diumenge, 30 d’agost de 2009

MAPA DE LOS SONIDOS DE TOKIO



Mapa de los sonidos de Tokio és la darrera pel·lícula d’Isabel Coixet, protagonitzada per Sergi López i la japonesa Rinko Kikichi. Ambientada a la capital japonesa, és una història d’amor, sexe, mort, sofriment i venjança. Amb aquests ingredients, un drama d’allò més clàssic, podríem dir.
No vull caure en el parany de posar verda la Coixet (com fan gratuïtament alguns sectors del món de la cultura). Però tampoc en la trampa d'escriure’n la lloança sense invertir un esforç suficientment digne en la reflexió seriosa que tota crítica exigeix. Per tant, fa estona que penso i repenso, però no sembla que tants pensaments em condueixin a variar la meva primera impressió.

Mai no he tingut res en contra de la Coixet. Més aviat al contrari, perquè, si bé em va costar molt compartir el seu punt de vista a Mi vida sin mí (no ho he fet encara, en realitat), en canvi em van agradar força La vida secreta de les paraules i Elegy. Qui em coneix bé, sap que no acabo de comprendre la fal·lera de la directora per fer cinema en una altra llengua, a milers de quilòmetres i amb gran quantitat d’actors forans. Però, per sort o per desgràcia, quan manifesto aquesta pega, acostumo a ser acusada de tenir la ment estreta i de pretendre posar traves al desenvolupament normalitzat (no serà globalitzat?) del cinema català. Per tant, ara ja no ho dic, tot i que continuo en la meva tessitura (sóc així de tossuda i de naïf, jo: no vull acceptar que és per calés i per obtenir per damunt de tot la fama internacional). En fi, no importa. El cas és que, malgrat tantes adversatives, no sóc antiCoixet. Aquí volia arribar.

Asseguda a la butaca, mentre desfilaven pel meu davant imatges magnífiques (la plasticitat de l’obra és incontestable i esplèndida), la meva principal sensació és que una història bonica i senzilla, que podia tenir lloc amb naturalitat a qualsevol indret del món, tan sols esdevé un espectacle diferent pel seu embolcall exòtic. La fascinació de l’Orient. Molt bé. La sensualitat a flor de pell, ben tractada. D’una banda, el gust, que té un paper rellevant a la pel·lícula: el mercat del peix, el vi de la luxosa botiga del protagonista, el plaer obligat de xuclar els fideus sorollosament. De fet, la primera escena ja ens aboca a aquesta percepció sensorial: el típic restaurant d’executius que mengen les delicatessen de la cuina nipona col·locades damunt del cos de noies nues. D’una altra, la sensualitat del sexe i de la passió, amb escenes força explícites que, tanmateix, no traspassen cap nova frontera. És més, jo no he pogut evitar, perquè la trama té un cert paral·lelisme, recordar Marlon Brando, Bertolucci i L’últim tango a París. S’hi haurà inspirat la Coixet –encara que sigui vagament– o és que el tema, a hores d’ara, és ja un lloc comú?

Si fem una recapitulació, podem començar a emetre certs judicis. Mapa de los sonidos de Tokio és un film amb un argument poc innovador, l'originalitat del qual recau més en la forma que no pas en el fons. En l’ambientació japonesa, en les plàstiques imatges, en la bona fotografia i en les curiositats de la vida de la gran ciutat de Tokio (llums, hotels, petits restaurants).

Tampoc el tractament dels personatges és del tot creïble. Si el paper del pare resulta sorprenentment humà, malgrat el seu estatus de gran empresari (un pare que perd una filla ha de quedar destrossat per sempre), no tinc tan clar que la protagonista necessàriament hagi de ser tan críptica. Hi ha bonics, preciosos silencis, però també algunes mancances. De la mateixa manera, algú pot titllar el final d’una exagerada anomalia romàntica.

La pel·lícula deixa alguns serrells sense resoldre. El narrador omniscient resulta inversemblant, perquè no pot fer de cronista d’allò que no ha vist ni ha sentit (no hi ha diaris amagats, testimonis que li expliquin, res que justifiqui el seu coneixement de la totalitat dels fets). Tampoc no arribem a esbrinar el motiu del segon ofici de la noia (no diré quin és) ni a qui pertanyen les tombes que visita i neteja cada diumenge amb veneració. Podem intuir certes respostes, però no podem passar de l’àmbit de la intuïció. En contrapartida, la relació entre la noia i el narrador (l’home que enregistra els sons de la ciutat), és tendra i desinteressada. Dues ànimes que es fan companyia sense exigir res.

Rellegeixo aquestes línies i m’adono que avui he estat sorprenentment mordaç. Hi ha dies de tot, què hi farem. Tanmateix, no em sembla totalment just. No us diré que no aneu a veure la pel·lícula. Heu d’anar-hi, per tal de poder parlar-ne i expressar una opinió. Hi ha una veritat incontestable que la directora (cal recordar que també és l'autora del guió) posa en boca de la protagonista: “La gent no canvia mai”. Isabel Coixet tampoc no ha canviat, perquè, malgrat les pegues que acabeu de llegir, el cert és que en el fons aconsegueix tornar a sorprendre i a cridar l’atenció amb la seva darrera obra. Un cinema que, sigui com sigui, pretén sempre ser singular i original. Fins i tot amb el títol, estranyament poètic: Mapa de los sonidos de Tokio.

