diumenge, 31 de desembre del 2006

Babel

No em resulta fàcil fer la crítica de “Babel”, perquè, per sentir que no em deixo res, hauria de ser massa extensa. Crec que és una pel·lícula de la qual se’n pot parlar molt. Per tant, exigirà de la meva part un important esforç de síntesi si no vull allargar-me massa ni tampoc desvetllar res que sigui significatiu.
Després d’”Amores perros” i “21 gramos”, Alejandro González Iñárritu ens ofereix aquesta tercera proposta, amb un guió escrit conjuntament amb Guillermo Arriaga. Novament presenta tres històries independents amb lligams diversos, que indaguen al voltant de les qüestions més transcendentals de la vida humana. Crec que aquesta estructura narrativa, que a “21 gramos” va aconseguir un punt àlgid de perfecció i lucidesa, ja ha de quedar exhaurida a “Babel”. A partir d’aquí, em sembla que és important que Iñárritu busqui noves vies d’expressió, perquè la repetició excessiva d’un recurs que funciona i que innova, pot acabar fulminant fins i tot els bons productes inicials.
Dit això, “Babel” és una pel•lícula remarcable. Les històries aquesta vegada estan localitzades en indrets absolutament allunyats: Marroc, Mèxic i Japó, relacionades entre si per l’atzar més absolut. Ja Woody Allen havia reflexionat sobre el tema de la “sort” a “Match Point”, i crec que aquí Iñárritu afegeix una volta de rosca. Un joc de nens pot esdevenir una tragèdia mundial. Iñárritu crítica explícitament la globalització. Un fet aïllat al desert marroquí pot desencadenar un incident internacional i incidir en les vides de persones que, aparentment, només tenen en comú habitar el mateix planeta.
Però només aparentment, perquè l’ésser humà (japonès, marroquí, mexicà o nord-americà) té moltes més coses en comú. Tothom pateix, tothom se sent sol, tothom té por. Aquest és el gran tema de la pel•lícula: la solitud, la incomunicació, la manca d’enteniment. La incomunicació a tots els nivells, també entre persones que s’estimen. Per això em sembla magnífica la metàfora del títol: Babel, el símbol bíblic que va separar els homes a causa de la divisió de les llengües imposada com a càstig per Déu. La pel•lícula, molt intel•ligentment, està filmada en les diverses llengües dels personatges (inclòs el llenguatge dels signes japonès, ja que la protagonista japonesa és sordmuda), amb la qual cosa el títol triat encara adquireix una significació més elaborada. Tot convergeix en una estructura circular que porta l’espectador a la catarsi, però que no és optimista. L’escletxa de llum esperançadora és molt prima. L’ésser humà no és dolent, però està espantat i és difícil que se’n surti a aquestes alçades i en aquestes circumstàncies.
El metratge és una mica llarg. Potser uns minuts menys s’haurien agraït. En canvi, la música (que puja increïblement de volum a la festa mexicana), la fotografia i les diferents tècniques de filmació utilitzades (16 mil•límetres a Marroc, 35 a Mèxic i al Japó unes lents que deformen la imatge), són un encert inqüestionable. La interpretació dels actors també em sembla digna de ser destacada, en especial en el cas de l’adolescent japonesa i dels nens marroquins, que em van semblar genials.
La catarsi no aconsegueix a “Babel” que hom surti de la sala compadint els protagonistes i pensant que allò no té res a veure amb ell. Tristament, la globalització també invalida la finalitat aristotèlica més important de la tragèdia. Assistim a una tragèdia, però no ens purifica ni ens uneix. Crec que l’espectador només té la possibilitat d’acceptar que allò que Iñárritu proposa pot malauradament correspondre a la realitat.
La “solitud” a “Babel” és molt més que una paraula o una imatge.

dijous, 7 de desembre del 2006

EL PERFUM

“El perfum” de Patrick Süskind és una de les novel•les més impactants de finals del segle XX. Un dels casos rars en què un gran èxit de públic no va lligat a la poca qualitat literària. Jo recordo la seva lectura com una experiència inoblidable, d’aquelles que et mantenen constantment en una contradicció insoluble: no pots parar de llegir, però lamentes anar tan de pressa perquè saps que el plaer intens, amb cada pàgina que passes, s’està extingint irremeiablement. Després, pots rellegir l’obra, segurament en pots extreure nous ensenyaments i matisos, però la força de la fascinació primigènia no tornarà mai.
Fa uns anys, un cineasta tan prestigiós com Stanley Kubrick va declarar que fer una adaptació cinematogràfica d’“El perfum” era gairebé impossible. Modestament, i només com a espectadora devoradora de cinema, jo també ho pensava. Com podria l’objectiu d’una càmera captar l’essència de la nostra sensació més etèria i efímera? Com podria una imatge atrapar la fragància, l’aroma, l’olor... allò que és el veritable protagonista de la novel•la? Segurament ja va ser un repte important aconseguir-ho amb la paraula, però mitjançant el llenguatge visual semblava una fita inabastable.
Afortunadament, Kubrick i jo ens equivocàvem, i el director alemany Tom Tykwer ho ha demostrat. “El perfum. Història d’un assassí” és un film de factura impecable, una recreació curosa i respectuosa de l’obra literària, una pel·lícula que s’agraeix en el panorama, massa sovint desolador, de les nostres cartelleres.
Tykwer resol els problemes amb diferents recursos. Utilitza una veu en off que em sembla imprescindible. Potser en alguns moments resulta estrany que sigui un narrador extern, omniscient, qui expliqui els sentiments tan íntims del protagonista, però no hi havia massa opcions. No crec que es pogués contemplar la possibilitat d’un narrador en primera persona, perquè restaria hermetisme i misteri a la figura de Grenouille, qualitats absolutament consubstancials al personatge. D’altra banda, el narrador de la novel•la també és un narrador omniscient en tercera persona. De manera que Tykwer no ha transgredit cap característica de l’original.
Un altre recurs són els primers plans i els jocs de càmera, de vegades molt ràpids; els freqüents plans del nas del protagonista, ensumant profundament; els seus records repetitius; i la fotografia, extremadament suggeridora. D’altra banda, cal destacar l’esplèndid treball de l’actor principal, Ben Whishaw, en un paper que de ben segur serà per sempre un dels més importants de la seva carrera.
Hi ha la voluntat expressa de mantenir una fidelitat absoluta a l’obra literària i crec que, exceptuant petits detalls que no desvirtuen el conjunt, certament s’aconsegueix. Süskind volia dir moltes coses sobre l’home amb la seva novel•la, encara que el protagonista fos un assassí, o precisament per això. Volia parlar de la solitud, de la marginació, de la incomprensió social, de la recerca incansable d’allò que desitgem. D’això també parla la pel·lícula. La seva llargària, quasi tres hores, no es nota en absolut. En cap moment avorreix ni decep. “El perfum”, malgrat ser una superproducció, no cau en la comercialitat, i posseeix el savoir faire dels bons films europeus. No vull ni pensar si l’haguessin fet els senyors de Hollywood.
L’encant afegit d’haver-se rodat a Barcelona, Girona, Figueres i Tarragona, i que “La fura dels baus” siguin els responsables de les escenes de complicada coreografia no deixen de ser un al·licient per anar a veure una pel·lícula que m’ha despertat, sense que pogués evitar-ho, la nostàlgia agredolça de les lectures passades.