diumenge, 30 de desembre del 2012

Cap d'any amb concurs de frases




Bona tarda, cinèfils
Avui, per cloure l'any 2012 i felicitar-vos el 2013, us proposo la tercera prova d'identificació de frases de cine. El concurs consta de 6 convocatòries. Després de la sisena, el cinèfil que hagi encertat més frases serà el guanyador. Evidentment, les dues primeres van ser bastant fàcils, però el nivell de dificultat anirà creixent gradualment. Avui ens trobem justament al mig. A veure si en sabeu prou. I, si no les sabeu totes, podeu respondre una part. Tampoc no tingueu por d'equivocar-vos. És l'única manera d'aprendre.
Apa, aquí les teniu:
 
1. Con el rico y el poderoso hay que ser orgulloso.
 
2. Tan sólo soy una chica delante de un chico pidiéndole que la quiera.
 
3. Yo no voy al gimnasio. Prefiero atrofiarme.
 
Au, a respondre. I feliç entrada d'any!
 
 
 
 
 
 
 

diumenge, 23 de desembre del 2012

Bon Nadal, cinèfils



M'ha semblat que era una idea adequada compartir amb vosaltres
aquest fragment del naixement de Brian... alter ego de... ja sabeu.  
A riure de gust!
 
Ah, i passeu un Nadal molt feliç!


dilluns, 17 de desembre del 2012

El bosc






El bosc, la recentment estrenada pel·lícula del director barceloní Óscar Aibar (1967), representa una nova incursió de factura catalana en un gènere tan poc conreat a casa nostra com la ciència-ficció. Està basada en un relat homònim d’Albert Sánchez Piñol inclòs dins del recull ‘Les edats d’or’, de 2001. L’acció té lloc, en plena Guerra Civil espanyola, en un mas rural del Matarranya. La família que l’habita oculta des de fa generacions un secret ancestral. En un petit bosquet proper a la casa, hi apareixen dos cops l’any (la nit de Sant Blai i la de Sant Llorenç) unes misteriores llums. La família sap que les llums són la porta de comunicació amb un altre món. Per això mai no s’hi han d’acostar.

El moment temporal en què es desenvolupa la història crida força l’atenció. Sembla oposar-se a allò que hom espera trobar, a priori, en un relat de ciència-ficció. Que uns extraterrestres apareguin en l’Espanya de fa més de setanta anys resulta, com a mínim, curiós. El tractament absolutament realista de les circumstàncies històriques (el paper dels anarquistes, els enfrontaments entre els habitants del poble, l’arribada de les Brigades Internacionals, la fam, la misèria, l’esperança de guanyar la guerra, la derrota dels republicans) contrasta fortament amb l’aparició del fantàstic i d’un dels motius més típics del gènere, l’existència d’éssers intel·ligents d’un altre món.

La tria cronològica sembla encertada si parem esment en el tema principal, subjacent, que amara el relat. El bosc és un al·legat pacifista, una crida a l’enteniment entre germans. Germans del mateix univers o germans d’un altre. Germans de diferents ideologies. Res no ens ha de menar a la violència, cosa que, d’altra banda, no és fàcil d’evitar. Des d’aquest punt de vista, el plantejament d’El bosc m’ha semblat molt interessant. No m’ho ha semblat tant el sempitern i tendenciós posicionament 'anarquistes versus comunistes'. Els brigadistes internacionals tan bons, una mena d’àngels salvadors, i els anarquistes del poble tan dolents, uns dimoniots sense escrúpols. M’ha molestat el tòpic, per més que estigui vinculat a un aspecte de la trama que té a veure amb una obsessió amorosa.




La cinta posseeix moltes virtuts, entre les quals destaca l’esplèndida interpretació dels actors, encapçalats per Maria Molins, la veritable protagonista. L’ambientació i el propòsit de versemblança -amb la fluida utilització del dialecte del Matarranya- els he trobat genials. Tanmateix, diria que la pel·lícula està mancada d’agilitat. El ritme és fluctuant i no conserva la tensió ni l’interès de manera homogènia.