19 comentaris:

Llaudal ha dit...

El comentari extens te'l faré quan hagi pogut veure la pel.lícula. Trigaré, doncs. Però tinc una pregunta: el títol va de sons i tanmateix el sentit que més apareix sembla ser el gust i lligat amb ell la vista. Què té que veure el títol amb l'argument? Gràcies, Anna.

Anna Maria V. ha dit...

Té a veure, perquè l'amic de la noia, el narrador, és una persona que es dedica a enregistrar sons per a pel·lícules, discos, anuncis, etc.
El títol la veritat és que fa referència a una part tangencial de la pel·li, però és molt poètic (a mi m'ho sembla) i crida l'atenció. En aquest sentit, força comercial.
També es juga amb el so,perquè ja dic que hi ha molts silencis. El silenci és també important.

Elies ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Elies ha dit...

Trobo que has estat força contundent. No puc opinar perquè no he vist la pel·lícula, però.
Pel que fa a la segona feina de la noia, no t'escarrassis; a les falques publicitàries ja l'expliciten.
Celebro el retorn de les crítiques.
Petons.

elisabet ha dit...

Hola!
Encara no l'he vist, però estava desitjant que algú en parlés. De tota manera, mmmh, no sé, la teva crítica "m'intranquil·litza", vull dir, em penso que t'ha decebut.
A mi, de moment, la que menys em va agradar va ser Elegy.
I La vida secreta, espectacular! (tret del final final).
Ah, estic d'acord amb tu que el títol és un gran encert: poesia comercial, títol de bloc... Vaja, fa venir ganes de veure-la!
Petonets

Anna Maria V. ha dit...

Elisabet, no sé si "decebut" és la paraula. El cas és que la veig amb un embolcall molt atractiu però amb un suc més aviat tòpic. I aleshores és quan no puc evitar el pensament que hi ha al darrere un aire una mica pretenciós, perquè, per tal d'explicar aquesta història, no cal marxar al Japó.
L'exotisme és l'excusa per a l`exit? Per a mi això no té sentit. No puc considerar que resulti innovadora, que és el que sempre sembla pretendre la Coixet. D'altra banda, queden coses pendents, com ja he dit. Sigui com sigui, les imatges són magnífiques.

Anna Maria V. ha dit...

Acabo de llegir casualment una crítica de la pel·lícula a la qual he anat a parar buscant una altra cosa de cine, i diu si fa no fa el mateix que jo.
Per a qui pugui interessar, l'enllaç és:

http://www.notasdecine.es/12672/criticas/critica-mapa-de-los-sonidos-de-tokio/.

Mireia ha dit...

Tinc en ment anar a veure-la!

Anònim ha dit...

Hola,
no he anat a veure la pel.lícula Mapa de los sonidos de Tokio, encara. La trajectòria de la Coixet em mereix molt respecte, però Elegy ja no la vaqig veure, començo a estar tipa de com s´explica, d´aquesta mena d´exotisme, com molt bé dius. L´aposta d´en Sergi López és molt encertada, actor de cap a peus.

Us recomano que no us perdeu NON SOLUM al TNC on el gran Sergi López fa mil papers en un. Una passada!

Una bona crítica!
Imma

Anna Maria V. ha dit...

Gràcies, Imma. Sí, en Sergi López és un gran actor.
En relació amb la Coixet, veig que, pel que he anat comentant amb diverses persones, cada vegada hi ha més gent que pensa com nosaltres. Molt exotisme injustificat per revestir històries que es poden explicar des d'una senzillesa que seria d'agrair. Tanmateix, Elegy, com que la novel·la sembla que és molt bona (El animal moribundo, de Roth: no l'he llegida), té més profunditat en el guió. A més, en Ben Kingsley se surt de la pantalla.

elisabet ha dit...

Sí, és cert que la majoria de seguidors de l'estil Coixet pensem cada vegada més en això de l'exotisme... I sobre Elegy, uf, és que com que no m'agrada gens la Cruz (mira, manies que té una), doncs la cosa estava clara. Però bé, he de reconèixer que la pel·lícula em va agradar molt i que, certament, en Kingsley està fabulós!

Anna Maria V. ha dit...

Elisabet, t'entenc pel que fa a la Cruz. A mi em passa una cosa estranya, perquè és com si em trobés amb dues persones diferents. Depèn de la pel·li, de qui la dirigeix o del que sigui, m'agrada. Com és el cas d'Elegy, perquè sembla una altra persona de la Cruz aquesta que fa cinema horrorós i que no ens cau bé. Mira, no deixa de ser curiós.
El Kingsley, en canvi, m'encanta. És camaleònic i carismàtic, i, alhora, modest. El meu marit el té com a actor de capçalera.

Vicenç Bon ha dit...

