diumenge, 23 de setembre del 2012

A Roma amb amor





Tot aprofitant que a molts països d’Europa les institucions continuen recolzant-lo amb aportacions econòmiques i facilitats de tota mena, Woody Allen no deixa de fer excursions anuals arreu del continent. Després de Londres, Barcelona i París (sense oblidar el pas per Venècia a Tots diuen I Love you), enguany ens ha fet arribar el seu homenatge a la ciutat eterna. Això és, en  primera instància, A Roma amb amor, un magnífic i plàstic passeig, ple de bellesa, pels monuments, jardins i carrers de Roma. El mateix títol, de doble interpretació, ens ho indica. A Roma amb amor perquè és una comèdia de tall essencialment romàntic. També A Roma amb amor perquè aquesta és la dedicatòria que ofereix a la ciutat el director novaiorquès.  
Sens dubte, la cinta és un títol menor dins la filmografia de Woody Allen. No tornarem a qüestionar (no condueix a res i ja ho hem fet en massa ocasions) la necessitat de treure una pel·lícula per any. Ell ho vol així i no el farem canviar. I què voleu que us digui? Doncs que benvingut sigui. Al cap i a la fi, com també hem comentat repetidament, fins i tot els seus pitjors films són molt millors que la mitjana actual. Amb tot, s’ha de tenir clar. A Roma amb amor és un producte senzill i lleuger que, bàsicament, aconsegueix que el públic passi una bona estona.
 


Dit això, he de reconèixer que jo he rigut de valent. Allen sempre és Allen i els seus diàlegs estan farcits de guspires inspiradíssimes que, en elles mateixes, ja justifiquen el film. Una trama i un repartiment corals, de vides encreuades i amb algun dels elements metacinematogràfics i fantàstics típics del director (en aquest cas es tracta del personatge d’Alec Baldwin fent de “Pepito Grillo”), ens aboquen a meditar sobre qüestions importants de la naturalesa humana. L’enamorament, la recerca de la felicitat, la fidelitat, la sinceritat, el sexe, les aparences socials.
El tema principal de la pel·lícula, tot i estar tractat de manera humorística, no és intranscendent. Allen  planteja una qüestió que acompanya (i tortura) l’home des que és home i que, endemés, es troba molt magnificada en la nostra societat actual, buida de valors. Estic parlant de la “fama”. La fascinació per la fama planeja al llarg de la trama i es fa present en gairebé totes les històries: l’actriu egoista i pagada d’ella mateixa que cerca l’èxit a tota costa; la recent casada que es deixa seduir per un actor de moda d’allò més caspós; la surrealista incursió en el món de l’òpera del consogre d’Allen; el mateix paper d’Allen, que no para de buscar fórmules per triomfar, per esbojarrades que siguin. Però, sobretot, el tema excel·leix amb la història d’un ésser anònim, interpretat esplèndidament per Roberto Benigni, que de la nit al dia esdevé extraordinàriament famós. La metàfora i el paral·lelisme amb el món que ens envolta és reeixida i brutal.
 
 

Cada cas es resoldrà de manera diferent, però Allen -sempre intel·ligent, sempre preclar- ja ens haurà endegat allò que volia. Els diners i la popularitat ajuden a viure bé, però la fama és efímera. Vivim en un món d’aparences, en una societat malalta i absurda on tots plegats ens deixem enlluernar fàcilment per miratges passatgers i fal·laços. Potser seria bo que comprenguéssim que els valors importants són d’un altre tipus.  
A la pel·lícula no hi poden faltar alguns dels elements constants en tota l’obra d'Allen. Així, la mort, la hipocondria i la por a la vellesa també hi són presents. Els actors estan, com gairebé sempre que treballen amb el geni, en estat de gràcia. I vull destacar una Penélope Cruz que, per a què negar-ho, m’ha semblat genial en el seu paper de prostituta. D'altra banda, si més no pel que fa a mi, sempre és un gran al·licient que en Woody formi part del repartiment. Tret d'algunes excepcions, com per exemple Match Point, sempre m'agraden molt més les pel·lícules on ell hi surt.       
I res més, cinèfils. Ja em donareu les vostres opinions. Jo vaig sortir de la sala ben contenta. La tardor a Barcelona ens fa arribar l’estrena del meu ídol. Per a mi, perfecte. I espero de tot cor que duri molts anys.