dimarts, 7 de juny del 2011

Una de nostàlgies

 
Hi ha una cançó que, des que va aparèixer, forma part de la meva llista de cançons preferides. Tothom que em coneix, ho sap. Me la sé de memòria des de fa un munt d'anys, però cada cop que la sento no puc evitar experimentar la mateixa i renovada sensació.

Em torna al cap la infantesa, quan visitava amb el meu pare, gairebé cada cap de setmana, els cinemes de barri més pròxims a casa: Moderno, Romero, Galileu, Liceu, Arenas, Gayarre. Hi feien sessió contínua i la gent hi entrava en qualsevol moment. Poc importava que la projecció ja hagués començat. Les dues pel·lícules del programa (més el fatídic NODO) se succeïen sense treva l'una darrere l'altra i el públic, que de vegades s’enganxava quan una ja anava per la meitat, no hi patia gens. Assegut a la butaca, tothom s’esperava que el programa donés la volta i la pel·li tornés a començar. Llavors, hom recuperava el fil i ja es feia càrrec d’allò que s’havia perdut.
No hi havia cap problema. Ara, quan hi penso, no me’n sé avenir. Jo, que de cap manera accepto mirar una pel·lícula (encara que sigui intranscendent i la facin a la tele) si ja està començada!

Però llavors eren altres temps, era una altra vida. Aquelles sales, velles i brutes, amb seients duríssims de fusta ratllada i olor de pixum, van bressolar el meu amor pel cinema. En són les responsables. Per això no és estrany que m’agradi tant “Los fantasmes del Roxy”.

Jo no sóc de Gràcia i mai no hi vaig anar al Roxy. Ni tan sols  sé si encara existia quan jo vaig néixer. Però no importa, perquè el seu exemple singular serveix per a tots els cinemes de la meva infància, que a hores d'ara tampoc no hi són. 
Els va engolir  sense pietat  el pas del temps, el canvi d'hàbits, l'especulació, el cosmopolitisme. Tanmateix, mai no deixaran d'existir en el record, en la nostàlgia d'aquell cinema de cinc estrelles que mai no tornarà.   

Fa molt de temps que volia compartir la cançó en aquest bloc, però mai no trobava el moment. Avui, per fi, m’he decidit. I ara espero que l'escolteu atentament (sobretot qui no la conegui) i que en gaudiu tant com jo.

Ah, i tranquils. Si un dia qualsevol, a l’entrada del metro de Fontana, us demana foc en George Raft, no us poseu pas nerviosos. Només són els fantasmes del Roxy, que no descansen en pau.