dijous, 24 de març del 2011

Un nou comiat: adéu a la gata


No vull enganyar ningú. Liz Taylor (nascuda Elizabeth Rosemond Taylor el 27 de febrer de 1932) no es trobava ni de bon tros entre les meves actrius preferides. No hi ha un motiu concret. Simplement era així. Tanmateix, quan ahir vaig conèixer la notícia de la seva mort, haig d'admetre que em va entristir. 
Suposo que tots sabem  que ja queden poques estrelles del Hollywood daurat, de manera que cada traspàs representa una pèrdua doblement sentida. Aquell univers amb el qual  molts de nosaltres ens vam criar, aquell món glamourós que ens va despertar l'amor pel cinema, aviat haurà desaparegut per sempre. Segurament ella n'era una de les darreres representants. La preciosa actriu d'ulls electritzants que va seduir el món sencer des que era una nena. Només cal recordar-la al costat de la gosseta Lassie o fent d'Amy March a Mujercitas.       

 
Com sempre que haig de confegir una elegia (massa sovint darrerament!) no em mou  la intenció de  reproduir la biografia del personatge ni tampoc la seva filmografia. Tots tenim l'oportunitat de resseguir per Internet allò que més ens interessi. En canvi, sí que m'agradaria retre-li un homenatge amb un record molt personal i entranyable que ha afavorit, al llarg dels anys, la pervivència de Liz Taylor en el bagatge de la memòria de la meva família.

Quan jo era una adolescent, un dissabte d'hivern (el recordo fred i emboirat, però no sé si es tracta simplement d'una deformació de la memòria) van emetre a "Sesión de tarde", per enèsima vegada, Mujercitas. La versió de 1949, dirigida per Mervyn LeRoy i protagonitzada per June Allyson, Janet Leigh, Margaret O'Brian, Peter Lawford i, evidentment, Elizabeth Taylor. Un clàssic de clàssics que tota la família (pares, germans i àvia) ens vam posar a veure plegats. Després de 120 minuts de cine televisat (sense comptar els corresponents anuncis), quan ja tot estava a punt de concloure i els nostres ulls emocionats assistien el final del drama de Louisa May Alcott, va la meva àvia i trenca el silenci sepulcral, mentre la carona de la Taylor ocupava la pantalla, amb la següent interrogació plena de sorpresa: 
 
- oi que aquesta noia té una retirada a l'Elizabeth Taylor?
 
Les nostres riallades van arribar a l'altre cantó del barri, com ara mateix mentre escric aquestes línies. La meva àvia s'havia empassat tota la pel·li i, al final, encara no tenia clar que aquella actriu era Liz Taylor!!! He de reconèixer que en vam fer un gra massa de l'escarni de la iaia, fins el punt que la pobra es va enfadar amb tots nosaltres i va estar no sé quants dies fent morros i sense parlar-nos pràcticament. A partir d'aquell moment, la frase: "oi que aquesta té una retirada a l'Elizabeth Taylor? és famosa a casa meva. Serveix tradicionalment per prendre el pèl a tothom que palesa algun tipus de "despiste" d'aquestes característiques. 
Iaia, només és una brometa i un record amorós. Sisplau, no facis morros. Allà on siguis, perdona'm.  
 
Amb tot, benvolguts cinèfils, per a mi Liz Taylor sempre serà la gran actriu de Gigante i, per damunt de tot, aquella dona bellíssima, elegant i d'ulls impressionants que ronronejava eròticament a la vora de Paul Newman a La gata sobre el tejado de cinc. 

Que descansi en pau.  


dilluns, 14 de març del 2011

El cisne negro


“Tremenda” és l’actuació de Natalie Portman al thriller psicològic El cisne negro, que li ha valgut la preuada estatueta de Hollywood d’enguany. Res a dir d’aquesta preciosa actriu, que em té el cor robat des que, essent ella ben joveneta, la vaig descobrir a la magnífica cinta de Ted Demme Beautiful Girls.

El cisne negro, dirigida per Darren Aronofsky, i amb la presència, a banda de Portman, de Vicent Cassel, Mila Kunis, Barbara Hershey i Winona Ryder, m’ha semblat una pel·lícula correcta, ben narrada i estructurada i que manté l’interès. Tanmateix, n’esperava més, possiblement per la publicitat de la qual ha anat acompanyada (tema Oscars inclòs). El cas és que, sens dubte, el millor del film és el vessant interpretatiu (i em refereixo a tot el repartiment).

Nina, la protagonista, pateix una terrible obsessió. Podríem dir que viu i respira amb un únic propòsit: la recerca constant del perfeccionisme, de l’excel·lència, de l’èxit. Treballa incansable, fins a l’esgotament, sobreprotegida per una mare que ha dipositat en ella totes les seves esperances. Les esperances que la filla aconsegueixi allò que ella no va poder. La mare (una magnífica Barbara Hershey) sublima la pròpia frustració a través de la carrera artística de la seva filla. Aquest fet, indestriable de la vida d’ambdues dones, converteix en malaltissa la seva relació. Però el problema no conclou aquí, perquè Nina cau en un espiral de tortura interior, cada cop més absorbent, que l’emmena directament a la disgregació de la personalitat, a l’autodestrucció. A la bogeria.



Bulímia, anorèxia, autolesions, al·lucinacions, deliri. Tot un món esbossat (que no esmentat pel seu nom) que no deu ser aliè (en la vida real) a disciplines tan ferotges per a la gent jove com la dansa o l’esport d’elit. N’estic segura. Des d’aquest punt de vista, la cinta resulta força reveladora.

L’ambientació m’ha semblat bona i, per descomptat, com no podia ser d’una altra manera, la música de Tchaikowsky ha emplenat el cinema, sublim. En resum, una pel·lícula correcta, que es deixa veure sense problemes, però que tampoc no arriba als nivells d’obra d’art que jo (potser erròniament) m'esperava trobar.