dijous, 29 de setembre del 2011

Arriba Sitges 2011


Sembla mentida. Ha passat un altre any i amb la tardor (que no climatològica, ja que fa una calor insuportable) torna el Festival de Cinema Fantàstic de Sitges. Enguany se celebra la 44 edició, amb tan bones perspectives com de costum.  Les dates són del 6 al 16 del proper mes d'octubre i El racó de l'Anna, com ja ve essent habitual, hi tindrà destacat el seu enviat especial Elies Villalonga, que ens farà la crònica d'allò que viurà durant les jornades del Festival. Segur que ell s'ho passarà la mar de bé i, n'estem convençuts,  ens ho sabrà transmetre amb entusiasme.  
Mentrestant, us deixo amb l'inquietant cartell publicitari de la present edició. La intel·ligència artificial. Impressiona, eh?  


dilluns, 19 de setembre del 2011

La deuda


La deuda és un remake americà de la pel·lícula israeliana de 2007 HaHov. Un thriller polític que es desenvolupa en dos moments cronològics diferents. En plena guerra freda, l’any 1965, amb l’acció al Berlín oriental; i l’any 1997 a Israel. Tres agents del mossad viatgen a Alemanya a la recerca d’un metge nazi responsable de milers d’experiments amb humans al camp de Birkenau, durant la Segona Guerra Mundial. La missió consisteix en capturar-lo i dur-lo a Israel per jutjar-lo. Però els esdeveniments es precipiten i prenen un rumb inesperat que s’estendrà en el temps, tres dècades enllà. No explicaré res més per no desvetllar la intriga, cosa que resultaria imperdonable per part meva.



No cal dir que, amb els antecedents citats en el paràgraf anterior, la pel·lícula m’ha generat sentiments ambivalents. No suporto la idea de la prepotència del mossad, que va pel món envaint altres territoris per impartir justícia pel seu compte, per més que, evidentment, sigui en missió secreta. Però, és clar, el sanguinari nazi no es trobava en un lloc qualsevol. No. S’amagava al cor del Berlín Est, on treballava tranquil·lament i impunement com a ginecòleg. Per tant, a les “temibles terres comunistes plenes de gent molt dolenta”. Ideològicament, tot plegat em rosega, però com que m’han ensenyat a judicar les obres d’art des de l’asèpsia, això intentaré.



Vagi per endavant que La deuda m’ha semblat una pel·lícula distreta i prou digna. Tanmateix, el seu ritme narratiu i argumental l’he trobat desigual. La situació viscuda pels personatges el 1965 m’ha enganxat moltíssim. Està correctament estructurada, d’acord amb els cànons del thriller clàssic, i manté en tot moment un nivell molt elevat. En canvi, no succeeix el mateix quan retornem al present (1997). La trama decau visiblement i esdevé poc versemblant, amb alguna escena absolutament gratuïta (Hellen Mirren amagada a les oficines d’un diari de Kiev) i un final que no m’ha convençut en absolut.


Mirren està superba, però no té un paper prou rellevant com per salvar ella sola la part de la pel·lícula on apareix. Tot i això, el millor de La deuda és, per damunt de tot, la feina interpretativa del conjunt del repartiment. Amb una ambientació curosa, un bon tractament del flashback i alguna sorpresa ben administrada, La deuda és una cinta que es deixa veure, però en la qual –segurament– jo hi havia dipositat unes expectatives excessives. Al meu entendre, no passa de ser un producte que hom acaba mig oblidant. D’aquells que, si te’ls passen a la tele una tarda de dissabte, et fan exclamar content: mira, no ha estat malament, avui!
Però res més. I ja em sap greu, ja. Perquè, implicacions ideològiques al marge, em venia molt de gust veure un bon thriller. Tal vegada, cinèfils, he esdevingut massa exigent.
En fi, espero les vostres opinions. I, mentrestant, que tingueu una feliç setmana.

diumenge, 11 de setembre del 2011

Super 8


Només un breu apunt per explicar-vos que avui he anat a veure Super 8. Com ja m'imaginava, ha estat exactament el mateix que obrir una porta al passat. Una pel·lícula produïda per Steven Spielberg i escrita i dirigida per J.J.Abrams que recupera l'estètica de la ciència-ficció dels anys 80 adreçada a un públic jove. En la línia d'E.T. i dels enyorats The Goonies (si més no, la meva filla els enyora), la pel·lícula  ens explica les fantàstiques aventures d'una colla d'adolescents quan quelcom molt estrany passa al seu poble. Tot arrenca d'una casualitat (els nois es troben en el lloc equivocat mentre es dediquen a enregistrar un curt) i d'un terrible accident ferroviari. No hi falta l'arxiconeguda presència de l'exèrcit (que amaga fets terribles), de la parelleta que s'agrada i del nen amb una ment preclara. Ah, i no hi manca tampoc, evidentment, l'ésser d'un altre planeta que vol tornar a casa i que, enfadat perquè els humans només volen examinar-lo i analitzar-lo, no s'està per orgues i arrasa tot el que troba.       


