dissabte, 24 d’octubre de 2009

La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina


Quan vaig anar a veure la primera part de la trilogia Mil·lenium, Els homes que no estimaven les dones, no en vaig confegir la crítica. Tenia molta feina i no vaig trobar el moment. Però la pel·lícula em va semblar correcta, allunyada de l’excessiva comercialitat a la qual ens tenen acostumats els films americans d’aquest gènere. Vaig estar molt contenta que fos una producció íntegrament sueca (segur que al pobre Stieg Larsson –al qual podem definir com el paradigma de la mala sort– li hauria agradat) i que els actors fossin desconeguts per a nosaltres. D’aquesta manera, vam poder centrar-nos únicament en el desenvolupament del metratge i comprovar fins a quin punt era fidel a la novel·la.

I realment ho era, com passa també amb la segona part de la trilogia, La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina. Existeix la voluntat de mantenir l’esperit de l’obra literària, qüestió que no és d’estranyar després del seu enorme èxit a nivell mundial. Canviar res seria decebre els milers de seguidors. Coneixedors amb detall de les peripècies dels personatges, no crec que acceptessin de bon grat cap gran modificació argumental (val a dir que hi ha petites diferències, en general irrellevants i probablement relacionades amb l’extensió del text, difícil de resumir en un parell d’hores de cinema. També hi ha una omissió important, però em sembla coherent, ja que afecta un fet que no queda resolt a la tercera part. Com sabem, mai no podrem disposar de la quarta. Per tant, per deixar-lo sense solució, els guionistes han preferit obviar-lo).

La segona entrega té característiques similars a la primera. La intriga i la força de la història apareixen en pantalla amb la mateixa sobrietat i elegància, sense exageracions gratuïtes. Evidentment, no tenim al davant cap obra mestra, però sí un thriller honest, interessant i satisfactori, que compleix amb escreix la finalitat de distreure i de fer passar una bona estona als espectadors.

El millor d’ambdues pel·lícules és l’actriu que interpreta la Lisbeth Salander. Aquesta tasca, a priori, no havia de resultar fàcil. No podem ignorar la fama del personatge de ficció, adorat per legions d’admiradors. Atorgar forma humana, amb carn i ossos, a algú que milions de persones han recreat amb plaer en llurs cervells, entranya, no ens enganyem, una considerable dificultat. Tanmateix, l’actriu Noomi Rapace sap mesurar amb intel·ligència la seva interpretació i aconsegueix donar vida a una Lisbeth creïble i identificable.

En fi, amics i amigues seguidors de Mil·lenium, us emplaço a anar al cinema. Si més no per un motiu ben vàlid: poder experimentar un cop més la sensació viscuda amb la lectura de les novel·les. Ens hem de conformar amb això. Per desgràcia, el pobre Larsson ja no podrà delectar-nos mai més amb les sorprenents creacions de la seva fecunda imaginació.

17 comentaris:

elisabet ha dit...

Molt bé! Tenia una miqueta de por per si les entregues següents de les pel·lis s'havien fet massa de pressa, Però si és com la primera, m'agradarà! Aquest cap de setmana que ve hi aniré... quines ganes, sobretot com tu dius, de reviure la mateixa sensació de les novel·les!

Mireia ha dit...

No he llegit els llibres, així que no crec que vagi a veure-la!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Però penses llegir-los, Mireia? Ho dic perquè, si no penses fer-ho, pots veure les pel·lícules com un thriller qualsevol i t'agradaran.
El meu marit no ha llegit els llibres i les dues pel·lis li han agradat.
De tota manera, encara ets a temps de llegir-los. Et distreuran molt, malgrat que només són, evidentment, literatura d'entreteniment. Tot i això, s'aprenen coses sobre Suècia i, en fi, de tot en podem treure un ensenyament. Mira, no hi ha dia que, al metro, no vegi una persona o més d'una llegint alguna de les novel·les de la trilogia. És una cosa que tinc comprovada i de moment no m'ha fallat.
Elisabet, pots anar-hi i ho passaràs bé. Segueix el mateix to que la primera.
Petons a totes dues.

sukkus ha dit...

No vaig veure la primera per falta de temps i com tampoc les destaquen gaire, no crec que les acabi veient, ja vaig gaudir prou els llibres :)
De quin detall no resolt parles?