Com que no he llegit el relat de Sánchez Piñol, no puc assegurar la fidelitat de l’adaptació. Però hi ha un punt de la història que, per a mi, trontolla. No té cap sentit que el protagonista, per escapar dels anarquistes que el persegueixen, decideixi penetrar en les estranyes llums del bosquet. Li han prohibit tota la vida i sempre ha cregut que, si algú hi entra, no podrà tornar. Per tant, la seva decisió (quan en podria haver pres d’altres molt més raonables, com refugiar-se en la zona nacional, molt propera) està agafada pels pèls. Atès que aquest fet és cabdal, perquè representa el motor de tota la història... no puc dir que m’hagi acabat de funcionar. Ha estat com introduir la ciència-ficció amb calçador.

Dit això, m’han encantat els detalls fantàstics. Els aliments procedents de l’altre món, el nom que el personatge atorga als seus habitants: "besugots" (que indefectiblement ens recorden els "granotots" de La pell freda, univers propi d’en Sánchez Piñol, sens dubte) i el desenllaç final, molt suggeridor. El personatge de Dora és totalment conseqüent i accepta el "besugot" a casa (un ésser d’un altre univers i amb una altra ideologia) en nom de l’agraïment, la concòrdia i la justícia.

En qualsevol cas, El bosc paga la pena. I, per descomptat, celebro enormement que la ciència-ficció produeixi cada cop més obres dignes a casa nostra i en català.


dijous, 6 de desembre del 2012

Torna el concurs: Frases de cine




Cinèfils, ja us vaig avisar que aniria penjant, de tant en tant, frases de cinema per endevinar. Espero que us en sortiu. Apa, a concursar!
 
 
 
1. No puedo oír tanto Wagner. Me entran ganas de invadir Polonia.
 
2. No es nada personal. Son sólo negocios.
 
3. Yo no soy mala. Es que me han dibujado así.
 
 


diumenge, 25 de novembre del 2012

Us proposo un joc. Sabeu de quina pel·li són? Frases de cine







Va, cinèfils, us proposo un  joc. De tant en tant aniré penjant frases de pel·lícules que tinc al cap (com tots vosaltres suposo, és inevitable perquè ens hem criat amb el cinema) i jugarem plegats al joc d'endevinar-les. A veure si us en sortiu. Avui en poso tres, bastant fàcils. Espero les respostes i també que feu conversa i intercanvi entre vosaltres. Vull donar-li vidilla a aquest espai que tant m'estimo. M'ajudareu? Espero que sí. Gràcies!

Les d'avui són:

1. Me llamo Íñigo Montoya. Tú mataste a mi padre, prepárate a morir.  

2. El universo se expande.

3. En Seattle llueve nueve meses al año.
    Lo sé!!! Y no quiero ir a Seattle.
    

dimecres, 10 d’octubre del 2012

Silenci, sisplau!



Com que s'escau de ple en la temàtica d'aquest bloc, comparteixo el meu article, intitulat Silenci, sisplau!, publicat avui a la meva columna "Compulsió crònica" del diari digital CatalunyaPress.


