga, El racó de l’Anna, Sitges