dilluns, 2 de novembre del 2009

IN MEMORIAM

Aquesta nit no puc apagar l'ordinador sense tenir un record per a José Luis López Vázquez, que ens ha deixat avui després de tota una vida dedicada al cinema.
M'ha vingut al cap que, ja fa molts anys, vaig tenir l'oportunitat de conèixer-lo personalment, quan estava rodant a Barcelona La ciutat cremada, d'Antoni Ribas. Jo era alumna de l'Institut Verdaguer, al Parc de la Ciutadella, i algunes seqüències de la pel·lícula es filmaven molt a prop.
De manera que -suposo que a causa de l'escassetat del pressupost- els de producció van demanar d'utilitzar les nostres instal·lacions com a quarter general per tal que els actors es maquillessin i es canviessin de roba. Imagineu-vos l'enrenou que es va organitzar. Tothom els volia veure. Tothom volia parlar-hi. Hi havia l'Adolfo Marsillach, que feia de Cambó. I en López Vázquez que, si la memòria no em falla, interpretava Prat de la Riba.
Quan van estrenar el film després d'una llarga espera provocada per la censura, vaig anar al cine amb la meva àvia (la iaia no es perdia res que fes olor de catalanisme). Enmig del meu entusiasme d'adolescent, fou un plaer reviure aquells dies de rodatge i reconèixer en gran format els camins i la gespa del meu estimat parc.
El cas de López Vázquez és paral·lel al de tota la fornada d'actors que van sorgir durant la postguerra i que es van veure obligats a treballar en condicions més que desfavorables en una indústria al servei de la dictadura (Fernán Gómez, Alfredo Landa, Toni Leblanc). Malgrat tot, el seu talent va despuntar sempre. De tant en tant, va aconseguir fer incursions dignes a les petites (o grans) obres mestres de Berlanga i de Bardem.
La cabina de Mercero li va obrir les portes a la consideració general i a partir dels anys 70 va demostrar amb escreix que era un actor immillorable, un artista de cap a peus.
No cal que ara faci un recull de la seva filmografia, que és facilíssim de trobar a la xarxa, però convé reconèixer que cal treure's el barret per dir-li adéu. La darrera vegada que el vaig veure va ser a la pel·lícula argentina de Juan José Campanella, Luna de avellaneda, on hi feia un paper deliciós, ple de tendresa. Amb aquesta imatge entranyable he decidit quedar-me.

Ha gaudit d'una llarga vida. Que descansi en pau. Pot tenir la tranquil·litat de saber que, mentre continuem veient-lo a la pantalla, no haurà marxat del tot.

diumenge, 25 d’octubre del 2009

Volem la paritat del cinema en català!


"El racó de l'Anna" recolza al 100% l'exigència de la paritat del cinema en català. Ja n'hi ha prou de mitges tintes. Ja n'hi ha prou d'haver d'anar a l'altra punta de la ciutat per veure una pel·lícula que només fan en català en dues o tres sales dels afores. Ja n'hi ha prou d'haver de mendicar allò que ens pertany, el cinema doblat o subtitulat en la nostra llengua.

Des d'aquest bloc que, com sabeu, estima la cultura i el cine, no podíem deixar de fer-nos ressò d'una llei insuficient i que -perdoneu la desconfiança- no tenim clar que s'acabi aplicant en la seva totalitat.

Lluitem tots plegats per la dignificació del català en tots els àmbits.
Avui, amics, li toca al setè art.


dissabte, 24 d’octubre del 2009

La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina


Quan vaig anar a veure la primera part de la trilogia Mil·lenium, Els homes que no estimaven les dones, no en vaig confegir la crítica. Tenia molta feina i no vaig trobar el moment. Però la pel·lícula em va semblar correcta, allunyada de l’excessiva comercialitat a la qual ens tenen acostumats els films americans d’aquest gènere. Vaig estar molt contenta que fos una producció íntegrament sueca (segur que al pobre Stieg Larsson –al qual podem definir com el paradigma de la mala sort– li hauria agradat) i que els actors fossin desconeguts per a nosaltres. D’aquesta manera, vam poder centrar-nos únicament en el desenvolupament del metratge i comprovar fins a quin punt era fidel a la novel·la.

I realment ho era, com passa també amb la segona part de la trilogia, La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina. Existeix la voluntat de mantenir l’esperit de l’obra literària, qüestió que no és d’estranyar després del seu enorme èxit a nivell mundial. Canviar res seria decebre els milers de seguidors. Coneixedors amb detall de les peripècies dels personatges, no crec que acceptessin de bon grat cap gran modificació argumental (val a dir que hi ha petites diferències, en general irrellevants i probablement relacionades amb l’extensió del text, difícil de resumir en un parell d’hores de cinema. També hi ha una omissió important, però em sembla coherent, ja que afecta un fet que no queda resolt a la tercera part. Com sabem, mai no podrem disposar de la quarta. Per tant, per deixar-lo sense solució, els guionistes han preferit obviar-lo).

La segona entrega té característiques similars a la primera. La intriga i la força de la història apareixen en pantalla amb la mateixa sobrietat i elegància, sense exageracions gratuïtes. Evidentment, no tenim al davant cap obra mestra, però sí un thriller honest, interessant i satisfactori, que compleix amb escreix la finalitat de distreure i de fer passar una bona estona als espectadors.

El millor d’ambdues pel·lícules és l’actriu que interpreta la Lisbeth Salander. Aquesta tasca, a priori, no havia de resultar fàcil. No podem ignorar la fama del personatge de ficció, adorat per legions d’admiradors. Atorgar forma humana, amb carn i ossos, a algú que milions de persones han recreat amb plaer en llurs cervells, entranya, no ens enganyem, una considerable dificultat. Tanmateix, l’actriu Noomi Rapace sap mesurar amb intel·ligència la seva interpretació i aconsegueix donar vida a una Lisbeth creïble i identificable.

En fi, amics i amigues seguidors de Mil·lenium, us emplaço a anar al cinema. Si més no per un motiu ben vàlid: poder experimentar un cop més la sensació viscuda amb la lectura de les novel·les. Ens hem de conformar amb això. Per desgràcia, el pobre Larsson ja no podrà delectar-nos mai més amb les sorprenents creacions de la seva fecunda imaginació.

diumenge, 18 d’octubre del 2009

III Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani


Síria serà el país convidat de la III Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani, que se celebrarà del 22 al 25 d’octubre a CineBaix de Sant Feliu de Llobregat.
La programació d’aquest any inclou 10 llargmetratges de ficció i documentals, entre ells Mascarades, que es va imposar a l’últim festival de Dubai.
La directora Hala Alabdalla, els directors Ossama Mohammed i Maher Abi Samra i el pare del documental àrab, Omar Amiralay, visitaran la mostra catalana.
Us envio l'enllaç, per si algú s'hi vol deixar caure.

dissabte, 17 d’octubre del 2009

3ª MOSTRA DE CINEMA I AUDIOVISUAL CATALÀ



DEL 16 AL 24 D'OCTUBRE SE CELEBRA A MOLLERUSSA LA 3ª MOSTRA DE CINEMA I AUDIOVISUAL CATALÀ, UN PUNT DE TROBADA PER A PROFESSIONALS I AFECCIONATS.

