diumenge, 5 de setembre de 2010

Conocerás al hombre de tus sueños


No conec cap altre director que hagi de competir tant amb ell mateix. Aquest és exactament el problema de Woody Allen, sotmès a l’eterna comparació entre les seves pròpies pel·lícules. Estem d’acord que ell s’ho busca, entestant-se a filmar-ne una cada any. Tanmateix, sembla obvi que no totes poden ser obres mestres del més alt nivell. Això no acostuma a passar. Ni tan sols amb Kurosawa, ni amb Kubrick, ni amb Chaplin, ni, ni, ni...
He sentit i llegit crítiques poc favorables al voltant de Conocerás al hombre de tus sueños, però sempre vinculades a aquesta comparació. En canvi, ningú no diu que, atesa la qualitat del cinema que ens arriba darrerament, la cinta és més que digna.
Abans de res, hi ha dos temes que vull qüestionar. Un, la traducció del títol, gens escaient. Dos, la qualificació de “comèdia” atorgada al film. Em sembla poc realista titllar de “comèdia” la desencantada reflexió de Woody Allen, per més que, en algunes seqüències, vingui amarada de la seva ironia i del seu particular humor.
Conocerás al hombre de tus sueños ens endinsa en una senzilla història que no pretén altra cosa que indagar novament entorn de la naturalesa humana. Una de les queixes dels crítics és que el film no ofereix res de nou. Potser no. Ens parla de les mateixes pors, les mateixes incerteses, els mateixos interrogants de sempre.
I jo exclamo: i és clar! Perquè les pors, les incerteses i els interrogants d’Allen són el gran tema de la humanitat. A Conocerás al hombre de tus sueños els personatges es plantegen el futur, l’existència de la vida més enllà de la mort, la preocupació pel pas del temps. Ningú no em podrà negar que la recerca de l’eterna joventut i la lluita per no envellir és un tema de primer ordre, present des de fa segles en les manifestacions de la cultura universal. Només cal pensar en el mite de Faust o en El retrat de Dorian Grey, en l’alquímia i en la pedra filosofal.
Un munt de problemes humans desfilen per la pel·lícula. I ho fan a través d’uns personatges que, independentment de la seva altura moral, sempre són tractats per Allen amb tendresa i comprensió. La frustració dels somnis no aconseguits, siguin professionals o personals. La infidelitat, la manca de comunicació, la intolerància, el terror a la solitud i a la decadència (plasmat per un Anthony Hopkins superb), el desig de tenir fills, l’amor no correspost, el dubte sobre l’existència de Déu. I, sobretot, el desencant generalitzat, la infelicitat.

Allen, que no pretén altra cosa que plantejar un debat, reprodueix novament les seves dèries personals. S’endinsa, com ja havia fet a La maldición del escorpión de jade i a Scoop, en el món dels mèdiums, la màgia i l’espiritisme. El més enllà com a sortida per sobreviure al dolor i a l’abandó. No és casual que l’únic personatge que al final se sent consolat sigui la senyora d’edat que, en començar a creure en la reencarnació, troba un sentit a l’aventura de viure. Encara que sigui falaç, la il·lusió pot esdevenir més curativa que unes pastilles, que un psicòleg, que un metge. La resta de personatges (la filla, el gendre, l’exmarit) resten perduts enmig de llur propi absurd, en un final obert que a l’espectador no li cal interpretar, perquè el final obert és el final de la vida.
El repartiment no pot rebre cap qualificatiu que no sigui la d’esplèndid. Anthony Hopkins i Naomi Watts ho fan de meravella. Ella, des que la vaig veure a 21 gramos, m’agrada moltíssim. La trobo carregada de personalitat. Però sens dubte se’n du la palma l’actriu anglesa Gemma Jones, una autèntica dama de caràcter, amb multitud de registres, que ara mateix recordo amb plaer a Sense and sensibility i a les dues entregues de Bridget Jones.
Tampoc no puc deixar de parlar de l’ambientació. Londres. Quin luxe. I de l’estètica d’Allen, del vestuari, de l’especial fotografia de les seves pel·lícules. Que treu el millor de les ciutats per on passa, resulta evident. A Barcelona ho sabem prou bé.
I no em vull oblidar de la música, absolutament superba. D’una banda, jazz. D’una altra, Boccherini, Donizetti i la màgia de Disney amb una bonica versió de l'Estrella blava, tema central de Pinotxo, que obra i clou el film.
Què més puc afegir? Doncs que a mi tant me fan les escrupoloses crítiques dels pseudointel·lectuals que exigeixen a Woody Allen molt més que a ningú. Jo ja he demostrat que, si no m’agrada, el critico (us remeto a la meva opinió sobre Vicky Cristina Barcelona). Tanmateix, avui no ha estat el cas. Conocerás al hombre de tus sueños no és una obra mestra. És una història sobre la vida.
Us aconsello: podeu anar a veure-la i, després, en parlem.

21 comentaris:

montse ha dit...

