diumenge, 28 de desembre del 2008

El intercambio


Jo no he estat mai una gran admiradora de Clint Eastwood, però haig de reconèixer que, amb el pas del temps, ha aconseguit el meu sincer respecte. Sé que aquestes paraules estranyaran profundament els qui em coneixen bé. Però rectificar és de savis. El punt àlgid en la meva consideració va arribar amb Million dolar baby, que, contra tot pronòstic (odio la boxa), em va semblar un film magistral.

Avui he vist la darrera feina d’Eastwood, El intercambio. La recreació d’una terrible història real que succeí l’any 1928 a la ciutat de Los Ángeles. La pel·lícula és impecable. Ambientació, fotografia i vestuari, perfectes. To narratiu sense escletxes, sòlid i eficient. Interpretació genial de la protagonista absoluta, Angelina Jolie, molt ben acompanyada per una colla d’actors esplèndids entre els quals destaquen Jeffrey Donovan, Michael Kelly i John Malkovich. En summa, un producte molt acurat que atrapa l’espectador fins el final.

Eastwood torna a denunciar amb valentia i sense embuts les xacres de la societat. No té pèls a la llengua per posar damunt la taula la violència i la corrupció extrema de la policia de Los Ángeles a la dècada dels vint del segle passat. No li tremola el pols quan la seva càmera retrocedeix en el temps i s’escola dins dels murs de les terrorífiques institucions psiquiàtriques de l’època. O quan ens mostra de manera explícita, en un pla molt curt, una execució a la forca. I, tanmateix, malgrat aquesta llista truculenta, la cinta és elegant, delicada, sòbria, i en cap moment no es rebolca en la cruesa o en la violència gratuïtes.

Exposat tot això, cal dir que la pel·lícula té dos problemes. El primer, la seva llargària. Abans he sostingut que el metratge manté l’interès fins el final. És cert. Però massa vegades he hagut d’escriure en aquestes crítiques que actualment les pel·lícules són excessivament llargues. El intercambio també ho és. El mateix Eastwood segurament en va ser conscient. Tal vegada per aquest motiu va optar per mostrar a la pantalla alternativament i alhora els dos judicis que formen part de la trama.

El segon problema apunta directament al cor del projecte, perquè es tracta del fet que la història sigui real. La pel·lícula en paga el preu, perquè la voluntat de rigor del director (també autor del guió i de la música) comporta una servitud que no sempre s’adiu amb el ritme que seria desitjable cinematogràficament. Potser estic parlant d’una preferència personal, però no tinc especial afecció pel cinema que acaba amb les explicacions sobreescrites d’allò que va succeir en el futur dels protagonistes.

A pesar de tot, no és una mala idea explicar aquestes històries. Ja que els americans es miren tant el melic, em sembla perfecte que un d’ells recordi a tot color algunes parts ben fosques del seu passat.

diumenge, 28 de setembre del 2008

ELEGIA PER A EN PAUL


De sobte ja no hi ets. I aquest fet ens recorda indefectiblement la fugacitat de la vida i el destí de l’home. Memento mori. En aquesta nostra societat que viu d’esquena a aquesta màxima, avui m’he despertat amb la notícia. Sabia que estaves malalt, però ara, per sempre, s’ha acabat.

Veig les teves imatges a la tele, el teu rostre bellíssim d’ulls blaus increïbles. I, sense esperar-m’ho, com arrossegada per un riu que es desborda, retorno vívidament a la infantesa. Quan les tardes de dissabte o les sessions matinals de diumenge (beneïdes matinals desaparegudes!) anava amb el meu pare al cine i t’hi trobava. Feien dues pel·lícules, excepte si era una sala d’estrena del centre de Barcelona. Hi anàvem plegats i contents, de vegades amb el meu germà, sense saber del cert què ens depararia la cartellera.

I aleshores, l’emoció del teu nom a les lletres de crèdit. Et recordo molt bé en papers memorables. A El buscavidas, per exemple, mostra inequívoca del teu pas per l’Actor’s Studio. A Marcado por el odio, Harper, La Leyenda del Indomable o Veredicto final, film que m’encanta. O a la teva recreació fabulosa d’un dels personatges més torturats de Tennessee Williams, en Brick de
La gata sobre el tejado de zinc caliente.

