dilluns, 30 d’abril del 2007

La vie en rose (Edith Piaf)

Ahir la meva amiga Susana i jo vam anar a veure La vie en rose, film dirigit per Olivier Dahan, que pretén ser un retrat fidel –i alhora allunyat de convencionalismes– de la vida de la famosa cantant Edith Piaf. El cert és que la pel•lícula impressiona una mica. Quan vam sortir del cine, la Susana i jo no vam parlar gaire. Crec que ambdues necessitàvem una estona per pair adequadament allò que acabàvem de veure.

Sens dubte, Piaf és una de les icones de la cançó francesa i mundial del segle XX. La seva vida, d’orígens miserables en plena Gran Guerra (va néixer el desembre de 1915), va esdevenir una voràgine de dolor, èxit, patiment i reconeixement públic. Una existència a cavall entre el cel i l’infern que la va conduir a una mort prematura l’11 d’octubre de 1963, a l’edat de 47 anys.

El film, recolzat en una tècnica narrativa sense linealitat cronològica, no s’entreté en detalls superflus. Ni tan sols no fa un ús abusiu de la música. Les diferents èpoques de la vida de la protagonista estan lligades a la perfecció, sense que els constants viatges a través del temps representin cap problema per a l’espectador. La idea és oferir una visió de conjunt d’una vida intensa i contradictòria, sense pretendre glorificar la persona ni desmitificar el símbol. A França s’ha produït (era inevitable en un film biogràfic d’aquestes característiques) una certa polèmica. Detractors i defensors. Per a uns, el mite és intocable. Per a uns altres, és vital ser respectuosos amb la realitat històrica. És cert que la cinta posseeix imatges amargament explícites. Però jo crec, honestament, que Piaf no surt en cap moment mal parada. Tal vegada al contrari. Sembla una persona que va patir molt. En el fons, un ésser humà, un esperit d’artista superba que visqué submergida sota les aigües, de vegades fosques i espesses, del seu talent immens.

Des del punt de vista estrictament cinematogràfic, la pel•lícula és interessant. Una mica llarga, com passa sovint avui en dia, però curosa amb els detalls i amb una feina dels actors absolutament esplèndida. Sobresurt de manera increïble la recreació que Marion Cotillard aconsegueix d’un personatge tan sui generis, d’una dona tan coneguda amb unes característiques físiques i una personalitat tan marcades. Molt allunyada de l’estil habitual de les pel•lícules biogràfiques (sobretot si són americanes), La vie en rose ofereix un espectacle diferent, ambiciós i legítim. Obre les portes a una visió digna de ser tinguda en compte sobre algunes contradiccions i lacres de la societat occidental que es desenvoluparen durant el segle passat i de les que en som inevitablement hereus.

Un homenatge i un apropament a una figura fascinant, que molta gent jove no coneix, malgrat que a tothom li resultin familiars els acords de La vie en rose. La Susana i jo vam sortir del cine amb un desig peremptori d’arribar a casa i posar en marxa el CD. Com l’Edith, seria bo que tots nosaltres poguéssim dir, al final de la nostra vida: Non, rien de rien, non! Je ne regrette rien.

diumenge, 15 d’abril del 2007

El buen pastor

Actualment existeix l’exagerada tendència a fer les pel•lícules extremadament llargues. A menys que es tracti de veritables obres mestres, el resultat sol ser que els films no aconsegueixen un ritme harmònic i homogeni i acaben suscitant reaccions poc positives en l’espectador. Aquest és un dels problemes d’“El buen pastor”, la segona pel•lícula dirigida per Robert de Niro.

El film intenta recrear els inicis de la CIA, la cèlebre Central d’Intel•ligència americana que tantes pel•lícules d’espies ens ha llegat, i intenta fer-ho a través de la història personal d’un dels seus primers membres. La idea és desenvolupar un film amb rigor històric a partir de les experiències novel•lades d’un individu concret. És a dir, es proposa arribar al general a partir del particular. Jo no sé si ho aconsegueix, perquè no estic segura que l’espectador noti que és un film amb vocació històrica. Més aviat penso que el públic mitjà surt del cinema convençut que ha vist un nou relat d’espionatge enrevessat i no del tot creïble.

Sòbria, a estones força interessant i a estones una mica pretensiosa, “El buen pastor” manté l’atenció en certs moments, però en d’altres perd embranzida. Res a veure amb el primer treball de De Niro, “Una història del Bronx”, obra sens dubte superior. La pel·lícula ha estat feta amb recursos, i això es nota. Ben ambientada, ben treballada, fotografia impecable, bon equip tècnic. El guió i la direcció són correctes, i el tema prou engrescador. El problema és que el distanciament amb el públic és notable. No acaba d’existir connexió, ningú no se sent realment implicat. Tal vegada aquest efecte és el que volia De Niro, la recreació imparcial de la història. Hom no detecta mai la intenció de jutjar res (cosa que potser un públic amb sentit crític agrairia), tret que se’ns acudeixi llegir el títol en clau d’ironia. Només aleshores podem intuir algun tipus de valoració, perquè res més allunyat que la CIA de la voluntat (a priori lloable) de tenir cura del ramat. Òbviament.

Ara se m’acut que “ramat” és la paraula més important que he pogut escriure avui. El ramat, la gent ordinària, els pobres humans als quals l’elit econòmica, les grans famílies de l’oligarquia dominant, han de conduir com titelles mitjançant la intervenció d’organitzacions com la que la pel•lícula recrea.

En fi, no crec que “El buen pastor” representi cap tipus d’inflexió en el gènere d’espies, i encara menys en el cinema històric. No passa de ser un thriller entretingut que dura massa. Hagués estat providencial que algú li hagués ensenyat al director la sentència més coneguda de Baltasar Gracián.