Pel títol tant acaramel·lat la descartaria, però tal com ens la descrius, he canviat d'opinió.

salut, i Gràcies per aquestes cròniques tant bones.

elisabet ha dit...

Si ja tenia ganes de veure-la, després d'aquesta crítica encara més...! Uf! Gràcies, Anna.

Anna Maria Villalonga ha dit...

De res. Us commino a anar-hi i a debatre. Gràcies, amigues.

Mire ha dit...

Com sempre, m'encanta llegir les teves crítiques cinematogràfiques i més si són d'un dels nostres ídols compartis, com ho és el Woody Allen.

Jo encara no opino, que ja saps que fins que no la vegi no obro boca... Però per la reflexió que fas, estic convençuda que passaré una bona estona. I és que malgrat que sigui de les fluixes del Allen, serà de les millors que ens deixarà al 2010 al record, n'estic segura!!

muaaaaa

Anna Maria Villalonga ha dit...

Exacte, Mireia. És ni més ni menys que això. Una pel·lícula senzilla i distreta, sense grans ínfules, però vàlida i defensable.
A més, per a les incondicionals com tu i com jo, té totes aquests ingredients afegits: l'ambientació, la típica fotografia i decoració i vestuari del Woody, per no parlar novament de la música, la bellesa de Londres i el magnífic repartiment.
El conjunt de tot és perfectament mirable.

Gemma C.O. ha dit...

Com altres vegades he llegit aquesta pàgina però no puc opinar ja que fa molt que no vaig al cinema. No trobo re que m'interesi. Per altre banda les pelis del Wody no els hi acabo de trobar el que. Fes un bloc de teatre i llabors podré opinar a dojo.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Només em faltaria un altre bloc. A més, em passo el dia escrivint sobre teatre (la tesi és llaaaaaaaaarga), de manera que em convé descansar. Hahahahhaha. Evidentment, és broma. El teatre m'agrada molt. No cal dir-ho.

Gràcies per llegir les crítiques. I dóna-li una oportunitat al Sr. Allen, que sempre ha fet un cinema molt intel·ligent.

sukkus ha dit...

Estava convençut que aquest cop tornaríem a compartir crítica :) Com bé dius, és un director esclau de les comparatives entre la seva pròpia filmografia i sembla que no obtenir una obra mestra cada any es converteixi immediatament en un fracàs, quan no és cert.
Tan sols no comparteixo ja saps la comparació amb Kubrick, director de directors i les obres del qual considero mestres (excepte Eyes wide shut, que tampoc la va poder acabar i per tant sempre quedarà el dubte de com l'hauria fet).

Elies ha dit...

Ja sabia jo que tornaries a la càrrega amb el sr. Allen.
Celebro que t'hagi agradat i que tornin les crítiques del cinema actualment en cartellera.
Gràcies .

Anna Maria V. ha dit...

Gràcies, Elies i Sukkus.
Sukkus, no m'estranya que coincidem, gairebé com sempre.
Pel que fa a la comparació amb Kubrick, precisament no el comparo en el sentit que tu dius, sinó per donar a entendre que ni els mestres com ell aconsegueixen sempre el mateix nivell d'excel·lència.
Per exemple, no crec que "El resplandor" (ara mateix bastant obsoleta) es pugui comparar amb altres dels seus títols. Crec que ja ho havíem parlar en alguna altra ocasió.
Una abraçada.

La Llanterna Màgica ha dit...

Jo l'he vist aquesta tarda i coincideixo força amb tu. Jo l'he qualificat com "ni una cosa, ni l'altra": ni una obra mestra, ni una mala pel·lícula. Però, com tu dius, està per sobre de la mitjana del que ens ofereix el cinema actual.

Anna Maria Villalonga ha dit...

me n'alegro de veure que, si fa no fa, hi ha més gent que pensa com jo. Gràcies, Llanterna.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Una altra peŀlícula que no he vist, però tard o d’hora la veuré perquè les veig totes les d’en Woody Allen.
D’acord amb tu, la traducció del títol no és gens encertada, i jo tampoc no sé perquè li demanen només a en Woody que aconsegueixi miracles.
Molt bona crítica, Anna Maria.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies, Shaudin. M'alegra anar coincidint amb la gent que m'ofereix confiança de criteri. I ja sou uns quants aquí.

Jordi Gomara (itaca2000) ha dit...

