diumenge, 3 d’octubre del 2010

CINEMA EN MAJÚSCULES. AVUI: Farenheit 451


Farenheit 451 és el títol d’una novel·la de 1953 escrita per Ray Bradbury, autor nord-americà nascut a Waukegan (Illinois) l’agost de 1920. Molt conegut per la seva literatura fantàstica i de ciència ficció, Bradbury destaca tant en la narrativa breu, amb reculls de relats tan emblemàtics com Cròniques marcianes i L’home il·lustrat, com en la novel·la, on hi trobem títols que a hores d’ara ja podem considerar universals. Entre ells, el mateix que avui tenim entre mans, Farenheit 451.
Farenheit 451 és una obra futurista i inquietant que se situa dins del grup de les distòpies (utopies negatives) a l’estil de 1984 de George Orwell o d'Un món feliç, d’Aldous Huxley. Amb elles, té en comú la plasmació d’una societat anòmala i sense llibertat, on l’Estat manté un alt nivell d’intervencionisme per tal de controlar el pensament de la població. En aquest cas, la intervenció es concreta en la persecució incansable i sense excepcions dels llibres i dels seus defensors.
L’any 1966, sota l’eximia direcció de François Truffaut, va aparèixer el film, de producció anglesa. Va esdevenir un gran èxit, fins el punt que actualment està considerat com un dels títols de culte de la ciència ficció. Val a dir que, evidentment, tant la novel·la com la pel·lícula representen molt més que un simple producte d’entreteniment a l’estil de moltes de les obres del gènere. Es tracta d’una compromesa i intel·ligentíssima reflexió al voltant de l’home modern (situem-nos en la meitat del segle passat, en plena Guerra Freda) i de l’esdevenidor cap el qual caminava (o camina) la nostra societat.
Podeu imaginar-vos el malestar d’una persona com jo, que viu immersa –per vocació, per feina, per plaer, per convenciment, per amor– en el món de la literatura. Al llarg del visionat de la pel·lícula, he sentit un pregon calfred que recorria de dalt a baix la meva columna vertebral. La sensació colpidora i desestabilitzadora no m’ha abandonat en cap moment. De fet, continua burxant-me ara mateix, mentre escric aquest article. La visió de la crema dels llibres (sempre m’ha passat: recordo ara títols com Àgora o El nom de la rosa, on sengles biblioteques són destruïdes) m’ha generat un dolor profund.
A Farenheit 451 els bombers no són un cos públic destinat a ajudar els ciutadans, rescatar gats dels arbres, salvar vides i apagar incendis. Res més allunyat de la realitat. La seva comesa principal consisteix, com si d’un cos policial es tractés, en buscar els infractors de la llei imposada per l’Estat censurador: la gent que amaga llibres, la gent que llegeix. Els bombers no apaguen focs, els provoquen. Cerquen els llibres de manera frenètica i despietada. Quan els troben, els amunteguen i els cremen públicament, a la vista de tothom. El títol, Fahrenheit 451, fa referència precisament a la temperatura (equivalent a 233ºC) a la qual el paper s’inflama i crema.
És veritat que abans els bombers apagaven focs?– pregunta amb estranyesa, en una seqüència de diàleg prou entenedor, una de les protagonistes. La noia no coneix aquesta realitat. No ho pot concebre. Per a ella, en una societat on les cases són totalment ignífugues, els bombers han esdevingut els experts en provocar incendis, no en sufocar-los.