HI HA PROGRAMADES MOLTES ACTIVITATS AMB LA FINALITAT DE POTENCIAR I PROMOCIONAR LA INDÚSTRIA CINEMATOGRÀFICA I AUDIOVISUAL CATALANA.

S'HI ORGANITZEN CONCURSOS, PREMIS, HOMENATGES, VISIONATS DE PEL·LÍCULES, EXPOSICIONS.

CREC QUE POT SER MOLT INTERESSANT.
US COPIO L'ENLLAÇ OFICIAL A FI QUE POGUEU DISPOSAR DE TOTA LA INFORMACIÓ.

divendres, 16 d’octubre del 2009

Mònica del Raval



No he vist aquesta pel·lícula-documental de Francesc Betriu, però aquest bloc -que per descomptat té tota la intenció de promocionar el cinema català i en català- lamenta que només hagi aconseguit estar present durant 1 setmana a les sales de València.

Ara es projecta als cines Alexandra de Barcelona. "El racó de l'Anna" se'n vol fer ressó per veure si el públic s'anima i fa que aquí pugui durar una mica més. Si entre nosaltres no intentem donar força a la nostra indústria, ho tenim ben magre.

dijous, 15 d’octubre del 2009

A propòsit d'Àgora

at
A propòsit d'Àgora i de la meva crítica d'ahir (que podeu llegir més enrere en aquest bloc), el meu germà Elies (matemàtic de vocació i de professió i sempre col·laborador amb les meus blocs), m' ha fet arribar un enllaç que resulta interessant. És una opinió favorable de la pel·lícula, enfocada des del punt de vista científic, emesa per Divulgamat (Centre virtual de divulgació de les matemàtiques). Força aprofundida i, el que és millor, des del cantó erudit del tema.

Crec que llegir l'article paga la pena. Ajuda a veure que, sortosament, no tothom és tan sord i cec com alguns crítics.

Gràcies, Elies.


SITGES I KUBRICK


La segona corresponsal a Sitges d'El racó de l'Anna, Aurèlia Pessarrodona, ens envia una magnífica crònica sobre la seva visita al Festival i sobre el seu visionat de la versió remasteritzada d'una de les pel·lícules més conegudes i lloades de Kubrick.

Sense més, aquest bloc us ofereix la possibilitat de llegir-la. Intel·ligent i profunda, la crítica de l'Aurèlia us encantarà.


Expremuda sitgetana de A Clockwork Orange i de Malcolm McDowell


El meu primer escrit en aquest bloc de cinema pretén ampliar, des del meu personal punt de vista, les aportacions que ja féu l’Elies sobre el Festival de Cinema Fantàstic i de Terror de Sitges 2009. Jo, que mai a la meva vida havia anat a aquest festival, ho vaig fer el passat dia 2 d’octubre per la curiositat d’assistir a l’estrena de la versió digital remasteritzada d’una de les meves pel·lícules preferides, A Clockwork Orange (1971) de Kubrick, en ocasió dels 10 anys de la seva mort. I haig de confessar que la vetllada no em decebé en absolut: en un lloc tan fantàstic —mai millor dit!— com l’Auditori de l’Hotel Melià de Sitges vaig poder gaudir de la neteja de cara que han fet a aquesta obra mestra. Després vam presenciar un entretingut postscreening amb el protagonista, Malcolm McDowell, i el productor de la pel·lícula, Jan Harlan, durant el qual un Alex DeLarge d’uns seixanta anys va entonar el I’m singing in the rain per als assistents; un final memorable.
Cal dir alguna cosa sobre A Clockwork Orange? Realment, em sembla absurd fer-ne cap crítica a aquestes alçades. Només m’agradaria comentar que, després d’haver-la videat —Déu meu, l’argot dels droogs s’enganxa!— trobo que segueix tan vigent com el primer dia, o fins i tot més. Certament, l’estètica pop futurista i kitsch d’inicis dels setanta i el llenguatge dels droogs són inversemblants, però li donen un toc irreal que ajuda al públic actual a distanciar-lo de la tremenda història que s’explica. És potser per això que actualment es veu més com a “comèdia negra” que de la manera susceptible que es va rebre a l’època; de fet, al postscreening McDowell va comentar que troba fascinant que el públic actual rigui de certes quines escenes, cosa que mostra que avui en dia s’entén millor que a l’època de l’estrena.
A més d’això, l’obra presenta elements ètics i estètics atemporals que la fan una obra mestra molt vigent. Les escenes violentes de la primera part són realment obres d’art gràcies a la música, la fotografia i la posada en escena. Per exemple, trobo fascinant com Kubrick aconsegueix que l’escena en què Alex traïciona als seus companys tirant-los a la piscina —amb l’obertura de La gazza ladra de Rossini de fons— sigui veritablement bella malgrat tractar-se d’un moment de violència gratuïta i mesquina. D’altra banda, la segona part —el tractament Ludovico i les seves conseqüències—, fa reflexionar sobre diversos aspectes ètics i polítics relacionats amb la llibertat humana. Després de tot plegat un no pot sortir indiferent del cinema; i us convido a que ho comproveu a partir del 23 d’octubre, dia en que tant aquesta versió remasteritzada com l’anterior tornaran a estar als cines. ¡De fenónemos!


