Crònica del Festival de Sitges 2014

El nostre enviat especial Elies Villalonga ens transmet des del Festival de Sitges 2014 la seva crònica anual. Moltes gràcies!

Els meus amics i jo, enguany hem optat per visitar el festival el primer cap de setmana, concretament dissabte 4 d’octubre. Atrets per la ja clàssica Zombie Walk, una de les dues pel·lícules escollides ha estat d’aquesta temàtica tan de moda.

 

Però comencem pel començament.

 

Arranquem la jornada després de dinar. Arribem a Sitges i l’èxit de públic que més endavant se’ns farà evident, ja s’ensumava en la dificultat per trobar una plaça d’aparcament. Lluny del centre, una passejada ens dugué a recórrer les paradetes temàtiques al llarg del Passeig Marítim. Una llarga cua de voluntaris esperava el seu torn per maquillar-se per a la desfilada. Cicatrius, sang de pega regalimant, carn esberlada i purulenta... En fi, tot el reguitzell habitual en aquests casos feia les delícies dels vianants, inclosos nosaltres.

 

Un cafè per agafar forces i cap a l’auditori Melià Sitges a presenciar el primer dels films: Zombervers.

 

Es tracta d’un producte únicament adreçat a incondicionals del gènere, de poc pressupost i amb tots els llocs comuns haguts i per haver ficats amb calçador.  El film, de Jordan Rubin, dóna una volta més al tema dels no morts amb una munió de castors zombies mutants que porten de corcoll a tres parelles d’universitaris que han anat a passar un cap de setmana al bosc.

Residus tòxics, dents esmolades i molt to de comèdia en una cinta previsible però que arrenca unes quantes rialles en algunes escenes.

Tan bon punt sortirem de l’auditori, vam tornar a fer la cua preceptiva per a la segona del dia: Young Ones.

 

 

La pel·lícula de Jake Paltrow ens porta a uns Estats Units en un futur on l’aigua és escassa i el món rural pateix especialment per la impossibilitat de conrear. Amb un to entre el western i la ciència-ficció, la història mostra de manera pausada i molt personal les relacions humanes davant d’un món hostil, on els protagonistes paguen cars els errors propis i aliens. Les sempre difícils relacions paterno-filials, l’alcoholisme, l’enveja, la cobdícia, l’amor, la venjança i l’assumpció de responsabilitats. Tot hi és present en un llargmetratge no exempt de qualitat i bones interpretacions, però que, al meu parer, potser no encaixa exactament en el perfil del festival.

La jornada va acabar amb unes bones pizzes i una cervesa fresqueta. I fins l’any que ve, cinèfils.

Elies Villalonga, El Racó de l'Anna, Sitges 

 

 

Crònica del nostre enviat especial al Festival de Sitges

46è FESTIVAL INTERNACIONAL DE

CINEMA FANTÀSTIC DE CATALUNYA

 

Avui dissabte, 19 d’octubre de 2013, he tornat a assistir amb els meus companys de fatigues (aquest any s’ha apuntat un amic més, fan del fantàstic i del terror) al festival cinematogràfic més important de casa nostra.

Hem gaudit d’un dia magnífic, amb sol, bona temperatura –hi havia banyistes i tot˗ i, com no podia ser d’una altra manera, bon menjar i beure. Després de passar per les paradetes de marxandatge de rigor, ens hem entaulat i hem fet petar la xerrada, tot comentant les expectatives que ens creaven les dues pel·lícules que hem seleccionat aquest any i també rememorant edicions passades. 

Satisfets gastronòmicament, hem enfilat cap al cinema Retiro per veure el primer film: es tractava ni més ni menys que de The Congress, una fantasia al·lucinògena de ciència-ficció del director israelià Ari Folman. Coproducció d’Israel, Alemanya, Polònia, Luxemburg, França i Bèlgica, basada en una novel·la d’Stanislaw Lem. 

Lenta en el seu desenvolupament, la cinta consta de dues parts, una amb actors de carn i ossos, amb participació de Harvey Keitel, i una segona d’animació de dibuixos tipus cartoon, amb diverses picades d’ullet a personatges cèlebres del món de l’espectacle. El director pretén fer una reflexió sobre el nou món virtual, al qual ens hi veiem abocats, tot portant-ho a l’expressió extrema mitjançant l’aparició d’una realitat paral·lela al millor estil Matrix. 