Anna Maria Villalonga ha dit...

Del més important que no es resol. La no aparició de la germana bessona de la Lisbeth, la Camilla. A la pel·lícula ni tan sols l'esmenten.

Llaudal ha dit...

La primera vegada en ma vida que he anat a veure una pel-lícula sobre una novel.la que he llegit prèviament. No m'ho he passat gens bé. M'hi he avorrit. La primera la vaig anar a veure abans de llegir la novel.la i em va agradar, la vaig trobar entretinguda i sòbria com tu dius, Anna.
La meva dona, en canvi, que no n'ha llegit res, aquesta segona part li ha agradat tant com la primera.

Anna Maria Villalonga ha dit...

A mi aquesta segona no em va desagradar, tal com dic. Em va semblar molt pròxima a la primera. Ara, també t'haig de confirmar que el meu marit, que no ha llegit les novel·les, s'ho ha passat al cine més bé que jo.
Crec que sol ser normal. Rarament una pel·lícula supera una obra literària, per més que sigui una obra menor i d'entreteniment com aquesta.
Jo el que valoro de les dues, com dic a la crítica, és el fet de no ser del tipus "americà", tan sensacionalistes i comercials com podrien haver estat si no haguessin estat fetes íntegrament a Suècia. I em penso que en això no m'erro, ateses les coses a les quals els americans ens tenen tan acostumats.

elisabet ha dit...

Doncs a mi aquesta segona part m'ha decebut més que la primera. He gaudit molt amb les dues, però trobo que potser la trama de la primera s'adeia més amb el cine. La segona té massa informació, massa noms, massa personatges, i han hagut de treure's solucions de la màniga perquè encaixi en un producte de dues hores (no em puc imaginar, doncs, què passarà amb la tercera...!).
Però, malgrat això, puc dir que m'ha agradat. Sóc molt fan del Larsson, ja ho saps, Anna M.!, i tot allò que hi té a veure m'encanta. I és que penso que l'esperit Larsson és dins de les pel·lis. Que tot passi a Suècia, que mengin els mateixos menjars (billys pan pizza), que tinguin els mateixos mobles (ikea), la mateixa roba (dressman), etc., que passegin pels mateixos carrers, les vistes, les persones... vaja, tot això li dóna una versemblança increïble a les dues pel·lícules.
No m'he avorrit en cap de les dues, però reconec que en la segona hi ha un moment (quan comença tota la història de les claus, que és el que modifiquen), que va perdent el sentit i l'escena final (que al llibre, tot i saber que és impossible, te l'acabes creient!) sembla que sigui de mentida, un videoclip gore...
;) petonets

judit b ha dit...

Jo he anat aquesta tarda a veure la pel.li, i la veritat és que m´ha decebut una miqueta. La primera em va encantar. No havia llegit el llibre, i per tant, no coneixia els personatges, no me´ls havia fet meus. Em va agradar tant la pel.lícula que em vaig comprar els llibres 2 i 3. (el 3r encara me l´he d´acabar). Com acostuma a passar quan veus una pel.lícula basada en un llibre que t´ha agradat molt, trobes a faltar massa coses, la germana, que ni tan sols l´anomenen, i molts altres detalls. Clar que ja s´enten que a una pel.li que dura menys de 2 hores no hi puguin encabir un totxo com aquell, jejeje.
Bé, encara que m´hagi decebut una mica, espero ja que facin la tercera part per anar-la a veure. I si pot ser, comentar-la aquí.

judit b ha dit...

