dimecres, 1 de setembre del 2010

CINEMA EN MAJÚSCULES. AVUI: El projecte de la Bruixa de Blair


La pel·lícula d’avui resulta prou diferent de les comentades fins ara a "Cinema en majúscules". Si normalment ens havíem ocupat de títols d’autor o de culte, productes de reconeguda vàlua i prestigi dins la història del cinema, en aquest moment ens abelleix centrar-nos en una realització independent, modesta i sense pressupostos elevats, però no per això menys ambiciosa.

Abans de continuar, convé fixar un paràmetre fonamental. El projecte de la Bruixa de Blair és una pel·lícula de gènere. Com a tal, no pot defugir un conjunt de llocs comuns i de requisits que els gèneres incorporen i que l’espectador, coneixedor dels codis, no només espera que apareguin, sinó que, d’alguna manera, exigeix veure. Aquesta és la característica de tota obra adscrita a un gènere concret, sigui literària, teatral o cinematogràfica. Si confegim una pel·lícula de terror, hem d’acceptar les regles del joc. I les regles del joc les acata, malgrat l’originalitat,
El projecte de la Bruixa de Blair.

La pel·lícula, escrita i dirigida per dos joves cineastes americans, Daniel Myrick i Eduardo Sánchez, data de 1999. Es tracta bàsicament d’un experiment en el qual ostenten un paper rellevant, com a instrument de creació, les noves tècniques de vídeo. He llegit en algun lloc que la idea fou en el moment absolutament innovadora, com també ho fou la campanya de promoció. A Internet es va divulgar que la història (la desaparició de tres joves enmig d’un espès bosc de Maryland mentre filmaven un documental) era verídica. La reacció va resultar immediata i multitudinària: no hi ha res millor per desencadenar el morbo de l’ésser humà. Una truculenta trama de terror amb final catastròfic succeïda en la vida real. Efectisme pur. Val a dir que, en el moment de l’estrena, la productora ja havia anunciat que la promoció cibernètica era falsa, però, tot i això, la pel·lícula va esdevenir un gran èxit de taquilla. També va obtenir el premi John Cassavetes (
Independent Spirit Awards) el mateix any 1999; i, fins i tot, se n’ha fet un videojoc.

El rigorós exercici de la crítica cinematogràfica implica mantenir un relatiu grau d’escepticisme, com a mínim mesurat. Personalment, atès que la meva formació acadèmica em dota també d’un cert bagatge teòric, no puc evitar constatar que l’originalitat promocional d’El projecte de la Bruixa de Blair no va ser tanta. Què posà en pràctica, sinó, l’admirat Orson Wells el dia 30 d’octubre de 1938? Quan tot un país fou capaç de creure, gràcies a un programa de ràdio amb format de noticiari, que estava essent envaït per un estol de naus marcianes
[1], els responsables estaven construint el mateix artifici que els promotors de la Bruixa de Blair. Només variava el mitjà: la ràdio versus la xarxa. Tanmateix, fins i tot en això es produeix un paral·lelisme, perquè la ràdio representava a l’època un sistema de comunicació tan important com per a nosaltres ho va ser (i encara diria que dura) Internet. Aquest fet confirma una citació de l’Eclesiastès (I. 10) aplicable, des d’antic, a totes les manifestacions artístiques humanes: Nihil novum sub sole. Res de nou sota el sol. Tot està inventat i tot es reinventa, una vegada darrere una altra, en un sempitern cercle d’interacció contínua.

De qualsevol manera, deixant de banda la campanya publicitària, la pel·lícula posseeix una estructura fresca i diferent. Els seus creadors van voler dotar-la d’una extrema versemblança, per a la qual cosa no van estalviar cap mitjà. La identificació entre ficció i realitat representa la fita principal. Fins i tot els tres protagonistes, Heather Donahue, Michael Williams i Joshua Leonard, apareixen a la cinta amb els seus noms autèntics.

