diumenge, 5 de setembre del 2010

Lope


Confegir aquesta crítica em resulta difícil. Pot ser complicada l’objectivitat (tant per bé com per mal) quan en un tema t’hi sents massa implicat. El cas és que he viscut una mena de catarsi individual davant de la pantalla. El teatre, el Segle d’Or, els versos de Lope, els corrals de comèdies, la nova concepció dramàtica, el ressò fins i tot de l'Arte nuevo i del seminari de Xavier Tubau sobre una proposta de revisió de la teoria literària de Lope, la meva tesi, l’humor i el drama, l’element escenogràfic, la idea meravellosa de tornar a explicar el Barroc a la UB...


Davant de tot això, ja em direu què puc sentir quan vaig a veure una pel·lícula més que digna sobre els anys de joventut i els inicis creatius del Fénix de los ingenios.


Com que m’he enfrontat a la pel·lícula sense pensar en superproduccions i sense esperar gran cosa, m’ha semblat correcta i entretinguda. Ahir vaig sentir a la televisió que algú relacionat amb el film (no vaig poder determinar qui era, potser el director, però no n’estic segura) comentava que, davant d’una figura com la de Lope, els anglosaxons o els americans ja haurien fet més d’una pel·lícula. I segur que tenia raó. Ells no s’estan de res. Només cal recordar, sense anar més lluny, Shakespeare in love, ben lloada i premiada. Per descomptat, podeu pressuposar que personalment considero molt interessant apropar els genis de la cultura i de la literatura al públic en general, encara que sigui a través d’un producte on l’element romàntic hi juga un paper tan destacat com a Lope (semblantment que al citat de Shakespeare, val a dir).


Lope resulta una agradable pel·lícula d'època, sense els excessos que sovint amaren aquest gènere. Un film biogràfic que no palesa pretensions excessives i que està ben dirigit. Té imatges precioses, de gran plasticitat, i una molt bona fotografia. Els actors, per dir-ho planerament, "ho fan molt bé". El paper protagonista recau en l’argentí Alberto Ammann, que va destacar a Celda 211. Per a mi era un desconegut, però m’ha sorprès favorablement. Ha estat mesurat i creïble, fantàsticament envoltat per dues actrius de talla ja reconeguda: Pilar López de Ayala i la magnífica Leonor Watling, la Leo de Marlango, la Leo que es menja la pantalla amb els ulls i el somriure. L’ambientació també m’ha semblat prou encertada, així com la música, culminada amb una tendra balada de Jorge Drexler intitulada “Que el soneto nos tome por sorpresa”. Quan l’he sentida acompanyant les lletres de crèdit, m’he desfet de plaer (estètic) contingut. "El soneto"... oh!

Quant al rigor històric, les biografies de Lope no difereixen massa d’allò que la pel·lícula recull, tot i que, òbviament, els fets sofreixen un procés de poetització important amb la finalitat de donar-los un aire essencialment romàntic. Malgrat tot, els aspectes vinculats a la situació del teatre i a la renovació de les fórmules dramàtiques de finals del XVI i inicis del XVII (en la qual Lope de Vega hi va jugar un paper fonamental) també queden suficientment palesos.

Sincerament, no tinc clar què més puc afegir, tret de recomanar que aneu al cine i compartiu la vostra opinió. Ah, i que espero que disculpeu (sense que serveixi de precedent) que aquesta crítica cinematogràfica resulti finalment tan atípica i tan poc canònica. Odio no ser objectiva i he de reconèixer que avui no em sento del tot capaç de discernir la percepció personal de la realitat pura i dura. Això és el que passa quan un està igualment malalt de cine, de teatre i de literatura. Els límits s’esborren i només queden (oh beneïdes!) les imatges i les paraules.

Amb elles (i amb la música) us deixo. Per cert, recomano vivament escoltar la lletra de la cançó. No és magnífic fer la lloa d'un sonet amb tan boniques paraules ja entrat el segle XXI?



15 comentaris:

electra ha dit...

no miro no miro...! : em moro de ganes d'anar a veure la pel·li (recordo la prota p. ex. a "Joana la boja" en què brodava el paper). quan l'hagi vista tornaré.