Homenatges al “droog” Malcolm McDowell

En aquesta edició del Festival de Sitges, i aprofitant l’estrena de la remasterització d’A Clockwork Orange, s’han fet diversos homenatges al seu protagonista, Malcolm McDowell, qui també ha treballat en altres pel·lícules del gènere fantàstic com Cat People (1982) i, més recentment, Halloween (2007). El dia de la inauguración se li concedí el Premi Honorífic del Festival i a l’endemà a la tarda també projectaren el documental sobre la seva carrera O Lucky Malcolm, amb postscreening del director, Jan Harlan.
Aquest McDowell és certament un paio curiós: un actor de carrera molt irregular, encasellat injustament en papers de dolent fent moltes pel·lícules d’ínfima qualitat —tret d’honroses excepcions— però sempre traspuant un innegable talent dramàtic. Després d’haver vist el documental penso que el principal problema de la irregular trajectòria de McDowell fou haver brodat un paper tan carismàtic com el d’Alex DeLarge tot just a l’inici de la seva carrera cinematogràfica i, potser, no haver-la sabut —o pogut— conduir correctamente després. Kubrick va descobrir McDowell en If… (1969), la primera de les tres col·laboracions que féu amb el seu altre gran mentor, el director anglès Linsay Anderson —les altres dues són O Lucky Man (1973) i Britannia Hospital (1982)—, on interpreta un col·legial rebel, idealista i violentament revolucionari. Després de veure If…, a Kubrick no li quedà cap dubte de que el cap de la colla d’ultraviolents havia de ser aquell noi de mirada intensa, somriure burleta i nas arrogant. Fou la millor decisió, tan bona que McDowell ha quedat sempre associat al droog Alex DeLarge, malgrat les benintencionades col·laboracions amb Anderson. De fet, al documental McDowell comenta que el seu període àlgid queda emmarcat, d’una manera molt metafòrica, entre dues grans “bufetades” literals: la que li va clavar la seva companya de càsting a la prova per a If…, que li obrí una prometedora carrera cinematogràfica; i la que el propi Anderson li dóna al final de O Lucky Man, memorable escena en què convida als empanats a reaccionar davant de les injustícies.
El que no sé és si McDowell va saber reaccionar. Segons ell mateix, el seu principal escull fou que per obrir-se camí a Hollywood hagué de començar de zero; i, de fet, penso que el seu debut hollywoodenc amb Time After Time (1979) hauria pogut servir per reconduir la seva carrera mostrant altres facetes del seu ampli espectre actoral. Però aquell mateix any va protagonitzar una de les pel·lícules més infames de la història del cinema: el Calígula de Tinto Brass —que no he acabat de veure ni crec que ho faci mai; allà s’ha quedat, a la meitat—. La seva trajectòria posterior és llarguíssima, però amb pocs títols —per a mi— remarcables: potser Gangster No 1 (2000) o Evilenko (2004); i sembla que ha intervingut en una pel·lícula sobre Vivaldi que s’estrenarà el 2010 —evidentment, no me la penso perdre i espero que l’Anna Maria me la deixi ressenyar—. Quina llàstima que Kubrick no hagués tornat a treballar amb ell, com va fer amb altres actors! Què diferent hagués estat, per exemple, Barry Lindon si l’hagués protagonitzat McDowell en lloc de l’ensucrat Ryan O’Neal!
En qualsevol cas, benvinguts siguin els reconeixements per una feina tan ben feta, encara que d’això faci gairebé 40 anys. I benvinguda sigui la neteja de cara d’un film tan suggerent, rodó i ja clàssic com
A Clockwork Orange.

Aurèlia Pessarrodona, 15 d'octubre de 2009

dimecres, 14 d’octubre del 2009

ÀGORA
























Per primera vegada des que tinc aquest bloc de cinema (ja fa més de 3 anys), em poso a escriure una crítica des de la indignació. I ho faig amb el convenciment que no m’equivoco, però també amb la idea que, si algú pensa que sí, és el seu problema. Perquè ja estic tipa de la mediocritat i de la vulgaritat, perquè em canso d’haver d’argumentar la meva ànsia d’aprendre coses. Perquè tothom sap (o hauria de saber) que la recerca incansable i la inquietud per assolir el coneixement és allò que ha mogut i mou la humanitat. I perquè encara aniríem amb parracs i menjaríem carn crua si tots fóssim com aquests que ara jutgen tan severament la pel·lícula d’Amenábar, però que lloen i premien tranquil·lament gladiators amb accent anglosaxó, senyors anellats, guerres galàctiques i nens mags que volen amb escombres. I que consti, per si algú s’ofèn, que no és la meva pretensió desqualificar els forçuts gladiadors australians, les trilogies maratonianes o els portadors d’espases làser, siguin fosques o lluminoses.
El problema és el següent. Alejandro Amenábar, director jove i valent, de talent indiscutible ja demostrat, decideix fer una pel·lícula extremadament ambiciosa i que, no ens enganyem, no és a l’abast de tothom. Com que el noi té un palmarès que Déu n’hi do, culminat amb la darrera i esplèndida Mar adentro, tothom l’està esperant amb les antenes parades. Com que el noi, a més, és intel·ligent, culte i refinat, fa una pel·lícula meravellosa on destaca la vida d’un personatge de l’antiguitat pràcticament silenciat per la història oficial.
Atesa la preparació intel·lectual del noi, està enlluernat amb aquest personatge. No és un noi frívol i, per tant, li interessa compartir idees i coneixements. Per això, creu que a tothom li agradarà conèixer la vida d’una científica (una dona, per tots els déus!) del segle IV després de Crist, filòsofa, astrònoma, matemàtica, que va treballar, partint de les teories d’Aristarc de Samos, l’òrbita el·líptica dels planetes i la teoria heliocèntrica del sistema solar.
Ehem. Una dada. Després, la humanitat haurà d’esperar als segles XVI I XVII, a Copèrnic i a Kepler, per retrobar aquestes teories.
Però bé, continuem amb el noi cineasta. Es troba que fa una pel·lícula sòbria i esplèndida, amb rigor i seriositat. Una obra colossal, a l’estil de les grans produccions del cinema històric, però sense concessions a banalitats comercials. No hi ha sexe, no hi ha escenes gratuïtes, no hi ha grandiloqüència inútil. Per contra, apareix la Història, la Ciència, la crítica del fanatisme i de la intolerància, la voluntat de recrear un període molt poc conegut, entre l’etapa d’esplendor de l’Imperi Romà i l’Edat Mitjana.
I què passa aleshores? Doncs que la majoria de la crítica es menja el noi. Lloa la pel·lícula formalment, però la considera freda, lenta, sense atractiu. Per fortuna, una part del públic està per damunt de la crítica, inusitadament preparat. A tothom que conec li ha agradat Àgora i, a la sessió de cinema on vaig assistir, va aconseguir arrencar sentits aplaudiments. Malauradament, hom torna a la realitat, consulta la xarxa i comença a trobar una rècula inacabable d’insensateses sobre l’avorriment i el poc interès.
Per això estic indignada. Perquè a mi em va agradar molt conèixer Hipàtia. I la seva perseverança. I la seva lluita valenta. I la seva confiança en el coneixement. Perquè em va encantar la biblioteca d’Alexandria, centre del saber de l’antiguitat. Perquè vaig patir dolorosament contemplant la seva destrucció. I perquè em va semblar interessant constatar un cop més allò que ja sabíem: la superstició, la injustícia i la violència del Cristianisme des que va deixar d’estar a l’oposició i es va col·locar al costat del poder establert.
En fi, no em vull allargar més. Gràcies, Amenábar. Gràcies per ser com ets. Gràcies per Àgora. Ah, i sobretot, no et deixis subornar mai. Al cap i a la fi, noi cineasta, alguns crítics potser vesteixen roba d’Armani, però a l’ànima i a l’intel·lecte, t’ho asseguro, tan sols hi duen parracs.


