dimecres, 17 de gener de 2007

La caja Kovak

Estem davant d’un film d’intriga i misteri que no té altra pretensió que distreure el públic, sobretot el públic amant del gènere. Jo en sóc, d’amant del gènere, i per això vaig anar a veure “La caja Kovak”, amb la finalitat de descobrir què ens oferia el director mallorquí Daniel Monzón en aquesta seva tercera pel·lícula.

Realment, potser amb l’edat ha minvat la meva capacitat de sorprendre’m, o tal vegada és que ja he vist massa cinema. El cas és que la cinta comença bé. Enganxa l’espectador, que pensa il·lusionat que assistirà a una història sorprenent de veritat. En canvi, aviat perd força i esdevé previsible. Crec que la tensió s’hauria mantingut millor si la trama hagués trigat més temps a desvetllar-se, gairebé fins el darrer moment. I si l’haguessin descobert de mica en mica els protagonistes i no hagués estat explicada prematurament pel dolent de la pel·lícula. No és que sigui un producte desastrós, però no passa d’un divertiment més indicat per a una tarda televisiva de crispetes casolanes.

Sempre penso en Hitchcock quan veig pel·lícules com “La Caja Kovak”. En la seva capacitat de mantenir la intriga intacta fins el final. Jo encara pateixo com una bleda quan en Cary Grant i l’Ingrid Bergman estan a punt de ser descoberts a la bodega d’”Encadenados”, o quan en Raymond Burt (futur Perry Mason i Ironside) quasi mata al periodista tafaner de “La ventana indiscreta”. Per què això ara no passa mai? Per què tot es redueix a desenllaços esperats o a trames inversemblants com la de “The ring” o la de “Frágiles”?.

A banda d’aquestes reflexions, “La caja Kovak” té un bon repartiment, i l’encert de estar situada a l’illa de Mallorca, on contrasten la lluminositat i els paisatges increïbles amb la foscor de l’argument. Una mica en la línia que també havia seguit Hitchcock a l’escena més coneguda de “Con la muerte en los talones”, quan el pobre Roger Thornill, a qui els espies malvats confonen amb l’inexistent senyor Kaplan, és a punt de ser esquarterat sota el sol inclement per una avioneta fumigadora. “La Caja Kovak” també té una altra picada d’ullet, la reproducció de l’escena de l’autopista de la cinta de Stanley Donen, protagonitzada per Gregory Peck, “Arabesc”.

En fi, no vull desqualificar totalment “La caja Kovak”, però jo recomano que espereu que la tinguin al vostre vídeo-club.

4 comentaris:

Elies ha dit...

Potser t'excedeixes una mica en la crítica, però hi coincideixo bastant.

Vigila però, el futur Ironside és en Raymond Burr, no Burt.

Anna Maria V. ha dit...

Òndia, tens raó. Burr. "Lapsus linguae" evident. Serà de tant sentir parlar del Burt Simpson.
Pel que fa a la meva duresa en la crítica, evidentment és una qüestió subjectiva. Tal vegada, com que comença bé, m'esperava més i em va decebre. O, citant el nostre progenitor, "massa hores de cine". En fi, gràcies per l'intercanvi.
Petonets,
Anna

Ivan ha dit...

anna,

quina pena que no hagis inclòs la teva crítica de la dolenta-dolenta "El Perfum". ja tindré altres oportunitats perquè establim un bon debat cinematogràfic. em falta penjar la crítica, encara, però et recomano molt ferventment la darrera de l'Scorcesse, "Infiltrados". un excel·lent exercici de retòrica cinematogràfica!

un petonàs.

i.

ps: i, per cert, el nou model de nihilisme postmodern no es diu "Burt" Simpson, sinó Bart! :P

Anna Maria V. ha dit...

Òndia, no l'encerto mai amb aquest nom del "Burt", "Burr", "Bart". Suposo, Ivan, que ja has llegit els meus comentaris a la teva crítica d'"El perfum" al teu blog. Encara no tinc clar si penjaré aquí les crítiques anteriors a aquestes dues últimes. És que no tinc gaire temps. En fi, to be continued l'intercanvi "criticon". Per cert, no he vist "Infiltrados".