dijous, 13 d’octubre de 2011

Sitges 2011: Crònica

Crònica al Festival de Sitges 2011 del nostre enviat especial Elies Villalonga


Dissabte dia 8 d’octubre em vaig traslladar a la bella vila de Sitges amb el meu grup d’amics –grans seguidors del terror i el sobrenatural– per assistir a l’edició número 44 del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya.

Enguany vam anar a dues projeccions, aquest cop a sessions de tarda i nit. Començàrem la vetllada amb una llarga volta en cotxe per tal de buscar aparcament. La dificultat per assolir aquest primer propòsit ja indicava l’èxit de convocatòria d’aquesta edició del certamen. Un cop ens vàrem desempallegar del vehicle, vam poder gaudir d’una bonica passejada a la vora del mar. El clima era perfecte, i l’ambient del festival es respirava arreu. Les cues eren considerables, però sempre hi havia animadors que et feien l’espera més agradable.





Més tard ens vam dirigir cap a l’auditori per visionar la pel·lícula Attack the block, debut en el cinema de Joe Cornish, que ens va obsequiar amb la seva presència per presentar el film. El director, del Regne Unit, va explicar que va beure de fonts com E.T. o Critters i que, amb aquesta ópera prima, intentava explicar com seria una possible invasió extraterrestre si, en lloc d’anar a parar als Estats Units i a casa d’uns nens bons (reflexió sobre el fet que les invasions, com moltes altres coses, sempre passen a Nord-Amèrica), arribés a un barri marginal de Londres i es topés amb un grup gens amistós de predelinqüents juvenils.




Amb aquesta premissa, i essent la seva primera experiència com a director, el resultat esdevé molt agradable de veure, sobretot si no oblidem que també era el debut del director de fotografia i de tots els actors joves del film (entre 11 i 17 anys). Amb una mirada corrosiva i amb tocs d’humor cap a la societat anglesa –no en va va dirigir el making off de la sèrie Little Britain- Attack the block presenta uns extraterrestres que, si bé no són molt originals, sí que resulten efectius i efectistes pels propòsits de Cornish – totalment negres, fent al·lusió també al problema racial, i amb ullals florescents–. L’acció, sense ser d’alt voltatge, manté l’espectador amb una certa tensió.
Vull destacar una clara picada d’ullet crítica cap a l’altra banda de l'Atlàntic, quan en una escena determinada, un dels nois se salva gràcies a una bandera del Regne Unit (a quin film de Hollywood no apareix el drap amb barres i estrelles?). Recomanable per gaudir-ne en família si sou amants del gènere.
A la sortida, i després de realitzar la votació popular, ens van encaminar novament cap a la platja per visitar les paradetes farcides de productes relacionats amb el món del fantàstic. Tot seguit, un bon sopar a la vora del mar –arròs negre, paella...– i ja amb les forces recuperades, vam anar al cinema Retiro per veure The Divide, del director Xavier Gens. Part de l’equip de rodatge també van assistir a l’estrena.



El llargmetratge –dels Estats Units– no és gens fàcil de digerir.
Un grup de veïns, a causa de la caiguda massiva de míssils nuclears en el seu territori, es veuen obligats a tancar-se en un búnquer, de manera que resten aïllats de tothom a l’espera d’ajuda exterior. Quan aquesta "ajuda" arriba, no és –diguem-ne– gaire “amistosa” i la reclusió es manté sense expectatives de futur. A partir d’aquest moment –i a mesura que passen els dies–, les relacions s'aniran deteriorant i apareixeran totes les pors, egoismes, enveges i maldats humanes. Tothom busca únicament el seu interès personal, sense tenir en compte els altres.

Claustrofòbica, grisa i molt dura, la pel·lícula no arriba a ser barroera en cap moment i posseeix una versemblança notable malgrat algun detall poc clar. Perfecte pels fans del gènere apocalíptic. No us deixarà indiferents.  El més destacable del repartiment és Michael Biehn, coprotagonista de Terminator, i Milo Ventimiglia, que donava vida a Peter Petrelli a la sèrie Herois.


A la sortida, ja hi havia la cua preparada pels agosarats espectadors de les maratons nocturnes, un altre clàssic del festival.

I això és tot per aquest any. Desitjo que continueu fidels al bloc, al cinema i al festival de Sitges.


Cinèfils, fins l’any que ve!


Elies Villalonga, El racó de l'Anna, Sitges.



13 comentaris:

Sidhe ha dit...

Hola!

Jo també vaig anar el diumenge a veure Attack the Block i tens raó amb en Joe Cornish, és un paio molt simpàtic! Torno aquest cap de setmana, així que provaré de fer una breu crònica dels maratons i de un parell de pel·lícules. Veurem si aquest any aguanto el ritme sencer jajaja

Salutacions!

Anna Maria V. ha dit...

Que t'ho passis molt bé!

Hele la Sabatera ha dit...

Una crònica fantàstica !!

ALÍCIA MARSILLACH ha dit...

Em sembla que prefereixo la idea anglesa; almenys, sembla força més divertida.

Yves Gerbeau ha dit...

És impossible que jo vagi a un lloc com aquest... Si em fa por fins i tot Harry Potter!!!!

Gràcies per la crònica.

Anònim ha dit...

Gràcies Elies per aquesta magnífica crònica! I per l'ambientació del lloc, que juga un paper important, segur, en l'éxit del festival.

IO

Gemma ha dit...

Molt bona resenya i malgra que jo no en sóc gens amant d'aquest gènere, si que m'encantaria poder disfrutar d'aquets hambient.

Teresa ha dit...

Gràcies per la crònica!
No he anat mai al festival, però reconec que és un reclam pels amants del gènere. Tot i que m'agraden les pel·lícules de terror no m'he decidit mai a anar-hi.
A reveure!

Mireia Mora ha dit...

Fantàstic!!! M'encanta llegir reportatges en viu i en directe. Tot i que, bé sap l'autor de l'entrada, que jo esperava acompanyar-lo aquest any a Sitges i no em va dir res... ejem... ;)

Formeu un equip estupendu.

Petons.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Frisava per llegir la teva crònica. No tinc gaire afició a les peŀlícules de terror (sobretot si comporten sang i fetge), però m’agrada estar al dia i saber si alguna d’aquestes peŀlis val la pena (molt de tant en tant en veig alguna). Aquesta de “Little Britain-Attack the Block” m’ha cridat molt l’atenció en llegir la teva crònica. Sembla ser de les poquetes d’aquest gènere que em poden interessar. D’una banda perquè es tracta d’un director, si fa no fa, desconegut (s’ha de donar suport als desconeguts o mai no se’n sortiran) i, especialment, perquè la invasió no és als Estats Units. Estic fins al capdamunt que a la ficció els Estats Units sempre siguin el centre de l’univers, fins i tot per rebre extraterrestres. Sobre aquest punt he de dir, però, que tenim una molt lloable excepció ja al segle XIX, amb la noveŀla de H. G. Wells “La guerra dels mons” –una noveŀla que m’agrada molt–, la qual també passa a Anglaterra, i al segle XIX!
Moltes gràcies, Elies!

Elies ha dit...

Gràcies a tothom pels vostres comentaris. Ho faig amb molt de gust i l'any que ve hi tornaré amb més canya!

Elies ha dit...

De fet, Attack the block ha rebut el premi del públic, de millor banda sonora i l'especial del jurat.

Sidhe ha dit...

Ja estic de tornada! I a part de Attack the Block la que m'ha semblat la gran troballa és The Artist, una pel·lícula meravellosa en tots els sentits.

Salutacions!