diumenge, 11 d’octubre del 2009

EL SECRETO DE SUS OJOS

Ha estat un plaer tornar a veure una pel·lícula (argentina) de Juan José Campanella. I dic “argentina” perquè el conegut (i reconegut) director d’El hijo de la novia, El mismo amor, la misma lluvia i Luna de Avellaneda és també el director de molts dels episodis de la meva sèrie americana favorita, Ley y orden, Unidad de Víctimas Especiales. Aquesta meva predilecció, per tant, no és gratuïta. La sèrie presenta un segell de qualitat indiscutible, al qual contribueix, sens cap mena de dubte, la feina de Campanella.

El secreto de sus ojos és una pel·lícula magnífica. Ben estructurada, ben interpretada, ben ambientada. Una pel·lícula de suspens, de gènere negre a l’estil argentí, amb escenes absolutament magistrals i un desgranar de les situacions eficient i característic. No vull explicar la trama. En aquest film menys que mai, però val a dir que ens trobem amb un thriller que aconsegueix mantenir l’interès al llarg de tot el metratge (més de dues hores) i que culmina amb una resolució del cas emocionant, sorprenent i increïblement humana. Vull advertir-vos que no us heu d’equivocar amb el significat que atorgo a l’adjectiu “humana”. En usar-lo, estic fent referència a tot allò que la nostra naturalesa (la de l’espècie de la qual formem part) porta incorporada atàvicament: sentiments d’amor, de violència, de venjança, de sentit de la justícia, de perseverança, de compassió, de por. La naturalesa humana pura i dura. Per bé i per mal.

Campanella no evita un enquadrament espacial i temporal on queden palesos els episodis més foscos de la història del país. Ni la corrupció administrativa, ni la política, ni la policial. Tampoc no s’amaga a l’hora de reflectir la disbauxa i la desorganització dels organismes públics. En alguns moments, les situacions derivades del descontrol i de la falta de mètode esdevenen autèntiques escenes de vodevil.

El secreto de sus ojos és una pel·lícula molt especial. Amb el rerefons d'una història d’amor, posseeix alhora un vessant humorístic i tendre que compensa la duresa i la tristor de l’afer criminal. L'equilibri està ben aconseguit. La faceta còmica es recolza indubtablement en el talent màgic de dos dels personatges: un Ricardo Darín tan colossal com sempre (quina joia que existeixi un actor com ell!) i el seu company de feina i alter ego a l’estil del Dr. Watson, Guillermo Francella, en el paper de Sandoval. Ambdós, enmig del tràgic teló de fons, protagonitzen moments d’humor, de tendresa i d’exaltació de l’amistat absolutament magnífics.

Malgrat tot, m’ha sorprès favorablement descobrir una certa contenció de l’excés verbal i gestual al qual el cinema argentí ens té acostumats. Ignoro si es deu a una voluntat d’apropament al mercat europeu o simplement a una maduresa cinematogràfica que tal vegada ha conduit el director a mantenir el caràcter autòcton sense caure en l’histrionisme. El cert és que les escenes còmiques mai no depassen la mesura justa, la qual cosa, ateses algunes de les situacions que es produeixen, no sembla del tot fàcil.

Sincerament, no puc afegir res més sense desvetllar qüestions que millor heu de veure amb els vostres ulls. Només em permetré constatar una realitat. El temps de la pel·lícula m’ha passat volant. Aquest fet, diria, implica per se (titlleu-me de pedant) una garantia de qualitat gairebé segura.

dimarts, 6 d’octubre del 2009

SI LA COSA FUNCIONA


Bé, bé, bé, bé. Ha tornat. El meu Woody ha tornat.

Després del parèntesi de Vicky Cristina Barcelona, que no sé com definir (us remeto –per evitar esforços inútils a la meva neurona– a la crítica que vaig fer en aquest mateix bloc), el meu Woody Allen ja torna a ser aquí. No amb una pel·lícula que toqui temes nous i diferents, sinó amb un film on recupera les seves preocupacions de sempre. Per això m’encanta.

Si la cosa funciona és una obra intel·ligent i divertida, amb aquell humor personal i particular ple de sarcasme, ironia i frases enginyoses. Amb l’edat, el director novaiorquès es creix, de manera que no té pèls a la llengua per deixar anar tot el que pensa, per molt políticament incorrecte que sigui.

El protagonista és un misantrop madur que du a les esquenes un frustrat intent de suïcidi. Es tracta d’un geni, antic professor de física quàntica, nominat fins i tot al Premi Nobel. Despectiu, pessimista, maníac, obsessiu compulsiu, hipocondríac i mal educat, a causa de l’atzar (novament la pel·lícula es fa ressò d’aquesta circumstància del destí, com a Delictes i faltes, Match Point o El Somni de Cassandra) coneix una noieta d’un poble de Mississippi que s’ha escapat de casa. La noieta, els seus pares i els imponderables de la vida, canviaran l’existència de tots els personatges. No puc explicar res més, perquè, com sempre, el que vull és que aneu al cine. Tanmateix, us puc garantir que sortireu de la sala amb aquella sensació –que es prodiga tan poc i que no té preu– d’haver gaudit d’una estona distreta, profitosa i estimulant.

Woody Allen reflexiona en profunditat, a través d’un format de comèdia, sobre la condició humana. Em pregunto què hi diria Aristòtil si aixequés el cap de la tomba i s’adonés de la capacitat catàrtica del riure. Allen posa damunt la taula totes les xacres del món i de la societat americana en especial, amb una franquesa que, com he dit més amunt, amb el temps es revela cada cop més ferma (racisme, sexisme, homofòbia, violència gratuïta, pobresa, hipocresia, crueltat). Arremet contra l’associació del rifle, fa referència a la violència dels adolescents, a la manca de valors. No condescendeix amb res, però sempre ho encara de manera plaent per a l’espectador.

