dilluns, 14 de maig del 2007

CIUDAD EN CELO


Ciudad en celo és una pel·lícula senzilla, amable i sense pretensions excessives que, no obstant això, ha obtingut diversos premis, entre ells el Premi “Pilar Miró” del Festival de Valladolid. De producció hispano-argentina, és el debut cinematogràfic com a director de l’argentí Hernán Gaffet. Es tracta d’un film sense estridències, d’una d’aquelles petites troballes que gratifiquen l’ànima una tarda de diumenge i que fan que tothom surti de la sala amb un somriure fugisser als llavis.

Hi ha dos telons de fons que emmarquen la història: la situació poc esperançadora de l’economia argentina i la magnífica ciutat de Buenos Aires. Buenos Aires (el títol no enganya) és una de les protagonistes de la pel·lícula. Ho és tant, que els personatges s’arriben a preguntar quin és el seu gènere: és masculí... és femení...? L’interrogant es resol amb una explicació plena de poesia, una explicació que conclou que Buenos Aires és una “mina”. Com les dones estimades, de vegades et fa mal, però no en pots prescindir.

Ciudad en celo està catalogada com una comèdia i, tanmateix, s’ocupa de temes punyents per a l’ésser humà. Parla de l’amor, de la mort, de la solidaritat, de la comprensió, de l’abandó, de la misèria, de la solitud. Sobretot, parla de l’amistat, de l’amistat amb majúscules, de l’amistat inapel·lable. L’amistat, l’única cosa capaç de salvar el món i de salvar els personatges (malauradament, no tots). Malgrat això, em sembla bé que l’etiquetin de comèdia, perquè el tractament de qüestions tan transcendentals està absolutament allunyat de convencionalismes cinematogràfics lacrimògens i de melodrames barats. Ni tan sols el dolor de la mare que perd el fill s’expressa de la manera que podríem esperar. La mort del fill representa per a ella un punt d’inflexió, la sacseja per sempre en les arrels profundes de la seva monòtona existència.

Ciudad en celo és un producte honest, un teixit d’històries que s’imbriquen i que, en certs moments, arriba a semblar un conte, un conte màgic. La delicadesa, la tendresa, la realitat alhora terrenal i etèria d’allò que explica, la voluntat d’originalitat... tot conforma un conjunt encantador. Conjunt encantador amanit amb una feina dels actors molt remarcable, amb uns primers plans sovintejats que aporten realisme a les imatges, amb la cadència agredolça del tango “porteño” i amb la riquesa afegida que representa la llengua, en registre col·loquial però sense arribar a extrems, dels nostres amics argentins. Els diminutius, les frases fetes, la manera aparentment descuidada d’esmentar certes coses, la cantarella que bressola... Fantàstic.

No és el meu costum explicar l’argument de les pel·lícules en aquestes crítiques. I menys quan són d’estrena tan recent. Tampoc no ho faré ara, per més que em deleixi per escriure algunes coses. Més m’estimo despertar en l’hipotètic lector el desig d’anar al cinema, que és el que pertoca. Aneu-hi ara. Aneu a veure, sense esperar res de l’altre món, Ciudad en celo. No és una gran pel·lícula, us aviso. No és una superproducció, ni tan sols té pretensions dins la coneguda humilitat de la indústria hispanoamericana. Però com diu un dels protagonistes quan intenta explicar què és el cine a algú que no hi ha anat mai: el cine és com tenir un somni projectat en una espècie de llençol blanc molt gran.

El de ahir a la tarda va ser un somni molt bonic, us ho garanteixo.