Com sabeu perfectament si seguiu aquesta columna, em considero una gran afeccionada al cinema. Hi vaig sovint de tota la vida, des de ben petita, sempre que puc (per desgràcia, de vegades, no tant com voldria). Per a mi, mai no ha estat un simple exercici d’entreteniment, sinó un acte de cultura que sempre m’aporta (en negatiu o en positiu)  alguna cosa interessant.
Un altre costum que tinc és el d’anar-hi tota sola. Ja sé que molta gent no és capaç de fer-ho, els genera angoixa i inseguretat. Tanmateix, aquest sentiment no deixa de respondre a un dels molts prejudicis de la societat que ens envolta. Algunes persones m’ho han comentat: que si sembla que no tingui ningú a la vida, que si noto que m’observen, que si no hi ha ningú amb qui comentar la pel·lícula. Tot això són camàndules que se superen fàcilment quan hom ho prova i experimenta el plaer de sentir-se independent, lliure, desvinculat dels altres.
Per a mi, no hi ha goig més gran que el de l’abstracció interna, en estat pur. Que ningú no et distregui, que puguis arribar tranquil·lament a la sala, ben concentrada. Dur a terme, en harmonia, el ritual d’ocupar el seient, preparar-te psicològicament i, aleshores, enfrontar la contemplació de l’espectacle ficant-hi ben endins, sense interferències, sense haver de somriure o comentar quelcom amb l’acompanyant. Sense perdre punt ni pistonada. Tu i la pantalla en íntima comunió. Com ha de ser. De fet, tinc molt clar que les pel·lícules que he presenciat en solitud les he gaudit amb una intensitat especial.
Per desgràcia, el món es ple de personatges incívics que, de tot això que jo descric amb tant convenciment, no en saben ni un borrall. Gent matussera, que escalfen les butaques  amb les mans carregades de begudes carbòniques i cistells de crispetes, que degluteixen sorollosament (glú glú glú) i masteguen amb insídia (cric cric cric). Sense cap pudor, sense cap educació, sense cap mirament. Però el pitjor no és aquesta pràctica de nutrició compulsiva a la qual ja ens hi hem acostumat sisplau per força. No, no. Això no és res. Hi ha comportaments bastant més indignants.  
Les meves experiències en aquest tema són extenses i variades, algunes prou surrealistes. Recordo, en dues ocasions diferents, haver viscut la presència de bebès a la sala. En tots dos casos van acabar plorant a cor què vols, lògicament. També recordo (és un problema cíclic) grups de joves que riuen com uns babaus (encara que la pel·lícula sigui un drama tremebund), es canvien de lloc i fan servir els telèfons mòbils. Per no parlar, ara que esmento els telèfons, dels impresentables que s’obliden d’apagar-los. No és estrany que els soni en plena projecció i... a voltes, que els despengin i CONTESTIN. Sí, contestin.
Tanmateix, tot això és peccata minuta si ho comparem amb el problema més gruixut, repetitiu i desesperant. Parlo dels espectadors, normalment d’una certa edat, que se senten legitimats (no em pregunteu perquè) per molestar el proïsme amb total impunitat. Matrimonis madurs, grups de iaies o famílies al complet que XERREN EN VEU ALTA DURANT TOTA LA PEL·LÍCULA, LA COMENTEN, L’EXPLIQUEN ELS UNS ALS ALTRES (????), FAN CONJECTURES, CRIDEN SI ELS FA POR, ES LAMENTEN SI ELS FA PENA I RONDINEN SI ELS ESCANDALITZA. En fi, com si es trobessin estirats al sofà de casa seva. La darrera vegada, fa un parell de setmanes, quan vaig anar a veure (soleta, feliç) l’última de Woody Allen.
Doncs no, perdonin tots vostès. El cine és un lloc públic, no un menjador privat. Els assistents tenim dret a gaudir de la pel·lícula en les condicions adequades, a no perdre’ns el diàleg, a fer-nos càrrec a la perfecció de la banda sonora, a que ningú no ens distregui amb estímuls aliens. En nom del civisme, en nom de la convivència, perquè no estem sols al món. Al cine hom hi arriba, seu, calla, mira la pel·lícula i marxa. Un cop al carrer, si vol comentar la jugada amb qui sigui, endavant les atxes. Però dins de la sala, dins del santuari, cal ser exigents, extremadament exigents.
Us asseguro que, quan he viscut situacions com les descrites (al voltant de les quals podria impartir un màster), no he pogut evitar subscriure, amb una fe cega, allò tan poc agradable de “Reservat el dret d’admissió”.  



dilluns, 8 d’octubre del 2012

Crònica del Festival de Sitges, per l'enviat especial Elies Villalonga




Enguany arribem a la 45a edició del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya. I jo, òbviament, no he volgut faltar a la cita obligada que, des de fa més d’una dècada, gaudeixo amb la companyia d’uns bons amics.  

En aquesta ocasió, hem fet una mica de turistes estrangers. Em refereixo a l’horari europeu per sopar: ens entaulàvem a les set de la tarda! La raó és senzilla. Teníem entrades per dues pel·lícules consecutives al cinema Retiro, a les 21:00 i a les 23:00 hores. Com us podeu imaginar, no volíem renunciar a la nostra paella i arròs negre sota cap concepte. Així que, amb només una altra taula ocupada en tota la terrassa del restaurant, vam anar fent les nostres càbales sobre les projeccions que estàvem a punt de veure. Vam fruir d’unes belles vistes del passeig a la vora del mar mentre la claror del dia tocava a la seva fi i presagiava la negra i esgarrifosa nit que ens esperava. 

La primera de les obres va ser Compliance, el segon llargmetratge de Craig Zobel, basat en un cas real esdevingut als Estats Units fa poc temps.

