diumenge, 20 d’abril del 2008

ELEGY

No he llegit la novel·la de Philip Roth, L’animal moribund, en la qual està basada Elegy. Tampoc no he vist ni sentit cap de les entrevistes que Isabel Coixet ha concedit als mitjans de comunicació durant el període de promoció del film. Puc assegurar que ahir vaig anar al cinema amb la mentalitat absolutament verge respecte a allò que anava a presenciar. I, després de fer-ho, he decidit confegir aquesta crítica amb el mateix esperit. No penso documentar-me, no penso passejar-me per Internet a la recerca d’una informació que complementi (com d’altra banda correspon a una tasca mínimament rigorosa) el meu coneixement al voltant de la pel·lícula.

Em vull enfrontar a l’anàlisi d’Elegy nua de prejudicis aliens a mi mateixa. És allò que l’art de vegades, només de vegades, es mereix. Perquè un art intimista i essencial ha de judicar-se des de la intimitat i des de l’essència. Des del trencament de l’automatisme perceptiu que massa sovint ens atrapa en idees preconcebudes. Elegy és un cinema pur, fet de silencis. D’imatges sense paraules que ho diuen tot. De diàlegs extremadament curosos que no fan cap concessió a la banalitat. De primers plans antològics.

Però, per damunt de tot, sento que haig de cercar la nuesa mental perquè no vull creure que la primera lectura que admet el film n’és la principal. No vull caure en el parany de pensar que es tracta d’una reflexió més al voltant de les relacions amoroses entre un professor prestigiós i la seva alumna, bonica i jove. O que s’ocupa de les massa repetides males relacions entre un pare carismàtic i un fill que se sent abandonat.

Elegy no és res d’això. Ni tan sols és un film sobre la por al compromís o la por a les convencions socials. Elegy va de la vellesa, del pas del temps, de la dificultat d’acostumar-nos a ser joves per dintre i vells per fora. Elegy va de la bellesa i de la seva fragilitat extrema, de l’efímer de la vida, de com n’és de relatiu tot el que ens envolta. No sé si aquesta era la reflexió de Philip Roth, però certament és la d’Isabel Coixet. Si més no, des del meu voluntari i difícil exercici de nuesa mental, n'és la meva. Suposo que respectable, com totes.

Vellesa i bellesa, joc de paraules enganyós i cruel. Com la vida, com la feblesa humana.

No vaig quedar enganxada a la cadira amb un nus a la gola com després de veure La vida secreta de les paraules, perquè de vegades hi ha moments irrepetibles. Però ningú no pot negar el talent de Coixet ni la seva capacitat de fer-nos sentir persones. I, és clar, amb un Ben Kingsley que se sortia de la pantalla, va haver moments que Elegy va ratllar la perfecció.