Rere l’excusa del lliure albir, aquesta distòpia ens duu a l’autoengany de l’ésser humà en la seva recerca de la felicitat, a través dels ulls d’una mare amb un fill molt malalt i que vol el millor per a ell com a principal objectiu. Interessant plantejament, amb una estètica atractiva, però amb alguns alts i baixos del guió i algun passatge escurçable (dura 120 minuts). No serà la sensació del festival, però podria endur-se algun guardó per la seva aposta original.

 

 

 

Immediatament després de finalitzar, hem sortit ràpidament per a tornar a fer la cua del  mateix cinema. La segona i última pel·lícula del dia era The Machine. Amb presentació a càrrec del director Caradog James, el productor John Giwa-Arnu i l’actriu secundària Pooneh Hajimohammadi.
 

Revisió de la temàtica del robot amb sentiments, el film es mou en un futur relativament proper i immers en una guerra freda entre Anglaterra i la Xina. Tot volent crear un soldat cibernètic invencible, els militars proporcionen recursos al científic protagonista per allò que busca realment, salvar la vida i recuperar la seva filla d’una greu malaltia neurològica (coincidència d’ambdues pel·lícules!). 

Amb molts tics de Jo, robot, fins i tot el nom de la machine, AVA, té connotacions conegudes –recordem l’Eva de Maíllo- on també hom fa referència a la confusió d’ambdós noms.

Pel·lícula independent, ben resolta amb pocs recursos, efectes especials molt correctes, bon ritme narratiu i interpretacions creïbles. Amb dosis adients d’acció, sang i morts en el tram final, podem concloure que es tracta d’un producte d’agradable visionat que ens ha fet passar una bona estona.

I fins aquí la meva crònica del festival d’enguany. El proper, més i millor!

 

Elies Villalonga, El racó de l’Anna, Sitges


 

Crònica del Festival de Sitges, per l'enviat especial Elies Villalonga

Enguany arribem a la 45a edició del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya. I jo, òbviament, no he volgut faltar a la cita obligada que, des de fa més d’una dècada, gaudeixo amb la companyia d’uns bons amics.  

En aquesta ocasió, hem fet una mica de turistes estrangers. Em refereixo a l’horari europeu per sopar: ens entaulàvem a les set de la tarda! La raó és senzilla. Teníem entrades per dues pel·lícules consecutives al cinema Retiro, a les 21:00 i a les 23:00 hores. Com us podeu imaginar, no volíem renunciar a la nostra paella i arròs negre sota cap concepte. Així que, amb només una altra taula ocupada en tota la terrassa del restaurant, vam anar fent les nostres càbales sobre les projeccions que estàvem a punt de veure. Vam fruir d’unes belles vistes del passeig a la vora del mar mentre la claror del dia tocava a la seva fi i presagiava la negra i esgarrifosa nit que ens esperava. 

La primera de les obres va ser Compliance, el segon llargmetratge de Craig Zobel, basat en un cas real esdevingut als Estats Units fa poc temps.

 

 

Si no se sabés que va passar de debò, hom podria pensar que es tracta d’una paranoia inversemblant de l’autor, atesa l’extrema exageració de la situació. I és que la naturalesa humana no deixa de sorprendre’ns. Parlo de la candidesa i l’estupidesa amb què actuen alguns dels personatges, que s’han d’enfrontar a un agent de policia amb unes demandes una mica especials.

L’argument és senzill: en un restaurant de menjar ràpid, un divendres a l’hora punta, l’encarregada rep una trucada d’un policia que incrimina una de les seves dependentes en el robatori de diners a una clienta. Li demana que la retingui fins que no arribin reforços. A partir d’aquí, la situació es va descontrolant a poc a poc i arriba a esdevenir  un autèntic esperpent. La cinta va avançant lentament, però l’espectador no té temps d’avorrir-se. Més aviat espera amb morbositat la següent vexació envers la retinguda, que pateix tot un seguit de maltractaments psicològics i físics dignes del millor dels torturadors. Terror del bo en una cinta que va ser una de les sensacions del darrer Festival de Sundance.

 

Sortida del cinema i ràpidament tornar-nos a posar a la cua per veure la següent projecció, la sanguinolenta American Mary. Dirigida per les germanes Soska, es tracta d’una història de cirurgia, insatisfaccions amb el propi cos, mutilacions, violacions i tortures. Els amants del gore poden trobar a faltar alguna escena una mica més explícita, però, en general, va arrencar aplaudiments de la concurrència.
 