La trama és bastant simple, però conté tots els elements que poden fer vibrar els afeccionats del gènere. A l’octubre de 1994, tres joves estudiants de cinematografia viatgen a un inhòspit indret de l’estat de Maryland per rodar un documental. Volen indagar sobre la llegenda local de la bruixa de Blair, assassina de criatures. Entrevisten gent dels pobles de la zona i tot seguit pretenen enregistrar els llocs dels actes criminals. Per aquest motiu, s’endinsen en els espessos boscos. Mai no van tornar a casa. Van desaparèixer sense deixar rastre. Un any més tard, un grup d’estudiants d’antropologia va descobrir, en una vella cabana, una bossa amb els vídeos filmats pels tres desapareguts. Per tant, la història recrea un fets succeïts un any abans de l’inici de la pel·lícula, de manera que tot el metratge està constituït per una gran analepsi. La filmació dels tres joves constitueix, de facto,
El projecte de la Bruixa de Blair.

Per tal que l’aire de realitat documental resulti absolutament creïble, la pel·lícula es correspon amb la filmació que de veritat dugueren a terme els tres actors protagonistes, que van rebre molt poques instruccions. Amb la càmera a les mans, caminant enmig del bosc, la seva respiració com a so de fons i sense música, l’espectador té tota la sensació d’estar visionant un autèntic documental. Aquesta tècnica, anomenada “la filmació del procediment”, pretén emular l’aspecte casolà, imperfecte i poc preparat d’un veritable reportatge de principiants. La moderna estètica que Myrick i Sánchez volien proposar amb aquest sistema –sens dubte vinculada a la concepció de la imatge en el món actual– va tenir detractors i defensors. Els detractors adduïen que el so no era bo i que els moviments de càmera resultaven massa ràpids i desiguals, de manera que esgotaven l’espectador. Els defensors valoraven per damunt de tot l’originalitat i la reacció primària que suscitava en el públic. L’extrem realisme el situava fàcilment en la terrible situació dels agosarats protagonistes.

Els diàlegs també són improvisats. És evident que contribueixen a la versemblança. Els directors només passaven algunes notes als actors, però ells després havien de resoldre personalment cada situació. Un satèl·lit seguia les seves maniobres pel bosc a fi de tenir-los constantment localitzats. La pel·lícula fou rodada en tan sols vuit dies, amb un exigu pressupost que poc té a veure amb les exorbitants quantitats que va recollir posteriorment arreu del món.

Des del punt de vista argumental, la història mostra alguns forats, algunes deficiències, però poc han importat a l’hora de considerar la pel·lícula una fita dins del gènere. S’han valorat les aportacions formals per damunt del rigor del contingut. El final obert, sense que l’espectador arribi a esbrinar què va passar amb els tres estudiants, resulta molt vàlid. Al cap i a la fi, és un recurs típic del gènere, molt emprat sobretot en literatura de terror i fantàstica. Tanmateix, hauria estat una bona idea lligar millor la qüestió dels senyals de vudú (pedres, ninots, creus) que els nois van descobrint en diferents indrets del camí, atès que la bruixeria d’un septentrional bosc de Maryland poc sembla tenir en comú amb les pràctiques antillanes de màgia negra, d’africanes i ancestrals arrels. També comparteixo en certa manera la queixa al voltant d’alguns dèficits de la filmació. Les nits són tan obscures que, per més que la foscor afegeixi un element de neguit, el fet de no distingir absolutament res durant llargs períodes no abunda, al meu parer, en el crescendo terrorífic. Deixa massa espai a la imaginació i no afavoreix la identificació amb els personatges. Tampoc no resulta del tot versemblant –i tal vegada aquesta és l’errada més gran de la pel·lícula– certa actitud dels protagonistes. No sembla del tot possible que continuïn enregistrant tossudament el documental enmig d’uns moments d’absolut terror en què veuen perillar la seva vida, en què unes veus del més enllà els torturen de nit, un company desapareix i només en retroben les dents sangonoses i gairebé no s’aguanten drets a causa de la fam, el pànic, el fred i el cansament. Tampoc no acaba de quadrar que l’any 1999 uns nois tan joves i inexperts es precipitin envers aquella aventura amb un mapa i una brúixola com a únics suports. Hauria d’aparèixer algun telèfon mòbil, que en el moment ja funcionaven amb força normalitat, especialment als EUA.