Farenheit 451 constitueix una denúncia de l’intervencionisme de la cúpula totpoderosa que, des de l’ombra, dirigeix el destí del món. El poder establert nega la individualitat i preconitza l’hedonisme a ultrança. Que la gent es distregui, que no es preocupi ni es plantegi interrogants, que no intenti saber. Que la gent no pensi. L’Estat subministra als ciutadans innumerables píndoles de mil colors per tal que estiguin contents, detall que m’ha recordat les dosis de soma que prenien els personatges de Huxley a Un món feliç. La desinformació és total, les guerres se silencien, les dones no es plantegen on són els seus marits quan marxen de viatge. Ni tan sols no qüestionen el motiu de la seva mort en el cas que, en algunes d’aquestes guerres “inexistents”, desapareguin per sempre. Al contrari: accepten de bon grat qualsevol explicació oficial, per recurrent i inversemblant que resulti. La tecnologia envaeix els espais privats i públics; la uniformitat esdevé total. Les cases tenen un telèfon damunt de cada moble. La màxima diversió de la població consisteix en interaccionar de manera dirigida amb les pantalles de televisió que presideixen els racons de totes les llars.
Priva la fal·làcia d’una imatge irreal i idíl·lica creada pels dominadors, que titllen d’“insociables” els defensors de la literatura. Els còmics que s’imprimeixen només tenen vinyetes il·lustrades, sense diàlegs. Les paraules representen un greu perill. Un perill que desestabilitza, que fa trontollar l’ordre establert. Els llibres són concebuts com un terrible enemic. No aconsegueixen altra cosa que generar idees noves, pensaments, inquietuds, neguits, evolucions. L’Estat totalitari considera que “els llibres no diuen res”, que “les biografies són vides d’homes morts que sustenten la vanitat” o que “la filosofia encara és pitjor que les novel·les perquè cada teoria filosòfica sosté punts de vista diferents”. Els veïns es delaten sense remordiments els uns als altres per tal de mantenir el suposat estat de beatitud. La cultura ha estat anihilada i, amb ella, la llibertat.
L’argument volta entorn del personatge de Montag, un dels cremadors de llibres, ben considerat a la feina i amb un futur professional prometedor. Tanmateix, quan coneix una dona que el sacseja amb preguntes pertorbadores, cau en una crisi de replantejament personal. I comença a guardar llibres. I comença a llegir. En iniciar-se en la lectura, mentre desgrana amb veu vacil·lant les primeres pàgines de David Cooperfield, sent com s’obre davant seu la bellesa del món perdut. La veritat de la història de l’espècie humana, d’una realitat artística i cultural que li han negat impunement. Tremolant de por i d’emoció, s’adona de la gran infelicitat d’aquella societat lineal i emmudida en la qual es troba. Comprèn extasiat que “els llibres tenen vida, em parlen” i que “darrere de cada llibre, hi ha un home”.
La pel·lícula té moments extraordinàriament lúcids, com la seqüència en què Montag està consultant una enciclopèdia i llegeix l’entrada del mot “rinoceront”. No sap què és, ningú no li ha ensenyat. En desaparèixer la coneixença d’un mot, desapareix també la realitat que designa.
O quan, en unes golfes plenes de mobles vells, ell i la seva acompanyant descobreixen un balancí.
-Saps què és això?- pregunta ella.
-No, no ho havia vist mai.
-Es diu “balancí”. M’han explicat que abans, ja fa molt temps, la gent sortia a la porta de casa seva, s’hi asseia tranquil·lament i passava l’estona xerrant amb els veïns i amb la gent que passejava pel carrer.
Quan Montag copsa la tràgica situació social, li resulta quasi impossible no descobrir-se. Gairebé no sap com dissimular la seva evolució personal. Només vol llegir, devorar literatura. Viu la terrible experiència d’haver de participar en el descobriment i la destrucció d’una esplèndida biblioteca clandestina. Allà, enmig de la muntanya de llibres que crepiten entre les flames, la dona de la casa s’autoimmola, triomfant i victoriosa. Com una nova Joana d’Arc que no vol renunciar a les seves creences, el personatge mor cruelment mentre l’espectador també assisteix, astorat, a la desaparició esfereïdora de milers de títols de la literatura i del saber universal.
Flaubert, Cervantes, Shakespeare, Aristòtil, Austen, Carroll, Orwell, Proust, Schopenhauer, Dickens, Swift, Nabokov, Brontë, Tolstoi, Balzac, Defoe, Twain, Nietzsche, Melville, Allan Poe, Wilde, Molière, Stevenson, Genet... la llista d’autors i d’obres que hi apareixen és tan llarga que quasi podria ocupar la totalitat d’aquest article.
El succés marca definitivament l’actitud de Montag, que entra en contacte amb la resistència clandestina a través de la noia que, des de l’inici de la història, havia intuït que ell podia canviar, que ell podia esdevenir un nou aliat. Després de la descoberta de la biblioteca, els fets es desencadenen precipitadament. Montag, delatat per la seva pròpia esposa (absolutament fidel al sistema), ja no pot –ni vol– continuar amb la gran mentida. No intenta negar la seva condició de defensor de la paraula. Perseguit pels bombers, antics companys, es veu obligat a fugir.
El desenllaç de l’obra és absolutament colpidor. Els homes i les dones de la resistència s’amaguen pels boscos, en indrets incòmodes, en cabanes aïllades, en la boira i el fred. Viuen en petits grups apartats del món. Ja no importen com a individus. Han renunciat a tot. Han perdut el seu nom. Carreguen sobre llurs espatlles una responsabilitat immensa: han esdevingut els guardians del coneixement humà. Cadascun ha adoptat orgullosament un nom que el distingeix: el títol d’una obra literària universal. Ja no són només persones. Són els homes-llibre. Atresoren en la seva memòria el conjunt del saber i de la literatura de tots els temps, que transmeten de generació en generació. És magnífic veure com un oncle a punt de morir traspassa al seu nebot, encara un nen, les paraules exactes del llibre que preserva. La seqüència que clou la pel·lícula resulta així mateix fortament estremidora. Centenars d’homes i dones anònims, perduts en la boira, caminant sense rumb i repetint incansablement els mots dels llibres, un cop rere un altre, per tal de no oblidar-los mai.
L’al·legoria distòpica no té un to críptic a Farenheit 451. L’espectador en cap moment no sent cap dubte en relació amb el missatge que la pel·lícula pretén transmetre. Tanmateix, aquesta circumstància no afecta el resultat. Malgrat els anys transcorreguts, continua essent d’una rabiosa vigència.
Que ningú no esperi trobar a Farenheit 451 efectes especials o muntatges típics de la ciència ficció. La pel·lícula data de 1966 i aquest fet resulta prou evident. Tanmateix, aquesta no és l’única raó. Queda clar el poc interès de Truffaut en reproduir la imatge futurista tòpica, amb un món fantàstic farcit de robots i de taxis voladors. Hauria estat un error i una distracció de la fita principal. En aquest sentit, no hi ha concessions a la comercialitat, característica d’altra banda inherent a l’estètica cinematogràfica de la nouvelle vague. Allò que importa a Farenheit 451 és el contingut: obrir els ulls de l’espectador (com Bradbury volia fer amb el lector) davant de dues circumstàncies que, no per procedir d’una ficció imaginativa, perden la seva referència real.
La primera, l’existència d’una censura fèrria que la humanitat arrossega, en major o menor grau, al llarg de la seva història. El foc n’és un símbol. El foc destructiu i devastador que durant segles s’ha utilitzat per esborrar allò que, des del poder, no convenia conservar.
La segona, la meravella que representa la creació humana. La força de la cultura, de l’escriptura, de l’art. El poder, sempre temut pels dominadors, de la paraula.
Farenheit 451 és un cant punyent i ferm a la potència de la veu de l’home. Una oda al valor de la creativitat, al tresor que estem obligats a preservar i transmetre. Un homenatge a la literatura i a tots aquells narradors, filòsofs, poetes, dramaturgs, pensadors, científics, investigadors, matemàtics, físics, artistes... que han configurat i configuren el passat, el present i el futur de la humanitat. Que donen forma, per sempre, al nostre patrimoni universal.


