dissabte, 11 de setembre del 2010

Una col·laboració de luxe: Io, Don Giovanni, d'Aurèlia Pessarrodona

Amics cinèfils,

Avui em complau presentar-vos una col·laboració de luxe. Aurèlia Pessarrodona, doctora en musicologia, ens ofereix generosament la seva crítica de la pel·lícula de Carlos Saura, Io, Don Giovanni.

No és el primer cop que podem gaudir de les seves crítiques, però sí que és el primer cop que ens delecta amb tota la seva saviesa musical i la seva demostrada sensibilitat cinematogràfica.

Vagi per endavant el nostre agraïment més sincer i la nostra admiració.


IO, DON GIOVANNI, PER AURÈLIA PESSARRODONA


D’entrada, agraeixo molt a l’Anna Maria que hagi acceptat penjar al seu bloc aquesta crítica de la darrera pel·lícula de Carlos Saura: Io, Don Giovanni (2009). Però haig de començar-la amb una captatio benevolentiae: com a musicòloga especialista en música lírico-escènica del segle XVIII, soprano coneixedora del repertori mozartià des de la pràctica i malalta empedreïda de les òperes dapontianes de Mozart, em resulta molt temptador entrar en el camp de l’erudició històrica i musical. Però intentaré comentar la pel·lícula sobretot des de l’àmbit cinematogràfic. A veure si me’n surto.
La pel·lícula es basa en el paral·lelisme entre el mite de Don Juan i el llibertí setcentista Lorenzo Da Ponte mitjançant el llibret que aquest escrigué per a l’òpera Don Giovanni (1787), amb música de Mozart. Segons Saura, Da Ponte hagués pogut concebre el personatge de Don Giovanni com un reflex seu. La primera meitat de la pel·lícula explica les raons biogràfiques de l’afinitat de Da Ponte amb el personatge de Don Juan, i la segona consisteix en un imaginatiu making off de l’òpera Don Giovanni, un projecte que trasbalsa als seus creadors, tant Da Ponte com Mozart, atesa la força del mite escollit.
Evidentment, no s’ha d’entendre aquest film des d’un punt de vista biogràfico- històric, sinó que en ell Saura continua reflexionant sobre l’artista i l’acte creador, com ja va fer a Goya en Burdeos (1999) i a Buñuel y las minas del Rey Salomón (2001). En aquest cas, Saura opta per endinsar-se en el procés de creació d’una de les obres més impressionants del gènere escènicament més complet, l’òpera.
El resultat és una pel·lícula inclassificable, molt personal i especialment ambiciosa que destaca, sobretot, pel seu plantejament estètic. Per a això, Saura ha comptat amb la col·laboració del prestigiós director de fotografia Vittorio Storaro. Els moments més interessants són aquells en què es dóna una barreja entre món real i món fictici, per exemple incloent recursos que mostren els mecanismes propis de la ficció teatral i cinematogràfica: escenaris teatrals, infografia poc dissimulada, remissions a altres pel·lícules —sobretot al Casanova de Fellini—, etc. Un bonic resultat d’això és el tractament de fragments de l’òpera com a sofisticats videoclips, com és el cas de l’ària “Mi tradí quell’alma ingrata” de Donn’Elvira o l’escena de la condemna de Don Giovanni, amb una estètica expressionista propera a Grünewald.
Cal dir que el Don Giovanni de Mozart compta amb un precedent cinematogràfic de gran alçada: la magnífica i intel·ligent versió de Joseph Losey (1979), amb una visió també veneciana i setcentista de l’òpera. La diferència és el punt de partida: si bé Losey fa una versió de l’òpera inspeccionant la rica psicologia dels personatges dapontians/mozartians, Saura se centra en la dels artistes i el procés de creació. Però el problema principal de la pel·lícula és haver-se basat només en el llibretista deixant de banda el compositor, sense entendre que la profunditat d’aquesta òpera ve donada, en molt bona part, per la música.
A més, els constants paral·lelismes entre la vida de Da Ponte i l’argument de l’òpera són molt forçats. L’edulcorat Da Ponte de Lorenzo Balducci —amb una pàtina romàntica absolutament fora de lloc— mai no és un llibertí creïble, i encara menys que pugui inspirar un personatge tan despietat com el de Don Giovanni. Tot el contrari succeeix amb el magistral Giacomo Casanova de Tobias Moretti, potser perquè és el personatge més ben definit de tots.
En referència a Mozart, celebro el càsting: per fi han trobat un actor que físicament s’hi assembla! Lino Guanciale és talment el Mozart del retrat de Joseph Lange de 1789-1790, el millor segons la pròpia muller del compositor. Tot i que la rèmora d’Amadeus és profunda, Saura intenta apartar-se’n amb un Mozart malaltís, obsessionat per la figura del seu pare i conscient de la profunditat de la seva música. Tanmateix, la tasca de Mozart com a compositor del Don Giovanni no acaba d’encaixar; queda estranyament al marge del procés creatiu i la seva música sembla ser fruit, tan sols, d’una creativitat brillant i espontània.
De fet, és incomprensible que Mozart pogués compondre amb el fortepiano desafinadíssim que Saura li posa a casa seva! Cal suposar que es tracta d’una llicència simbòlica del director per mostrar una personalitat turmentada i desequilibrada (?), però si alguna cosa tenia clara Mozart era el so de les notes, amb una oïda absoluta que li permetia compondre de cap i memoritzar peces de gran dificultat. Per tant, pot dir-se que el tractament de Mozart com a creador grinyola tant com el seu fortepiano.
Malauradament, la pel·lícula mostra altres problemes en l’ús simbòlic de la música. Per exemple, no trobo desencertat associar Venècia amb Vivaldi i la tradició musical germànica amb Bach. Però això porta a fets tan ambigus com començar una pel·lícula sobre el Don Giovanni mozartià amb l’”Hivern” de Les quatre estacions de Vivaldi o a presentar Mozart tocant l’arxiconegudíssima Toccata i fuga en Re menor de Bach. Qui no estigui familiaritzat amb aquestes obres pot confondre compositors (de fet, ho he comprovat en altres ressenyes). Als que ens dediquem a la investigació i divulgació de la música clàssica, aquests detalls ens saben greu. I és una llàstima, perquè altres aspectes musicals estan molt documentats i ben tractats, com la referència al Don Giovanni de Gazzaniga —precedent operístic sobre el mateix mite—, un retrat d’Antonio Salieri que s’allunya del d’Amadeus, i l’elecció de veritables cantants per als papers de les dives Adriana Ferrarese (Ketevan Kemoklidze) i Caterina Cavalieri (Cristina Giannelli), que també destaquen com a actrius.
En definitiva, es tracta d’una pel·lícula interessant estèticament per la seva síntesi d’òpera i cinema, i que serveix per apropar el Don Giovanni als profans, però que pot deixar insatisfet el públic aficionat a l’òpera, sobretot perquè es basa en una poca comprensió de l’obra mozartiana/dapontiana.
Potser el problema de base de la pel·lícula és que el seu punt de partida és suggerent però biogràficament inversemblant. I és que no puc evitar acabar aquesta ressenya amb una dada erudita: el compositor que realment agradava a Da Ponte no era Mozart, sinó el valencià Vicent Martin i Soler, un prodigi en melodies senzilles, agradables i enganxoses que fascinaven al públic vienès del moment. Ambdós van fer òperes de gran èxit com Il burbero di buon core (1786), Una cosa rara, ossia bellezza ed onestà (1786), L’arbore di Diana (1787) i L’isola del piacere (1795). I també van ser companys de gresques i aventures variades. El paral·lelisme real hagués estat, segurament, amb l’òpera L’arbore di Diana, on s’elogia un amor lúdic, plaent i gens sentimental. Vagin aquests versos seus cantats pel trapella déu Amore com a petit homenatge a aquest gran compositor nostrat i com a final distès d’aquesta ressenya sobre llibertinatge i creativitat:


