dissabte, 26 d’agost del 2006

LA NOCHE DE LOS GIRASOLES

Jorge Sánchez-Cabezudo, director debutant, s’estrena amb aquest títol suggeridor, La noche de los girasoles, seleccionada a concurs per a la 3ª edició del Giornati Degli Autori-Venice Days (63º Festival Internacional de cine de Venècia). A mig camí entre el thriller i el drama rural, la pel·lícula té aspectes remarcables.
Protagonitzada per Carmelo Gómez, hi apareixen un grup d’actors de caràcter, molt ben escollits, que confereixen al film un necessari aire de versemblança. Amb una tècnica narrativa sense linealitat cronològica, la història es va engalzant des de perspectives diverses mentre posa davant dels ulls de l’espectador un relat digne del millor cinema negre. A mi personalment m’ha recordat una pel•lícula mítica de Fritz Lang, La dona del quadre, tot i que l’estètica i l’ambient no poden ser més antagònics. Tanmateix, comparteixen el mateix crescendo d’intriga i la sensació de col•locar els personatges en una situació límit que no poden defugir. La diferència radica en la resolució del conflicte. En el film clàssic tot acaba sent un somni del protagonista. No és així a la pel•lícula de Sánchez-Cabezudo, on el final resulta molt més amarg.
Malgrat el ruralisme arcaïtzant del film, ambientat en un petit poble de Castella i en una aldea pròxima amb només dos veïns, el director (també autor del guió) crea un fil conductor que ens va situant dins la caòtica realitat actual. Es tracta del so en off de la ràdio i de la televisió, gairebé omnipresent, que funciona de veritable eix vertebrador per posar damunt la taula l’absurd de la nostra societat. No falta en aquest sentit una picada d’ullet nostàlgica, amb la referència a una de les millors pel•lícules de John Ford, Centaures del desert.
Amb unes dosis d’intriga suficientment mesurades, La noche de los girasoles esdevé una reflexió sobre la conducta i la condició humanes. Sense ser una gran pel•lícula, té el mèrit de fer una incursió digna dins del gènere negre (tan escàs al cinema espanyol) i mereix una bona consideració com a opera prima.

dissabte, 5 d’agost del 2006

LA EDUCACIÓN DE LAS HADAS

Hi ha dues pel•lícules de José Luis Cuerda que trobo senzillament esplèndides, El bosque animado i La lengua de las mariposas. Per això vaig il•lusionada al cinema quan n’estrena una de nova, esperant tornar a repetir una experiència inoblidable que passi a formar part del meu bagatge cinematogràfic per sempre.
Malauradament, no vaig tenir aquesta sensació amb La educación de las hadas. En primer lloc, perquè la història no em convenç. I no em convenç perquè és previsible. Des de les primeres imatges hom imagina (i imagina bé) quin és el motiu de la protagonista per deixar la seva família. No he llegit la novel•la de Didier Van Cauwelaert, de manera que ignoro fins a quin punt la pel•lícula és fidel al text literari. Però, sigui com sigui, resulta una repetició recurrent d’una situació a hores d’ara massa utilitzada.
En segon lloc, em va decebre el resultat de la combinació del repartiment. Ricardo Darín és un dels meus actors favorits (és inevitable, la seva personalitat et corprèn sense remei quan el veus per primer cop) i no cal dir la impressió que causa Irène Jacob treballant amb Kieslowski, tant a La doble vida de Verònica com a Tres colors: Vermell. Ara bé, tots dos junts a La educación de las hadas no acaben de funcionar. L’accent argentí de Darín, la cadència francesa de Jacob i la localització geogràfica en un indret no identificat de l’interior de Catalunya (si mirem els títols de crèdit veiem que és Viladrau), confegeixen un poti-poti poc creïble.
Però el principal problema radica en una qüestió de versemblança. Els diàlegs són forçats, sobretot entre Darín i el nen. Ningú no parla així, i menys un nen petit, per molt despert que sigui. També el personatge de Sezar està poc definit, malgrat que la cantant Bebe l’encarna fantàsticament. I el desenvolupament de la trama, el tractament de la successió dels fets, té una lògica que vol ser original, però que no aconsegueix enganxar l’espectador amb l’interès que seria desitjable. Tot plegat amb un volgut aire de llegenda, de “realisme màgic” a l’estil Cortázar, que no acaba de reeixir.
Em sembla que Cuerda es vol reproduir a ell mateix, quan faria millor indagant al voltant de nous camins. La força de la natura, dels elements màgics, de les històries i dels contes antics, ja van exhaurir les seves possibilitats en les seves pel•lícules anteriors. L’aparició de l’element fantàstic en una història real de vegades funciona i de vegades no. Aquesta no és de les bones. No hi ha decòrum dins de la mateixa màgia de la ficció, i crec que l’espectador se n’adona. Per això no arriba a sentir l’emoció que un film d’aquestes característiques hauria de despertar.
Vaig llegir una crítica que deia que les deficiències de La educación de las hadas provenen bàsicament de l’adaptació al cinema del text literari. És possible. No sempre és fàcil traslladar al llenguatge visual una obra literària que pot permetre’s recursos narratius molt elaborats.
La pel•lícula no passa de distreta, malgrat que els actors, en la seva tasca individual, fan un bon paper. A destacar la feina de Bebe i del petit Víctor Valdivia. I l’ambientació i la fotografia, fantàstiques.