La pel·lícula m'ha recordat nostàlgicament la literatura i el cine de colla. Les novel·les d'Enid Blyton (en especial els meus adorats Cinco) i tot un conjunt de títols cinematogràfics que jo visionava amb la meva filla quan era una nena. L'acció està situada l'any 1979, de manera que també els responsables de la cinta han volgut retre un homenatge al gènere. Hi ha moltíssimes picades d'ullet a títols ja clàssics.
Tanmateix, no crec que simplement s'hagin deixat endur per motius sentimentals. Crec que  la innocència que l'argument exigia no hauria rutllat  igual de bé en el nostre món d'avui, tan tecnificat i informatitzat. I és que, no ens enganyem, ni tan sols les colles de nens  són ara el que eren.
La pel·lícula funciona correctament fins que, en un moment concret, perd totalment el decòrum. A partir d'aleshores ja no resulta coherent dins la versemblança interna que  tota narració exigeix, també la ciència-ficció. Una llàstima. S'hi podien haver escarrassat una mica més amb no gaire esforç d'imaginació. Amb tot, Super 8 em sembla  distreta i passadora. Hi podeu portar sense problema tant els avis com els fills. A mi, el grup dels "nanos" m'ha agradat força.
Només tinc una pregunta, i m'agradaria que algun expert me la contestés: per què dimonis, a partir d'Alien, tots els extraterrestres se semblen tant?


Nota: No us perdeu els crèdits finals. Hi ha sorpresa.

diumenge, 4 de setembre del 2011

La piel que habito



Em vaig enfrontar a La piel que habito, la darrera pel·lícula de Pedro Almodóvar, sense coneixement previ. No havia llegit cap crítica, ni tan sols cap sinopsi. Només havia vingut als meus ulls, accidentalment, l’afirmació que es tractava d’un producte molt diferent de la resta de la seva filmografia. Un cop vista, no em resulta tan clara aquesta diferència. La trama està basada en Taràntula, una novel·la de l’escriptor francès Thierry Jonquet, que, malgrat conrear el polar, he de reconèixer que no he llegit (ara mateix m’ho apunto com una assignatura pendent).


Tenim entre mans, doncs, una mena de relat negre amb una pretensió d’intriga i misteri que no sé si Almodóvar aconsegueix. Com totes les seves pel·lícules, La piel que habito és interessant, no es fa gens pesada i supera la mitjana de la terrible oferta que les cartelleres ens ofereixen darrerament. Ara bé, això no vol dir que sigui una gran pel·lícula ni que, tampoc, resulti tan diferent de la resta de l’obra del cineasta manxec. Al cap i a la fi, alguns dels seus temes recurrents continuen apareixen. L’amor, el desamor, l’ambigüitat sexual (tot i que vista des d’un vessant absolutament insòlit), la passió, els embolics familiars, la revenja, la mort.  
D’entrada, la cinta deixa el públic un pèl desconcertat. Els rostres i els comentaris m’ho van demostrar. Sembla que es faci imprescindible un cert temps per pair-la. I no perquè resulti críptica o difícil d’entendre, sinó perquè, quan hom contempla el darrer fotograma, no té molt clar si ha de considerar que li ha agradat o no. Jo no en vaig ser una excepció. Per això he trigat unes hores a confegir aquesta crítica.   

La pel·lícula té al seu favor l’atmosfera creada per un expert que sap molt bé a què juga. Ajudat per una estètica, una fotografia i una música que jo catalogaria de superbes (Alberto Iglesias és en gran part, sens dubte, l’artífex de l’èxit almodovarià al complet), la història està plantejada a partir de dos moments narratius diferenciats. S’inicia en el present de la ficció (l’any 2012) i després se serveix d’un extens flashback per aclarir tot allò que ens havia plantejat. El retorn al passat ocupa gran part del film i només tornem al present per viure el desenllaç final.
L’argument posseeix una certa originalitat i unes bones dosis de truculència, de les quals suposo responsable a l’escriptor francès. Tanmateix, traduïdes al cinema, no desperten en l’espectador el neguit que seria desitjable. El públic assisteix al desenvolupament dels fets sense sentir-se en cap moment vinculat a la història. Almodóvar no aconseguir implicar l’auditori, que contempla impassible uns esdeveniments prou crus i estranys, però en tot moment explicats amb distanciament i fredor. Tal vegada aquesta circumstància és allò que més sobta en un producte d’Almodóvar, acostumats com ens té al desbordament de les passions. La contenció imposada al to narratiu i també als actors (en especial Banderas es mostra encarcarat i poc creïble) és el pitjor enemic de La piel que habito.  

Amb tot, continuo sense poder desacreditar-la del tot. Com tampoc puc afirmar que m’hagi agradat. L’ambigüitat no acostuma a formar part de les meves crítiques, però, en aquest cas, em sembla la posició més honesta de cara a tots els que tingueu la paciència de llegir-me. En qualsevol cas, us aconsello anar al cinema i jutjar personalment. I, després, passeu per aquí i compartiu les vostres sensacions. Tal vegada serà la manera que tots plegats arribem a alguna conclusió.
No vull plegar, però, sense destacar l'actuació de Marisa Paredes (una dama del cine, com sempre) i d'Elena Anaya, prou encertada en un paper realment estrany i engrescador.