diumenge, 25 de maig del 2008

ANTES QUE EL DIABLO SEPA QUE HAS MUERTO

Antes que el diablo sepa que has muerto és un film estrany i interessant, darrera obra del cineasta Sidney Lumet, director veterà, ja octogenari, que ha estat el responsable de pel·lícules memorables com Doce hombres sin piedad o Veredicto final.

En primera instància, la cinta, com a mínim, genera perplexitat. Vaig anar al cine amb la meva amiga Sílvia i al seu costat hi havia una senyora que, quan es van encendre els llums, ens va mirar astorada i sense saber què acabava de presenciar. Ho va comentar amb un murmuri, al·lucinada. Òbviament, no havia entès la pel·lícula, però no perquè es tracti d’un producte inintel·ligible i obscur només apte per a ments privilegiades, sinó perquè la societat que retrata i la terrible amoralitat dels personatges són difícils de pair.

Ja sabeu que mai no vull desvetllar res de la trama i, en aquest cas, està especialment justificat. Fins i tot em semblen excessives les sinopsis que apareixen a la premsa o a Internet. És imprescindible, per gaudir realment d’aquesta barreja de thriller i drama, entrar al cinema amb la ment en blanc. Els fets van desfilant, lentament, inexorablement, davant dels nostres ulls i, en acabar, no estem segurs si hem assistit a la visió d’un drama familiar, una història de cine negre o una al·legoria crítica de la societat actual. Tal vegada la pel·lícula és les tres coses, i segurament encara més. Se’n pot treure molt rendiment, perquè hi trobem la feblesa, els traumes infantils, l’avorriment de la vida quotidiana, el món de la droga, les rancúnies familiars, les injustícies, la covardia, la follia, el desamor. Dura i sense concessions, té un final impactant i, segurament, per a molts inexplicable.

La feina dels actors és perfecta. Philip Seymour Hoffman demostra, un cop més, tenir un talent increïble, un talent al marge dels “guapos” oficials i ben dotats que acostumen a colapsar l’univers del cinema americà. Ethan Hawke, Marisa Tomei i Albert Finney no es queden enrere. Si un aspecte hom pot destacar de la pel·lícula és, sens dubte, l’excepcional interpretació.

Pel que fa a la tècnica narrativa, Lumet ha optat pel recurs d’encadenar la història amb un seguit de flash-backs que, amb aspecte de puzzle caleidoscòpic, ens van oferint la visió del conjunt des de diversos punts de vista. Crec que, a hores d’ara, la fórmula ja no impressiona l’espectador, després de l’abús de González Iñárritu i de la seva utilització recurrent en certes sèries de televisió, com Shark o CSI.

Sigui com sigui, recomano Antes que el diablo sepa que has muerto. No dic que es tracti d’una obra mestra, però ens demostra que Lumet encara està en forma i ens ofereix una alenada d’aire fresc en l’empobrit panorama cinematogràfic que ve dels Estats Units.