Tanmateix, aquestes són consideracions que resten una mica al marge, perquè el mèrit d’El projecte de la Bruixa de Blair rau en la seva estètica i en l’encert a l’hora de dirigir-la a un públic concret, integrat sobretot per gent jove i per incondicionals del gènere, i aconseguir, simultàniament, un èxit massiu a nivell internacional. El sistema ha inspirat obres posteriors molt valorades, com la pel·lícula espanyola Rec i la seva continuació Rec 2.


[1] Adaptació radiofònica de la novel·la de ciencia-ficció de H.G. Wells intitulada La guerra dels mons.



Fitxa tècnica:

The Blair Witch Project
Direcció: Daniel Myrick, Eduardo Sánchez
Guió : Daniel Myrick, Eduardo Sánchez
Repartiment: Heather Donahue, Joshua Leonard, Michael C. Williams, Bob Griffith, Jim King
Estats Units, 1999

2 comentaris:

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

No t’havia deixat un comentari fins ara, tot i haver llegit la teva crítica, perquè no he vist la peŀlícula i ni la penso veure (defujo les peŀlícules d’horror, tret d’unes molt poques excepcions). Però ara m’adono que ningú no t’ha deixat cap comentari en aquest article –cosa poc corrent en els teus blocs– i és estrany perquè l’article és exceŀlent i té força suc.
Me’n recordo quan va sortir aquesta peŀlícula. Aquí al Canadà va tenir un èxit increïble, sobretot entre els joves. I a més es convertí en un referent per a molts programes còmics de televisió i, fins i tot, era esmentada en programes molt més seriosos. Recordo un programa canadenc que solia veure (de sàtira política) on empraven aquesta peŀlícula. El recordo perquè fou molt còmic i realment ben fet. Per fer-ho curt, es tractava d’una imitació del que passa a la peŀlícula, però la bruixa era un politic canadenc. El més còmic fou que el politic de debò apareixia a la recreació de la peŀlícula, tot i que se’n reien d’ell (aquí els politics solen ser força humils en aquest sentit).
M’ha fet gràcia el teu comentari sobre Orson Wells. Me’n recordo que el meu pare sempre m’explicava el que passà quan Orson Wells va llegir part de la noveŀla de H.G. Wells, La guerra dels mons, a la ràdio (amb tota la intenció de fer veure que era un comunicat oficial, es clar). A mi em feia molta gràcia –jo era una fan de la noveŀla, per cert, i encara m’agrada força– i pensava que els americans devien estar sonats. De gran em vaig trobar amb aquest episodi històric en una peŀlícula d’en Woody Allen, Dies de ràdio, l’has vista?
Quan a la manera de fer anar la càmera, em recorda a Lars von Trier, però com que no he vist The Blair Witch Project no sé si deu ser el mateix.
Tot i que, com he dit, no penso veure la peŀlícula, gràcies per una altra crítica boníííííssima!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies pel teu comentari, Shaudin. Sí, i tant que he vist "Dies de ràdio". Un munt de vegades. Ens agrada molt a la Mireia i a mi.
La càmera de la pel·lícula no és exactament com en el cas de Lars von Trier, tot i que s'hi assembla una mica. És ben bé com un documental d'aquests fets en directe i sense talls.
A mi aquesta pel·lícula no m'entusiasma, com hauràs comprovat, però sí que m'interessa com a experiment i em sorprèn (malgrat el markèting, que és tant important) el seu èxit desmesurat.
Crec que poua en el gust pel morbós que l'ésser humà porta dins. El fet de pensar-se que era un esdeveniment real, li atorgava un valor morbós afegit.
Celebro que la consideris una bona crítica. Moltes gràcies.