diumenge, 21 de setembre de 2008

Vicky Cristina Barcelona


La crítica de Vicky Cristina Barcelona resulta difícil d’escriure, potser més que qualsevol altra des que vaig començar aquesta activitat. No he pogut evitar que en la meva ment es produeixi la desagradable conjura d’una amalgama de sensacions prou contradictòries com per complicar-me la tasca.

En primer lloc, és la pel·lícula anual de Woody Allen, que, com sabeu, espero cada tardor amb il·lusió. Però, és clar, la cosa no s’atura aquí, perquè, a banda de ser la cita de l’any amb el director novaiorquès, és també la cita barcelonina, tan inusualment desitjada. Aquella que per a mi s’inicià, com recordareu els seguidors del bloc, amb quatre hores dreta a la Rambla de Catalunya, malgrat el sol inclement de juliol, amb la càmera a les mans i la subsegüent queixa dolorosa de la maleïda hèrnia discal.

En segon lloc, vull deixar ben clar que no cauré en el debat absurd al voltant de la qüestió que ha estat més controvertida. No hi tinc res a dir. S’ha considerat i criticat (i no només a l’Estat espanyol, sinó també a altres països europeus) que Allen reflecteix una Barcelona allunyada de la realitat. Per què? Allen explica una història que es desenvolupa en l’ambient de les classes benestants, en el món de la bohèmia i dels artistes, en l’àmbit dels americans amb diners i dels turistes sense problemes econòmics. Gent així existeix: a Barcelona, a Londres, a Nova York. A tot arreu. Què ens estranya? La gran majoria dels films de Woody Allen es mouen en aquest ambient i mai ningú no n'ha dit res, que jo sàpiga. No cal que posi gaires exemples, perquè hauria de fer una llista que inclouria pràcticament tota la seva filmografia, des de Manhattan i Poderosa Afrodita a Match Point. Què volíem? Que parlés de la immigració del Raval, de les obres de l’AVE i d’un partit del Barça? Una gran ciutat és plena de petites ciutats diferents: la nostra també. O ja no recordeu el pol oposat que va ser la Barcelona de Todo sobre mi madre?

A Woody Allen cal agrair-li les imatges precioses de la ciutat (indefectiblement molt modernista, com era d’esperar) i també d’Oviedo, lloc que personalment m’encanta. Cal agrair-li la banda sonora molt ben trobada, l’intent d’allunyament dels tòpics espanyolistes i sobretot la valoració dels europeus (dels catalans en aquest cas) com a gent lliurepensadora, oberta, progressista, sense els prejudicis i la superficialitat de la societat americana. Cal agrair-li que hagi situat Barcelona a les pantalles cinematogràfiques de tot el món, que l’hagi fet passar a la posteritat com a part de la seva obra.

Dit això, comencen les meves sensacions oposades. Allen parla de l’amor i fa un esbós de temes recurrents que poden ser el resum d’una part de les relacions humanes (la passió inesperada, la recerca d’un ideal, el patiment del desamor, la proximitat amor-odi, el sentiment de dependència). S’atreveix també amb les relacions a tres (Bardem-Johansson-Cruz) consentides i desitjades. Ara bé, la història és molt fluixa i desdibuixada, difícil que pugui enganxar, poc creïble. Per primer cop en la meva vida m’ha semblat que era llarg un film de Woody Allen. Una veu en off ens va anticipant i narrant tot allò que passa, però crec que hi fa falta un to més irònic i més humorístic per tal que el producte pugui reeixir. La pel·lícula no té mordacitat, no té sarcasme. I es troba a faltar.

M’ha agradat molt la bella Scarlett i també Penélope, malgrat l’histrionisme. Però, sincerament, la cinta no sembla una cinta de Woody Allen. És una altra cosa. Es diria una guia turística propagandística amb una història de fons que en realitat és secundària. Com un homenatge als indrets, però mancat del caliu d’una bona trama. No apareix enlloc la genialitat del meu director. I la cosa no acaba aquí, perquè personalment em resulta molt poc versemblant aquesta barreja globalitzadora dels Bardems i les Cruz amb la periodista intrèpida d’Scoop i la resta d’actors americans, alguns secundaris de renom. Digueu-me carca, però és una mena d’anacronisme que en aquest film concret no acaba de funcionar.

També em podeu titllar de nostàlgica, però, des del punt de vista cinematogràfic –que no patriòtic–, més m’estimo unes bones imatges de la tardor a Central Park amb la música de Gershwin. Això sí, després de veure la pel·lícula, no tinc res a dir del títol. Vicky Cristina Barcelona. Em sembla perfecte.

17 comentaris:

mireia ha dit...

oooooooooh, mamà! demà et respondré amb més calma, però avui crec que t'acabes de carregar amb un cop sec i dolorós el teu/meu amor per Woody Allen, i això que me l'has ensenyat des de petita.

je suis désolé....

