divendres, 30 d’abril del 2010

Nova secció: Cinema en majúscules. Avui: Les aventures de Priscilla

Aquest racó cinèfil estrena avui una secció, CINEMA AMB MAJÚSCULES, on publicarem les crítiques procedents de "La lluna en un cove" que ja tinguin un cert temps. Parlarem de pel·lícules que ja no estan en cartellera, però que posseeixen un interès manifest i que vull recomanar per si algú se les va perdre. Espero que la iniciativa us resulti plaent.

Comencem amb: Les aventures de Priscilla.

El cinema australià, que no sempre arriba amb facilitat al circuit comercial dels països de parla no anglesa, periòdicament ens regala títols que, per motius diversos, aconsegueixen depassar totes les fronteres. Cocodril Dundee, La boda de Muriel o Moulin Rouge són exemples paradigmàtics que corroboren la meva afirmació: una comèdia d’humor fàcil i universal (que fins i tot va comptar amb una segona part), un melodrama sobre les incongruències i els buits de la societat actual (amb la música d’ABBA de fons) i un curiós musical amb l’atractiu de l’encisadora Nicole Kidman, van omplir les sales de cine del món sencer. Per no parlar d’una producció de tant renom com El piano, que ens va commocionar col·lectivament i que va veure recompensada la seva qualitat amb un nombre incomptable de premis.
A aquesta petita llista podem afegir sens dubte la pel·lícula que ens ha semblat oportú comentar avui, Les aventures de Priscilla. Es tracta d'una pel·lícula de l’any 1994 dirigida per Stephan Elliott i protagonitzada per Terence Stamp, Hugo Weaving i Guy Pearce. Catalogada com una comèdia, guanyà un Oscar al millor vestuari. Amb un plantejament senzill que reprodueix el tradicional esquema del viatge per carretera, va obtenir un important èxit de públic i de crítica. A hores d’ara, l’obra ha passat a formar part del selecte univers de les pel·lícules considerades “de culte”.
La trama arrenca quan tres artistes de cabaret de Sidney –dos transvestits i un transsexual de certa edat que acaba d’enviudar– s’embarquen en un complicat i llarg viatge en direcció a la llunyana població d’Alice Springs, on els han contractat per actuar en un petit hotel. Per arribar-hi, es veuen obligats a travessar l’inclement desert roig del centre d’Austràlia. A causa de llur precarietat econòmica, prenen la decisió d’adquirir com a mitjà de transport un autocar, antic i tronat, que bategen amb el nom de Priscilla. Les aventures se seguiran enmig de l’esclat de colors dels estrafolaris vestits dels personatges, les seves extravagants conductes, les cançons i la música. Amb una certa sorpresa, perquè la pel·lícula no resulta en cap moment un producte convencional, l’espectador es veurà abocat a seguir els personatges en llur delirant camí a través de les desolades terres de l’Austràlia més inhòspita.
Rere aquest plantejament de comèdia esbojarrada, Les aventures de Priscilla amaga una lectura més profunda. Aquest fet no és insòlit. Sovint la literatura i el cinema s’emparen en l’humor per afrontar les grans qüestions de la vida i de la naturalesa humana. A Priscilla aquesta profunditat s’aconsegueix sense cruesa, sense sensibleries exagerades, sense cap insinuació del plor. En aquest sentit, el cinema australià em sembla molt sobri. Ni tan sols en una obra tan dura com El piano, la directora Jane Campion no va caure en la llàgrima fàcil a la qual la indústria americana ens té tan acostumats.
Els tres protagonistes de Priscilla arrosseguen un bagatge personal punyent. I, en tots els casos, la problemàtica sorgeix de la dificultat de tirar endavant una existència normalitzada enmig de llur diversitat. Significativament, tots tres admeten que no tenen gaire temes de conversa que no estiguin directament relacionats amb la seva professió i amb la seva singularitat sexual.
El transsexual, Bernadette, ha arribat pràcticament a la vellesa i se sent sol i acabat. Ha passat la vida fent de “reina” dalt dels escenaris, però ara comprèn que ja no disposa de tot el temps del món. I no obstant això, és un cínic sibarita que mai no perd l’alegria de viure. El sarcasme i la mordacitat li serveixen d’escut per continuar endavant. Els seus companys de viatge no són més afortunats, malgrat la seva joventut. L’Adam (de nom artístic Felicia) representa el prototipus del borratxo compulsiu i histriònic, que perd el control fàcilment i que gaudeix fent la guitza als amics per tal de no abordar la dolorosa realitat. I en Tick (o la Mitzi) és el transvestit seriós, torturat i poc comunicatiu que encara té problemes d’identitat, que un dia va provar el matrimoni i que fins i tot és pare.
El camí que emprenen els personatges de Priscilla serà també un recorregut pel seu interior. Aquesta circumstància representa una constant en la literatura i el cinema de viatges: la ruta a través de l’ardent desert servirà per aprofundir en el sentiments individuals i col·lectius. El director, amb una gran delicadesa, ens regala petites remembrances del passat, lleus pinzellades que ens apropen a la idiosincràsia dels protagonistes. El nen que ha patit abusos (l’Adam), el que neix dins d’un cos equivocat (la Bernadette, que no suporta que pronunciïn el seu nom autèntic, Ralph) i el jove que ha tingut un fill quasi sense adonar-se’n i envers el qual experimenta un sentiment ambivalent d’amor i de pànic (en Tick).