 
 

Si no se sabés que va passar de debò, hom podria pensar que es tracta d’una paranoia inversemblant de l’autor, atesa l’extrema exageració de la situació. I és que la naturalesa humana no deixa de sorprendre’ns. Parlo de la candidesa i l’estupidesa amb què actuen alguns dels personatges, que s’han d’enfrontar a un agent de policia amb unes demandes una mica especials.

L’argument és senzill: en un restaurant de menjar ràpid, un divendres a l’hora punta, l’encarregada rep una trucada d’un policia que incrimina una de les seves dependentes en el robatori de diners a una clienta. Li demana que la retingui fins que no arribin reforços. A partir d’aquí, la situació es va descontrolant a poc a poc i arriba a esdevenir  un autèntic esperpent. La cinta va avançant lentament, però l’espectador no té temps d’avorrir-se. Més aviat espera amb morbositat la següent vexació envers la retinguda, que pateix tot un seguit de maltractaments psicològics i físics dignes del millor dels torturadors. Terror del bo en una cinta que va ser una de les sensacions del darrer Festival de Sundance.

 


Sortida del cinema i ràpidament tornar-nos a posar a la cua per veure la següent projecció, la sanguinolenta American Mary. Dirigida per les germanes Soska, es tracta d’una història de cirurgia, insatisfaccions amb el propi cos, mutilacions, violacions i tortures. Els amants del gore poden trobar a faltar alguna escena una mica més explícita, però, en general, va arrencar aplaudiments de la concurrència.
 
Resumint, cinta de gènere poc recomanable per als estudiants de cirurgia (no els donguéssim idees!).
 
 

I fins aquí la meva experiència a Sitges aquest 2012. Lamento no tenir temps per estendrem més, però sí que us puc assegurar que m’ho vaig passar, novament, molt bé.  

Una abraçada forta a tots els cinèfils seguidors del bloc. I fins a la nova edició!
 
Elies Villalonga, El racó de l’Anna, Sitges



diumenge, 23 de setembre del 2012

A Roma amb amor





Tot aprofitant que a molts països d’Europa les institucions continuen recolzant-lo amb aportacions econòmiques i facilitats de tota mena, Woody Allen no deixa de fer excursions anuals arreu del continent. Després de Londres, Barcelona i París (sense oblidar el pas per Venècia a Tots diuen I Love you), enguany ens ha fet arribar el seu homenatge a la ciutat eterna. Això és, en  primera instància, A Roma amb amor, un magnífic i plàstic passeig, ple de bellesa, pels monuments, jardins i carrers de Roma. El mateix títol, de doble interpretació, ens ho indica. A Roma amb amor perquè és una comèdia de tall essencialment romàntic. També A Roma amb amor perquè aquesta és la dedicatòria que ofereix a la ciutat el director novaiorquès.  
Sens dubte, la cinta és un títol menor dins la filmografia de Woody Allen. No tornarem a qüestionar (no condueix a res i ja ho hem fet en massa ocasions) la necessitat de treure una pel·lícula per any. Ell ho vol així i no el farem canviar. I què voleu que us digui? Doncs que benvingut sigui. Al cap i a la fi, com també hem comentat repetidament, fins i tot els seus pitjors films són molt millors que la mitjana actual. Amb tot, s’ha de tenir clar. A Roma amb amor és un producte senzill i lleuger que, bàsicament, aconsegueix que el públic passi una bona estona.
 


Dit això, he de reconèixer que jo he rigut de valent. Allen sempre és Allen i els seus diàlegs estan farcits de guspires inspiradíssimes que, en elles mateixes, ja justifiquen el film. Una trama i un repartiment corals, de vides encreuades i amb algun dels elements metacinematogràfics i fantàstics típics del director (en aquest cas es tracta del personatge d’Alec Baldwin fent de “Pepito Grillo”), ens aboquen a meditar sobre qüestions importants de la naturalesa humana. L’enamorament, la recerca de la felicitat, la fidelitat, la sinceritat, el sexe, les aparences socials.
El tema principal de la pel·lícula, tot i estar tractat de manera humorística, no és intranscendent. Allen  planteja una qüestió que acompanya (i tortura) l’home des que és home i que, endemés, es troba molt magnificada en la nostra societat actual, buida de valors. Estic parlant de la “fama”. La fascinació per la fama planeja al llarg de la trama i es fa present en gairebé totes les històries: l’actriu egoista i pagada d’ella mateixa que cerca l’èxit a tota costa; la recent casada que es deixa seduir per un actor de moda d’allò més caspós; la surrealista incursió en el món de l’òpera del consogre d’Allen; el mateix paper d’Allen, que no para de buscar fórmules per triomfar, per esbojarrades que siguin. Però, sobretot, el tema excel·leix amb la història d’un ésser anònim, interpretat esplèndidament per Roberto Benigni, que de la nit al dia esdevé extraordinàriament famós. La metàfora i el paral·lelisme amb el món que ens envolta és reeixida i brutal.
 