Doncs com jo ja la he vista, en parlem, bé, en parlarem; que avui ho tinc una mica malament. Per mi sí que és una comèdia, tal vegada depèn molt de l'estat d'ànim que vegis la pel·lícula. Jo em penso que, com sol fer, es riu sempre de l'absurd de la vida, de com s'enreda l'atzar per putejar-nos quan volem anar de llestos o simplement quan cometem un error per una vegada que volem fer alguna petita malifeta les persones que no n'estem acostumades (infidelitat en persones que no són infidels de per si, robar el manuscrit de l'amic, amb remordiment, perquè el creu mort quan hi ha persones que ho fan sense cap vergonya quan el company es viu sense que els tremoli la mà, etcètera) Jo sí que la defineixo com una comèdia, totalment, perquè el clima del film sempre m'ha tornat que és una ironia sobre l'absurd, no està tractant d'allò que és habitual, sinó d'allò que passa en situacions de les més rebuscades, el que passa és que ell les ve a posar totes juntes. I per què dic que ho veig així, simplement per la frescor que tracta els personatges, els diàlegs, aquesta pel·lícula és molt Woody Allen, com les que he mamat a la meva infància, com Annie Hall, que sembla molt més dramàtica i circular. Sí, la dona gran que prefereix viure amb la idea de la reencarnació, i què? Deixa-la ser feliç i que gaudeixi amb l'home dels "seus somnis", al cap i a la fi què més dóna, i a la seva edat, i a més li dóna un cop de peu a la filla que viu a costa d'ella, ja està bé.

El final collonut, ho he dit al Facebook, el que pensava, l'amor no té edat, vivim un amor de somni, amb la complicitat de les reencarnacions. I el desenllaç de les altres històries. Doncs que cadascú els faci el final que més li complagui, jo els poso un final divertit.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Quan dic que no és una comèdia, evidentment no vull dir que no hi hagi moments que no desperti la rialla, però em refereixo a les crítiques i comentaris que vaig llegir en diversos llocs en el sentit del riure desenfrenat, de comèdia comèdia. Pel que fa a la resta, crec que tens raó. Diem més o menys el mateix. Amb tot, jo el final no el veig divertit. Crec que només se salva la iaia precisament perquè, malgrat l'edat, té encara la capacitat de creure en coses, d'il·lusionar-se. En canvi, els altres personatges queden sense que sapiguem gaire bé com acabaran. Ambigüitat buscada per mostrar, precisament, l'ambigüitat del món. Gràcies, Jordi.

Jordi Gomara (itaca2000) ha dit...

Riure desenfrenat segur que no !!!!! I tant, no he llegit pas aquestes crítiques que les que els detractors de la pel·lícula en parlen a internet (clar a hores d'ara ja no s'hi troben fàcilment, en parlen que alguns diaris la tractaven de comèdia pura i dura, és evident que tampoc és això; no és 'Somnis d'un seductor', etcètera, malgrat que totes les comèdies, en general, de Woody Allen porten una mica de tragèdia de per si, de fet sempre que fem burla de quelcom fem burla d'un fet que té una certa tragèdia) No dic que el final sigui divertit, però sí esperançador, en el sentit que l'única persona que no he fet res de 'dolent', la més pura, tal vegada, és la que té un millor final, troba un home amb el que s'entén perfectament en els seu món de les renencarnacions i els misticismes. Dic que com ell deixa oberta el desenllaç de les altres històries, tu pots posar-li el final que vulguis, jo els he posat el final que m'ha semblat més divertit ,)

Jordi Gomara (itaca2000) ha dit...

Ostres, quants errors mecanogràfics i ortogràfics, espero que s'entengui

Jordi Gomara (itaca2000) ha dit...

Ai perdó, volia dir que, en tot cas, la cosa queda en que, malgrat tot, sempre pots trobar l'amor de la teva vida (entre parèntesi), malgrat que siguis una velleta i hagis sofert una gran decepció, aquest per mi és el final de la pel·lícula

Anna Maria Villalonga ha dit...

hahahaha. Et veig ben embolicat, Gomara.

Jordi Gomara (itaca2000) ha dit...

Anna Maria, el fet que m'equivoqui en escriure algunes lletres, avui tinc els ulls una mica inflamats, no vol dir que no tingui molt clar el que explico sobre la pel·lícula, jo em considero una autoritat en el tema de Woody Allen, eh ;) El fet que ningú m'ho reconeixerà em porta a proclamar-me a mi mateix un expert en Woody Allen. Serè expert en poques coses en aquest món, però aquest és sens dubte una de les meves especialitats, no sóc el millor ni el pitjor, però sí especialitzat en Woody Allen, tal vegada l'únic director de cinema sobre el que he parlat i he debatut tant a la meva vida i és que connecto amb ell de manera terrible, per això pel·lícules que per alguns poden ser menors per mi no ho són, totes les pel·lícules de Woody Allen són novedoses, no hi ha cap que no sorprengui, que no expliqui quelcom de nou; estic del tot segur que som pocs els seguidors de l'Allen que l'entenem tant a fons, que ho visquem tant, que ens hi identifiquem tant, s'ha de ser molt com ell per entendre-ho a fons i, amb tots els respectes i tota la humilitat i modestia jo sóc d'aquests ;) ja veus, m'atuoproclamo expert en Woody Allen, hahahahahaha, malgrat que ni tan sols he vist totes les seves pel·lícules, ni tampoc totes em fan el pes però he crescut amb ell, he viscut amb ell, molt pell endins. Salut !!!!!