diumenge, 3 de juliol del 2011

Un cuento chino


No puc deixar de dedicar una estona, malgrat que tinc molta feina pendent, a confegir la crítica de la pel·lícula que vaig veure ahir, Un cuento chino, dirigida per l’argentí Sebatián Borensztein i protagonitzada per Ricardo Darín.
Es tracta d’una tragicomèdia hispanoargentina construïda a partir d’un fet real gairebé surrealista: una vaca que cau del cel per motius que ja descobrireu quan aneu al cine. Tot i estar catalogada de comèdia, la pel·lícula només arrenca alguns somriures, ja que en realitat és un producte seriós i profund que ens atrapa des del primer moment i que va molt més enllà de la simple diversió.
El personatge principal, Roberto, és el solitari amo d’una ferreteria de Buenos Aires. Un home bo i honest que viu en un terrible aïllament físic i emocional. Uns desafortunats esdeveniments de la seva joventut l’han marcat per sempre i expliquen el seu caràcter d’ermità i les seves manies, que voregen la línia del trastorn obsessiu compulsiu.
Aquest insòlit personatge, interpretat de manera absolutament magistral (no tinc adjectius que em semblin prou bons) per un Ricardo Darín en estat pur, es veu immers per casualitat en un afer que li canviarà la vida. Es tracta de la trobada, enmig de la immensitat de la capital argentina, amb un jove xinès perdut, que no coneix ningú, no té diners i no sap ni una paraula d’espanyol.

 
Aquest plantejament, que a priori pot semblar digne del cinema de l’absurd, s’allunya de la broma fàcil i ens aboca a una reflexió al voltant de la solitud, de la capacitat humana d’ajudar als altres i de posar-nos al seu lloc, de la incomunicació (i de la comunicació, per oposició). Res més llunyà d’un argentí misantrop i rabiüt que un xinès sorgit del no-res. I, tanmateix, per damunt de les enormes diferències, la solidaritat i la comprensió guanyaran la partida. Predominaran, des del primer moment i malgrat els lògics entrebancs, les similituds humanes.
Que ningú no s’esperi, però, un film carrincló i de desenvolupament previsible. No és això. Sebatián Borensztein ha aconseguit una pel·lícula pausada, amable, de to costumista i mirada intel·ligent, però allunyada dels excessius convencionalismes comercials. Sòbria i honesta.
A banda del incommensurable Darín (com m’agrada aquest home!), la resta d’actors ratllen la perfecció. El xinès, interpretat per Ignacio Huang, no diu ni una paraula en castellà, però la seva rèplica esdevé magnífica. I el mateix podem considerar del personatge femení (Muriel Santa Ana), perfecta en un paper secundari però imprescindible.
Cinèfils, no us perdeu Un cuento chino (l’encert del títol no pot ser més gran). M’ha semblat una d’aquelles pel·lícules que revesteixen d’art la paraula “cinema” i que poden convertir-se, per sempre més, en una baula insubstituïble del nostre bagatge cinematogràfic.