 

Cada cas es resoldrà de manera diferent, però Allen -sempre intel·ligent, sempre preclar- ja ens haurà endegat allò que volia. Els diners i la popularitat ajuden a viure bé, però la fama és efímera. Vivim en un món d’aparences, en una societat malalta i absurda on tots plegats ens deixem enlluernar fàcilment per miratges passatgers i fal·laços. Potser seria bo que comprenguéssim que els valors importants són d’un altre tipus.  
A la pel·lícula no hi poden faltar alguns dels elements constants en tota l’obra d'Allen. Així, la mort, la hipocondria i la por a la vellesa també hi són presents. Els actors estan, com gairebé sempre que treballen amb el geni, en estat de gràcia. I vull destacar una Penélope Cruz que, per a què negar-ho, m’ha semblat genial en el seu paper de prostituta. D'altra banda, si més no pel que fa a mi, sempre és un gran al·licient que en Woody formi part del repartiment. Tret d'algunes excepcions, com per exemple Match Point, sempre m'agraden molt més les pel·lícules on ell hi surt.       
I res més, cinèfils. Ja em donareu les vostres opinions. Jo vaig sortir de la sala ben contenta. La tardor a Barcelona ens fa arribar l’estrena del meu ídol. Per a mi, perfecte. I espero de tot cor que duri molts anys. 



diumenge, 5 d’agost del 2012

El racó de l'Anna fa 6 anys: tres hurres pel racó!




Avui el bloc fa 6 anys, cinèfils. Poquíssima broma.
La commemoració la faig enllaçant el vídeo d'un dels instants cinematogràfics més entranyables per a mi. En Gene Kelly a l'escena memorable de "Cantando bajo la lluvia" (així, en castellà, perquè així l'he mamada jo i per a mi es diu així, i punt).  
També aprofito per compartir un compromís vital. Fa massa temps que no vaig al cine amb la regularitat de sempre. I això no pot ser. 
La literatura no em pot malmetre la meva passió cinèfila. Per tant, així que passi l'estiu penso tornar als meus costums de tota la vida. He dit.
Ja veieu que estic contundent. Deu ser la calor, que no em deixa viure. 
Fins ben aviat, amics. I ja ho sabeu: "tota la vida és cinema". Queda clar que no hi ha més.


  

dissabte, 4 d’agost del 2012

Prometheus



La ciència-ficció és un gènere molt delicat. Per tal que funcioni, la seva coherència interna ha de ser exquisida. Si no és així, el públic amb una mínima capacitat crítica se sent ràpidament estafat, amb la sensació que el volen fer combregar amb rodes de molí. Aquest és un dels motius pels quals molta gent s’hi posa en contra i considera la ciència-ficció una proposta de segona categoria.
Personalment, aquesta visió em sap molt greu, perquè sóc afeccionada al gènere des de petita, des que amb el meu pare vam anar a veure El planeta dels simis o seguíem a la televisió els primers episodis d’Star Trek, que aleshores es deia “La conquista del espacio”. Tanmateix, he de reconèixer que massa sovint els directors obliden la delicadesa d’allò que tenen entre mans. Es pensen que la ciència-ficció ho tolera tot i alberguen la presumpció que el pobre espectador, enlluernat amb les imatges, s’empassarà tranquil·lament les rodes de molí. 
Sento dir que això és exactament el que li ha passat al senyor Ridley Scott amb Prometheus, per més que tingui un nom tan potent i una trajectòria tan consolidada. Precisament la signatura d’Scott, juntament amb l’enrenou publicitari muntat al voltant de la pel·lícula, ens han de legitimar per ser molt exigents. Com a espectadors amants del gènere (i afortunadament amb capacitat crítica) podem judicar la cinta de manera rigorosa.
Abans de res, vull manifestar que he visionat la pel·lícula en 3D. Els efectes especials són d’una precisió, espectacularitat i sofisticació que talla l’alè. Des d’aquest punt de vista, les imatges m’han semblat senzillament brutals. No tinc paraules.
També vull destacar l’encert de triar una actriu com Noomi Rapace (la científica protagonista, abans Lisbeth Salander en estat de gràcia) i l’anglès Idris Elba (el Luther televisiu), que fa el paper del capità de la nau. Tots dos m’han encantat. No puc dir el mateix de la hieràtica Charlize Theron, que sembla una mala còpia d’ella mateixa de tantes vegades que ja deu haver trepitjat el quiròfan. Que es quedi anunciant “J’adore” i ens deixi tranquils.