Resumint, cinta de gènere poc recomanable per als estudiants de cirurgia (no els donguéssim idees!).

 

 

I fins aquí la meva experiència a Sitges aquest 2012. Lamento no tenir temps per estendrem més, però sí que us puc assegurar que m’ho vaig passar, novament, molt bé.  

Una abraçada forta a tots els cinèfils seguidors del bloc. I fins a la nova edició!

 
Elies Villalonga, El racó de l’Anna, Sitges

Sitges 2011: Crònica

Crònica al Festival de Sitges 2011 del nostre enviat especial Elies Villalonga

Dissabte dia 8 d’octubre em vaig traslladar a la bella vila de Sitges amb el meu grup d’amics –grans seguidors del terror i el sobrenatural– per assistir a l’edició número 44 del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya.

Enguany vam anar a dues projeccions, aquest cop a sessions de tarda i nit. Començàrem la vetllada amb una llarga volta en cotxe per tal de buscar aparcament. La dificultat per assolir aquest primer propòsit ja indicava l’èxit de convocatòria d’aquesta edició del certamen. Un cop ens vàrem desempallegar del vehicle, vam poder gaudir d’una bonica passejada a la vora del mar. El clima era perfecte, i l’ambient del festival es respirava arreu. Les cues eren considerables, però sempre hi havia animadors que et feien l’espera més agradable.

Més tard ens vam dirigir cap a l’auditori per visionar la pel·lícula Attack the block, debut en el cinema de Joe Cornish, que ens va obsequiar amb la seva presència per presentar el film. El director, del Regne Unit, va explicar que va beure de fonts com E.T. o Critters i que, amb aquesta ópera prima, intentava explicar com seria una possible invasió extraterrestre si, en lloc d’anar a parar als Estats Units i a casa d’uns nens bons (reflexió sobre el fet que les invasions, com moltes altres coses, sempre passen a Nord-Amèrica), arribés a un barri marginal de Londres i es topés amb un grup gens amistós de predelinqüents juvenils.

Amb aquesta premissa, i essent la seva primera experiència com a director, el resultat esdevé molt agradable de veure, sobretot si no oblidem que també era el debut del director de fotografia i de tots els actors joves del film (entre 11 i 17 anys). Amb una mirada corrosiva i amb tocs d’humor cap a la societat anglesa –no en va va dirigir el making off de la sèrie Little Britain- Attack the block presenta uns extraterrestres que, si bé no són molt originals, sí que resulten efectius i efectistes pels propòsits de Cornish – totalment negres, fent al·lusió també al problema racial, i amb ullals florescents–. L’acció, sense ser d’alt voltatge, manté l’espectador amb una certa tensió.

Vull destacar una clara picada d’ullet crítica cap a l’altra banda de l'Atlàntic, quan en una escena determinada, un dels nois se salva gràcies a una bandera del Regne Unit (a quin film de Hollywood no apareix el drap amb barres i estrelles?). Recomanable per gaudir-ne en família si sou amants del gènere.

A la sortida, i després de realitzar la votació popular, ens van encaminar novament cap a la platja per visitar les paradetes farcides de productes relacionats amb el món del fantàstic. Tot seguit, un bon sopar a la vora del mar –arròs negre, paella...– i ja amb les forces recuperades, vam anar al cinema Retiro per veure The Divide, del director Xavier Gens. Part de l’equip de rodatge també van assistir a l’estrena.

El llargmetratge –dels Estats Units– no és gens fàcil de digerir.

Un grup de veïns, a causa de la caiguda massiva de míssils nuclears en el seu territori, es veuen obligats a tancar-se en un búnquer, de manera que resten aïllats de tothom a l’espera d’ajuda exterior. Quan aquesta "ajuda" arriba, no és –diguem-ne– gaire “amistosa” i la reclusió es manté sense expectatives de futur. A partir d’aquest moment –i a mesura que passen els dies–, les relacions s'aniran deteriorant i apareixeran totes les pors, egoismes, enveges i maldats humanes. Tothom busca únicament el seu interès personal, sense tenir en compte els altres.

Claustrofòbica, grisa i molt dura, la pel·lícula no arriba a ser barroera en cap moment i posseeix una versemblança notable malgrat algun detall poc clar. Perfecte pels fans del gènere apocalíptic. No us deixarà indiferents.  El més destacable del repartiment és Michael Biehn, coprotagonista de Terminator, i Milo Ventimiglia, que donava vida a Peter Petrelli a la sèrie Herois.