Anna Maria V. ha dit...

No, s'ha de ser imparcial. No vull dir que la peli no sigui mirable, però l'argument no s'aguanta. És així. No és el primer cop que li passa. Per exemple, "September" és molt pitjor. És infumable. Aquesta no és infumable, però no mata. Ho has de reconèixer. I, com que tampoc fa gràcia, no queda ni aquest consol, tipus Scoop o Granujas de medio pelo.
Hi ha alguna cosa que no funciona.
Bona nit i pensa que no m'he carregat res. Tothom s'equivoca.
Però la meva admiració per el nostre amic segueix intacta.

Ramon ha dit...

Estic d'acord amb tu, a mi m'ha semblat un argument fluix, i m'ha decebut una mica la història. M'esperava una mica més d'aquesta pelicula.

No sé si en Woody Allen es va sentir presionat per el productor o per les classes polítiques del pais (espero i suposo que no, encara que ja se sap, qui paga, mana.), però en molts moments he tingut la sensació d'estar assistint a un pamflet turistico-propagandístic de la ciutat. Si l'objectiu era portar turistes nord americans cap a Barcelona, el producte és vàlid, no hi ha res a dir, però com a narració, em sembla una mica inconsistent, i això em sap greu.

Ara bé, és un film amb una imatge molt cuidada, i amb un treball actoral molt bó. Diguem que es deixa veure, però poc més.

Anna Maria V. ha dit...

Exacte, Ramon. Venim a opinar el mateix. És així. La Mireia està desolada, diu que li ha caigut el mite.
Però al cap i a la fi, "errare humanum est".
Anna

Elies ha dit...

No he vist la pel·lícula, però em temia que això pogués passar. Després d'esperar amb desfici l'estrena, ara et trobes buïda perquè no és la genialitat que t'esperaves.
Petons,
Elies

Anònim ha dit...

Em sembla que era esperable. No em sobta gens la teva impressió.
Segur que quan la vegi estarem d'acord.

Jordi.

Dmm ha dit...

Gràcies per fer una crítica sobre la película com a art. I no parlar que si els tópics espanyols i Catalunya/Barcelona, que si no sé quines histories més. Gràcies per no influir cap mena de patriotisme (ni català ni espanyol) a la teva crítica.

electra ha dit...

Anna!
Bona nit, perdona, és que m'he posat a tafanejar-te i no em vull estar de dir-te que a mi em va agradar força la tal última peli d'Allen.
He de dir de bon principi que res a veure amb "Manhatan", que per a mi és la més magistral, ni amb "Annie Hall". Però em va semblar que "Vicky..." quedava com un DIVERTIMENT prou reeixit:
Crec que el fet de combinar la dramatització amb la manera de dir diegètica per anar passant escenes li dóna tota l'agilitat (no se'm va fer gens llarga)necessària per a aquesta mena de presentació de BCN que Allen ha degut pretendre fer, una mica l'efecte-postal. I jo ho vaig interpretar --una mica sui gèneris, ja ho sé-- així:
El personatge "Vicky", com el seny;
El ... "Cristina", com la rauxa;
El ... "[com es deia el q feia la PenelopeCrus?]", l'esperpent hispà;
El "[com es deia el q feia el Bardem?]", el donjoan tb hispà;
I el també personatge "Barcelona", com la barreja de tots.
I, tot plegat, vist per un turista (giri, ianqui, dis-li com vulgues) tan ràpidament i àgilment com en unes vacances.
Un petó molt fort i bona nit.

Anna Maria V. ha dit...

Sí, tot el que dius és cert, no dic que no. El que passa és que jo la vaig trobar fluixa sobretot narrativament i, a més, poc creïble.
D'entrada, el narrador diegètic no és tan mordaç com en altres pelis d'Allen, i això jo ho vaig trobar a faltar. En segon lloc, l'actitud dels personatges en certs moments em va semblar poc versemblant, malgrat que un sigui el seny, l'altre la rauxa i els altres uns estereotips hispans que, d'altra banda, em van semblar estranys i, en certa manera (només en certa manera), contradictoris.
No ho sé. Em sembla que, per més que l'acció tingui lloc a una ciutat com Barcelona (de la qual Allen en volia mostrar la bellesa) i per més que els protagonistes siguin guiris, la història hauria pogut anar per un altre cantó.
És la meva opinió, però potser és perquè esperava massa, perquè conec més gent a qui li ha agradat. Jo pensava deixar passar un temps i tornar-la a veure. Potser la distància temporal i anímica m'ofereixin una visió més benèvola del film.
Sigui com sigui, el que no es pot negar és que la nostra ciutat surt esplèndida.
Gràcies per tafanejar el meu bloc, siguis qui siguis. I, si us plau, torna.
Anna

Anònim ha dit...