Prometheus, nascuda d’alguna manera a l’aixopluc de la nissaga d’Alien (n’és una relativa preqüela, més aviat una picada d’ullet) comença esplèndidament. Té tots els ingredients que necessita: una arrencada potentíssima, una trama interessant i una magnífica posada en escena. Un grup de científics en busca de l’origen de la vida humana, que sospiten es troba en un planeta llunyà a causa de les pistes que han deixat diverses civilitzacions terràqüies de llocs i èpoques diferents. Parlem de la recerca del creador, que planteja –a través de les creences dels personatges i del paper essencial  d’un robot gairebé humà– una reflexió dialèctica al voltant de l’oposició entre  darwinisme i creacionisme.
Tanmateix, arriba un moment en què tot s’enfonsa. La pel·lícula cau en un estrany i innecessari desordre narratiu. És com si Scott hagués volgut donar complexitat a la trama i hagués anat afegint (sense solta ni volta) qüestions i explicacions semiparal·leles que s’allunyen del fil principal i que fan perdre solidesa al projecte inicial. No vull desvetllar res, evidentment, i per això se’m fa més difícil argumentar la meva opinió. Però sí que diré que l’escena més potent de la pel·lícula (una molt especial intervenció quirúrgica) és precisament el resultat d’un d’aquests absurds afegitons. Em corseca la terrible sospita que es tractava de col·locar aquesta escena tant sí com no, a desgrat de qualsevol altra cosa.
Això és imperdonable. El guió no pot de cap manera estar al servei d’una escena espectacular o d’uns efectes especials, per genials que siguin. Justament resulta imprescindible que sigui al revés. Els efectes especials i les escenes espectaculars han de ser necessaris, han de contribuir a la coherència, la versemblança, el sentit de la història. Els ha d’”exigir el guió”. No poden contaminar ni trair la trama. A Hollywood fa molts anys que això no ho acaben d’entendre.
Per desgracia, i mentre no ho resolguin, una part del públic continuarà pensant que la ciència-ficció els vol fer combregar amb rodes de molí.

dilluns, 21 de maig del 2012

La sombra de la traición




Feia setmanes que no anava al cinema. Maleïda feina. Ahir, per fi, vaig acostar-m’hi per descansar una mica. Per qüestions d’horari, no vaig tenir altre remei que triar La sombra de la traición, un thriller d’espies protagonitzat per Richard Gere. I no és que m’importés, perquè m’agraden els thrillers, m’agraden els espies i m’agrada Richard Gere.
La pel·lícula, però, no passa de ser una baula més en una llarga llista de filmes similars. Resulta distreta; d’aquelles típiques que, si te les fan a la tele mentre estàs ben repapat al sofà, fins i tot t’agrada. Quan s’acaba, penses: “mira, no ha estat malament la pel·li d’avui”. Però, és clar, una altra cosa és anar al cinema i deixar-t’hi uns quants euros.  
El títol en anglès és The double, molt més adequat. La sombra de la traición no vol dir res i, a banda, es tracta d’un nom absolutament anodí, impossible de recordar d’aquí a quatre dies. Quantes pel·lícules hi ha amb la recurrència de noms com ombra i traïció? Per no parlar de sospita, sospitós, mentida, engany, testimoni, falsedat, culpable, innocent i tot una rècula de termes similars amb combinacions impossibles. Ad nauseam, senyors. Quina poca imaginació.
La trama està ben lligada, però carregada de tòpics. Espies dobles, sicaris, la CIA, el record de la Guerra Freda, russos, americans. El lloc comú de l’amor a la família, que tot ho justifica (el bo i el dolent) i les banderetes americanes a tort i a dret. I el meu pobre Richard Gere, ben arrugat.
En fi. Una pel·li prescindible. A mirar només asseguts a casa amb una bona bossa de pipes o altres llaminadures.
Cinèfils, fins a la pròxima. I espero que sigui millor.  