A la sortida, ja hi havia la cua preparada pels agosarats espectadors de les maratons nocturnes, un altre clàssic del festival.

I això és tot per aquest any. Desitjo que continueu fidels al bloc, al cinema i al festival de Sitges.

Cinèfils, fins l’any que ve!

Elies Villalonga, El racó de l'Anna, Sitges.

Arriba Sitges 2011

Sembla mentida. Ha passat un altre any i amb la tardor (que no climatològica, ja que fa una calor insuportable) torna el Festival de Cinema Fantàstic de Sitges. Enguany se celebra la 44 edició, amb tan bones perspectives com de costum.  Les dates són del 6 al 16 del proper mes d'octubre i El racó de l'Anna, com ja ve essent habitual, hi tindrà destacat el seu enviat especial Elies Villalonga, que ens farà la crònica d'allò que viurà durant les jornades del Festival. Segur que ell s'ho passarà la mar de bé i, n'estem convençuts,  ens ho sabrà transmetre amb entusiasme.  

Mentrestant, us deixo amb l'inquietant cartell publicitari de la present edició. La intel·ligència artificial. Impressiona, eh?  

Super 8

Només un breu apunt per explicar-vos que avui he anat a veure Super 8. Com ja m'imaginava, ha estat exactament el mateix que obrir una porta al passat. Una pel·lícula produïda per Steven Spielberg i escrita i dirigida per J.J.Abrams que recupera l'estètica de la ciència-ficció dels anys 80 adreçada a un públic jove. En la línia d'E.T. i dels enyorats The Goonies (si més no, la meva filla els enyora), la pel·lícula  ens explica les fantàstiques aventures d'una colla d'adolescents quan quelcom molt estrany passa al seu poble. Tot arrenca d'una casualitat (els nois es troben en el lloc equivocat mentre es dediquen a enregistrar un curt) i d'un terrible accident ferroviari. No hi falta l'arxiconeguda presència de l'exèrcit (que amaga fets terribles), de la parelleta que s'agrada i del nen amb una ment preclara. Ah, i no hi manca tampoc, evidentment, l'ésser d'un altre planeta que vol tornar a casa i que, enfadat perquè els humans només volen examinar-lo i analitzar-lo, no s'està per orgues i arrasa tot el que troba.       

La pel·lícula m'ha recordat nostàlgicament la literatura i el cine de colla. Les novel·les d'Enid Blyton (en especial els meus adorats Cinco) i tot un conjunt de títols cinematogràfics que jo visionava amb la meva filla quan era una nena. L'acció està situada l'any 1979, de manera que també els responsables de la cinta han volgut retre un homenatge al gènere. Hi ha moltíssimes picades d'ullet a títols ja clàssics.

Tanmateix, no crec que simplement s'hagin deixat endur per motius sentimentals. Crec que  la innocència que l'argument exigia no hauria rutllat  igual de bé en el nostre món d'avui, tan tecnificat i informatitzat. I és que, no ens enganyem, ni tan sols les colles de nens  són ara el que eren.

La pel·lícula funciona correctament fins que, en un moment concret, perd totalment el decòrum. A partir d'aleshores ja no resulta coherent dins la versemblança interna que  tota narració exigeix, també la ciència-ficció. Una llàstima. S'hi podien haver escarrassat una mica més amb no gaire esforç d'imaginació. Amb tot, Super 8 em sembla  distreta i passadora. Hi podeu portar sense problema tant els avis com els fills. A mi, el grup dels "nanos" m'ha agradat força.

Només tinc una pregunta, i m'agradaria que algun expert me la contestés: per què dimonis, a partir d'Alien, tots els extraterrestres se semblen tant?

Nota: No us perdeu els crèdits finals. Hi ha sorpresa.

Sitges 2010. Crònica del nostre enviat especial Elies Villalonga

L'Elies Villalonga, que com veurem s'ho ha passat a Sitges d'allò més bé, ens ofereix, amb un to no exempt d'humor, una crònica molt personal del seu pas pel Festival. A més, aquest any, dominador de les noves tecnologies, ha enregistrat un reportatge gràfic i tot. Com veieu, al Racó de l'Anna no ens estem de res. Gràcies, Elies.