La veritat és que la Isabel Coixet intimida una mica amb la seva actitud personal. Però cadascú és com és i el fet és que ser una bona directora no ha de ser contradictori amb molts altres defectes. Sobretot aquesta "pose" de pija odiosa. En aquesta vida tots plegats sabem fer una cosa ben feta i encara gràcies. Ella no podia esperar una altra cosa.
Pel que fa al cinema en català, també fan riure alguns arguments. No el fan per motius econòmics i prou. Es guanyen premis internacionals fent cinema en llengües ben extranyes. Però el que volen no són premis, oi?

Marc ha dit...

Sovint el cinema es comenta des de criteris massa eteris i una mica allunyats de la emocionalitat dels espectadors. La pròpia estratègia de promoció de la pel·lícula, la reputació dels seus autors, el tipus de públic al que vol atreure..tots ells condicionants de la valoració final que en fem. En el cas de la darrera pel·lícula de la Coixet, i parlant des d'una perspectiva prosaica, sense entrar en la seva pretesa trascendència(que, per altra banda, l'autora fomenta sense pudor), salta a la vista l'evident error en l'elecció de la parella protagonista. El problema d'emfatitzar (publicitar) el component sexual d'una pel·lícula és que depens totalment de la química dels seus protagonistes. En el cas que ens ocupa, totalment inexistent. Sergi Lòpez comentava fa poc en una entrevista la dificultat de pretendre una relació íntima amb uan desconeguda. Fet i fet, dolorosament palès a la mateixa pel·lícua. En què queda quelcom pretesament intens, exòtic, sexual, quan no et creus els personatges ni les relacions que estableixen? Probablement en una pel·lícula que es pren a si mateixa massa seriosament, un experiment fallit que entra amb força i s'esvaeix lentament fins a perdre la força, talment un soroll imperceptible perdut a la immensitat de la ciutat...

Marc ha dit...

Sovint el cinema es comenta des de criteris massa eteris i una mica allunyats de la emocionalitat dels espectadors. La pròpia estratègia de promoció de la pel·lícula, la reputació dels seus autors, el tipus de públic al que vol atreure..tots ells condicionants de la valoració final que en fem. En el cas de la darrera pel·lícula de la Coixet, i parlant des d'una perspectiva prosaica, sense entrar en la seva pretesa trascendència(que, per altra banda, l'autora fomenta sense pudor), salta a la vista l'evident error en l'elecció de la parella protagonista. El problema d'emfatitzar (publicitar) el component sexual d'una pel·lícula és que depens totalment de la química dels seus protagonistes. En el cas que ens ocupa, totalment inexistent. Sergi Lòpez comentava fa poc en una entrevista la dificultat de pretendre una relació íntima amb uan desconeguda. Fet i fet, dolorosament palès a la mateixa pel·lícua. En què queda quelcom pretesament intens, exòtic, sexual, quan no et creus els personatges ni les relacions que estableixen? Probablement en una pel·lícula que es pren a si mateixa massa seriosament, un experiment fallit que entra amb força i s'esvaeix lentament fins a perdre la força, talment un soroll imperceptible perdut a la immensitat de la ciutat...

Anna Maria V. ha dit...

Marc, tens raó. La química no funciona entre ells. Tanmateix, no és l'única cosa que falla, perquè tampoc crec que l'element sexual sigui el quid de la qüestió.
Repeteixo que em sembla una història sense secrets que s'intenta embolcallar amb una vestit luxós que li ve gran.

Mire ha dit...

Ahir finalment vaig treure temps de sota els mobles per anar al cinema i veure "Mapa de los sonidos de Tokio".

Jo lluny de ser antiCoixet, sóc més aviat al contrari. El seu cinema m'agrada, m'agrada bastant. Tracta la imatge amb un respecte precís i multiplica la bellesa a través del seu objectiu, o com a mínim així la percebo jo.

Ara bé, tot i la meva predisposició a que m'agradés el film he de dir que no, que en aquesta pel·lícula la Coixet es passa.

Conicideixo amb tu que la història és més aviat plena de llocs comuns; i encara vaig més enllà, perquè crec que els personatges estan mal construïts, mal acabats i el casting no m'acaba de convèncer, ja que en Sergi López, tot i ser molt bon actor, no crec que respongui al patró necessari que el venedor de vins requeria.

Per altra banda, l'abús del silenci o dels sons de la ciutat es fa pesat en segons quins moments, fins al punt que vaig mirar el rellotge més de dues vegades per saber quan quedava perquè s'encenguéssin els llums de la sala.

Una llàstima, perquè en tenia moltes ganes, però aquest cop la pretensió ha vençut a la Coixet...

pd. com sempre un plaer llegir el teu bloc, ma.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies, filla. Estic força d'acord amb tu com es desprèn de la meva crítica.
Jo crec que la Coixet hauria d'intentar ser més planera i no intentar ser original i diferent a tota cosa. De vegades en la senzillesa està el bon gust.
Un plaer departir amb tu.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Evidentment, volia dir "a tota costa", però tinc tantes coses a fer que vaig massa de pressa.
Petons.