El lector, pel·lícula d’Stephen Daldry –director de Billy Elliot i Las horas (dos títols que personalment m’agraden molt)– és un film preciós, una d’aquelles delicadeses escadusseres que encara trobes al cinema i que, des del punt de vista artístic, fa sentir a l’espectador sensible (que no carrincló, s’entén) que no tot està irremeiablement perdut.
La cinta (de l’argument no en penso desvetllar res, ja ho sabeu) es construeix a partir de la indagació en les pregoneses contradictòries, críptiques, inhòspites i inexplicables de la naturalesa humana. Els personatges, complexos i plens de matisos, foren creats per la ploma del novel·lista alemany Bernhard Schlink, i ens aboquen a una reflexió profunda envers nosaltres mateixos, com a individus i com a col·lectivitat.
El lector entranya una sèrie d’aspectes que, des del punt de vista de les meves preferències, esdevenen una mena de bàlsam estètic. El ritme narratiu lent i mesurat, les paraules indispensables, el to contingut, la bellesa visual, la gestualitat suau i harmònica dels actors, els primers plans, la música magnífica. L’espectador queda absort davant de la plasticitat de les imatges i davant d'una història que, en certs moments, no deixa de reservar-nos alguns elements de sorpresa. Els actors es mereixen tots els reconeixements, especialment una Kate Winslet superba.
Els diferents aspectes que configuren el complex fons de la pel·lícula (la responsabilitat, la vergonya, l’obediència mal entesa, la sensualitat i la sexualitat, el pes feixuc de la culpa, les diferents maneres d’estimar, la covardia, la dignitat, el pas del temps, els secrets, la ràbia, els prejudicis, la venjança, la crueltat, la incomprensió, el desig) s’amalgamen en una història on no hi ha més remei que arribar a la conclusió que, en ocasions, la frontera entre el bé i el mal, la línia divisòria entre la justícia i la injustícia, és terriblement feble.
He vist escrit en algun lloc que la trama versa sobre l’holocaust. Per a mi, no resulta tan clar, per més que no puguem obviar l’al·lusió a la pervivència del sentit de culpa en la societat alemanya. Tanmateix (si més no a la pel·lícula, no he llegit la novel·la), l’holocaust és el pretext per confegir un argument que pretén parlar de l’home, de la cultura occidental, de la dificultat de comunicar-se i de resoldre els conflictes, de l’aïllament, de la por.
De tota manera, resultava impossible que no m’agradés una pel·lícula on té tanta importància el poder de les paraules. Amb tantes referències a Tolstoi, a l’Odissea d’Homer i a un conte de Chéjov tan encantador com “La senyora del gosset”, era impossible que jo no em sentís com un peix dins de l’aigua. Si ja Stephen Daldry a Las horas havia aconseguit retre un homenatge magnífic a una dona que jo admiro tant com la Virgínia Woolf, aquí el fa extensiu a tota la literatura. D'això va la pel·lícula. Del goig incomparable de llegir, que pot esdevenir un plaer alliberador, quasi físic.
La cinta (de l’argument no en penso desvetllar res, ja ho sabeu) es construeix a partir de la indagació en les pregoneses contradictòries, críptiques, inhòspites i inexplicables de la naturalesa humana. Els personatges, complexos i plens de matisos, foren creats per la ploma del novel·lista alemany Bernhard Schlink, i ens aboquen a una reflexió profunda envers nosaltres mateixos, com a individus i com a col·lectivitat.
El lector entranya una sèrie d’aspectes que, des del punt de vista de les meves preferències, esdevenen una mena de bàlsam estètic. El ritme narratiu lent i mesurat, les paraules indispensables, el to contingut, la bellesa visual, la gestualitat suau i harmònica dels actors, els primers plans, la música magnífica. L’espectador queda absort davant de la plasticitat de les imatges i davant d'una història que, en certs moments, no deixa de reservar-nos alguns elements de sorpresa. Els actors es mereixen tots els reconeixements, especialment una Kate Winslet superba.
Els diferents aspectes que configuren el complex fons de la pel·lícula (la responsabilitat, la vergonya, l’obediència mal entesa, la sensualitat i la sexualitat, el pes feixuc de la culpa, les diferents maneres d’estimar, la covardia, la dignitat, el pas del temps, els secrets, la ràbia, els prejudicis, la venjança, la crueltat, la incomprensió, el desig) s’amalgamen en una història on no hi ha més remei que arribar a la conclusió que, en ocasions, la frontera entre el bé i el mal, la línia divisòria entre la justícia i la injustícia, és terriblement feble.
He vist escrit en algun lloc que la trama versa sobre l’holocaust. Per a mi, no resulta tan clar, per més que no puguem obviar l’al·lusió a la pervivència del sentit de culpa en la societat alemanya. Tanmateix (si més no a la pel·lícula, no he llegit la novel·la), l’holocaust és el pretext per confegir un argument que pretén parlar de l’home, de la cultura occidental, de la dificultat de comunicar-se i de resoldre els conflictes, de l’aïllament, de la por.
De tota manera, resultava impossible que no m’agradés una pel·lícula on té tanta importància el poder de les paraules. Amb tantes referències a Tolstoi, a l’Odissea d’Homer i a un conte de Chéjov tan encantador com “La senyora del gosset”, era impossible que jo no em sentís com un peix dins de l’aigua. Si ja Stephen Daldry a Las horas havia aconseguit retre un homenatge magnífic a una dona que jo admiro tant com la Virgínia Woolf, aquí el fa extensiu a tota la literatura. D'això va la pel·lícula. Del goig incomparable de llegir, que pot esdevenir un plaer alliberador, quasi físic.
De la literatura redemptora. De la literatura, que pot salvar-nos.
De la literatura, que ens salva.