L'ELIES TAMBÉ VA FER DIAPOSITIVES DE L'ACTE D'ENTREGA DE PREMIS. US LES ENLLAÇO AQUÍ MATEIX I LES PODREU VEURE. GRÀCIES.


Sitges 2010. Crònica Final, d'Elies Villalonga

Enguany, els meus amics i jo –fidels seguidors del festival any rere any– ens vam decantar per assistir a les sessions del dissabte dia 16 d’octubre i a la gala final. El reclam de l’actriu Rebecca de Mornay va ser definitiu.

Començàrem el dia amb una passejada matinal pel Passeig de Sitges (feia un sol increïble), tot remenant en les paradetes temàtiques que envolten l’entrada del Palau de Miramar. La continuació va ser la tria de restaurant per anar a dinar. Aperitiu i àpat. Ja amb la panxa plena, ens dirigírem cap al cinema Retiro per a veure la primera pel·lícula: Bedevilled, òpera prima del director sud-coreà Jang Cheol-soo.

A diferència d’altres experiències que havia tingut prèviament amb el cinema coreà, Bedevilled em va semblar un film molt sòlid, amb un bon guió i unes interpretacions més que acceptables. Lluny del ritme frenètic a què estem acostumats amb els productes comercials americans, la cinta asiàtica manté una cadència lenta però efectiva, presentant-nos els aspectes més sòrdids del fosc món rural sud-coreà, recreant-se amb tot tipus de vexacions envers una de les protagonistes per part de tot el seu entorn familiar i veïnal. Masclisme en estat pur, en un ambient asfixiant, i amb un ampli ventall d’experiències violentes, físiques, psíquiques i sexuals.

Directa i sense embolcalls secundaris que desviïn l’atenció, és, en resum, una molt correcta pel·lícula. De tota manera –és la meva opinió– no crec que arribi a estrenar-se en els circuits comercials de Catalunya. Ja ho veurem.

Tan bon punt va concloure la projecció, vam enfilar cap a l’auditori de l’hotel Melià Sitges, on al cap d’una hora havia d’iniciar-se la gala de cloenda del festival. Després de prendre un refresc, vam apostar-nos en un bon lloc a l’entrada del recinte. Volíem gaudir de ben a prop l’arribada de la gran estrella de la vetllada, l’actriu nord-americana Rebecca de Mornay, que venia a presentar el seu darrer treball, Mother’s Day, i a recollir el premi “La màquina del temps” per la seva trajectòria cinematogràfica.

A poc a poc, el lloc es va anar omplint de curiosos i admiradors. L’estrella de Hollywood no va decebre. Afectuosa en tot moment i amb un posat elegant i alhora proper, va rebre el bany de multituds que s’esperava. Amb els seus 51 anys, la protagonista de pel·lícules com Risky Business i The Hand That Rocks the Cradle estava radiant d’alegria i felicitat. Ha mantingut tot el seu atractiu i destaca la inquietant i freda mirada que la caracteritza en tots els seus treballs.

Ja dins l’auditori, es va procedir al lliurament de premis del Festival, amb la conducció de Fina Brunet. Van destacar els films Rare Exports: A Christmas Tale (amb quatre guardons) i Rubber.

Pel que fa a Mothers Day, es tracta d’una recreació de la cinta de 1980 El día de la madre, en el qual una colla de germans irrompen en una casa (on s’està celebrant una festa amb diverses parelles) amb el propòsit de guarir un dels germans ferit en un atracament i recuperar uns diners perduts. La mare de tots ells, una esplèndida De Mornay, farà de mestra de cerimònies en tot el procés. En un escenari tancat, els personatges van modelant les seves actuacions i reaccions per tal de salvar la seva vida, traient el millor i el pitjor que tenen a dins. Violència a dojo, sang i maltractaments de tota mena en un llargmetratge al més pur estil de Hollywood que de ben segur farà les delícies dels amants del gènere d’acció. I amb la protagonista femenina fent de dolenta dolentíssima i atrapant l’espectador amb el seu magnetisme personal.

En fi, espero tornar el proper any a gaudir d’aquest meravellós espectacle i, per descomptat, poder explicar-vos-ho aquí, al Racó de l’Anna.

Mentrestant, cinèfils, bona nit i a reveure!

SITGES I KUBRICK

La segona corresponsal a Sitges d'El racó de l'Anna, Aurèlia Pessarrodona, ens envia una magnífica crònica sobre la seva visita al Festival i sobre el seu visionat de la versió remasteritzada d'una de les pel·lícules més conegudes i lloades de Kubrick.

