dilluns, 16 de juny del 2008

ALEKSANDRA


Quants adjectius ens pot suggerir, en primera instància, una pel·lícula com Aleksandra? Podríem parlar de singular, original, curiosa, estranya, sorprenent? O tal vegada d’intel·ligent, tendra, lúcida, serena, esplèndida, imparcial? No ho sé, de veritat.


Després d’haver-la vist, hom surt del cinema amb passes vacil·lants, sense esma de fer gaire comentaris, esperant, amb paciència, que arribi la reacció. I la reacció arriba. I quan han passat algunes hores i la foscor silenciosa de la sala ja s’ha esborrat de la ment, el record de les imatges de la pantalla comença a escolar-se –lent, càlid, com un sèrum salvador que entra a la vena per guarir-nos– per mostrar-nos humilment la magnitud enlluernadora de l’obra d’art.

Aleksandra és cinema en estat pur. Aquesta és una frase que he escrit altres vegades, però us garanteixo que mai no ha estat tan certa. Només em ve al cap, en aquest moment, una altra pel·lícula que em causés una sensació semblant: la meravella de les meravelles que es diu Dersu Uzala. Aleksandra s'articula mitjançant la representació subtil de la mirada, que tot ho descobreix, i la potència arrabassadora del llenguatge mínim, obvi, senzill, gairebé inexistent. El llenguatge de la raó, del seny.

I, tanmateix, l’argument és quasi inversemblant. Una àvia molt gran, que fa set anys que no veu el seu nét (oficial professional de l’exèrcit rus) viatja al front de Txetxènia per visitar-lo. Li han concedit un passi especial i els soldats la reben i li preparen un lloc on estar-se. Ella aconsegueix el seu desig d’estar amb el nét i alhora es passeja sola –una anciana valenta damunt d’unes cames malaltes– entre els soldats del campament. Els observa, els interroga, els hi ressegueix les mirades, mirades d’ulls enormes perduts en la incomprensió. També arriba al poble més pròxim i en coneix la insondable pobresa, el desastre, la desesperació.

El film ens apropa a la realitat de l’exèrcit. Als nois joves, quasi criatures, que es troben enmig d’un conflicte que no entenen. A la situació terrible del poble de Txetxènia, envaït i orfe. A la incertesa, al desconcert. La protagonista no acaba de comprendre què passa allà, però no per ignorància, sinó per sentit comú. Hi ha moltes petites frases, pronunciades amb una naturalitat colpidora, que encadenen el sentit del film com baules tènues de tendresa infinita. Oprimits i opressors conviuen. En el fons, s’ajuden. També apareix l’odi, l’odi que llampega en els ulls de la joventut que veu la pàtria oprimida. El film no és angoixós, fins i tot ens arrenca més d’un somriure. Amb poques paraules, amb primers plans antològics i amb uns personatges absolutament genuïns, aconsegueix dir-nos moltes, moltíssimes coses de la naturalesa humana. Us recomano vivament que aneu a veure-la. Si contempleu les imatges a través de la saviesa de l’esguard d’Aleksandra, ho entendreu tot.

Abans d’acabar, però, vull parlar de dues coses. D’una banda, ponderar un cop més el cinema europeu. D’una altra, esmentar un dels aspectes més emocionants de la pel·lícula: la solidaritat sense pal·liatius de les dones del món, russes o txetxenes. La guerra és cosa d’homes. “Les dones estem juntes des del primer moment” (no és una citació literal, la literalitat no la recordo). Però amb aquesta idea acaba el film. Les dones, totes les dones, anem en un mateix vaixell. La violència ens és aliena. Com serien les guerres si les dones manéssim? M’agradaria pensar que serien distintes, perquè la dona, bàsicament, és vida.

A l’homenatge a la dona que vol fer Aleksandra, jo m’hi apunto. I no com a dona que perpetua tòpics, sinó com a ésser humà. Al cap i a la fi, vaig passar la pel·lícula recordant la meva àvia.