diumenge, 5 de desembre de 2010

Entre lobos

Ahir vaig anar al cine a veure l’ambiciosa producció hispano-alemanya, dirigida per Gerardo Olivares, intitulada Entre lobos. Una pel·lícula de gran pressupost, allunyada de l’estil del cinema europeu (i sobretot espanyol) més habitual. Us enllaço damunt del títol una pàgina on hi trobareu interessant informació, que servirà de segur per aclarir algunes de les preguntes i curiositats que una cinta d’aquestes característiques pot despertar.
Per a algú com jo, admiradora confessa dels llops ˗sobre els quals he escrit contes, poemes i articles˗, que s’empassa religiosament tots els documentals que en parlen i que, fins i tot, pertany a un grup de fèisbuc anomenat “Hermandad del lobo” (als membres del qual aprofito per saludar), resultava un dolç i desitjat imperatiu anar corrent al cinema. Afortunadament, la pel·lícula no m’ha decebut. Mentre assistia a la projecció, he sentit que vivia una experiència molt emocionant.
Entre lobos té moltes virtuts, la primera de les quals és no caure en l’exageració ni en l’excés d’imaginació carrinclona a l’estil dels productes americans d’animals. El món dels llops i la seva interacció amb els humans, i especialment amb el protagonista, està enfocat des de la naturalitat i la versemblança, ajustant-se a les lleis de la natura d’una manera força creïble. Per tant, que ningú no s’esperi trobar una nova versió de Tarzan o de Lassie. Entre lobos posseeix tot l’aire ˗absolutament intencionat˗ d’un documental rigorós. L’esperit de Félix Rodríguez de la Fuente, en qui no he deixat de pensar en tota la tarda, semblava planejar pel damunt de les imatges. El seu amor pel llop ibèric, pels boscos i les aus; el seu respecte reverencial per la vida i la terra, han estat amb nosaltres, fent-nos companyia com un tresor del passat.

La història està basada en un fet real. Fins i tot el seu protagonista vertader apareix en els darrers fotogrames de la pel·lícula. La duríssima infantesa i joventut del pobre pastor de cabres sense mare, separat brutalment de la família per culpa d’una cruel madrastra, sembla directament extreta d’un relat de Charles Dickens. I, tanmateix, és verídica. Com ho és la recreació d’aquella Andalusia latifundista (gairebé en règim feudal) que encara imposava la llei del “Señor” com si aquest fos un déu. En plena postguerra espanyola, quan encara les muntanyes de Sierra Morena aixoplugaven refugiats del franquisme que eren tractats com a bandolers, el petit Marcos es veu abocat a viure sol en companyia dels llops.
S'hi va passar 12 anys, que ell confessa els més feliços de la seva vida. L’exaltació de la natura, el tractament respectuós i proper de les comunitats de llops, el personatge entranyable de la petita fura, el mussol, els conills; fins i tot les imatges colpidores de l’arribada dels voltors, resulten impressionants. La fotografia és magnífica. Entre lobos no és una cinta de diàlegs, evidentment, sinó un espectacle de bellesa plàstica, d’enteniments tàcits, de bategant i ancestral primitivisme, d’acció i emoció mesurades i contingudes.
El director fa una boníssima feina. Decididament, aposta a tots els nivells per una versemblança no sempre fàcil en un film tan allunyat de la quotidianitat. En canvi, se’n surt prou bé. Destaca un suau realisme que, malgrat no complaure’s en la truculència, tampoc no cau en un endolciment feixuc. Com a filòloga, vull destacar l’encert de decantar-se per la utilització del registre dialectal, que reforça sens dubte la sensació d’estar reproduint la realitat.
La feina dels actors m’ha semblat magistral, senzillament. Sancho Gracia broda el seu paper i Juan José Ballesta m’ha fet una enveja inimaginable, jugant amb els llops, rebolcant-s’hi, gaudint com un boig. Li vaig veure una entrevista a la televisió i estava exultant. No m’estranya. Ha viscut una experiència que difícilment podrà repetir al llarg de la seva carrera. Amb tot, vull remarcar especialment la tasca del petit Manuel Camacho, que porta el pes del film a la seva curta edat i que m’ha deixat de pedra. Genial.
Entre lobos és una pel·lícula per a petits i per a grans. Crec que pot resultar un bon exercici de cara als nens. Porteu-los al cine, ara que ve Nadal. La cinta no resulta tan dura com per no ser suportable i explicable (per part dels pares, tasca afegida). En canvi, transmet uns valors que, gràcies a les meravelloses imatges, poden viatjar directament al cervell i al cor dels vostres petits.
Conèixer el món que ens envolta i potenciar el respecte envers els animals i la natura, benvolguts cinèfils, em sembla sempre una bona idea.



9 comentaris:

Gemma C.O. ha dit...

Com bé saps, he vist la película i estic completament d'acord amb tú. És una exelent opció per aquestes festes, una història molt emocionant i adsolutament adecuada per infants des de 9-10 anys.

Elies ha dit...

Gràcies per la recomanació. Les nenes encara són petites però la puc recuperar per més endavant.

Jordi Canals ha dit...

He vist el reportatge per la tele i tal com tu dius ha de ser una pel·lícula molt alliçonadora. Està anunciada a qui al Centre de la vila o sigui que la tinc a pocs metres de casa.

Teresa ha dit...

Hola, Anna!
Gràcies pel comentari! No acostumo a anar a veure pel·lícules on surten animals reals, i justet anava quan el Miquel era petit a les de dibuixos.
Però aquesta aniré a veure-la. Les teves paraules m'han fet venir ganes i el llop també és un animal que em fascina.
Quan la vagi a veure ja t'ho comentaré!
Petons!

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Caram! I no en sabia res d’aquesta peŀlícula. O bé aquí no n’han parlat o jo he estat massa immersa en la feina de la universitat. Doncs no me la vull perdre. Si la fan aquí –ara ho esbrinaré– hi aniré un dels dies de festa; festes no per a mi que les passaré treballant per variar, però ja trobaré la manera de submergir-me entre llops. Sembla la mena de peŀlícula que m’agrada veure al cinema: exceŀlent fotografia (millor veure-la al cinema que no pas en DVD); bons actors segons ens informes; animals, natura, nens, aventura sense caure en les insuportables versions de Disney i companyia. Sembla un bon regal de Nadal. Gràcies Anna Maria!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Jo crec q a tots us agradarà. Teresa, tracten el tema amb sensibilitat i rigor, res a dir. Shaudin, no sé si les pel•lis espanyoles les estrenen normalment al Canadá. Has captat perfectament el q volia dir, gens a l'estil lacrimògen dels americans, tampoc sensacionalista. Molt correcta. I surt una fura que és per menjar-se-la a petons.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

M’han fotut. He mirat tots els cinemes i res de res d’aquesta peŀli. Ni en parlen enlloc. I jo que tenia tantes ganes de veure-la. Bé, encara tinc esperances que l’estrenin algun dia encara que sigui passat Nadal.

Mireia ha dit...

Espero poder anar a veure-la, gfràcies per la recomanació

Yves Gerbeau ha dit...

A veure si podem gaudir-la...
"el seu respecte reverencial per la vida i la terra"