diumenge, 22 de febrer del 2009

LA DUDA


Amb una parella de protagonistes que envejaria el director més exigent, La duda és una pel·lícula que, a l’hora d’ésser valorada amb honestedat, exigeix parlar-ne des d’una òptica ambivalent, ja que ambivalents són les sensacions que suscita. I m’estic referint, bàsicament, a la seva qualitat cinematogràfica. L’afirmació no té res a veure amb la feina esplèndida que duen a terme Meryl Streep i Philip Seymor Hoffman, ni amb la grata sorpresa que representa l’aparició de la tercera en discòrdia, la jove actriu Amy Adams, que se’n surt prou bé.

El director i guionista és John Patrick Shanley, que emprèn la tasca d’adaptar al cinema la seva exitosa obra teatral del mateix títol. No sembla que li hagi resultat fàcil, perquè queda clar que el film en paga un preu excessiu. L’estructura teatral és massa present i fa que el ritme narratiu de la pel·lícula sigui poc àgil i ple de desigualtats.


Ens topem amb escenes excessivament llargues, tal vegada bones per als escenaris, però reiteratives al cinema. Ens topem amb escenes supèrflues, que no permeten que la cadència de la narració flueixi amb normalitat. I ens topem, sobretot, amb la manca dels silencis, de les mirades, dels gestos, que a la gran pantalla i en primer pla poden dir més que mil paraules. En aquest sentit, La duda no supera la consideració de “mediocre”.


Però he parlat d’ambivalència i just és que n’expliqui el motiu. El concepte ve emparat pel tema que la pel·lícula tracta, per la reflexió que ens vol fer arribar, que em sembla prou interessant. Ambientada el 1964, un any després de l’assassinat del president John F. Kennedy, la història ens remet al món tancat, intolerant i fosc de l’Església catòlica. Una mare superiora d’un orde religiós on les monges van vestides com si visquessin al segle XVIII (més que monges, en realitat semblen les dones amish d’Único testigo), dirigeix l’escola on l’orde treballa amb una disciplina fèrria i sense concessions, sense espai per a la comprensió ni per al diàleg. Els nens la temen, i això és el que ella vol. És una autèntica dona de ferro. Així, quan es produeix un conflicte que li trenca els esquemes, farà tot el possible per solucionar-lo sense importar-li a qui afecta, refiant-se només del seu instint, mancada de proves, de seguretats.


Mentre ella es manté ferma com una roca, tothom, dins i fora de la pantalla, és ple de dubtes. I aquesta és la pretensió de l’autor, remetre’ns a l’acceptació de la incertesa que sovint ens trobem en les coses de la vida.


L’ambientació és bona i reprodueix molt encertadament el món clos d’una comunitat religiosa. L’ambient de la desconfiança, la rigidesa, la por i la repressió recalcitrants. Sempre he pensat que l’Església i les seves supersticions em subjuguen des del punt de vista literari i cinematogràfic. Aquí, aquesta fascinació també es produeix. És per això que no sé què aconsellar-vos.


Ben pensat i al preu que va el cinema, no sé si dir-vos que us espereu que la facin a la tele.

dissabte, 21 de febrer del 2009

Cinema en clau de dona

En el marc de les reivindicacions del dia de la dona treballadora, una amiga valenciana m'ha enviat aquesta informació. És sobre unes Jornades de cinema relacionades amb la situació de la dona en el món i el seu tradicional paper en diverses activitats, sovint silenciat o poc apreciat.
Particularment, em sap greu no poder anar-hi, però és possible que algú de vosaltres sí que pugui fer una escapada. Bon cinema i un bon debat. Què més volem?.

Adjunto l'enllaç amb la informació i espero que us la mireu. Personalment recomano (com no) "Las horas", que permet recordar l'admirada Virgina Woolf i veure la feina magnífica de Meryl Streep, Julianne Moore i el gran Ed Harris en un paper memorable.


http://www.intersindical.org/dones/8marc/8marc09.htm
Au, animeu-vos i cap a València.
Us garanteixo que, amb un mínim esforç, l'idioma s'entén perfectament
(perdoneu, no me n'he pogut estar de la ironia).