dilluns, 21 de maig del 2012

La sombra de la traición




Feia setmanes que no anava al cinema. Maleïda feina. Ahir, per fi, vaig acostar-m’hi per descansar una mica. Per qüestions d’horari, no vaig tenir altre remei que triar La sombra de la traición, un thriller d’espies protagonitzat per Richard Gere. I no és que m’importés, perquè m’agraden els thrillers, m’agraden els espies i m’agrada Richard Gere.
La pel·lícula, però, no passa de ser una baula més en una llarga llista de filmes similars. Resulta distreta; d’aquelles típiques que, si te les fan a la tele mentre estàs ben repapat al sofà, fins i tot t’agrada. Quan s’acaba, penses: “mira, no ha estat malament la pel·li d’avui”. Però, és clar, una altra cosa és anar al cinema i deixar-t’hi uns quants euros.  
El títol en anglès és The double, molt més adequat. La sombra de la traición no vol dir res i, a banda, es tracta d’un nom absolutament anodí, impossible de recordar d’aquí a quatre dies. Quantes pel·lícules hi ha amb la recurrència de noms com ombra i traïció? Per no parlar de sospita, sospitós, mentida, engany, testimoni, falsedat, culpable, innocent i tot una rècula de termes similars amb combinacions impossibles. Ad nauseam, senyors. Quina poca imaginació.
La trama està ben lligada, però carregada de tòpics. Espies dobles, sicaris, la CIA, el record de la Guerra Freda, russos, americans. El lloc comú de l’amor a la família, que tot ho justifica (el bo i el dolent) i les banderetes americanes a tort i a dret. I el meu pobre Richard Gere, ben arrugat.
En fi. Una pel·li prescindible. A mirar només asseguts a casa amb una bona bossa de pipes o altres llaminadures.
Cinèfils, fins a la pròxima. I espero que sigui millor.