dilluns, 2 de novembre de 2009

IN MEMORIAM

Aquesta nit no puc apagar l'ordinador sense tenir un record per a José Luis López Vázquez, que ens ha deixat avui després de tota una vida dedicada al cinema.
M'ha vingut al cap que, ja fa molts anys, vaig tenir l'oportunitat de conèixer-lo personalment, quan estava rodant a Barcelona La ciutat cremada, d'Antoni Ribas. Jo era alumna de l'Institut Verdaguer, al Parc de la Ciutadella, i algunes seqüències de la pel·lícula es filmaven molt a prop.
De manera que -suposo que a causa de l'escassetat del pressupost- els de producció van demanar d'utilitzar les nostres instal·lacions com a quarter general per tal que els actors es maquillessin i es canviessin de roba. Imagineu-vos l'enrenou que es va organitzar. Tothom els volia veure. Tothom volia parlar-hi. Hi havia l'Adolfo Marsillach, que feia de Cambó. I en López Vázquez que, si la memòria no em falla, interpretava Prat de la Riba.
Quan van estrenar el film després d'una llarga espera provocada per la censura, vaig anar al cine amb la meva àvia (la iaia no es perdia res que fes olor de catalanisme). Enmig del meu entusiasme d'adolescent, fou un plaer reviure aquells dies de rodatge i reconèixer en gran format els camins i la gespa del meu estimat parc.
El cas de López Vázquez és paral·lel al de tota la fornada d'actors que van sorgir durant la postguerra i que es van veure obligats a treballar en condicions més que desfavorables en una indústria al servei de la dictadura (Fernán Gómez, Alfredo Landa, Toni Leblanc). Malgrat tot, el seu talent va despuntar sempre. De tant en tant, va aconseguir fer incursions dignes a les petites (o grans) obres mestres de Berlanga i de Bardem.
La cabina de Mercero li va obrir les portes a la consideració general i a partir dels anys 70 va demostrar amb escreix que era un actor immillorable, un artista de cap a peus.
No cal que ara faci un recull de la seva filmografia, que és facilíssim de trobar a la xarxa, però convé reconèixer que cal treure's el barret per dir-li adéu. La darrera vegada que el vaig veure va ser a la pel·lícula argentina de Juan José Campanella, Luna de avellaneda, on hi feia un paper deliciós, ple de tendresa. Amb aquesta imatge entranyable he decidit quedar-me.

Ha gaudit d'una llarga vida. Que descansi en pau. Pot tenir la tranquil·litat de saber que, mentre continuem veient-lo a la pantalla, no haurà marxat del tot.

14 comentaris:

Aurèlia ha dit...

M'acabo d'assabentar de la mort del José Luis López Vázquez gràcies al teu bloc. Estic francament consternada. Era (és!) un dels actors que més admiro del cine, impressionant tant en papers cómics com seriosos, inoblidable en pel·lícules tan entranyables com "Atraco a las tres", "Plácido", les que va fer amb la Concha Velasco, amb la Gracita Morales, amb els Ozores, "La cabina", i tantes, tantes... Recordo especialment "Mi querida señorita", una pel·lícula d'una extraordinària qualitat però que crec que sovint s'oblida injustament.
No sé, m'estan entrant ganes d'escriure alguna cosa sobre ell, potser també li faig un homenatge al seu bloc... Si ho faig, ja us ho faré saber.
Caram, m'he quedat molt fotuda...

Elies ha dit...

Jo també el vaig veure per última vegada a "Luna de Avellaneda". Sempre m'ha semblat un gran actor que sovint va haver d'he fer cinema de dubtosa qualitat.
Sempre el recordarem.

Aurèlia ha dit...

Penso que en el cinema de "dubtosa qualitat" que dius, Elies (i que a mi m'encanta ;)), també es veia que era un gran actor. En totes les pel·lis que va fer amb els Ozores està genial.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Jo personalment també crec que es veia clarament en totes les pel·lícules que era un gran actor. Com els altres que cito a l'article i tots els que no cito per no fer la llista llarga. Per exemple, a mi m'encantava l'Agustín González.
El tema de la "dubtosa qualitat", home, cine de primera no ho era, no ens enganyem. Una altra qüestió és que algunes pel·lícules ens les mirem amb nostàlgia i que el humor tan quotidià ens arrenqui una riallada. És allò que tu i jo hem comentat diverses vegades, Aurèlia, de saber situar cada cosa i de tenir clar quan quelcom és només un divertiment, sense més.

Elies ha dit...

