dilluns, 31 d’octubre del 2011

EVA

¿Qué ves cuando cierras los ojos?

Pregunta inquietant que tothom entendrà quan vegi la pel·lícula. Mentrestant, us en faré cinc cèntims.



Eva, una producció cent per cent catalana dirigida per Kike Maíllo, és la cinta que va inaugurar enguany la 44 edició del Festival Internacional de cinema fantàstic de Sitges. Ahir, un cop estrenada a les sales comercials, la vaig anar a veure. Cinema en català, perfecte.
Eva és una pel·lícula de ciència-ficció, ambientada en un futur pròxim, que aconsegueix un alt nivell de lúcid decòrum. D’entrada, aquest detall em sembla molt important. No hi ha res pitjor que la manca de versemblança en un gènere que, per ser creïble dins del seu propi univers (per imaginari que sigui), exigeix mantenir delicadament i escrupolosament la coherència interna.

Gairebé des del començament, la pel·lícula es revela com quelcom més ambiciós que una simple especulació futurista o un típic relat de robots. En un to contingut i sense estridències, Eva planteja alguns debats ètics i humans molt interessants. En primer lloc, el límit del progrés científic, en aquest cas de la robòtica, que, sens dubte, hauria de regir-se per unes lleis internes prou ben definides. No parlem de moralitat, sinó de les fronteres de la permissibilitat des d’un punt de vista ètic. Fins a quin punt està bé crear un androide amb emocions humanes? És lícit dotar una màquina de sensacions i sentiments que la poden fer patir com patim nosaltres? Fins on serem capaços d’arribar?
En segon lloc, i aquest és el plantejament més important del film, on es troba la línia divisòria entre robots i humans? Podem els humans desenvolupar vinculacions plenes de sentiments envers una màquina? Podem sentir simpatia, empatia, dependència emocional, gelosia o amor per un robot? És prou sa tot plegat?

La pel·lícula està enfocada des d’un vessant molt intel·ligent. Aposta per acostar la ciència-ficció (un gènere que no tothom sap situar correctament i del qual, endemés, sovint se n’ha abusat de manera poc convenient) a tota classe de públics. És a dir, a aquells que tenen interès pel gènere i a aquells que, en principi, no en són afeccionats. Que la investigació robòtica es desenvolupi estrictament en el món de la Universitat i de la recerca científica  contribueix a la versemblança. La història, revestida d’una ambientació càlida i quotidiana, no s'allunya de l'entorn actual. Així, en unes localitzacions i uns espais com els que nosaltres freqüentem, hi trobem encabit un futur que s’endevina pròxim i que ens resulta fàcil d’imaginar. Res a veure amb àliens gegantins, apocalipsis inenarrables, catàstrofes naturals, virus mutants o viatges interplanetaris.

Eva és una faula, una tendra història perspicaç i de plantejament amable que no pot desagradar ningú, malgrat que té una pega que no podem obviar. És excessivament previsible. Tanmateix, l’estructura narrativa en forma de llarg flashback des de l'inici, a partir de la primera escena de la neu (des d'on es reconstrueix tota la història), afavoreix que la manca d’un desenllaç sorprenent no es converteixi en un escull seriós. Tothom sap com aniran les coses, però tothom vol tirar endavant i jugar el joc que la pel·lícula proposa. L’aparició dels robots (sobretot del androide de servei, Max, i del gat Gris, una rèplica perfecta d’un felí domèstic real), contribueixen a mantenir l’atenció de l’espectador. La seva presència suplirà amb escreix el problema que representa la previsibilitat de la trama.  


Els actors m’han agradat molt. Marta Etura, sempre tan elegant i mesurada;  Lluís Homar, en el fantàstic paper d’en Max; Daniel Brühl, per a mi encantador des que vaig descobrir-lo a Goodbye Lenin i, per descomptat, a Salvador. De tota manera, la gran troballa d’Eva és la nena Claudia Vega, absolutament creïble i versemblant en el seu paper protagonista.
Jo diria, cinèfils, que el gran mèrit de la cinta és, a banda de fer-nos passar una estona magnífica, situar un gènere com la ciència-ficció dins de l’univers de la cinematografia catalana. Normalitzar un país és normalitzar totes les seves manifestacions artístiques. Per tant, benvingut sigui tot allò que ens ajudi a construir una cultura que no s’està de res.   

dijous, 13 d’octubre del 2011

Sitges 2011: Crònica

Crònica al Festival de Sitges 2011 del nostre enviat especial Elies Villalonga


Dissabte dia 8 d’octubre em vaig traslladar a la bella vila de Sitges amb el meu grup d’amics –grans seguidors del terror i el sobrenatural– per assistir a l’edició número 44 del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya.