A mi la peli em va encantar. És com si Michelangelo s'inspires en el romànic català. Això ningú no ho ha valorat. Em sorprèn el de la banda sonora. Tot i que no em desagrada "El noi de la mare" sona a Oviedo. I encara no ho he esbrinat però deu ser la versió que Andrés Segovia toca a la Casa Blanca, la qual cosa demostra un gran coneixement, malgrat no ho sembli del fet català. Però insisteixo a Madrid sobrevaloren i inflen els bodrius de l'Almodòvar i a qui ve un geni el posem a parir. Som masoques?

electra ha dit...

no.
potser el que passa és que hi ha poc coneixement del fet artístic sí i força provincianisme.

Anna Maria V. ha dit...

A veure, un moment, un moment.
D'una banda, espero que no m'hagueu dit provinciana. Sé prou de cine com per no ser-ho. Per aquí no passo, Electra del meu cor. A més, ja vaig criticar aquest provincianisme en una altra entrada del bloc.
Segona, em sembla que haurieu de fer una volta entretinguda pel bloc per veure què opino i sento per Woody Allen i fins a quin punt el considero un geni. No en teniu ni idea de la meva relació amb ell, o sigui, que tireu enrere i llegiu més.
Dit això, no crec que estigui obligada a que la peli m'agradi. A més, ja he parlat del modernisme, de la meravellosa mostra de la ciutat, de les belles imatges, etc.
Jo només em vaig quedar una mica freda amb la història, que no em va semblar, ni de bon tros, tan profunda i savia com moltes de les seves.
Sé que la peli és una comèdia, sé que està enfocada des del punt de vista de les turistes americanes. Ho sé i ho entenc tot, però a mi m'hauria agradat que la peli barcelonina de Woody Allen fos una de les seves pelis profundes i magnífiques. I no ho és. Ho sento.
Pel que fa a la música, tant és que el noi de la mare soni mentre són a Oviedo. I què?
En fi, la tornaré a mirar i aquest cop en versió original. Potser així m'agrada més.
Anònim, millor firma, tot i que sospito clarament qui ets.
No és que m'enfadi, però crec que heu de llegir la crítica amb deteniment. Ah! I no totes les pelis d'Almodóvar són un bodrio.
A mi, per exemple, "Todo sobre mi madre" em va semblar esplèndida.

electra ha dit...

Anna, no t'enfadis perquè jo de cap manera em referia a tu, ni tampoc de cap manera a tota la gent que no li agradi la tal pel·lícula! ni de bon tros!! Jo em referia, estrictament, a la gent que perquè estigui de moda Almodòvar s'apuntin cegament a tot el que faci. I, en comparació, menystinguin les altres obres, i més quan aquestes obres tenen com a prota BCN (capital de CAT, etc.). En cap moment he menystingut la teva crítica: no t'ofenguis, si us plau.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Hola Anna Maria,
Estrany que ens trobem l’any 2008 que ni ens coneixíem. És divertit.
Entenc que no vulguis parlar d’aspectes polítics en relació a la peŀlícula i que no podem pas esperar que en Woody ens parli de les obres de l’AVE i etcètera. D’acord. Tot i que vull esmentar que em va decebre molt que ningú a la peŀlícula parlés català, ningú, ni se’n digués ni un mot d’això, com si la nostra llengua no existís.
Quant a la resta, ben segur que no és una gran peŀlícula, com d’altres de Woody Allen, però jo la vaig trobar distreta, i magnífica pel que fa a l’aspecte de la cinematografia. Aquí a Toronto va tenir molt d’èxit. Certament el narrador diegètic és fluix. Llàstima perquè hagués pogut treure força suc d’aquest aspecte. A mi em va semblar (no ho he llegit enlloc, però) que Woody Allen volia fer alguna mena d’homenatge a “Jules and Jim” amb tot plegat, però no va arribar a l’alçada, inclós el narrador.
Una abraçada.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Vull dir “Jules et Jim”. Se m’ha ficat l’anglès pel mig.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Sí, el tema del català tampoc no va quedar gens palès. Ja ho sé que a l'estranger va agradar molt, i a la crítica ja ho dic que les imatges són magnífiques. Ara bé, com a pel·li, què vols que et digui. Potser els barcelonins, que vam viure tan directament l'eufòria del rodatge, ens vam sentir decebuts.
Però vaja, ja hauràs vist que no hi ha gaire gent d'acord, tampoc. A molts els va agradar.
I sí, Shaudin, que bo, parlar ara d'una cosa ja tan "antiga". Fa molta gràcia.

Núria Maymí ha dit...

Anna, estic força d'acord amb tu, però diferiencio d'algunes coses. El sentiment que vaig tenir quan es va acabar la pel·licula va ser de oh!!! bé típica de Woody Allen, però realment fluixa tot i que toca sentiments i passions acompanyats de moltes frustacions. Ara bé crec que pensant-ho bé no està allunyat de la realitat de la societat. actual que està plena de sentiments contradictoris.