Stephan Elliott, amb la mesurada naturalitat que sol caracteritzar els directors dels nostres antípodes, desgrana la realitat social australiana calmosament, al ritme del pausat viatge, però sense oblidar en cap moment la conflictiva temàtica que té entre les mans. No hi ha truculència excessiva, però tampoc voluntat d’ocultar les xacres socials. En el seu periple, els protagonistes topen amb el rebuig homofòbic dels arcaics pobles miners de l’interior –que desemboca en la inevitable baralla entre el “mascle dominant” i els “patètics marietes”–, amb la incomprensió i els tabús, amb la mirada de la por. La SIDA (no podem oblidar que és una pel·lícula de l’any 94, quan la malaltia encara representava una sentència de mort), també hi és present. En un poblat perdut, l’autocar apareix amb una pintada enorme que convida a marxar als portadors del “mal”. La identificació de la SIDA amb l’homosexualitat rep la resposta adequada per part dels personatges: sense immutar-se, pinten la Priscilla d’un llampant to violeta. L’autocar, que ha esdevingut casa i refugi, continua l’accidentat viatge relluint a ple sol amb el seu nou i simbòlic color.
En contrapartida, la pel·lícula palesa la generositat de les minories. Els aborígens apareixen com els més receptius en l’acceptació dels estrafolaris personatges, fins el punt de compartir entre rialles sinceres una festa nocturna normalitzada i fraterna. I és que cal remarcar que la tendresa batega en totes les escenes de Priscilla. Hi ha papers secundaris entranyables. Destaca el mecànic que acaba festejant amb Bernadette, l’alegre i comprensiva exesposa d’en Tick i sobretot el seu fill (un nen de vuit o nou anys que, amb les seves preguntes intel·ligents i la seva innocència, catalitza el sentit últim de l’obra). Perquè en realitat Les aventures de Priscilla, amb el seu to de comèdia irreverent i vital, no té altra intenció que enlairar un cant a la tolerància, a l’acceptació de la diversitat, al dret de tots a la llibertat.
A Priscilla, l’exaltació de l’alegria de viure està íntimament relacionada amb dos aspectes molt ben aconseguits: el vestuari (no debades van atorgar-li un Oscar en aquest apartat) i la música. Els vestits de les tres “reines” no poden rebre altre qualificatiu que el de delirant. Llur originalitat ratlla el surrealisme. Plomes, colors atrevits, barrets gairebé impossibles de concebre. Un vestit fet amb xancletes de platja acompanyat d’unes arracades enormes, diademes, flors, joies monumentals, daurats, platejats, sabates de plataforma... Una gamma increïble de talent creatiu.
I tot seguit, la música. Una banda sonora magnífica, fàcil de recordar, on destaca un dels himnes gais per excel·lència, I will survive, de Gloria Gaynor; la indefugible música d’ABBA (tan popular a Austràlia, com també va demostrar una altra pel·lícula de culte, La boda de Muriel); i els èxits dels Village People. Tanmateix, la sensibilitat musical va una mica més lluny: un dels somnis de l’Adam (o, millor dit, de la Felicia) és travessar el desert al compàs de La Traviata de Verdi, somni que acompleix amb plaer infinit a bord de l’incombustible autocar violeta. Les imatges són plàsticament fantàstiques, molt suggestives, emparades en una fotografia excel·lent.
Una gran part del succés de Les aventures de Priscilla rau sens dubte en la feina dels actors. Guy Pearce en el paper d’Adam/Felicia, Hugo Weaving en el de Tick/Mitzi i el veterà Terence Stamp en la pell de Bernadette, aconsegueixen una naturalitat extrema en llurs interpretacions. Res en ells està fora de lloc, ni tan sols en les gairebé esperpèntiques actuacions musicals. Terence Stamp, després de representar nombrosos papers de dolent i de malcarat al llarg de la seva vida artística, compon una interpretació antològica, quasi diria que la millor de la seva carrera. La recreació d’un transsexual madur, exquisidament femení i alhora marcadament sarcàstic, podria caure amb facilitat en l’exageració histriònica. Però el to és sempre tan mesurat, fins i tot en el context dels balls i les cançons, que hom no pot evitar sentir que és un autèntic plaer veure’l a la pantalla. Personalment em recorda el paper absolutament esplèndid de Robert Preston a Víctor Victòria. Quan en una escena Bernadette declara: “Avui en dia els cavallers són una espècie a extingir”, a l’espectador l’assalta la idea que tal vegada Stamp és encara un dels cavallers del cinema.
No cal afegir gaire més. Només recomanar vivament, a qui no l’hagi vist, Les aventures de Priscilla. Un producte estrany, diferent, curiós. Una alegria cinematogràfica de l’altra punta del món que ens demostra que amb la vivesa de l’humor, de la música i del color, també es poden fer petites (o grans) declaracions de principis.

