diumenge, 28 de setembre del 2008

ELEGIA PER A EN PAUL


De sobte ja no hi ets. I aquest fet ens recorda indefectiblement la fugacitat de la vida i el destí de l’home. Memento mori. En aquesta nostra societat que viu d’esquena a aquesta màxima, avui m’he despertat amb la notícia. Sabia que estaves malalt, però ara, per sempre, s’ha acabat.

Veig les teves imatges a la tele, el teu rostre bellíssim d’ulls blaus increïbles. I, sense esperar-m’ho, com arrossegada per un riu que es desborda, retorno vívidament a la infantesa. Quan les tardes de dissabte o les sessions matinals de diumenge (beneïdes matinals desaparegudes!) anava amb el meu pare al cine i t’hi trobava. Feien dues pel·lícules, excepte si era una sala d’estrena del centre de Barcelona. Hi anàvem plegats i contents, de vegades amb el meu germà, sense saber del cert què ens depararia la cartellera.

I aleshores, l’emoció del teu nom a les lletres de crèdit. Et recordo molt bé en papers memorables. A El buscavidas, per exemple, mostra inequívoca del teu pas per l’Actor’s Studio. A Marcado por el odio, Harper, La Leyenda del Indomable o Veredicto final, film que m’encanta. O a la teva recreació fabulosa d’un dels personatges més torturats de Tennessee Williams, en Brick de
La gata sobre el tejado de zinc caliente.

Hi ha records que són estranyament significatius, sense que nosaltres ho volguem i sense que en coneguem massa bé el perquè. A mi, quan veig en Gene Kelly cantant i colpejant amb el peu els tolls d’aigua sota la pluja, sempre se’m fa un nus a la gola. És com el punt suprem, la culminació del plaer del cinema de la meva infantesa. Una sensació similar m’embarga en contemplar Butch Cassidy i Sundance Kid cridant i llançant-se, com uns suïcides, des del penya-segat de Dos hombres y un destino. O quan et veig, enmig del fred alemany, fingir ser un científic traïdor a Cortina Rasgada. També m’agrada especialment un film senzill, de pur entreteniment, que he vist moltes vegades, El premio. Tothom es pensa que és d’en Hitchcock, perquè efectivament en té reminiscències. No és així, però tant se val, perquè jo sempre em quedaré sense alè contemplant-lo i contemplant-te. Amb el teu posat despreocupat, la teva mirada fugissera i la teva tendresa endevinada rere un estudiat gest d’ironia.

Sé que has viscut força i que has tingut una bona vida. Sé que al final, com desitjaves, has estat envoltat dels teus. Però, tanmateix, has deixat un buit especial, estrany, una mica irracional. Molts que jo admirava han marxat abans. I m’ha emocionat. Però tu, precisament tu, semblava que hi series sempre. Eres un home jove quan jo era una nena petita, una adolescent. I em fa mal recordar com la meva amiga Cristina i jo demanàvem diners als pares per tornar al cine i repetir un cop i un altre el visionat d’
El golpe.

Em sembla que és així com he decidit guardar-te a la memòria. Amb tirants i descamisat, amb un mig somriure burleta i un got a la mà, en el paper magnífic de Henry Gondorf a la partida de pòquer més memorable de tota la història del cinema.

Un adéu emocionat, Paul. Una presència eterna.

diumenge, 21 de setembre del 2008

Vicky Cristina Barcelona


La crítica de Vicky Cristina Barcelona resulta difícil d’escriure, potser més que qualsevol altra des que vaig començar aquesta activitat. No he pogut evitar que en la meva ment es produeixi la desagradable conjura d’una amalgama de sensacions prou contradictòries com per complicar-me la tasca.