Hi ha records que són estranyament significatius, sense que nosaltres ho volguem i sense que en coneguem massa bé el perquè. A mi, quan veig en Gene Kelly cantant i colpejant amb el peu els tolls d’aigua sota la pluja, sempre se’m fa un nus a la gola. És com el punt suprem, la culminació del plaer del cinema de la meva infantesa. Una sensació similar m’embarga en contemplar Butch Cassidy i Sundance Kid cridant i llançant-se, com uns suïcides, des del penya-segat de Dos hombres y un destino. O quan et veig, enmig del fred alemany, fingir ser un científic traïdor a Cortina Rasgada. També m’agrada especialment un film senzill, de pur entreteniment, que he vist moltes vegades, El premio. Tothom es pensa que és d’en Hitchcock, perquè efectivament en té reminiscències. No és així, però tant se val, perquè jo sempre em quedaré sense alè contemplant-lo i contemplant-te. Amb el teu posat despreocupat, la teva mirada fugissera i la teva tendresa endevinada rere un estudiat gest d’ironia.

Sé que has viscut força i que has tingut una bona vida. Sé que al final, com desitjaves, has estat envoltat dels teus. Però, tanmateix, has deixat un buit especial, estrany, una mica irracional. Molts que jo admirava han marxat abans. I m’ha emocionat. Però tu, precisament tu, semblava que hi series sempre. Eres un home jove quan jo era una nena petita, una adolescent. I em fa mal recordar com la meva amiga Cristina i jo demanàvem diners als pares per tornar al cine i repetir un cop i un altre el visionat d’
El golpe.

Em sembla que és així com he decidit guardar-te a la memòria. Amb tirants i descamisat, amb un mig somriure burleta i un got a la mà, en el paper magnífic de Henry Gondorf a la partida de pòquer més memorable de tota la història del cinema.

Un adéu emocionat, Paul. Una presència eterna.

diumenge, 21 de setembre del 2008

Vicky Cristina Barcelona


La crítica de Vicky Cristina Barcelona resulta difícil d’escriure, potser més que qualsevol altra des que vaig començar aquesta activitat. No he pogut evitar que en la meva ment es produeixi la desagradable conjura d’una amalgama de sensacions prou contradictòries com per complicar-me la tasca.

En primer lloc, és la pel·lícula anual de Woody Allen, que, com sabeu, espero cada tardor amb il·lusió. Però, és clar, la cosa no s’atura aquí, perquè, a banda de ser la cita de l’any amb el director novaiorquès, és també la cita barcelonina, tan inusualment desitjada. Aquella que per a mi s’inicià, com recordareu els seguidors del bloc, amb quatre hores dreta a la Rambla de Catalunya, malgrat el sol inclement de juliol, amb la càmera a les mans i la subsegüent queixa dolorosa de la maleïda hèrnia discal.

En segon lloc, vull deixar ben clar que no cauré en el debat absurd al voltant de la qüestió que ha estat més controvertida. No hi tinc res a dir. S’ha considerat i criticat (i no només a l’Estat espanyol, sinó també a altres països europeus) que Allen reflecteix una Barcelona allunyada de la realitat. Per què? Allen explica una història que es desenvolupa en l’ambient de les classes benestants, en el món de la bohèmia i dels artistes, en l’àmbit dels americans amb diners i dels turistes sense problemes econòmics. Gent així existeix: a Barcelona, a Londres, a Nova York. A tot arreu. Què ens estranya? La gran majoria dels films de Woody Allen es mouen en aquest ambient i mai ningú no n'ha dit res, que jo sàpiga. No cal que posi gaires exemples, perquè hauria de fer una llista que inclouria pràcticament tota la seva filmografia, des de Manhattan i Poderosa Afrodita a Match Point. Què volíem? Que parlés de la immigració del Raval, de les obres de l’AVE i d’un partit del Barça? Una gran ciutat és plena de petites ciutats diferents: la nostra també. O ja no recordeu el pol oposat que va ser la Barcelona de Todo sobre mi madre?