Torna a plantejar-se un munt d’interrogants al voltant de Déu, la seva existència i el paper de les religions: tots surten perdent sense remei. Les religions són malsanes i Déu no existeix. I, en cas que sí, què ha fet? Ha creat les flors, el mar, les muntanyes, el paisatge. En una paraula, és “decorador”. Hom diria que la idea del director és que la vida és un fàstic i que no val la pena. De fet, el seu protagonista intenta suïcidar-se dues vegades. Tanmateix, el seu cinisme sempre té contrapartides. La comèdia es resol amb un final feliç, però no perquè la vida ho sigui. La vida pot ser un fàstic, però cal aprofitar cada moment perquè, com ha dit Allen en altres ocasions, és l’únic que tenim (mentre dura).

Woody Allen entona un cant a la tolerància i al respecte envers els altres. Torna a aparèixer el seu amor per la cultura i la seva capacitat de mostrar-nos que l’home culte pot actuar “civilitzadament”. Recupera algun dels seus antics recursos: el protagonista es dirigeix directament al públic per explicar la seva història. Una interacció que és tan vella com la mateixa màscara de la comèdia, però que sempre (Annie Hall, Poderosa Afrodita) li ha donat bons resultats.

La pel·lícula només presenta un problema. En Woody Allen no hi surt. Deu haver considerat que ja té massa anys per fer el protagonista, però els seus incondicionals tenim clar que, malgrat l’edat, era un paper únicament i exclusivament a la seva mesura. I no és que l'alter ego que ha triat no ho faci bé (l’actor Larry David), sinó que, simplement, no és ell.

En fi, suposo que noteu la meva eufòria. Pot ser excessiva, però els ídols recuperats no tenen preu. Ah, i hem tornat a Nova York! Què més podíem demanar?

diumenge, 4 d’octubre del 2009

FESTIVAL DE SITGES




"EL RACÓ DE L'ANNA" TÉ EL GUST DE PRESENTAR-VOS, RECENT ARRIBADA DE SITGES, LA COL·LABORACIÓ DE L'ELIES, UN FIDEL SEGUIDOR DEL FESTIVAL I UN GRAN AMANT DEL CINEMA FANTÀSTIC I DE TERROR. LA SEVA OPINIÓ ÉS MOLT INTERESSANT I ENRIQUEIX AQUEST LLOC QUE COMPARTIM PER PARLAR DEL SETÈ ART.


SITGES A LA SANG, SITGES I LA SANG


Ahir dissabte vaig visitar Sitges amb uns amics per gaudir de la 42a edició del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya. És una cita anual a la qual només he faltat una vegada en els últims deu anys.

L’orientació del festival ha anat movent-se entre el terror, el fantàstic i la ciència ficció, però sembla que últimament està tornant als seus orígens. Esdeveniments com la Zombie Walk –desfilada de zombies per tota la ciutat- i que enguany tindrà lloc el proper dissabte dia 10, fan que el certamen convidi cada cop més a la participació activa dels incondicionals del gènere.

La presència de grans estrelles és més aviat escadussera, i és per això que qualsevol convidat crea una gran expectació.

En les dues sessions en què vaig estar, es van reconèixer les trajectòries de dos pioners i transgressors del terror.
En primer lloc, Herschell Gordon Lewis, anomenat “el padrí del gore” va rebre el premi "La màquina del temps". Va aconseguir l’èxit internacional amb les seves cintes d’horror sanguinolent com ara Blood Feast (1963), considerat el primer film autènticament gore de la història, 2.000 maníacs (1964) o bé A Taste of Blood (1967).
En segon lloc, José Ramón Larraz Gil (Barcelona, 1929), realitzador de films com Whirlpool (1970), Deviation (1971) o Las hijas de Drácula (1974) va rebre el premi "Maria honorífica". Ho va fer de mans de les dues actrius d’aquesta pel·lícula de vampirs en una retrobada entranyable després de molts anys sense veure’s. Val a dir que el seu discurs va desprendre una lucidesa i un humor envejables. Felicitats.

Pel que fa als llargmetratges pròpiament dits, el nivell va ser si més no discutible.
Grace, l’òpera prima de Paul Solet, ens presenta una història on destaca l’amor d’una mare envers el seu nadó. Un nadó que té una dieta alimentària diguem-ne que una mica especial. Sang i mugrons destrossats. Molt discreta.

Sorority Row, del director Steward Hendler, és una més de les típiques i tòpiques cintes on la successió d’adolescents brutalment assassinats és el motiu principal. Arran d’una primera mort accidental silenciada en el si d’una germandat universitària, les seves integrants van caient una a una a mans d’un encaputxat amb una clau per canviar rodes de cotxe molt especial. Macabres morts combinades amb situacions hilarants.

Més enllà que l’organització sempre peca d’algunes imprecisions (després de 42 edicions ja no hi haurien de ser) com ara el retard en les projeccions –això va provocar la cancel·lació d’un curt previ a la segona pel·lícula- la cita amb un festival fet a casa nostra i referent mundial del fantàstic, és a hores d’ara, obligada.
Animeu-vos doncs, que us ho passareu bé!

Elies Villalonga, 4 d’octubre de 2009

dijous, 1 d’octubre del 2009

FORA DE CARTELLERA



AQUESTA ÉS LA PRIMERA PLANA DE LA SECCIÓ QUE ENCETO A LA REVISTA "LA LLUNA EN UN COVE" (en paper).

La Secció s'anomena "Fora de cartellera". Es tracta de la meva particular visió sobre pel·lícules de tots els temps que mereixen un espai destacat en la història del cinema. Volem fer èmfasi, especialment, en les de parla no anglesa. En general, menys conegudes.

A veure si us animeu i entreu a la pàgina web de "La lluna en un cove", on trindreu tota la informació necessària.

Moltes gràcies.

http://www.lallunaenuncove.cat/

dimecres, 30 de setembre del 2009

Festival de cinema de Sitges



Només una breu entrada per recordar a tots els cinèfils, a tots els amants del gènere de terror, misteri, fantàstic... que teniu una cita obligada a Sitges.

Aquí us afegeixo l'enllaç. Qui millor que la mateixa organització per fer-vos-en cinc cèntims. Au, animeu-vos.


Estrenen REC 2!


http://sitgesfilmfestival.com/cats/


diumenge, 30 d’agost del 2009

MAPA DE LOS SONIDOS DE TOKIO



Mapa de los sonidos de Tokio és la darrera pel·lícula d’Isabel Coixet, protagonitzada per Sergi López i la japonesa Rinko Kikichi. Ambientada a la capital japonesa, és una història d’amor, sexe, mort, sofriment i venjança. Amb aquests ingredients, un drama d’allò més clàssic, podríem dir.
No vull caure en el parany de posar verda la Coixet (com fan gratuïtament alguns sectors del món de la cultura). Però tampoc en la trampa d'escriure’n la lloança sense invertir un esforç suficientment digne en la reflexió seriosa que tota crítica exigeix. Per tant, fa estona que penso i repenso, però no sembla que tants pensaments em condueixin a variar la meva primera impressió.