A mi també m'agradaven aquelles pel·lícules, reia molt (potser perquè era adolescent i tenia el riure fluix), però s'ha d'admetre que no és el millor cinema que tenim a l'abast.
De tota manera, contextualitzades en l'època, doncs no estaven malament ja que també descrivien l'Espanya d'aleshores.
I si, es veia que era un gran actor malgrat tot això.

Aurèlia ha dit...

Sí, possiblement no és un gran cine, però... què hi farem? Hi tinc una debilitat especial, sobretot per les dels Ozores (les protagonitzades pel Pajares i l'Esteso sobretot). Jo m'ho passo genial amb elles i difícilment les puc jutjar amb objectivitat. Potser d'aquí uns quants anys algú en farà una tesi, com nosaltres en fem dels sainets i de les tonadilles del XVIII... ;) No sé, crec que l'esperit d'aquests tres gèneres és molt proper.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Sí, sí, és clar. Com tot el que sigui paròdic, humorístic i simple. La relació és clara. El que passa és una cosa. Tu ets més jove, Aurèlia, i, lògicament, ho veus diferent.
A mi aquestes pel·lícules, tot i que de vegades em fan riure, em generen una mica de malestar intern. Em remeten a una època (de dictadura, de manca de llibertat, de mediocritat generalitzada) que em sembla obscurantista i desgraciada. L'època en la qual es van criar els meus pares, sense masses oportunitats, i això em dol. Per això no puc veure "Cuéntame" a la 1. La vaig començar, però em creava tan mal rotlle, que vaig plegar.

Aurèlia ha dit...

No, no, jo em refereixo a les del final de la dictadura i de la transició (la saga de "Los bingueros", vaja), una època de pretès "despiporre" i "catxondeo". En tot cas, el que veig que mostren és una Espanya que encara no sap cap on va, amb tics molt conservadors i altres pretesament moderns i trencadors però molt naifs... i al cap i a la fi se'n foten de tot.
Són gustos personals, ho admeto, però em fan tanta gràcia... Considero que el Mariano Ozores era un excel·lent guionista i es va saber rodejar de grans còmics... com el José Luis López Vázquez.
Una altra cosa són les pel·lícules anteriors, les protagonitzades, per exemple, pel germà petit, el José Luis Ozores. Les trobo tremendament tristes pel mateix que tu dius; i compten amb obres mestres com "Plácido" (rodada a Manresa, la terra dels meus pares; mai no l'he pogut veure a casa sense fer comentaris dels llocs on passa!), "El pisito", "El verdugo", etc. No deixen indiferent, no.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Crec, de tota manera, que no ens referim al mateix cinema. El cinema que jo dic que m'entristeix per la mediocritat de traspua és d'humor, però més antic que el que tu dius. "El verdugo", "El pisito", "El cochecito", etc. són boníssimes pel·lícules, molt tristes però per un altre motiu.
En canvi, posem un exemple: les del Paco Martínez Soria o aquelles primeres del Landa, em fan horripilar. I les que tu dius, doncs no m'agraden gaire. Però és allò de "contra gustos no hay disputas". Ja sabem que som ànimes bessones, però fins i tot les ànimes bessones difereixen en alguna cosa.

Aurèlia ha dit...

Jajajaja, ok, ok, està vist que en això no coincidim. Les del Martínez Soria no m'agraden totes ni de bon tros i les del Landa només algunes com "Genaro el de los 14" o "Vente a Alemania, Pepe", i les dirigides pel Mariano Ozores. Les que m'agraden de debó (però que haig de veure sense analitzar-les, només per pur divertiment) són les del Pajares i/o l'Esteso. Les trobo molt tonadillesques! (a més, cantaven molt bé, eren uns "artistes totals"!! XDDD).

Elies ha dit...

Caram, si que ha donat de si el tema!
Jo, personalment d'aquestes que dius Aurèlia de l'Esteso I el Pajares, em quedo sens dubte amb "Yo hice a Roque tercero", sempre em pixo de riure.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Sempre em pixo de riure? Però quants cops l'has vist? Jo ni sabia que existia. Tens cops amagats, Elies!
Hahahaha. Aurèlia, em sembla que, al final, l'Elies és dels teus.

mroigbarbara ha dit...

hola Anna, la pel·lícula "el pisito", protagonitzada per aquest actor estava inspirada en la història d'un veí de l'escala on vaig viure de petita...

Anna Maria Villalonga ha dit...

No em diguis? Que bo. Quina casualitat. Gràcies per passar per aquí.
Fins dilluns!