diumenge, 8 d’agost del 2010

CINEMA EN MAJÚSCULES. AVUI: Ballar en la foscor

Diuen que és la darrera cançó, però és que no ens coneixen. Només serà la darrera cançó si nosaltres ho permetem.

Amb aquestes paraules conclou Ballar en la foscor, pel·lícula escrita i dirigida l’any 2000 pel danès Lars von Trier, membre fundador del moviment Dogma 95, i protagonitzada per la cantant islandesa Björk, autora de la música. Es tracta d’un projecte compartit per un bon nombre de països, una ambiciosa coproducció en la qual hi van participar
Dinamarca, Alemanya, Itàlia, Països Baixos, Estats Units, França, Suècia, Regne Unit, Finlàndia, Islàndia i Noruega.
Si hom fa una recerca a Internet per tal de documentar-se sobre els diversos aspectes de la pel·lícula –els seus responsables, el procés de creació, el ressò posterior, la música–, l’allau d’informació resulta tan aclaparadora, la llista de premis i de nominacions tan extensa i les opinions tan interessants i controvertides, que seria impossible confegir una crítica rigorosa que ho pogués incloure tot. Com que Internet és a l’abast de tots nosaltres i, per tant, tenim fàcil accés a les dades que esmento, em permetreu que avui afronti la tasca partint de zero.
Vull encarar el comentari de Ballar en la foscor despullada de prejudicis aliens a mi mateixa. Una vegada vaig escriure, a propòsit d’una altra pel·lícula, que “un art intimista i essencial ha de judicar-se des de la intimitat i des de l’essència”. Com que és un supòsit que continuo subscrivint, espero que no us importarà que em situï en la mateixa tessitura per parlar de la cinta de Lars von Trier. Aquesta decisió, en contra d’allò que algú pugui pensar, implica revestir-la d’importància. Cal aclarir que la citació anterior arribava a una conclusió que la justificava: treballar des de la nuesa “és allò que l’art de vegades, nom és de vegades, es mereix”.

Podem considerar Ballar en la foscor una pel·lícula estranya, densa, duríssima, capaç sens dubte de trencar l’automatisme perceptiu al qual l’espectador està acostumat. Des del punt de vista formal, el seu director mai no ha amagat la voluntat de fer un cinema diferent, allunyat dels artificis excessius i on la feina de postproducció no esdevingui més important que la filmació en directe. A Ballar en la foscor es van utilitzar cent càmeres digitals que treballaven a l’hora, amb la intenció d’aconseguir de bon principi imatges des de tots els angles. La idea era poder combinar després, sense muntatges poc naturals, les diferents perspectives obtingudes. El resultat és un aire vague de documental, un moviment de càmera d’aspecte amateur i unes seqüències enregistrades sense interrupcions que doten d’un purisme primigeni allò que veiem a la pantalla. La simplicitat és molt
important per a Lars von Trier, que aposta decididament per la importància de la història i pel desenvolupament d’un ritme narratiu que captivi el públic de manera directa, gràcies sobretot a la intensitat dramàtica.
No cal dir que això ho assoleix amb escreix a Ballar en la foscor, ajudat magistralment per una Björk sorprenent, compositora d’una banda sonora tan estranya com ella mateixa. Ningú no pot dubtar que la menuda islandesa va deixar-se la pell en la interpretació de la protagonista, una immigrant txecoslovaca als Estats Units durant la dècada dels anys seixanta del segle passat. El personatge de Björk, de nom Selma, sofreix una malaltia congènita i hereditària que comporta la ceguesa absoluta. Té un fill, Gene, de 12 anys, que també la pateix. Aquest és el motiu que la mou a deixar Praga i a traslladar-se a Amèrica: ha contactat amb un metge que operarà Gene quan compleixi 13 anys (és el moment idoni per tal que la intervenció tingui èxit) i evitarà que, en créixer, també perdi la visió. La pel·lícula s’inicia quan Selma ja està instal·lada als Estats Units. Viu amb el seu fill rellogada en un remolc i treballa incansablement en una fàbrica metal·lúrgica. Gairebé no hi veu, però això no li impedeix fer també feines a casa, mal pagades i inacabables, per tal de reunir diners. L’operació és cara, però ella no defalleix. Està absolutament decidida a aconseguir que en Gene no acabi com ella. Tanmateix, ningú no en sap res dels seus propòsits. Els amaga gelosament, de la mateixa manera que també amaga la greu fase final en què es troba el caràcter degeneratiu de la seva malaltia.

Selma, però, no està sola. Els seus arrendadors (la casa dels quals és a tocar del remolc) són aparentment bones persones (policia local i mestressa de casa) i l’ajuden amb el nen mentre ella treballa. Té una amiga incondicional, interpretada de manera prodigiosa per Catherine Deneuve, i un pretendent honest i perseverant que vol conquistar-la. Selma l’aprecia, però no l’accepta sentimentalment. No es permet desviacions que la distreguin del seu objectiu, no es permet cap luxe, cap despesa innecessària. Recull dòlar a dolar la quantitat que li fa falta i la guarda curosament en un amagatall al remolc.

Posseeix tan sols una debilitat, una debilitat que no només és innòcua, sinó que representa l’única diversió capaç de fer-li suportar l’inexorable camí cap a la foscor. Li encanten els musicals: als musicals mai no hi passa res dolent, manifesta. S’estima moltíssim el ball i la música. Enmig de les espesses ombres que creixen al seu voltant, troba consol en el sons de la vida quotidiana. No pot suportar el silenci. El ritme de les màquines de la fàbrica, les passes dels vianants, l’arribada del tren: qualsevol so que trenqui el seu aïllament esdevé música. Les cançons i els balls que Selma imagina, com una al·legoria de la vida, aconsegueixen convertir en alegria la grisor i la tristesa del món real. Selma somnia desperta, somnia amb la música. I això la salva i la manté viva.