Mai no he tingut res en contra de la Coixet. Més aviat al contrari, perquè, si bé em va costar molt compartir el seu punt de vista a Mi vida sin mí (no ho he fet encara, en realitat), en canvi em van agradar força La vida secreta de les paraules i Elegy. Qui em coneix bé, sap que no acabo de comprendre la fal·lera de la directora per fer cinema en una altra llengua, a milers de quilòmetres i amb gran quantitat d’actors forans. Però, per sort o per desgràcia, quan manifesto aquesta pega, acostumo a ser acusada de tenir la ment estreta i de pretendre posar traves al desenvolupament normalitzat (no serà globalitzat?) del cinema català. Per tant, ara ja no ho dic, tot i que continuo en la meva tessitura (sóc així de tossuda i de naïf, jo: no vull acceptar que és per calés i per obtenir per damunt de tot la fama internacional). En fi, no importa. El cas és que, malgrat tantes adversatives, no sóc antiCoixet. Aquí volia arribar.

Asseguda a la butaca, mentre desfilaven pel meu davant imatges magnífiques (la plasticitat de l’obra és incontestable i esplèndida), la meva principal sensació és que una història bonica i senzilla, que podia tenir lloc amb naturalitat a qualsevol indret del món, tan sols esdevé un espectacle diferent pel seu embolcall exòtic. La fascinació de l’Orient. Molt bé. La sensualitat a flor de pell, ben tractada. D’una banda, el gust, que té un paper rellevant a la pel·lícula: el mercat del peix, el vi de la luxosa botiga del protagonista, el plaer obligat de xuclar els fideus sorollosament. De fet, la primera escena ja ens aboca a aquesta percepció sensorial: el típic restaurant d’executius que mengen les delicatessen de la cuina nipona col·locades damunt del cos de noies nues. D’una altra, la sensualitat del sexe i de la passió, amb escenes força explícites que, tanmateix, no traspassen cap nova frontera. És més, jo no he pogut evitar, perquè la trama té un cert paral·lelisme, recordar Marlon Brando, Bertolucci i L’últim tango a París. S’hi haurà inspirat la Coixet –encara que sigui vagament– o és que el tema, a hores d’ara, és ja un lloc comú?

Si fem una recapitulació, podem començar a emetre certs judicis. Mapa de los sonidos de Tokio és un film amb un argument poc innovador, l'originalitat del qual recau més en la forma que no pas en el fons. En l’ambientació japonesa, en les plàstiques imatges, en la bona fotografia i en les curiositats de la vida de la gran ciutat de Tokio (llums, hotels, petits restaurants).

Tampoc el tractament dels personatges és del tot creïble. Si el paper del pare resulta sorprenentment humà, malgrat el seu estatus de gran empresari (un pare que perd una filla ha de quedar destrossat per sempre), no tinc tan clar que la protagonista necessàriament hagi de ser tan críptica. Hi ha bonics, preciosos silencis, però també algunes mancances. De la mateixa manera, algú pot titllar el final d’una exagerada anomalia romàntica.

La pel·lícula deixa alguns serrells sense resoldre. El narrador omniscient resulta inversemblant, perquè no pot fer de cronista d’allò que no ha vist ni ha sentit (no hi ha diaris amagats, testimonis que li expliquin, res que justifiqui el seu coneixement de la totalitat dels fets). Tampoc no arribem a esbrinar el motiu del segon ofici de la noia (no diré quin és) ni a qui pertanyen les tombes que visita i neteja cada diumenge amb veneració. Podem intuir certes respostes, però no podem passar de l’àmbit de la intuïció. En contrapartida, la relació entre la noia i el narrador (l’home que enregistra els sons de la ciutat), és tendra i desinteressada. Dues ànimes que es fan companyia sense exigir res.

Rellegeixo aquestes línies i m’adono que avui he estat sorprenentment mordaç. Hi ha dies de tot, què hi farem. Tanmateix, no em sembla totalment just. No us diré que no aneu a veure la pel·lícula. Heu d’anar-hi, per tal de poder parlar-ne i expressar una opinió. Hi ha una veritat incontestable que la directora (cal recordar que també és l'autora del guió) posa en boca de la protagonista: “La gent no canvia mai”. Isabel Coixet tampoc no ha canviat, perquè, malgrat les pegues que acabeu de llegir, el cert és que en el fons aconsegueix tornar a sorprendre i a cridar l’atenció amb la seva darrera obra. Un cinema que, sigui com sigui, pretén sempre ser singular i original. Fins i tot amb el títol, estranyament poètic: Mapa de los sonidos de Tokio.

dilluns, 30 de març del 2009

GRAN TORINO


Ja havia comentat en aquest bloc que m’havia replantejat les meves opinions sobre Clint Eatswood arran de Million Dollar Baby, però haig de concloure que ahir, un cop acabat el visionat de Gran Torino, la meva reconciliació amb ell va esdevenir absoluta. Gran Torino és una pel·lícula magnífica, que no deixa dubtes respecte a la categoria de cineasta en què s’ha convertit Clint Eastwood (autor del guió, director i protagonista del film).

La història és senzilla. No podem considerar que despunti per la seva originalitat. Reprodueix una problemàtica actual i punyent que coneixem perfectament i que, fins i tot, a hores d’ara podem viure en el nostre entorn. Un vell heroi de la Guerra de Corea, malcarat, racista i misantrop, du damunt les espatlles un sentit de culpa que li rosega l’ànima. La pel·lícula s’inicia amb l’enterrament de la seva dona. El vell s’ha quedat vidu, envoltat de solitud. Els seus dos fills i llurs famílies són una colla d’interessats cobdiciosos. L’avi no els preocupa gens i val a dir que ell tampoc no els correspon. La seva vida només tenia sentit gràcies a la seva dona. I, de sobte, ja no hi és. Ara, tan sols li resta la seva gossa Daisy, tan vella com ell, i una única il·lusió: tenir cura del seu valuós cotxe, un Gran Torino del 72. Mentre cada cop viu més aïllat, els canvis socials l’obliguen a presenciar la degradació gradual del seu barri. Del lloc on ha viscut sempre, ara ple d’immigrants de tots els colors i ètnies, i on proliferen les bandes cada cop més violentes. Aquest és el punt de partida. La resta no la vull explicar.