Sense més, aquest bloc us ofereix la possibilitat de llegir-la. Intel·ligent i profunda, la crítica de l'Aurèlia us encantarà.

Expremuda sitgetana de A Clockwork Orange i de Malcolm McDowell


El meu primer escrit en aquest bloc de cinema pretén ampliar, des del meu personal punt de vista, les aportacions que ja féu l’Elies sobre el Festival de Cinema Fantàstic i de Terror de Sitges 2009. Jo, que mai a la meva vida havia anat a aquest festival, ho vaig fer el passat dia 2 d’octubre per la curiositat d’assistir a l’estrena de la versió digital remasteritzada d’una de les meves pel·lícules preferides, A Clockwork Orange (1971) de Kubrick, en ocasió dels 10 anys de la seva mort. I haig de confessar que la vetllada no em decebé en absolut: en un lloc tan fantàstic —mai millor dit!— com l’Auditori de l’Hotel Melià de Sitges vaig poder gaudir de la neteja de cara que han fet a aquesta obra mestra. Després vam presenciar un entretingut postscreening amb el protagonista, Malcolm McDowell, i el productor de la pel·lícula, Jan Harlan, durant el qual un Alex DeLarge d’uns seixanta anys va entonar el I’m singing in the rain per als assistents; un final memorable.
Cal dir alguna cosa sobre A Clockwork Orange? Realment, em sembla absurd fer-ne cap crítica a aquestes alçades. Només m’agradaria comentar que, després d’haver-la videat —Déu meu, l’argot dels droogs s’enganxa!— trobo que segueix tan vigent com el primer dia, o fins i tot més. Certament, l’estètica pop futurista i kitsch d’inicis dels setanta i el llenguatge dels droogs són inversemblants, però li donen un toc irreal que ajuda al públic actual a distanciar-lo de la tremenda història que s’explica. És potser per això que actualment es veu més com a “comèdia negra” que de la manera susceptible que es va rebre a l’època; de fet, al postscreening McDowell va comentar que troba fascinant que el públic actual rigui de certes quines escenes, cosa que mostra que avui en dia s’entén millor que a l’època de l’estrena.
A més d’això, l’obra presenta elements ètics i estètics atemporals que la fan una obra mestra molt vigent. Les escenes violentes de la primera part són realment obres d’art gràcies a la música, la fotografia i la posada en escena. Per exemple, trobo fascinant com Kubrick aconsegueix que l’escena en què Alex traïciona als seus companys tirant-los a la piscina —amb l’obertura de La gazza ladra de Rossini de fons— sigui veritablement bella malgrat tractar-se d’un moment de violència gratuïta i mesquina. D’altra banda, la segona part —el tractament Ludovico i les seves conseqüències—, fa reflexionar sobre diversos aspectes ètics i polítics relacionats amb la llibertat humana. Després de tot plegat un no pot sortir indiferent del cinema; i us convido a que ho comproveu a partir del 23 d’octubre, dia en que tant aquesta versió remasteritzada com l’anterior tornaran a estar als cines. ¡De fenónemos!


