dilluns, 31 de gener del 2011

Más allá de la vida


Clint Eastwood no deixa de sorprendre’m. De fet, penso que em repeteixo massa, atès que aquest comentari ja l’he fet diverses vegades en aquest bloc. Però no puc evitar pensar que aquell home que més aviat em feia mandra, al qual considerava un fatxenda violent i molt americà que no m’interessava gens, ha esdevingut un grandíssim cineasta. Potser la idea era totalment errònia, potser es tractava de la percepció que, tendenciosa i esbiaixada, arribava aquí en aquells moments. En qualsevol cas, rectificar és de savis. I jo, pel que fa a Clint Eastwood, fa molt de temps que he rectificat.


Tant se val que, en aquest cas, la pel·lícula no estigui a l’alçada de Million Dolar Baby, Mistic River o Gran Torino, que em semblen molt millors. Independentment que el tema ens interessi o no, ningú no pot discutir que les pel·lícules d’Eastwood són tècnicament (música, ambientació, estil narratiu, fotografia, tractament de l’espai) perfectes.


Más allá de la vida és un producte de llarga durada (això ja sembla impossible d’evitar en el cinema d’avui) que se centra, de manera mesurada, en la indagació al voltant d’allò que ens espera després de la mort. Triangulant la història a través d’una jove periodista francesa, un nen anglès de família desestructurada i un parapsicòleg obligat per les circumstàncies, la pel·lícula planteja respectuosament els grans interrogants que, fet i fet, tots alberguem en el nostre interior.


Que ningú no pensi que es tracta d’un film de mèdiums o de fenòmens paranormals. No és una pel·lícula fantàstica, ni de ciència-ficció. No és un producte comercial a l’ús típic del gènere de suspens, sobrenatural o de terror. Simplement ens trobem, narrades de manera impecable, una sèrie d’experiències humanes a partir de les quals podem reflexionar.


Quedi clar que Eastwood no sembla creure en fantasmes ni en poders extrasensorials. S’ocupa de deixar-nos ben clar que el parapsicòleg s’ha trobat amb la seva anòmala capacitat de percepció a causa d’una malaltia neurològica i d’una intervenció subsegüent. Per tant, emmarca el desenvolupament del seu “do” en un àmbit científic que no per desconegut deixa de ser possible. S’aparta de qualsevol al·lusió religiosa, de qualsevol interpretació en clau de “fe”, per posar damunt la taula, asèpticament, allò que el preocupa. Tanmateix, no s’està de donar versemblança a la història. De fet, el missatge entranya una clara crítica als poders fàctics, a la societat occidental en general, tombada d’esquena a l’hora d’admetre, de voler esbrinar la veritat.


Què veiem en el moment de morir? Hi ha alguna cosa comuna a tots nosaltres? Podem creure que no tot s’acaba aquí, en aquesta nostra Terra? Aquests són els dilemes d’Eastwood, articulats a partir del cas concret i humà de tres persones concretes i humanes. Tal vegada aquesta deriva era lògica en la filmografia de Clint Eastwood si tenim en compte les pistes que ens va donar tant a Million Dollar Baby com a Gran Torino. En ambdós films, i sempre presentant l’Església Catòlica com una interlocutora que no resol cap problema, ja es planteja un munt de qüestions sobre la vida i la mort.


Els actors estan magnífics, especialment Matt Damon, ben allunyat del seu paper d’espia en la nissaga Bourne, i un Frankie McLaren (el nen) absolutament creïble. Más allá de la vida no és un pel·liculon, però es deixa veure bé. Cal desprendre’s de certs prejudicis de gènere abans d’entrar al cinema. Això sí, no perdono la concessió comercial de l’escena final entre Damon i Cécile de France. No feia cap falta.

dimarts, 18 de gener del 2011

Premis Gaudí 2011


Anit se celebrà, al Teatre Artèria Paral·lel de Barcelona, l'acte de lliurament dels "Premis Gaudí 2011" del cinema català. La gran guanyadora fou la pel·lícula Pa negre, d'Agustí Villaronga, que ja partia com a clara favorita i que es va alçar amb la majoria de guardons. 
A continuació d'aquest petit apunt us anoto la llista dels guanyadors, però no me'n puc estar de destacar que el premi al millor actor va ser per al meu admirat Eduard Fernández, pel film La mosquitera. Com mai no he amagat, Eduard Fernández és des de fa molt de temps el meu actor preferit del món mundial. Avui he trobat una excusa de pes per penjar la seva foto en aquest espai cinèfil! 
Aprofito per destacar el triomf del nostre cinema, que, a tots els efectes, està vivint un dolç moment de projecció i de qualitat. 



Millor pel·lícula en català:       
‘Pa Negre’, d'Agustí Villaronga
Millor director:                               
Agustí Villaronga (‘Pa Negre’)
Millor guió:       
Agustí Villaronga (‘Pa Negre’)
Millor protagonista masculí:  
Eduard Fernández (‘La Mosquitera’)
Millor protagonista femenina:     
Nora Navas (‘Pa Negre’)
Millor actor secundari:
Roger Casamajor (‘Pa negre’)
Millor actriu secundària:         
Marina Comas (‘Pa negre’)
Millor pel·lícula documental:   
‘Bicicleta, cullera, poma’, de Carles Bosch

           
        ENHORABONA A TOTS ELS GUARDONATS


dijous, 13 de gener del 2011

De sobreposar paraules (article a CatalunyaPress)

Per als cinèfils que no l'hàgiu llegit, aquí us enllaço el meu darrer article a CatalunyaPress. Com que aquesta setmana va de cinema, m'ha semblat que estava bé compartir-lo amb tots vosaltres. 
Fins aviat, benvolguts. 




dimecres, 5 de gener del 2011

Cartellera de cinema en català



Em sembla que no hi havia millor manera de començar l'any en aquest bloc que fent-nos ressò d'un lloc a Internet on podem trobar tota l'oferta setmanal de cinema en català arreu del territori. És fàcil i ràpid per consultar les pel·lícules que, en cada moment, tenim la possibilitat de visionar en la nostra llengua.
Vull agrair al meu amic Jordi Llord, lluitador incansable pel català, que m'hagi facilitat aquesta adreça. Jo em complac en publicar-la aquí per a tots vosaltres, cinèfils.


Feliç any i feliç cinema (en català).