Anna Maria V. ha dit...

em sembla bé, avui més que d'altres vegades.

Jordi Canals ha dit...

És un plaer llegir les teves crítiques encara que pensis que no ets objectiva.
Intentaré veure la peli.
La cançó extraordinària.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Bé, no sé que dir de la peŀlícula perquè no la he vista, i no sé si arribarà al Canadà. Tampoc no sé si m’agradaria –no sé per què però les peŀlícules espanyoles em cansen força–. El que si m’agrada és el teu article. Saps fer interessant fins i tot allò que tenim la sospita que no ens agradaria. Tot un èxit.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies, Jordi i Shaudin.
Quins amics que tinc! Així dóna gust fer crítiques i el que sigui.
Me n'alegro, Jordi, que la cançó t'hagi agradat. A mi molt. Va ser una bonica sorpresa final.
Shaudin, com la tònica, potser l'has provat poc. Les pel·lícules espanyoles mínimament bones, són molt més suportables que les americanes. Vaja, les europees en general. Jo sóc una gran defensora del cinema europeu. Només per la versemblança i l'apropament a la realitat, ja paga la pena.

Gemma C.O. ha dit...

Com la Sahudin crec que aconsegueixes encuriosir per una peli que no hagués anar a veure, a cops hi ha massa "puntes de coixí" i poc argument, però hi aniré aquest cap de setmana, ja opinaré llabors.

Anna Maria V. ha dit...

D'acord. Restem a l'espera de la teva opinió, Gemma
Petonets.

Elies ha dit...

M'ha agradat molt la cançó. la bellesa és clarament atemporal.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Sí. Per descomptat. Quan sentia els sonets recitats a la pantalla, em queia la baba.

judit ha dit...

Gràcies per la recomanació, Anna!!

Anna Maria Villalonga ha dit...

de res, Judit. A tu per passar per aquí, nena.

Robert Castells Ferrús ha dit...

M'ha agradat molt la cançó d'en Drexler!

Anna Maria Villalonga ha dit...

oi que sí? A mi m'encanta. A més, no en sabia res i va representar una agradabilíssima sorpresa. Potser no lliga del tot. La meva amiga Aurèlia diu que s'esperava música barroca (i, sincerament, jo també). Però, un cop la sents, t'agrada molt.

electra ha dit...

m'ho vaig passar diví:

ja només entrant, amb la meva filla que ho estudia (1r BTX, lite cast, of cours...) i pensant: "goita! : així anaven vestits quan entraven a la catedral a fruir amb el sermó laudatori i per sobre de tot patriòtic de la meva interrupta-tesi, pq n'és justíssimament el temps!",
i cridant "òst.!", en el moment en què, en una de les sovintejades misse-en-abimes que ens ofereix, per descomptat, la pel·lícula, la culminant, en "Lope" s'enfila al pinacle escènic (òbviament intern) i delata la prostitució imperant entre el sector empresarial ("Velasques") i la bellíssima i respectabilíssima dama ("dona Hel·lena"), i la persecució subsegüent...
Em van espurnejar els ulls amb la lloa al sonet musicada última (que tu penges), i tb l'he relacionada amb el "Shakespeare in love", encara que sigui per remarcar-ne per sobre de tot una diferència (de banda del que les auna: una misse-en-abime teatral com a nucli fonamental, intern):
El TO ESCÈNIC de "Lope" és molt més material, visceral, humà, és a dir vulgar d'arran de carrer, universal i en aquest sentit atemporal, que el del "S. in love", molt més ennoblit i cortesà. (opino...)

Anna Maria Villalonga ha dit...

Me n'alegro que t'agradés. Jo ara els he explicat als alumnes la fusió de gènere barroca i tot plegat m'ha anat d'allò més bé.
No ho sé si "Shakespeare in love" és més ennoblit i cortesà, tal vegada és perquè Anglaterra no és l'Espanya (no àulica) del XVII. Amb tot, la meva comparació era més aviat per donar a entendre que els anglesos sí que fan poetitzacions romàntiques dels seus clàssics sense recança.
Jo també vaig tenir espurnetes als ulls amb la lloa final del sonet.