Homenatges al “droog” Malcolm McDowell

En aquesta edició del Festival de Sitges, i aprofitant l’estrena de la remasterització d’A Clockwork Orange, s’han fet diversos homenatges al seu protagonista, Malcolm McDowell, qui també ha treballat en altres pel·lícules del gènere fantàstic com Cat People (1982) i, més recentment, Halloween (2007). El dia de la inauguración se li concedí el Premi Honorífic del Festival i a l’endemà a la tarda també projectaren el documental sobre la seva carrera O Lucky Malcolm, amb postscreening del director, Jan Harlan.
Aquest McDowell és certament un paio curiós: un actor de carrera molt irregular, encasellat injustament en papers de dolent fent moltes pel·lícules d’ínfima qualitat —tret d’honroses excepcions— però sempre traspuant un innegable talent dramàtic. Després d’haver vist el documental penso que el principal problema de la irregular trajectòria de McDowell fou haver brodat un paper tan carismàtic com el d’Alex DeLarge tot just a l’inici de la seva carrera cinematogràfica i, potser, no haver-la sabut —o pogut— conduir correctamente després. Kubrick va descobrir McDowell en If… (1969), la primera de les tres col·laboracions que féu amb el seu altre gran mentor, el director anglès Linsay Anderson —les altres dues són O Lucky Man (1973) i Britannia Hospital (1982)—, on interpreta un col·legial rebel, idealista i violentament revolucionari. Després de veure If…, a Kubrick no li quedà cap dubte de que el cap de la colla d’ultraviolents havia de ser aquell noi de mirada intensa, somriure burleta i nas arrogant. Fou la millor decisió, tan bona que McDowell ha quedat sempre associat al droog Alex DeLarge, malgrat les benintencionades col·laboracions amb Anderson. De fet, al documental McDowell comenta que el seu període àlgid queda emmarcat, d’una manera molt metafòrica, entre dues grans “bufetades” literals: la que li va clavar la seva companya de càsting a la prova per a If…, que li obrí una prometedora carrera cinematogràfica; i la que el propi Anderson li dóna al final de O Lucky Man, memorable escena en què convida als empanats a reaccionar davant de les injustícies.
El que no sé és si McDowell va saber reaccionar. Segons ell mateix, el seu principal escull fou que per obrir-se camí a Hollywood hagué de començar de zero; i, de fet, penso que el seu debut hollywoodenc amb Time After Time (1979) hauria pogut servir per reconduir la seva carrera mostrant altres facetes del seu ampli espectre actoral. Però aquell mateix any va protagonitzar una de les pel·lícules més infames de la història del cinema: el Calígula de Tinto Brass —que no he acabat de veure ni crec que ho faci mai; allà s’ha quedat, a la meitat—. La seva trajectòria posterior és llarguíssima, però amb pocs títols —per a mi— remarcables: potser Gangster No 1 (2000) o Evilenko (2004); i sembla que ha intervingut en una pel·lícula sobre Vivaldi que s’estrenarà el 2010 —evidentment, no me la penso perdre i espero que l’Anna Maria me la deixi ressenyar—. Quina llàstima que Kubrick no hagués tornat a treballar amb ell, com va fer amb altres actors! Què diferent hagués estat, per exemple, Barry Lindon si l’hagués protagonitzat McDowell en lloc de l’ensucrat Ryan O’Neal!
En qualsevol cas, benvinguts siguin els reconeixements per una feina tan ben feta, encara que d’això faci gairebé 40 anys. I benvinguda sigui la neteja de cara d’un film tan suggerent, rodó i ja clàssic com A Clockwork Orange.

Aurèlia Pessarrodona, 15 d'octubre de 2009

FESTIVAL DE SITGES

"EL RACÓ DE L'ANNA" TÉ EL GUST DE PRESENTAR-VOS, RECENT ARRIBADA DE SITGES, LA COL·LABORACIÓ DE L'ELIES, UN FIDEL SEGUIDOR DEL FESTIVAL I UN GRAN AMANT DEL CINEMA FANTÀSTIC I DE TERROR. LA SEVA OPINIÓ ÉS MOLT INTERESSANT I ENRIQUEIX AQUEST LLOC QUE COMPARTIM PER PARLAR DEL SETÈ ART.

SITGES A LA SANG, SITGES I LA SANG

Ahir dissabte vaig visitar Sitges amb uns amics per gaudir de la 42a edició del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya. És una cita anual a la qual només he faltat una vegada en els últims deu anys.

L’orientació del festival ha anat movent-se entre el terror, el fantàstic i la ciència ficció, però sembla que últimament està tornant als seus orígens. Esdeveniments com la Zombie Walk –desfilada de zombies per tota la ciutat- i que enguany tindrà lloc el proper dissabte dia 10, fan que el certamen convidi cada cop més a la participació activa dels incondicionals del gènere.

La presència de grans estrelles és més aviat escadussera, i és per això que qualsevol convidat crea una gran expectació.

En les dues sessions en què vaig estar, es van reconèixer les trajectòries de dos pioners i transgressors del terror.
En primer lloc, Herschell Gordon Lewis, anomenat “el padrí del gore” va rebre el premi "La màquina del temps". Va aconseguir l’èxit internacional amb les seves cintes d’horror sanguinolent com ara Blood Feast (1963), considerat el primer film autènticament gore de la història, 2.000 maníacs (1964) o bé A Taste of Blood (1967).