A Woody Allen cal agrair-li les imatges precioses de la ciutat (indefectiblement molt modernista, com era d’esperar) i també d’Oviedo, lloc que personalment m’encanta. Cal agrair-li la banda sonora molt ben trobada, l’intent d’allunyament dels tòpics espanyolistes i sobretot la valoració dels europeus (dels catalans en aquest cas) com a gent lliurepensadora, oberta, progressista, sense els prejudicis i la superficialitat de la societat americana. Cal agrair-li que hagi situat Barcelona a les pantalles cinematogràfiques de tot el món, que l’hagi fet passar a la posteritat com a part de la seva obra.

Dit això, comencen les meves sensacions oposades. Allen parla de l’amor i fa un esbós de temes recurrents que poden ser el resum d’una part de les relacions humanes (la passió inesperada, la recerca d’un ideal, el patiment del desamor, la proximitat amor-odi, el sentiment de dependència). S’atreveix també amb les relacions a tres (Bardem-Johansson-Cruz) consentides i desitjades. Ara bé, la història és molt fluixa i desdibuixada, difícil que pugui enganxar, poc creïble. Per primer cop en la meva vida m’ha semblat que era llarg un film de Woody Allen. Una veu en off ens va anticipant i narrant tot allò que passa, però crec que hi fa falta un to més irònic i més humorístic per tal que el producte pugui reeixir. La pel·lícula no té mordacitat, no té sarcasme. I es troba a faltar.

M’ha agradat molt la bella Scarlett i també Penélope, malgrat l’histrionisme. Però, sincerament, la cinta no sembla una cinta de Woody Allen. És una altra cosa. Es diria una guia turística propagandística amb una història de fons que en realitat és secundària. Com un homenatge als indrets, però mancat del caliu d’una bona trama. No apareix enlloc la genialitat del meu director. I la cosa no acaba aquí, perquè personalment em resulta molt poc versemblant aquesta barreja globalitzadora dels Bardems i les Cruz amb la periodista intrèpida d’Scoop i la resta d’actors americans, alguns secundaris de renom. Digueu-me carca, però és una mena d’anacronisme que en aquest film concret no acaba de funcionar.

També em podeu titllar de nostàlgica, però, des del punt de vista cinematogràfic –que no patriòtic–, més m’estimo unes bones imatges de la tardor a Central Park amb la música de Gershwin. Això sí, després de veure la pel·lícula, no tinc res a dir del títol. Vicky Cristina Barcelona. Em sembla perfecte.

dilluns, 16 de juny del 2008

ALEKSANDRA


Quants adjectius ens pot suggerir, en primera instància, una pel·lícula com Aleksandra? Podríem parlar de singular, original, curiosa, estranya, sorprenent? O tal vegada d’intel·ligent, tendra, lúcida, serena, esplèndida, imparcial? No ho sé, de veritat.


Després d’haver-la vist, hom surt del cinema amb passes vacil·lants, sense esma de fer gaire comentaris, esperant, amb paciència, que arribi la reacció. I la reacció arriba. I quan han passat algunes hores i la foscor silenciosa de la sala ja s’ha esborrat de la ment, el record de les imatges de la pantalla comença a escolar-se –lent, càlid, com un sèrum salvador que entra a la vena per guarir-nos– per mostrar-nos humilment la magnitud enlluernadora de l’obra d’art.

Aleksandra és cinema en estat pur. Aquesta és una frase que he escrit altres vegades, però us garanteixo que mai no ha estat tan certa. Només em ve al cap, en aquest moment, una altra pel·lícula que em causés una sensació semblant: la meravella de les meravelles que es diu Dersu Uzala. Aleksandra s'articula mitjançant la representació subtil de la mirada, que tot ho descobreix, i la potència arrabassadora del llenguatge mínim, obvi, senzill, gairebé inexistent. El llenguatge de la raó, del seny.