Fitxa tècnica

Títol original: Fahrenheit 451
Any: 1966
Direcció: François Truffaut
Producció:
Lewis M. Allen
Guió: François Truffaut i Jean-Louis Richard
Direcció de fotografia: Nicolas Roeg
Música:
Bernard Herrmann
Intèrprets: Oskar Werner, Julie Christie, Cyril Cusack, Anton Diffring, Jeremy Spenser, Bee Duffell, Alex Scott, Michael Balfour.

7 comentaris:

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Uau! Exceŀlent aquest article d’una de les meves peŀlícules preferides. Potser no t’ho creuràs, però t’asseguro que l’he vista ben bé 50 vegades. Ah, i he vist una pila de documentals sobre la peŀlícula i fins i tot tinc un llibre (des que era molt joveneta) que és el diari d’en Truffaut durant el rodatge de Fahrenheit 451. No sé que més podria afegir a la teva crítica tan magnífica. A veure, a veure... No se m’acudeix res més que esmentar que l’actriu Julie Christie, que és una acriu meravellosa, per cert, fa dos papers a la peŀlícula: la dona d’en Montag i la noia que llegeix llibres. És una decisió ben curiosa d’en Truffaut, tot i que es veu que li encantava la Julie Christie. En canvi va topar de ple amb l’actor Oskar Werner que, realment, es comportava amb una petulància inaguantable. I es nota a la peŀlícula. L’actuació de la Julie Christie és molt natural, mentre que l’Oskar Werner sembla sempre molt tibat.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Tens raó. Julie Christie fantàstica. I ell, supertibat.
Quant a la resta, hi estem d'acord. Pel·lícula esplèndida.
Gràcies pels teus comentaris. Suposo que, quan fas una crítica d'un producte que t'agrada, no es pot evitar que es noti molt.
Petons, Shaudin.

Elies ha dit...

Excel·lent crítica d'una excel·lent pel·lícula.
Gràcies Anna Maria.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies, Elies. És veritat, és una pel·lícula esplèndida.

Anònim ha dit...

Bona crítica.
Passava per dir que al blog Xesco Arechavala, Homes de paraula al Depasseig, he vist que han editat Fahrenheit 451 en còmic
Tim Hamilton. 451 Editores
Imma C.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies per la informació, Imma.
Va bé saber-ho. M'ho miraré.

ALÍCIA MARSILLACH ha dit...

Bé, he de reconeixer que no tota la ciènica-ficció m'avorreix. Com a devoradora de llibres, FAHRENHEIT 451 em va impressionar moltíssim i ara penso que no estem tan lluny del tema. E-books, en lloc de paper? Censura a Internet? Paraules políticament correcte.BULLSHIT!!!
FAHRENHEIT 451 té, com tu dius bé, un rerafons de la guerra freda, al igual que LA INVASIÓ DELS LLADRES DE COSSOS. I que són els "marcians" de LA GUERRA DELS MÓNS, amb que l'Orson Welles va espantar tota Amèrica? Els comunistes!
Si t'aqraden l'Asterix i l'Obelix, mira de llegir-los amb ulls d'adulta: no deixen de ser una sàtira de la situació política a França. Curiosament, li vaig comentar això a una profe de francès i em va contestar que mai no se li havia acudit.