El desenvolupament narratiu del film és impecable i molt personal. Amb un humor irònic i finíssim, amb un sarcasme curull d’intel·ligència, Eastwood expressa tot un conjunt de reflexions al voltant de la societat, de la diversitat, del masclisme, del racisme, de la violència, de l’amistat i de la comprensió. Eastwood monologa amb ell mateix. A la pantalla, el seu monòleg interior requereix un interlocutor. Tal com va fer a Million Dollar Baby, l’interlocutor és l’Església Catòlica, en aquest cas un capellà molt jove amb qui manté un intercanvi d’idees que finalment els enriquirà tots dos. Eastwood qüestiona molts axiomes, especialment el paper de l’ésser humà en aquest món i el seu sentit últim. I els qüestiona amb naturalitat, allunyant-se de posats intel·lectualoides de difícil comprensió. És cert que la pel·lícula pot tenir moltes lectures. En especial una lectura més superficial que arriba a tots els públics. De fet, jo vaig al·lucinar (per utilitzar el verb més adient) quan molts espectadors, sobretot joves, reien sorollosament davant d’escenes que, en realitat, eren extremadament tristes o extremadament profundes.

Tanmateix, no passa res. Perquè l’absència de cripticisme pseudointel·lectual pot aconseguir que aquest jovent també extregui un missatge positiu de la pel·lícula. El final és el que hom podia esperar. Tampoc no sorprèn, però està tractat amb elegància perfecta. No sé què més puc afegir. És a dir, a l’inrevés. Podria dir tantes coses i fer un estudi tan minuciós (el film s’ho mereix) que aquesta crítica resultaria inacabable.

Per tant, em limitaré a emetre una recomanació: que ningú no se la perdi. I, sobretot, que tothom intenti aprofundir-hi en veure-la, més enllà dels moments d’humor, més enllà dels moments violents, més enllà dels moments tendres. Que tothom es pregunti què pot aprendre d’allò que, amb humanitat, valentia i humilitat, es planteja Clint Eastwood.

diumenge, 8 de març del 2009

EL LECTOR


El lector, pel·lícula d’Stephen Daldry –director de Billy Elliot i Las horas (dos títols que personalment m’agraden molt)– és un film preciós, una d’aquelles delicadeses escadusseres que encara trobes al cinema i que, des del punt de vista artístic, fa sentir a l’espectador sensible (que no carrincló, s’entén) que no tot està irremeiablement perdut.

La cinta (de l’argument no en penso desvetllar res, ja ho sabeu) es construeix a partir de la indagació en les pregoneses contradictòries, críptiques, inhòspites i inexplicables de la naturalesa humana. Els personatges, complexos i plens de matisos, foren creats per la ploma del novel·lista alemany Bernhard Schlink, i ens aboquen a una reflexió profunda envers nosaltres mateixos, com a individus i com a col·lectivitat.

El lector entranya una sèrie d’aspectes que, des del punt de vista de les meves preferències, esdevenen una mena de bàlsam estètic. El ritme narratiu lent i mesurat, les paraules indispensables, el to contingut, la bellesa visual, la gestualitat suau i harmònica dels actors, els primers plans, la música magnífica. L’espectador queda absort davant de la plasticitat de les imatges i davant d'una història que, en certs moments, no deixa de reservar-nos alguns elements de sorpresa. Els actors es mereixen tots els reconeixements, especialment una Kate Winslet superba.

Els diferents aspectes que configuren el complex fons de la pel·lícula (la responsabilitat, la vergonya, l’obediència mal entesa, la sensualitat i la sexualitat, el pes feixuc de la culpa, les diferents maneres d’estimar, la covardia, la dignitat, el pas del temps, els secrets, la ràbia, els prejudicis, la venjança, la crueltat, la incomprensió, el desig) s’amalgamen en una història on no hi ha més remei que arribar a la conclusió que, en ocasions, la frontera entre el bé i el mal, la línia divisòria entre la justícia i la injustícia, és terriblement feble.

He vist escrit en algun lloc que la trama versa sobre l’holocaust. Per a mi, no resulta tan clar, per més que no puguem obviar l’al·lusió a la pervivència del sentit de culpa en la societat alemanya. Tanmateix (si més no a la pel·lícula, no he llegit la novel·la), l’holocaust és el pretext per confegir un argument que pretén parlar de l’home, de la cultura occidental, de la dificultat de comunicar-se i de resoldre els conflictes, de l’aïllament, de la por.

De tota manera, resultava impossible que no m’agradés una pel·lícula on té tanta importància el poder de les paraules. Amb tantes referències a Tolstoi, a l’Odissea d’Homer i a un conte de Chéjov tan encantador com “La senyora del gosset”, era impossible que jo no em sentís com un peix dins de l’aigua. Si ja Stephen Daldry a Las horas havia aconseguit retre un homenatge magnífic a una dona que jo admiro tant com la Virgínia Woolf, aquí el fa extensiu a tota la literatura. D'això va la pel·lícula. Del goig incomparable de llegir, que pot esdevenir un plaer alliberador, quasi físic.

De la literatura redemptora. De la literatura, que pot salvar-nos.
De la literatura, que ens salva.

dijous, 5 de març del 2009


AVUI HE DECIDIT OBRIR EL BLOC A ALTRES VEUS. AIXÍ ENS ENRIQUIM TOTS PLEGATS I COPSEM DIFERENTS ESTILS DE FER CRÍTIQUES. LA MEVA AMIGA VALENCIANA HA FET AQUESTA RESSENYA. ALLÀ VA I ESPERO QUE US AGRADI.

ANNA MARIA


El proppassat dilluns vaig tenir l’oportunitat de tornar a veure la pel·lícula Vera Drake. Es va passar dins d’un cicle dedicat a debatre els problemes de les dones organitzat per la Intersindical Valenciana a la seu de València. A continuació hi hagué un debat força interessant. Per tot això, i aprofitant-me de la generositat d’Anna Villalonga, he volgut escriure sobre la pel·lícula incorporant al meu text algunes de les crítiques que es van fer durant la xerrada.

Vera Drake (El secreto de Vera Drake), film guardonat amb diversos premis, està dirigit per Mike Leigh, un director de cine i teatre britànic que al llarg de la seua filmografia sempre ha tractat d’una manera molt particular temes socials, especialment relacionats amb els problemes de la societat britànica. En Vera Drake el problema és universal: l’avortament. Cal dir que poques pel·lícules s’han atrevit en tota la història del cinema a tractar aquest assumpte, tot i que últimament hem pogut veure la romanesa 4 meses, 3 semanas i 2 dias i Revolutionary Road, de Sam Mendes.