En segon lloc, José Ramón Larraz Gil (Barcelona, 1929), realitzador de films com Whirlpool (1970), Deviation (1971) o Las hijas de Drácula (1974) va rebre el premi "Maria honorífica". Ho va fer de mans de les dues actrius d’aquesta pel·lícula de vampirs en una retrobada entranyable després de molts anys sense veure’s. Val a dir que el seu discurs va desprendre una lucidesa i un humor envejables. Felicitats.

Pel que fa als llargmetratges pròpiament dits, el nivell va ser si més no discutible.
Grace, l’òpera prima de Paul Solet, ens presenta una història on destaca l’amor d’una mare envers el seu nadó. Un nadó que té una dieta alimentària diguem-ne que una mica especial. Sang i mugrons destrossats. Molt discreta.

Sorority Row, del director Steward Hendler, és una més de les típiques i tòpiques cintes on la successió d’adolescents brutalment assassinats és el motiu principal. Arran d’una primera mort accidental silenciada en el si d’una germandat universitària, les seves integrants van caient una a una a mans d’un encaputxat amb una clau per canviar rodes de cotxe molt especial. Macabres morts combinades amb situacions hilarants.

Més enllà que l’organització sempre peca d’algunes imprecisions (després de 42 edicions ja no hi haurien de ser) com ara el retard en les projeccions –això va provocar la cancel·lació d’un curt previ a la segona pel·lícula- la cita amb un festival fet a casa nostra i referent mundial del fantàstic, és a hores d’ara, obligada.
Animeu-vos doncs, que us ho passareu bé!

Elies Villalonga, 4 d’octubre de 2009

Festival de cinema de Sitges

Només una breu entrada per recordar a tots els cinèfils, a tots els amants del gènere de terror, misteri, fantàstic... que teniu una cita obligada a Sitges.

Aquí us afegeixo l'enllaç. Qui millor que la mateixa organització per fer-vos-en cinc cèntims. Au, animeu-vos.


Estrenen REC 2!

http://sitgesfilmfestival.com/cats/

La caja Kovak

Estem davant d’un film d’intriga i misteri que no té altra pretensió que distreure el públic, sobretot el públic amant del gènere. Jo en sóc, d’amant del gènere, i per això vaig anar a veure “La caja Kovak”, amb la finalitat de descobrir què ens oferia el director mallorquí Daniel Monzón en aquesta seva tercera pel·lícula.

Realment, potser amb l’edat ha minvat la meva capacitat de sorprendre’m, o tal vegada és que ja he vist massa cinema. El cas és que la cinta comença bé. Enganxa l’espectador, que pensa il·lusionat que assistirà a una història sorprenent de veritat. En canvi, aviat perd força i esdevé previsible. Crec que la tensió s’hauria mantingut millor si la trama hagués trigat més temps a desvetllar-se, gairebé fins el darrer moment. I si l’haguessin descobert de mica en mica els protagonistes i no hagués estat explicada prematurament pel dolent de la pel·lícula. No és que sigui un producte desastrós, però no passa d’un divertiment més indicat per a una tarda televisiva de crispetes casolanes.

Sempre penso en Hitchcock quan veig pel·lícules com “La Caja Kovak”. En la seva capacitat de mantenir la intriga intacta fins el final. Jo encara pateixo com una bleda quan en Cary Grant i l’Ingrid Bergman estan a punt de ser descoberts a la bodega d’”Encadenados”, o quan en Raymond Burt (futur Perry Mason i Ironside) quasi mata al periodista tafaner de “La ventana indiscreta”. Per què això ara no passa mai? Per què tot es redueix a desenllaços esperats o a trames inversemblants com la de “The ring” o la de “Frágiles”?.

A banda d’aquestes reflexions, “La caja Kovak” té un bon repartiment, i l’encert de estar situada a l’illa de Mallorca, on contrasten la lluminositat i els paisatges increïbles amb la foscor de l’argument. Una mica en la línia que també havia seguit Hitchcock a l’escena més coneguda de “Con la muerte en los talones”, quan el pobre Roger Thornill, a qui els espies malvats confonen amb l’inexistent senyor Kaplan, és a punt de ser esquarterat sota el sol inclement per una avioneta fumigadora. “La Caja Kovak” també té una altra picada d’ullet, la reproducció de l’escena de l’autopista de la cinta de Stanley Donen, protagonitzada per Gregory Peck, “Arabesc”.

En fi, no vull desqualificar totalment “La caja Kovak”, però jo recomano que espereu que la tinguin al vostre vídeo-club.