dissabte, 28 de juliol del 2007

QUATRE MINUTS

Dues dones. Una octogenària, al final de la vida. L’altra de vint anys, a la primera joventut. Ambdues amb un passat terrible, que pesa com una llosa sobre les seves espatlles. Ambdues sense esperança, en un atzucac, en un entorn hostil on a dures penes poden sobreviure. Però hi ha la música, amb majúscules.

No avançaré gaire més, perquè la meva fita és que aneu al cine i no explicar la pel·lícula, però el cert és que Quatre minuts és un film remarcable, gens convencional i que, sens dubte, posa de manifest la bona salut del cinema alemany. Segon treball del director Chris Kraus, ha obtingut premis no només de l’Acadèmia alemanya, sinó també a festivals d’arreu del món, com a Shanghai, a Sofia i a Reikjavik.

A priori, l’argument del film pot resultar previsible. Segurament ens recorda històries passades que ja coneixem, perquè les relacions entre professors i alumnes han estat tractades al cinema de manera recurrent, des de tots els angles i en totes les èpoques. Ara bé, el tractament del tema, les implicacions i la problemàtica que l’envolten, la tècnica narrativa, el treball de les actrius; en una paraula, el savoir faire dels europeus (i permeteu-me l’ús d’un gal·licisme encara que sigui per enaltir un producte germànic), converteixen la pel·lícula en quelcom de diferent. Certes cròniques han caigut en la temptació de comparar-la amb La vida de los otros. És un error. Quatre minuts no m’ha deixat clavada a la cadira com l’òpera prima de Florian Henckel von Donnersmarck, però no és just fer-ne una comparació simplement perquè comparteixen nacionalitat i són coetànies. És molt difícil aconseguir una obra tan rodona com La vida de los otros. Per això no hem d’esperar que passi cada dos per tres.

He sortit del cinema només fa una estona i reconec que, probablement, encara no he assolit el distanciament necessari per escriure una crítica suficientment objectiva. D’altra banda, pel que fa a mi –els que em coneixeu ja ho sabeu, ho he escrit moltes vegades en altres llocs–, una pel·lícula on es parli de música ja té molt guanyat. A Quatre minuts existeix una reflexió sobre el talent, sobre l’aprenentatge i la disciplina, sobre el nostre paper en aquest món, sobre la redempció a través de l’art, sobre la tensió creativa. La mestra i l’alumna són personatges paral·lels, torturats i complexos, però amb un nexe d’unió poderosíssim, la música.

M’ha agradat molt l’escena final, que podia haver-se convertit en una explosió catàrtica a l’ús. Però no ha estat així, per allò del savoir faire que comentàvem.

L’alumna no es doblega a la voluntat de la mestra. Li ret homenatge, sí, però des de la rebel·lia. La noia, que accepta el seu destí inevitable a la presó, exerceix el seu dret a la llibertat amb allò que de veritat importa, amb el seu do, amb la seva capacitat creativa.
La rebel·lia i la música. LA MÚSICA.

dijous, 12 de juliol del 2007

PERQUÈ SÍ


Barcelona, 12 de juliol de 2007

Lloc de l’esdeveniment: Rambla de Catalunya entre Consell de Cent i Aragó

Avui m’he comportat com una fan adolescent i m’he plantat al rodatge d’en Woody Allen. A priori, suposava que seria una sort aconseguir fer-li una ullada, però, contra tot pronòstic, l’he tingut davant quasi dues hores. Fins que jo (no ell) he marxat amb l’esquena feta pols i les cames de suro (és obvi que, d’adolescent, només em queda l’actitud, no l’esquena ni les cames). Això sí, després d’haver-li fet un munt de fotos.

Impertorbable, xiulant de tant en tant, abillat indefugiblement amb el seu “uniforme” habitual (camisa blanca, pantalons beige, inefable barret de platja marró), en Woody feia la seva feina, aliè a l’enrenou que la seva figura genera. I no em refereixo a la fresa de la gernació d’admiradors que l’envoltàvem, sinó a l’espectacle deplorable que ofereixen els polítics.

No vull entrar a debatre la qüestió en el meu bloc cinèfil, com tampoc no vull esdevenir una mitòmana empedreïda incapaç d’emetre un judici amb equanimitat. Està clar que una subvenció milionària pot semblar excessiva, però també està clar que en cap altre país no es qüestionen tant totes aquestes coses. La imatge de Barcelona que el Sr. Allen pot transmetre al món sencer és un regal impagable i, al cap i a la fi, la majoria de la feina la fa personal autòcton. És a dir, una part important dels diners reverteix en inversió en els nostres mateixos mitjans.

El debat que em sembla realment seriós té a veure amb decidir si als ciutadans ens interessa que Barcelona continuï essent un aparador de cara al turisme o desitgem un altre model per a la nostra urbs. Aquesta disjuntiva, però, és complicada i plena d’imbricacions, i no crec que ara hàgim de ser tots plegats més papistes que el Papa i engegar la controvèrsia al damunt de les espatlles del Sr. Allen.

A mi m’honora que hagi triat la meva ciutat per a una de les seves pel·lícules. És un fet que passarà a la història. Així de fàcil. Ens iguala amb Nova York, amb París, amb Venècia, amb Londres... Què carai. I m’importen un rave els pseudointel·lectuals que el posen verd i qüestionen el seu geni. I m’importen un rave els qui el sobrevaloren exageradament.

El Sr. Allen, en Woody Allen, m’ha regalat alguns dels millors moments que jo he passat davant de la pantalla (i n’he passat molts). M’ha regalat algunes de les frases més enginyoses i intel·ligents que he sentit mai. No és infal·lible i de vegades s’equivoca, però la meva relació amb ell ja dura massa temps com per no acceptar que tots som humans. Per això l’he anat a veure avui, perquè per a mi és una vivència que mai no hauria imaginat. L’Allen d’Annie Hall, de Manhattan, de Hannah i les seves germanes, de Dies de ràdio, de Poderosa Afrodita, de Misteriós assassinat a Manhattan... L’Allen de Match Point. Tots eren allà, davant meu, amb un rebregat barret marró que els hi amagava la cara.


És una qüestió privada, entre ell i jo. Per això l’he anat a veure. Perquè m’ha donat la gana.