 

diumenge, 22 de gener del 2012

La dama de hierro



Tinc tanta feina acumulada que no puc dedicar a aquesta crítica tot el temps que voldria, però tampoc no me’n puc estar d’escriure quatre ratlles al voltant de La dama de hierro, la pel·lícula dirigida per Phyllida Lloyd que, per tal de fer un petit descans, vaig anar a veure ahir a la tarda.
Gairebé no trobo les paraules per definir la feina esplèndida, única, genial, de Meryl Streep. Meryl Streep és una actriu amb una presència especial a casa meva, ja que, des de sempre, ha estat (i amb molta diferència) l’actriu preferida del meu marit. Per tant,  l’hem anat seguint, l’hem alabat i reverenciat. I no n’hi ha per menys, perquè la senyora s’ho val sens cap mena de dubte.
Versàtil, elegant, plena de personalitat, tràgica o còmica, Streep és una de les poques dames del cinema que ha sabut envellir dignament (sense que la cara se li hagi convertit en una mena de coca de llardons) i que s’ha pogut mantenir en el punt més àlgid (desafiant aquells que diuen que a partir dels 40 anys ja no hi ha papers bons per a les dones a Hollywood) malgrat el pas del temps. A La dama de hierro s’introdueix en la pell de la controvertida Margaret Thatcher. I ho fa amb tant d’encert i versemblança que és l’única cosa salvable de la pel·lícula, juntament amb la feina d’algun altre dels actors.     

La dama de Hierro és allò que en l’argot cinematogràfic es coneix com un biopic, una història biogràfica. Pretén recollir la vida de Margaret Thatcher, la que fou primera ministra britànica pel partit conservador (i primera dona a la Gran Bretanya que va ostentar aquest càrrec) entre 1979 i 1990. Tots la recordem encara. Recordem la Guerra de les Malvines, els atemptats de l’IRA, les vagues de fam, els enfrontaments amb els sindicats, la revolta dels miners, els aldarulls als carrers, la seva política de privatització i de connivència amb els Estats Units, la seva reticència a la Unió Europea. Per això encara resulta més flagrant comprovar la poca entitat de la pel·lícula.
El film només dibuixa alguns fets sense un lligam clar ni un seguiment travat de la vida de la protagonista vertebrats a través d’una sèrie de flashbacks que parteixen de les seves al·lucinacions nostàlgiques. La ficció ens situa en la vellesa de Thatcher, que viu reclosa en el seu món de records i que evoca aleatòriament alguns dels esdeveniments (pocs i poc explicats) de la seva història personal i política. La pel·lícula es limita a un seguit de pinzellades que aporten poc i que són difícils de seguir en tota la seva profunditat si hom desconeix la història.
Em fa l’efecte que la directora del film no s’ha volgut mullar. Ha dit coses, però també ens ha volgut distreure apropant-nos al repapieig d’una senyora gran que parla amb el fantasma del seu marit mort i que, en conseqüència, no genera l’efecte que la transcendència de la seva figura històrica, per bé i per mal, hauria de generar. El personatge del marit li serveix d’ancoratge per recuperar el record, però l’abús del recurs i el nombre de minuts que ocupa en la cinta ho espatllen totalment.
Què pretén la directora? Entendrir-nos a causa de l’edat del personatge? Fer contents tots els sectors del públic britànic, tories i laboristes, a base de resultar ambigua i de no acabar d’explicar-ho tot? Ni tan sols no pinta un bon retrat del caràcter de Thatcher, cosa que hauria resultat molt interessant independentment de qüestions ideològiques. Però no se’n surt. S’ha de ser valent i rigorós per filmar un biopic d’un personatge viu i controvertit, d’una figura que encara es troba present a la ment de tots i les conseqüències de la actuació de la qual encara són tan patents. Per fer el que ha fet, senyora Phyllida Lloyd, més valia no fer res.
Només Meryl Streep salva una pel·lícula que no em va resultar avorrida, però únicament perquè ella, actriu d’actrius, va aconseguir que gaudís com una boja amb una interpretació incommensurable.