Cessate di spargere
querele e sospir;
cangiate le lagrime
in dolci desir.
Di rose novelle
la terra spargete;
Amor, alme belle,
v’invita a gioir.


Pareu d’escampar
retrets i sospirs;
canvieu les llàgrimes
per dolços delits.
De roses novelles
cobriu tot el terra;
Amor, ànimes belles,
us convida a gaudir.

5 comentaris:

Aurèlia ha dit...

Moltes gràcies per penjar-la! Espero que agradi als lectors del teu bloc. Jo m'ho he passat molt bé fent-la; no podia ser d'altra manera tractant-se de l'òpera que més m'agrada! :)

Anna Maria Villalonga ha dit...

No, no, al contrari, xD!! Gràcies a tu. Crack!!!
M'ha interessat molt tot el que dius, malgrat ser profana en la matèria des del coneixement. No profana pel gust, ja que ja saps com m'agrada la música i especialment Mozart.
Me n'alegro que es reivindiqui la figura de Salieri, pobre. Pel que fa a la imatge de Mozart a "Amadeus", jo ja tenia clara la por pel seu pare i tot això que comentes.
Petonets.

Elies ha dit...

Gràcies per l'article Aurèlia.
Sempre és benvinguda una pel·lícula que ressalti el fet operístic i la música clàssica en general malgrat aquests petits desajustaments que comentes en el tractament de la història.

Aurèlia Pessarrodona ha dit...

Sí, és veritat, sempre és d'agrair. Ja dic que la pel·lícula com a tal està molt bé; només que discrepo amb els aspectes que comento. Us animo a veure-la :)

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Uau! Quina ressenya més bona!
No tinc gaires coneixements d’òpera, però n’hi ha una pila que m’agraden força, i entre aquestes n’hi ha unes poques que m’agraden d’allò més. Don Giovanni és una d’aquestes últimes. No puc dir res sobre com la peŀlícula de Saura tracta el tema perquè no l’he vista; tot i això la teva erudició no deixa dubtar sobre els punts que comentes.
L’hauré de veure quan la peŀlícula arribi al Canadà i tindré en compte tot el que has esmentat.
Gràcies, Aurèlia!