Fitxa tècnica:

Títol original: The Adventures of Priscilla, Queen of the Desert
Any: 1994
Direcció: Stephan Elliott
Producció: Al Clark, Michael Hamlyn
Direcció de fotografia: Brian J. Beheny
Música: Guy Cross
Intèrprets:
Terence Stamp, Hugo Weaving, Guy Pearce, Bill Hunter, Sarah Chadwick, Mark Holmes

divendres, 9 d’abril del 2010

Premi "Val la pena"


Avui estic contenta perquè puc compartir amb vosaltres una notícia que m'ha fet molt feliç. Des d'aquesta esfera virtual, que cada dia té més pes, el magnífic bloc de la meva amiga Elisabet Roig, Depasseig, ha concedit a "El racó de l'Anna" el premi "Val la pena". Moltíssimes gràcies, Elisabet! No sé què dir, perquè em consta que visites molts espais.

Hi ha unes regles que cal seguir amb aquest premi, companys.
Heu de col·locar aquest segell agraint al blocaire que us l'ha atorgat tot esmentant el seu bloc, de tal manera que si cliquen al segell els hi porti. Després heu de pensar en deu blocaires més per fer-ne una cadena amb les mateixes regles, tot explicant el mateix. Una vegada ho hàgiu pensat, cal posar els enllaços d'aquests blocs i demanar-los que seguexin la cadena. Moltes gràcies.

La meva selecció ha estat molt difícil, però allà va, esperant que els no triats no s'enfadin de cap manera, perquè només podien ser deu:

Biosofia, la saviesa de l'art de viure

Blaugranes en cadira de rodes

Catalans reaccionen (Carpe diem)

Matemàtiques, la meva passió

El bloc de l'Aurèlia

La Lluna en un cove (literatura en català i en paper)

Nausica a les golfes

Ítaca 2000: el quadern de bitàcola

Safata de xiuxiueigs

La pàgina de Shaudin Melgar-Foraster