Jo he anat aquesta tarda a veure la pel.li, i la veritat és que m´ha decebut una miqueta. La primera em va encantar. No havia llegit el llibre, i per tant, no coneixia els personatges, no me´ls havia fet meus. Em va agradar tant la pel.lícula que em vaig comprar els llibres 2 i 3. (el 3r encara me l´he d´acabar). Com acostuma a passar quan veus una pel.lícula basada en un llibre que t´ha agradat molt, trobes a faltar massa coses, la germana, que ni tan sols l´anomenen, i molts altres detalls. Clar que ja s´enten que a una pel.li que dura menys de 2 hores no hi puguin encabir un totxo com aquell, jejeje.
Bé, encara que m´hagi decebut una mica, espero ja que facin la tercera part per anar-la a veure. I si pot ser, comentar-la aquí.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Jo crec, Elisabet i Judit, que teniu raó. La primera donava més el perfil de pel·lícula, però, malgrat tot, no trobo que hi hagi tanta diferència entre les dues.
Jo crec que a mi no m'han desagradat, tal com dic a la crítica, perquè en realitat no esperava gaire. I, el resultat, és que les trobo passables i prou raonables atesa la llargària de les novel·les. De tota manera, jo no sóc tan fan del Larsson, crec. Jo sóc més fan de la Lisbeth, però, des del punt de vista literari i, malgrat que m'ho vaig passar molt bé, no crec que siguin el millor en novel·la negra que he llegit ni llegiré. També em passa una cosa. Fa tant de temps que les vaig acabar, que hi ha alguns detalls que ja no recordo, amb la qual cosa ja no els trobo a faltar.
En fi, penso que són mirables i, com dieu vosaltres, quan arribi la tercera, també hi aniré.
Una abraçada,
Anna

elisabet ha dit...

Hola de nou! Mmmh, jo és que no sóc massa coneixedora de la novel·la negra, per això no puc opinar sobre això. A mi el Larsson m'agrada molt, i tot i que ja fa mesos que vaig llegir-ne la segona part, ho recordava gairebé tot (cosa curiosa, perquè tinc tendència a oblidar els detalls de les novel·les). Potser la primera la vaig veure en plena efervescència del darrer llibre i per això em va "impactar" més. Sigui com sigui, i tot i que penso que tens raó quan dius que no són tan diferents, crec que no calia inventar-se coses, que fent algun gir o omissió ja els anava bé. Em va passar igual amb la trilogia del senyor dels anells (deumeu, ho reconec, sóc una friki de tolkien des dels 10 anys...). Les coses inventades em fan ràbia.
De tota manera, sí que coincideixo amb tu, Anna M., sobre que, en realitat, qui ens té el cor robat és la Lisbeth! ;)
petonets

Anna Maria Villalonga ha dit...

Sí, sí, Elisabet. A mi les coses inventades també em fan ràbia. Jo em referia que no són tan diferents en el sentit del tipus, ambient, ritme narratiu, intenció de versemblança, etc. de la pel·li respecte a les novel·les. Vull dir, malgrat els petits invents, tot plegat és força fidel. Potser és que jo ho comparo amb les thrillers que veiem normalment, que són quasi tots americans, i que no haurien tingut cap escrúpol en fer una Lisbeth xinesa, per exemple. De fet, en algun lloc vaig sentir que s'estaven plantejant fer la versió americana i que, com a Lisbeth, havien pensat en la Lucy Liu. Crec que amb això ja s'entén el que jo vull dir.
A veure, tant tu com jo sabem que, per molt que ens agradin, estem parlant en realitat de literatura menor. I això no podem mai deixar-ho de banda, com a filòlogues i com a amants de la veritable literatura.
Una altra cosa és que ens agradi i ens entretingui. No és contradictori i jo mai ho he amagat, fins el punt de tenir el bloc del crim.
Un petó,
Anna

Tonina ha dit...

Confesso que em va costar molt anar al cinema. Normalment no m'agraden les adaptacions de novel.les. Coincideixo amb tu en el tema de l'actriu, molt ben lograda. El què no em va agradar, en canvi, és l'actor, no era el què m'imaginava com al Mikael.
La segona, suposo que el final la veuré, no ho sé encara.
Salutacions

Anna Maria Villalonga ha dit...

Bé, aquesta que comento aquí és la segona. Suposo que tu parles de la primera. Sí, jo tampoc m'imaginava així en Mikael. El feia més atractiu.

mroigbarbara ha dit...

Jo només m'he llegit els llibres. Vaig patir una miqueta en les escenes dels abusos sexuals, així que se'm van treure les ganes de tornar-ho a viure al cinema. Les tres històries em van agradar molt, me'ls vaig llegir seguits, i ben enganxadeta que estava... només em queda el dubte de veure si la Lisbet Salander és tal com jo me la imaginava.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Doncs et diré una cosa, Marta. És de llarg el personatge més ben aconseguit.
Gràcies pel teu comentari.