En primer lloc, és la pel·lícula anual de Woody Allen, que, com sabeu, espero cada tardor amb il·lusió. Però, és clar, la cosa no s’atura aquí, perquè, a banda de ser la cita de l’any amb el director novaiorquès, és també la cita barcelonina, tan inusualment desitjada. Aquella que per a mi s’inicià, com recordareu els seguidors del bloc, amb quatre hores dreta a la Rambla de Catalunya, malgrat el sol inclement de juliol, amb la càmera a les mans i la subsegüent queixa dolorosa de la maleïda hèrnia discal.

En segon lloc, vull deixar ben clar que no cauré en el debat absurd al voltant de la qüestió que ha estat més controvertida. No hi tinc res a dir. S’ha considerat i criticat (i no només a l’Estat espanyol, sinó també a altres països europeus) que Allen reflecteix una Barcelona allunyada de la realitat. Per què? Allen explica una història que es desenvolupa en l’ambient de les classes benestants, en el món de la bohèmia i dels artistes, en l’àmbit dels americans amb diners i dels turistes sense problemes econòmics. Gent així existeix: a Barcelona, a Londres, a Nova York. A tot arreu. Què ens estranya? La gran majoria dels films de Woody Allen es mouen en aquest ambient i mai ningú no n'ha dit res, que jo sàpiga. No cal que posi gaires exemples, perquè hauria de fer una llista que inclouria pràcticament tota la seva filmografia, des de Manhattan i Poderosa Afrodita a Match Point. Què volíem? Que parlés de la immigració del Raval, de les obres de l’AVE i d’un partit del Barça? Una gran ciutat és plena de petites ciutats diferents: la nostra també. O ja no recordeu el pol oposat que va ser la Barcelona de Todo sobre mi madre?

A Woody Allen cal agrair-li les imatges precioses de la ciutat (indefectiblement molt modernista, com era d’esperar) i també d’Oviedo, lloc que personalment m’encanta. Cal agrair-li la banda sonora molt ben trobada, l’intent d’allunyament dels tòpics espanyolistes i sobretot la valoració dels europeus (dels catalans en aquest cas) com a gent lliurepensadora, oberta, progressista, sense els prejudicis i la superficialitat de la societat americana. Cal agrair-li que hagi situat Barcelona a les pantalles cinematogràfiques de tot el món, que l’hagi fet passar a la posteritat com a part de la seva obra.

Dit això, comencen les meves sensacions oposades. Allen parla de l’amor i fa un esbós de temes recurrents que poden ser el resum d’una part de les relacions humanes (la passió inesperada, la recerca d’un ideal, el patiment del desamor, la proximitat amor-odi, el sentiment de dependència). S’atreveix també amb les relacions a tres (Bardem-Johansson-Cruz) consentides i desitjades. Ara bé, la història és molt fluixa i desdibuixada, difícil que pugui enganxar, poc creïble. Per primer cop en la meva vida m’ha semblat que era llarg un film de Woody Allen. Una veu en off ens va anticipant i narrant tot allò que passa, però crec que hi fa falta un to més irònic i més humorístic per tal que el producte pugui reeixir. La pel·lícula no té mordacitat, no té sarcasme. I es troba a faltar.

M’ha agradat molt la bella Scarlett i també Penélope, malgrat l’histrionisme. Però, sincerament, la cinta no sembla una cinta de Woody Allen. És una altra cosa. Es diria una guia turística propagandística amb una història de fons que en realitat és secundària. Com un homenatge als indrets, però mancat del caliu d’una bona trama. No apareix enlloc la genialitat del meu director. I la cosa no acaba aquí, perquè personalment em resulta molt poc versemblant aquesta barreja globalitzadora dels Bardems i les Cruz amb la periodista intrèpida d’Scoop i la resta d’actors americans, alguns secundaris de renom. Digueu-me carca, però és una mena d’anacronisme que en aquest film concret no acaba de funcionar.

També em podeu titllar de nostàlgica, però, des del punt de vista cinematogràfic –que no patriòtic–, més m’estimo unes bones imatges de la tardor a Central Park amb la música de Gershwin. Això sí, després de veure la pel·lícula, no tinc res a dir del títol. Vicky Cristina Barcelona. Em sembla perfecte.