I, tanmateix, l’argument és quasi inversemblant. Una àvia molt gran, que fa set anys que no veu el seu nét (oficial professional de l’exèrcit rus) viatja al front de Txetxènia per visitar-lo. Li han concedit un passi especial i els soldats la reben i li preparen un lloc on estar-se. Ella aconsegueix el seu desig d’estar amb el nét i alhora es passeja sola –una anciana valenta damunt d’unes cames malaltes– entre els soldats del campament. Els observa, els interroga, els hi ressegueix les mirades, mirades d’ulls enormes perduts en la incomprensió. També arriba al poble més pròxim i en coneix la insondable pobresa, el desastre, la desesperació.

El film ens apropa a la realitat de l’exèrcit. Als nois joves, quasi criatures, que es troben enmig d’un conflicte que no entenen. A la situació terrible del poble de Txetxènia, envaït i orfe. A la incertesa, al desconcert. La protagonista no acaba de comprendre què passa allà, però no per ignorància, sinó per sentit comú. Hi ha moltes petites frases, pronunciades amb una naturalitat colpidora, que encadenen el sentit del film com baules tènues de tendresa infinita. Oprimits i opressors conviuen. En el fons, s’ajuden. També apareix l’odi, l’odi que llampega en els ulls de la joventut que veu la pàtria oprimida. El film no és angoixós, fins i tot ens arrenca més d’un somriure. Amb poques paraules, amb primers plans antològics i amb uns personatges absolutament genuïns, aconsegueix dir-nos moltes, moltíssimes coses de la naturalesa humana. Us recomano vivament que aneu a veure-la. Si contempleu les imatges a través de la saviesa de l’esguard d’Aleksandra, ho entendreu tot.

Abans d’acabar, però, vull parlar de dues coses. D’una banda, ponderar un cop més el cinema europeu. D’una altra, esmentar un dels aspectes més emocionants de la pel·lícula: la solidaritat sense pal·liatius de les dones del món, russes o txetxenes. La guerra és cosa d’homes. “Les dones estem juntes des del primer moment” (no és una citació literal, la literalitat no la recordo). Però amb aquesta idea acaba el film. Les dones, totes les dones, anem en un mateix vaixell. La violència ens és aliena. Com serien les guerres si les dones manéssim? M’agradaria pensar que serien distintes, perquè la dona, bàsicament, és vida.

A l’homenatge a la dona que vol fer Aleksandra, jo m’hi apunto. I no com a dona que perpetua tòpics, sinó com a ésser humà. Al cap i a la fi, vaig passar la pel·lícula recordant la meva àvia.


diumenge, 25 de maig del 2008

ANTES QUE EL DIABLO SEPA QUE HAS MUERTO

Antes que el diablo sepa que has muerto és un film estrany i interessant, darrera obra del cineasta Sidney Lumet, director veterà, ja octogenari, que ha estat el responsable de pel·lícules memorables com Doce hombres sin piedad o Veredicto final.

En primera instància, la cinta, com a mínim, genera perplexitat. Vaig anar al cine amb la meva amiga Sílvia i al seu costat hi havia una senyora que, quan es van encendre els llums, ens va mirar astorada i sense saber què acabava de presenciar. Ho va comentar amb un murmuri, al·lucinada. Òbviament, no havia entès la pel·lícula, però no perquè es tracti d’un producte inintel·ligible i obscur només apte per a ments privilegiades, sinó perquè la societat que retrata i la terrible amoralitat dels personatges són difícils de pair.

Ja sabeu que mai no vull desvetllar res de la trama i, en aquest cas, està especialment justificat. Fins i tot em semblen excessives les sinopsis que apareixen a la premsa o a Internet. És imprescindible, per gaudir realment d’aquesta barreja de thriller i drama, entrar al cinema amb la ment en blanc. Els fets van desfilant, lentament, inexorablement, davant dels nostres ulls i, en acabar, no estem segurs si hem assistit a la visió d’un drama familiar, una història de cine negre o una al·legoria crítica de la societat actual. Tal vegada la pel·lícula és les tres coses, i segurament encara més. Se’n pot treure molt rendiment, perquè hi trobem la feblesa, els traumes infantils, l’avorriment de la vida quotidiana, el món de la droga, les rancúnies familiars, les injustícies, la covardia, la follia, el desamor. Dura i sense concessions, té un final impactant i, segurament, per a molts inexplicable.