Fins aquí la pel·lícula quasi sembla un conte de fades. Es diria que l’acció s’esdevé enmig d’un ambient idíl·lic de germanor i fraternitat on fins i tot l’encarregat de la fàbrica –on ella sovint comet errors– és bo i comprensiu. Tanmateix, un dia sobrevé la tragèdia. Sota la superfície, les coses no són tan boniques. Els fets es precipiten i la pel·lícula dóna un tomb sorprenent. Selma és acomiadada per haver espatllat una màquina molt cara. El policia (pressionat per la seva esposa, una dona capriciosa que viu per damunt de les seves possibilitats) roba els diners de Selma. Ha de cobrir-se les espatlles per tot una sèrie de mentides que ha acumulat. És un pobre home, un desgraciat que no s’atreveix a enfrontar-se amb la realitat. Quan Selma va a exigir-li que li torni allò que tant li ha costat guanyar, tenen una discussió. Ell no sap com sortir-se’n i s’estima més morir que tirar endavant amb les conseqüències. De manera que demana a Selma que el mati. Té una pistola, és policia. Ella, embogida davant de la situació, acaba fent-ho. Abans que l’atrapin, només té temps d’anar a veure el metge i de donar-li els diners. Ho deixa tot arreglat perquè, així que compleixi 13 anys, operi en Gene.

No em sembla necessari explicar fil per randa la resta de detalls de la pel·lícula, que tal vegada és convenient mantenir en la incògnita per si algun lector no la coneix i es decideix a visionar-la. Importa més destacar les profundes reflexions que Lars von Trier ens ofereix a
Ballar en la foscor.

En primer lloc, hom pot meditar sobre l’amor d’una mare. L’amor incondicional, en lletres majúscules. Un amor que arrasa, que tot ho pot. Selma prefereix morir (per què salvar una cega que ha de viure tancada la resta de la vida?, diu amb enteresa a la seva amiga des del locutori de la presó) abans de deixar que el seu fill perdi la vista. Fins i tot pretén mantenir el sacrifici en silenci, amagat, anònim. Un sacrifici suprem en la màxima expressió del sentiment humà.
Una segona lectura ens aboca a reflexionar al voltant de la lleialtat, del sentit de l’amistat. Selma és lleial a la seva paraula, als seus amics, a ella mateixa. Mai no traeix ningú ni traeix les seves decisions. Més enllà del dolor, del sofriment o de la por, més enllà dels seus actes, Selma és una persona d’indestructible fidelitat.

Però, per damunt de tot, Ballar en la foscor és un al·legat contra la pena de mort. L’absurditat, la impunitat, la vergonya del crim fred, premeditat, institucionalitzat, del qual Selma no se’n salva per una ridícula qüestió de diners. La societat que jutja, condemna i executa, sense atenuants, sense que la mà li tremoli. Sobretot als més pobres, als més desafavorits. A la gent com Selma. Les cent set passes que separen la pobra noia cega de la forca, com el camí del Calvari que va fer Jesucrist amb la creu a l’esquena, són d’una gran intensitat dramàtica. Només somniant música serà capaç de recórrer aquest camí, només la música podrà assuavir el pànic final.

Diuen que és la darrera cançó, però és que no ens coneixen. Només serà la darrera cançó si nosaltres ho permetem.

Qui som “nosaltres”? Lars von Trier fa una crida a la societat? Ens està dient: no permetem que això continuï passant? No ho sé del cert, però no puc deixar de pensar que tota la trama, a moments estranyament surrealista, no té altra finalitat que generar en el públic aquesta reflexió.

Només serà la darrera cançó si nosaltres ho permetem.



Fitxa tècnica

Títol original: Dancing in the Dark
Any: 2000
Direcció: Lars von Trier
Producció: França, Regne Unit, Estats Units, Itàlia, Alemanya, Suècia, Noruega, Països Baixos, Dinamarca, Finlàndia, Islàndia.
Constantin Film Produktion, Westdeutscher Rundfunk (WDR), Danmarks Radio (DR), SVT Drama, France 3 Cinéma, Canal+, Yleisradio (YLE), Arte, Angel Films, FilmFour, Zentropa Entertainments, Memfis Film, Pain Unlimited GmbH Filmproduktion, Liberator Productions, TV 1000, Film i Väst, arte France Cinéma, Fine Line Features, Trust Film Svenska, Cinematograph A/S, What Else? B.V., Icelandic Film, Blind Spot Pictures Oy, Filmek A/S, Lantia Cinema & Audiovisivi, VPRO Television
Guió: Lars von Trier
Direcció de fotografia: Robby Müller
Música: Björk
Intèrprets: Björk, Catherine Deneuve, David Morse, Peter Stormare, Vincent Paterson Cara Seymour, Vladica Kostic, Joel Grey, Stellan Skarsgard, Zeljko Ivanek.

dijous, 5 d’agost del 2010

Aniversari del bloc


Benvolguts cinèfils,

Avui fa 4 anys que vaig començar aquest bloc, amb molta il·lusió i molt poca experiència blocaire.

No sabia penjar fotos, ni penjar enllaços. Els articles anaven pelats. Lletra pura. Això sí, amb una dedicació exemplar i, sobretot, amb moltes ganes que us agradessin.

4 anys són tota una vida en el món dels blocs. Ara en tinc d'altres, com sabeu, però aquest raconet de l'Anna és -i serà sempre- molt especial.

Per això no podia deixar passar l'efemèride sense fer-vos-en partícips.

Moltes gràcies a tots per la vostra fidelitat.

Fins aviat.