Enguany vam anar a dues projeccions, aquest cop a sessions de tarda i nit. Començàrem la vetllada amb una llarga volta en cotxe per tal de buscar aparcament. La dificultat per assolir aquest primer propòsit ja indicava l’èxit de convocatòria d’aquesta edició del certamen. Un cop ens vàrem desempallegar del vehicle, vam poder gaudir d’una bonica passejada a la vora del mar. El clima era perfecte, i l’ambient del festival es respirava arreu. Les cues eren considerables, però sempre hi havia animadors que et feien l’espera més agradable.





Més tard ens vam dirigir cap a l’auditori per visionar la pel·lícula Attack the block, debut en el cinema de Joe Cornish, que ens va obsequiar amb la seva presència per presentar el film. El director, del Regne Unit, va explicar que va beure de fonts com E.T. o Critters i que, amb aquesta ópera prima, intentava explicar com seria una possible invasió extraterrestre si, en lloc d’anar a parar als Estats Units i a casa d’uns nens bons (reflexió sobre el fet que les invasions, com moltes altres coses, sempre passen a Nord-Amèrica), arribés a un barri marginal de Londres i es topés amb un grup gens amistós de predelinqüents juvenils.




Amb aquesta premissa, i essent la seva primera experiència com a director, el resultat esdevé molt agradable de veure, sobretot si no oblidem que també era el debut del director de fotografia i de tots els actors joves del film (entre 11 i 17 anys). Amb una mirada corrosiva i amb tocs d’humor cap a la societat anglesa –no en va va dirigir el making off de la sèrie Little Britain- Attack the block presenta uns extraterrestres que, si bé no són molt originals, sí que resulten efectius i efectistes pels propòsits de Cornish – totalment negres, fent al·lusió també al problema racial, i amb ullals florescents–. L’acció, sense ser d’alt voltatge, manté l’espectador amb una certa tensió.
Vull destacar una clara picada d’ullet crítica cap a l’altra banda de l'Atlàntic, quan en una escena determinada, un dels nois se salva gràcies a una bandera del Regne Unit (a quin film de Hollywood no apareix el drap amb barres i estrelles?). Recomanable per gaudir-ne en família si sou amants del gènere.
A la sortida, i després de realitzar la votació popular, ens van encaminar novament cap a la platja per visitar les paradetes farcides de productes relacionats amb el món del fantàstic. Tot seguit, un bon sopar a la vora del mar –arròs negre, paella...– i ja amb les forces recuperades, vam anar al cinema Retiro per veure The Divide, del director Xavier Gens. Part de l’equip de rodatge també van assistir a l’estrena.



El llargmetratge –dels Estats Units– no és gens fàcil de digerir.
Un grup de veïns, a causa de la caiguda massiva de míssils nuclears en el seu territori, es veuen obligats a tancar-se en un búnquer, de manera que resten aïllats de tothom a l’espera d’ajuda exterior. Quan aquesta "ajuda" arriba, no és –diguem-ne– gaire “amistosa” i la reclusió es manté sense expectatives de futur. A partir d’aquest moment –i a mesura que passen els dies–, les relacions s'aniran deteriorant i apareixeran totes les pors, egoismes, enveges i maldats humanes. Tothom busca únicament el seu interès personal, sense tenir en compte els altres.

Claustrofòbica, grisa i molt dura, la pel·lícula no arriba a ser barroera en cap moment i posseeix una versemblança notable malgrat algun detall poc clar. Perfecte pels fans del gènere apocalíptic. No us deixarà indiferents.  El més destacable del repartiment és Michael Biehn, coprotagonista de Terminator, i Milo Ventimiglia, que donava vida a Peter Petrelli a la sèrie Herois.


A la sortida, ja hi havia la cua preparada pels agosarats espectadors de les maratons nocturnes, un altre clàssic del festival.

I això és tot per aquest any. Desitjo que continueu fidels al bloc, al cinema i al festival de Sitges.


Cinèfils, fins l’any que ve!


Elies Villalonga, El racó de l'Anna, Sitges.