La feina dels actors és perfecta. Philip Seymour Hoffman demostra, un cop més, tenir un talent increïble, un talent al marge dels “guapos” oficials i ben dotats que acostumen a colapsar l’univers del cinema americà. Ethan Hawke, Marisa Tomei i Albert Finney no es queden enrere. Si un aspecte hom pot destacar de la pel·lícula és, sens dubte, l’excepcional interpretació.

Pel que fa a la tècnica narrativa, Lumet ha optat pel recurs d’encadenar la història amb un seguit de flash-backs que, amb aspecte de puzzle caleidoscòpic, ens van oferint la visió del conjunt des de diversos punts de vista. Crec que, a hores d’ara, la fórmula ja no impressiona l’espectador, després de l’abús de González Iñárritu i de la seva utilització recurrent en certes sèries de televisió, com Shark o CSI.

Sigui com sigui, recomano Antes que el diablo sepa que has muerto. No dic que es tracti d’una obra mestra, però ens demostra que Lumet encara està en forma i ens ofereix una alenada d’aire fresc en l’empobrit panorama cinematogràfic que ve dels Estats Units.

diumenge, 20 d’abril del 2008

ELEGY

No he llegit la novel·la de Philip Roth, L’animal moribund, en la qual està basada Elegy. Tampoc no he vist ni sentit cap de les entrevistes que Isabel Coixet ha concedit als mitjans de comunicació durant el període de promoció del film. Puc assegurar que ahir vaig anar al cinema amb la mentalitat absolutament verge respecte a allò que anava a presenciar. I, després de fer-ho, he decidit confegir aquesta crítica amb el mateix esperit. No penso documentar-me, no penso passejar-me per Internet a la recerca d’una informació que complementi (com d’altra banda correspon a una tasca mínimament rigorosa) el meu coneixement al voltant de la pel·lícula.

Em vull enfrontar a l’anàlisi d’Elegy nua de prejudicis aliens a mi mateixa. És allò que l’art de vegades, només de vegades, es mereix. Perquè un art intimista i essencial ha de judicar-se des de la intimitat i des de l’essència. Des del trencament de l’automatisme perceptiu que massa sovint ens atrapa en idees preconcebudes. Elegy és un cinema pur, fet de silencis. D’imatges sense paraules que ho diuen tot. De diàlegs extremadament curosos que no fan cap concessió a la banalitat. De primers plans antològics.

Però, per damunt de tot, sento que haig de cercar la nuesa mental perquè no vull creure que la primera lectura que admet el film n’és la principal. No vull caure en el parany de pensar que es tracta d’una reflexió més al voltant de les relacions amoroses entre un professor prestigiós i la seva alumna, bonica i jove. O que s’ocupa de les massa repetides males relacions entre un pare carismàtic i un fill que se sent abandonat.

Elegy no és res d’això. Ni tan sols és un film sobre la por al compromís o la por a les convencions socials. Elegy va de la vellesa, del pas del temps, de la dificultat d’acostumar-nos a ser joves per dintre i vells per fora. Elegy va de la bellesa i de la seva fragilitat extrema, de l’efímer de la vida, de com n’és de relatiu tot el que ens envolta. No sé si aquesta era la reflexió de Philip Roth, però certament és la d’Isabel Coixet. Si més no, des del meu voluntari i difícil exercici de nuesa mental, n'és la meva. Suposo que respectable, com totes.

Vellesa i bellesa, joc de paraules enganyós i cruel. Com la vida, com la feblesa humana.

No vaig quedar enganxada a la cadira amb un nus a la gola com després de veure La vida secreta de les paraules, perquè de vegades hi ha moments irrepetibles. Però ningú no pot negar el talent de Coixet ni la seva capacitat de fer-nos sentir persones. I, és clar, amb un Ben Kingsley que se sortia de la pantalla, va haver moments que Elegy va ratllar la perfecció.