diumenge, 28 de desembre del 2008

El intercambio


Jo no he estat mai una gran admiradora de Clint Eastwood, però haig de reconèixer que, amb el pas del temps, ha aconseguit el meu sincer respecte. Sé que aquestes paraules estranyaran profundament els qui em coneixen bé. Però rectificar és de savis. El punt àlgid en la meva consideració va arribar amb Million dolar baby, que, contra tot pronòstic (odio la boxa), em va semblar un film magistral.

Avui he vist la darrera feina d’Eastwood, El intercambio. La recreació d’una terrible història real que succeí l’any 1928 a la ciutat de Los Ángeles. La pel·lícula és impecable. Ambientació, fotografia i vestuari, perfectes. To narratiu sense escletxes, sòlid i eficient. Interpretació genial de la protagonista absoluta, Angelina Jolie, molt ben acompanyada per una colla d’actors esplèndids entre els quals destaquen Jeffrey Donovan, Michael Kelly i John Malkovich. En summa, un producte molt acurat que atrapa l’espectador fins el final.

Eastwood torna a denunciar amb valentia i sense embuts les xacres de la societat. No té pèls a la llengua per posar damunt la taula la violència i la corrupció extrema de la policia de Los Ángeles a la dècada dels vint del segle passat. No li tremola el pols quan la seva càmera retrocedeix en el temps i s’escola dins dels murs de les terrorífiques institucions psiquiàtriques de l’època. O quan ens mostra de manera explícita, en un pla molt curt, una execució a la forca. I, tanmateix, malgrat aquesta llista truculenta, la cinta és elegant, delicada, sòbria, i en cap moment no es rebolca en la cruesa o en la violència gratuïtes.

Exposat tot això, cal dir que la pel·lícula té dos problemes. El primer, la seva llargària. Abans he sostingut que el metratge manté l’interès fins el final. És cert. Però massa vegades he hagut d’escriure en aquestes crítiques que actualment les pel·lícules són excessivament llargues. El intercambio també ho és. El mateix Eastwood segurament en va ser conscient. Tal vegada per aquest motiu va optar per mostrar a la pantalla alternativament i alhora els dos judicis que formen part de la trama.

El segon problema apunta directament al cor del projecte, perquè es tracta del fet que la història sigui real. La pel·lícula en paga el preu, perquè la voluntat de rigor del director (també autor del guió i de la música) comporta una servitud que no sempre s’adiu amb el ritme que seria desitjable cinematogràficament. Potser estic parlant d’una preferència personal, però no tinc especial afecció pel cinema que acaba amb les explicacions sobreescrites d’allò que va succeir en el futur dels protagonistes.

A pesar de tot, no és una mala idea explicar aquestes històries. Ja que els americans es miren tant el melic, em sembla perfecte que un d’ells recordi a tot color algunes parts ben fosques del seu passat.