diumenge, 27 d’octubre del 2013

Tots volem el millor per a ella




Després de rodar, l’any 2010, Tres dies en família, guanyadora del Goya a la millor direcció novella, la directora catalana Mar Coll se enfronta al seu segon llargmetratge, Tots volem el millor per a ella, una cinta destacable, intel·ligent i molt ben interpretada, que no pot deixar indiferent l’espectador. 
La pel·lícula va aconseguir afectar-me bastant, la qual cosa indica que la directora va reeixir en el seu propòsit. Des d’un realisme costumista i proper, però aclaparador, Tots volem el millor per a ella reflecteix el drama d’Eugènia, una advocada de prestigi que es troba en plena recuperació després d’un greu accident de cotxe que quasi li costa la vida. L'accident no apareix en la ficció. Ens situem un any després. Un cop superada la fase crítica, els traumatismes han deixat al personatge amb importants seqüeles físiques, sensorials i psicològiques.

Aquest plantejament em va evocar inevitablement una cinta que a mi m’agrada molt. Em refereixo a la pel·lícula protagonitzada per Harrison Ford, A propòsit de Henry. En els dos casos, els protagonistes tenen molts problemes per tornar a ser qui eren: recuperar la parla, reintegrar-se a la vida social i laboral, arribar a desenvolupar les seves antigues capacitats. Tanmateix, i malgrat els punts en comú, ambdues històries divergeixen diametralment. Allò que en l’americana servia per reconstruir, per recuperar, per tornar als orígens, en la catalana serveix per alliberar, per fer un salt endavant, per arriscar-se.
 
  
Intuïm que la protagonista, una Nora Navas que consuma una interpretació absolutament magistral, era una advocada competent, una dona brillant amb futur, bona situació econòmica, un marit comme il faut, una casa bonica i una família tan complicada com qualsevol altra (un pare, una germana casada i amb un fill que assumeix el rol de matriarca, i una germana soltera una mica excèntrica). També intuïm que Eugènia no era feliç i que l’accident, juntament amb el retrobament amb la seva millor amiga de joventut (una argentina bohèmia i sense lligams), l’abocaran a una reflexió profunda al voltant de la seva vida, una reflexió que marcarà definitivament les seves decisions.  
El film planteja dicotomies, disjuntives, riscos. Però Eugènia conclou que es poden fer altres coses, que es pot canviar, que es pot improvisar. Que podem deslliurar-nos de les cadenes d'una societat que ens encotilla i ens exigeix un comportament preestablert, estereotipat, indefugible. Diguin el que diguin la matriarca, el pare, el marit comme il faut, fins i tot la germana excèntrica...
En aparença, la desinhibició provocada per les seqüeles de l’accident justifiquen l’actitud de la nova Eugènia, però aquesta interpretació és només la convencional, la políticament correcta. La del públic que, assegut a la butaca, no pot (o no vol) veure més enllà del que sembla evident. En contrapartida, si hom es planteja amb sinceritat, encara que sigui una sinceritat dolorosa i feridora, allò que li està passant al personatge, s’adonarà que tot plegat és una manera duríssima de reflectir la nostra deriva, individual i col·lectiva, en una societat que ens obliga i aliena.
 
 
Benvolguts cinèfils, si aquest és el cinema català que s'està fent ara mateix, benvingut sigui. Us recomano la pel·lícula. Us farà pensar, cosa que sempre és altament positiva.             

     

diumenge, 20 d’octubre del 2013

Crònica del nostre enviat especial al Festival de Sitges






46è FESTIVAL INTERNACIONAL DE
CINEMA FANTÀSTIC DE CATALUNYA
 

Avui dissabte, 19 d’octubre de 2013, he tornat a assistir amb els meus companys de fatigues (aquest any s’ha apuntat un amic més, fan del fantàstic i del terror) al festival cinematogràfic més important de casa nostra.

Hem gaudit d’un dia magnífic, amb sol, bona temperatura –hi havia banyistes i tot˗ i, com no podia ser d’una altra manera, bon menjar i beure. Després de passar per les paradetes de marxandatge de rigor, ens hem entaulat i hem fet petar la xerrada, tot comentant les expectatives que ens creaven les dues pel·lícules que hem seleccionat aquest any i també rememorant edicions passades. 

Satisfets gastronòmicament, hem enfilat cap al cinema Retiro per veure el primer film: es tractava ni més ni menys que de The Congress, una fantasia al·lucinògena de ciència-ficció del director israelià Ari Folman. Coproducció d’Israel, Alemanya, Polònia, Luxemburg, França i Bèlgica, basada en una novel·la d’Stanislaw Lem. 

Lenta en el seu desenvolupament, la cinta consta de dues parts, una amb actors de carn i ossos, amb participació de Harvey Keitel, i una segona d’animació de dibuixos tipus cartoon, amb diverses picades d’ullet a personatges cèlebres del món de l’espectacle. El director pretén fer una reflexió sobre el nou món virtual, al qual ens hi veiem abocats, tot portant-ho a l’expressió extrema mitjançant l’aparició d’una realitat paral·lela al millor estil Matrix. 

Rere l’excusa del lliure albir, aquesta distòpia ens duu a l’autoengany de l’ésser humà en la seva recerca de la felicitat, a través dels ulls d’una mare amb un fill molt malalt i que vol el millor per a ell com a principal objectiu. Interessant plantejament, amb una estètica atractiva, però amb alguns alts i baixos del guió i algun passatge escurçable (dura 120 minuts). No serà la sensació del festival, però podria endur-se algun guardó per la seva aposta original.
 
 
 


Immediatament després de finalitzar, hem sortit ràpidament per a tornar a fer la cua del  mateix cinema. La segona i última pel·lícula del dia era The Machine. Amb presentació a càrrec del director Caradog James, el productor John Giwa-Arnu i l’actriu secundària Pooneh Hajimohammadi.
 



Revisió de la temàtica del robot amb sentiments, el film es mou en un futur relativament proper i immers en una guerra freda entre Anglaterra i la Xina. Tot volent crear un soldat cibernètic invencible, els militars proporcionen recursos al científic protagonista per allò que busca realment, salvar la vida i recuperar la seva filla d’una greu malaltia neurològica (coincidència d’ambdues pel·lícules!). 

Amb molts tics de Jo, robot, fins i tot el nom de la machine, AVA, té connotacions conegudes –recordem l’Eva de Maíllo- on també hom fa referència a la confusió d’ambdós noms.

Pel·lícula independent, ben resolta amb pocs recursos, efectes especials molt correctes, bon ritme narratiu i interpretacions creïbles. Amb dosis adients d’acció, sang i morts en el tram final, podem concloure que es tracta d’un producte d’agradable visionat que ens ha fet passar una bona estona.

I fins aquí la meva crònica del festival d’enguany. El proper, més i millor!
 

Elies Villalonga, El racó de l’Anna, Sitges