A Vera Drake, Imelda Stauton (magistral) interpreta el personatge d’una dona de classe baixa que viu a un barri obrer al Londres dels anys cinquanta. És una bona dona que treballa netejant cases, que viu en una família on tots s’estimen —el marit arriba a dir que són tan feliços que no poden desitjar res més—, que atén sa mare malalta, que ajuda el veïnat —convida a sopar a sa casa un jove que viu sol perquè ella pensa que no menja bé i que cal que s’alimente millor— i que ajuda a les joves “amb problemes”. Vera no parla mai d’avortament. Ella, senzillament, ajuda. No cobra, no espera res a canvi. Tampoc no diu a ningú de la seua família que ho fa.
La pel·lícula ens va presentant els altres personatges i ens va informant sobre les seus vides. Sabem que la guerra està molt present en els seus pensaments, ja que fa relativament poc que ha acabat la Segona Guerra Mundial i els homes que hi han combatut es queixen de les pèrdues d’amics i familiars. Sabem que l’home de Vera es va haver de fer càrrec del seu germà menut en quedar orfes. Sabem que el jove que sopa a casa de Vera era membre d’una família nombrosa i paupèrrima que patia fam. Reflexiona en veu alta: “per què has de tenir fills si no els pots alimentar”. Sabem que Vera no ha sabut mai qui és son pare, ja que sa mare, soltera i alcoholitzada, no ho ha sabut mai tampoc. Sabem que la cunyada de Vera està obsessionada en tenir fills.

D’altra banda, anem coneixent les dones a les quals Vera ajuda: la casada que ha quedat prenyada mentre el seu marit combat a Corea, l’adolescent acompanyada per sa mare, la jove immigrant que està sola, la mare de família que no vol tenir el setè fill.... I també la jove rica que acut a un hospital on tot són flors i violes i que no necessita l’ajuda de Vera (al remat, tot queda reduït a rics i pobres, com tot en la vida).

Arribem al final: una de les joves atesa per Vera contrau una infecció i ha de ser hospitalitzada. El metge n’informa a la policia i Vera és jutjada amb la llei que està en vigor en aquell moment: la de 1860.

Una pel·lícula ben documentada, ben escrita, ben contada, ben interpretada, ben ambientada que conté escenes memorables com quan Vera ofereix bombons als seus familiars: segons qui en menja sabem qui li fa costat.

Dolors Jimeno
València, 5 de febrer de 2009

diumenge, 22 de febrer del 2009

LA DUDA


Amb una parella de protagonistes que envejaria el director més exigent, La duda és una pel·lícula que, a l’hora d’ésser valorada amb honestedat, exigeix parlar-ne des d’una òptica ambivalent, ja que ambivalents són les sensacions que suscita. I m’estic referint, bàsicament, a la seva qualitat cinematogràfica. L’afirmació no té res a veure amb la feina esplèndida que duen a terme Meryl Streep i Philip Seymor Hoffman, ni amb la grata sorpresa que representa l’aparició de la tercera en discòrdia, la jove actriu Amy Adams, que se’n surt prou bé.

El director i guionista és John Patrick Shanley, que emprèn la tasca d’adaptar al cinema la seva exitosa obra teatral del mateix títol. No sembla que li hagi resultat fàcil, perquè queda clar que el film en paga un preu excessiu. L’estructura teatral és massa present i fa que el ritme narratiu de la pel·lícula sigui poc àgil i ple de desigualtats.


Ens topem amb escenes excessivament llargues, tal vegada bones per als escenaris, però reiteratives al cinema. Ens topem amb escenes supèrflues, que no permeten que la cadència de la narració flueixi amb normalitat. I ens topem, sobretot, amb la manca dels silencis, de les mirades, dels gestos, que a la gran pantalla i en primer pla poden dir més que mil paraules. En aquest sentit, La duda no supera la consideració de “mediocre”.


Però he parlat d’ambivalència i just és que n’expliqui el motiu. El concepte ve emparat pel tema que la pel·lícula tracta, per la reflexió que ens vol fer arribar, que em sembla prou interessant. Ambientada el 1964, un any després de l’assassinat del president John F. Kennedy, la història ens remet al món tancat, intolerant i fosc de l’Església catòlica. Una mare superiora d’un orde religiós on les monges van vestides com si visquessin al segle XVIII (més que monges, en realitat semblen les dones amish d’Único testigo), dirigeix l’escola on l’orde treballa amb una disciplina fèrria i sense concessions, sense espai per a la comprensió ni per al diàleg. Els nens la temen, i això és el que ella vol. És una autèntica dona de ferro. Així, quan es produeix un conflicte que li trenca els esquemes, farà tot el possible per solucionar-lo sense importar-li a qui afecta, refiant-se només del seu instint, mancada de proves, de seguretats.


Mentre ella es manté ferma com una roca, tothom, dins i fora de la pantalla, és ple de dubtes. I aquesta és la pretensió de l’autor, remetre’ns a l’acceptació de la incertesa que sovint ens trobem en les coses de la vida.


L’ambientació és bona i reprodueix molt encertadament el món clos d’una comunitat religiosa. L’ambient de la desconfiança, la rigidesa, la por i la repressió recalcitrants. Sempre he pensat que l’Església i les seves supersticions em subjuguen des del punt de vista literari i cinematogràfic. Aquí, aquesta fascinació també es produeix. És per això que no sé què aconsellar-vos.


Ben pensat i al preu que va el cinema, no sé si dir-vos que us espereu que la facin a la tele.

dissabte, 21 de febrer del 2009

Cinema en clau de dona

En el marc de les reivindicacions del dia de la dona treballadora, una amiga valenciana m'ha enviat aquesta informació. És sobre unes Jornades de cinema relacionades amb la situació de la dona en el món i el seu tradicional paper en diverses activitats, sovint silenciat o poc apreciat.
Particularment, em sap greu no poder anar-hi, però és possible que algú de vosaltres sí que pugui fer una escapada. Bon cinema i un bon debat. Què més volem?.

Adjunto l'enllaç amb la informació i espero que us la mireu. Personalment recomano (com no) "Las horas", que permet recordar l'admirada Virgina Woolf i veure la feina magnífica de Meryl Streep, Julianne Moore i el gran Ed Harris en un paper memorable.


http://www.intersindical.org/dones/8marc/8marc09.htm
Au, animeu-vos i cap a València.
Us garanteixo que, amb un mínim esforç, l'idioma s'entén perfectament
(perdoneu, no me n'he pogut estar de la ironia).