diumenge, 22 de gener de 2012

La dama de hierro



Tinc tanta feina acumulada que no puc dedicar a aquesta crítica tot el temps que voldria, però tampoc no me’n puc estar d’escriure quatre ratlles al voltant de La dama de hierro, la pel·lícula dirigida per Phyllida Lloyd que, per tal de fer un petit descans, vaig anar a veure ahir a la tarda.
Gairebé no trobo les paraules per definir la feina esplèndida, única, genial, de Meryl Streep. Meryl Streep és una actriu amb una presència especial a casa meva, ja que, des de sempre, ha estat (i amb molta diferència) l’actriu preferida del meu marit. Per tant,  l’hem anat seguint, l’hem alabat i reverenciat. I no n’hi ha per menys, perquè la senyora s’ho val sens cap mena de dubte.
Versàtil, elegant, plena de personalitat, tràgica o còmica, Streep és una de les poques dames del cinema que ha sabut envellir dignament (sense que la cara se li hagi convertit en una mena de coca de llardons) i que s’ha pogut mantenir en el punt més àlgid (desafiant aquells que diuen que a partir dels 40 anys ja no hi ha papers bons per a les dones a Hollywood) malgrat el pas del temps. A La dama de hierro s’introdueix en la pell de la controvertida Margaret Thatcher. I ho fa amb tant d’encert i versemblança que és l’única cosa salvable de la pel·lícula, juntament amb la feina d’algun altre dels actors.     

La dama de Hierro és allò que en l’argot cinematogràfic es coneix com un biopic, una història biogràfica. Pretén recollir la vida de Margaret Thatcher, la que fou primera ministra britànica pel partit conservador (i primera dona a la Gran Bretanya que va ostentar aquest càrrec) entre 1979 i 1990. Tots la recordem encara. Recordem la Guerra de les Malvines, els atemptats de l’IRA, les vagues de fam, els enfrontaments amb els sindicats, la revolta dels miners, els aldarulls als carrers, la seva política de privatització i de connivència amb els Estats Units, la seva reticència a la Unió Europea. Per això encara resulta més flagrant comprovar la poca entitat de la pel·lícula.
El film només dibuixa alguns fets sense un lligam clar ni un seguiment travat de la vida de la protagonista vertebrats a través d’una sèrie de flashbacks que parteixen de les seves al·lucinacions nostàlgiques. La ficció ens situa en la vellesa de Thatcher, que viu reclosa en el seu món de records i que evoca aleatòriament alguns dels esdeveniments (pocs i poc explicats) de la seva història personal i política. La pel·lícula es limita a un seguit de pinzellades que aporten poc i que són difícils de seguir en tota la seva profunditat si hom desconeix la història.
Em fa l’efecte que la directora del film no s’ha volgut mullar. Ha dit coses, però també ens ha volgut distreure apropant-nos al repapieig d’una senyora gran que parla amb el fantasma del seu marit mort i que, en conseqüència, no genera l’efecte que la transcendència de la seva figura històrica, per bé i per mal, hauria de generar. El personatge del marit li serveix d’ancoratge per recuperar el record, però l’abús del recurs i el nombre de minuts que ocupa en la cinta ho espatllen totalment.
Què pretén la directora? Entendrir-nos a causa de l’edat del personatge? Fer contents tots els sectors del públic britànic, tories i laboristes, a base de resultar ambigua i de no acabar d’explicar-ho tot? Ni tan sols no pinta un bon retrat del caràcter de Thatcher, cosa que hauria resultat molt interessant independentment de qüestions ideològiques. Però no se’n surt. S’ha de ser valent i rigorós per filmar un biopic d’un personatge viu i controvertit, d’una figura que encara es troba present a la ment de tots i les conseqüències de la actuació de la qual encara són tan patents. Per fer el que ha fet, senyora Phyllida Lloyd, més valia no fer res.
Només Meryl Streep salva una pel·lícula que no em va resultar avorrida, però únicament perquè ella, actriu d’actrius, va aconseguir que gaudís com una boja amb una interpretació incommensurable.  
       

12 comentaris:

ALÍCIA MARSILLACH ha dit...

No conec la Meryl personalment, però sí a la Thatcher. Li vaig fer d'intèrpret amb el Celestino Corbacho, en una visita a l'Hospitalet, on hi havia una exposició d'en Xavier Corberó.
No sé com la presenta la pel-licula. La Dama de Ferro que vaig conèixer havia deixat la pol-lítica feia uns anys. Va resultar una persona extremadament educada, què es va acomiadar, un per un, de tots nosaltres. I a mi em va sortir un sincer: "ha estat un plaer conèixer-la".
Malgrat el fet que no sigui allò que s'en diu una fan de les idees d'aquesta senyora, vaig dir això perquè, carai!, no tens tots els dies la possibilitat de trobar-t'hi amb una part de la Història contemporània.
Algú que va tenir l'oportunitat de conèixer la Thatcher, m'ha dit que, diariament, li havíen de pujar a la seva habitació de l'hotel una ampolla de whisky i una de ginebra. I se les cruspia totes dues! No sé si ho feia també a Barcelona.

Anònim ha dit...

Estic d'cord amb tù Anna, crec que la Sra. Thatcher tenia molt mès per dir.nos...
Però cèst la vie!! o l'indùstria cinematogràfica americana, que diu prou a segòns quins guions...
Meryl.. irrepetible.. tant si ha fet de dona "madura" enamorada, com d'esbojerrada... "gran".. de dimoni o d'àngel, ùnica...
Espero que si has vist Los Descendientes ens donis la teva opiniò.
Bona tarda amiga.
mercè

Anònim ha dit...

M'grada molt que posis aquesta critica, perque segur que aquesta no la veuré, no amb crida massa l'atenció. Peró si que m'interessa molt el treball de la Meryl, sempre l'he seguida. Suposu com tu dius, que la pel.lícula la salva ella. per mi de les actuals actrius, la més gran.

Moltes Gràcies

Carme Luis

Anònim ha dit...

Crec que Meryl Streep és una de les millors actrius...,broda tots els personatges que interpreta; no he vist la película, però vaig llegir que va ser molt criticada pels fills de la Thatcher i el diari The Guardian va ser molt dur amb Meryl quan va saber que interpretaria a Thatcher, per l'origen americà de la intèrpret; es veu que volien una actriu britànica.
Molt bona la teva crítica, gràcies Anna. Tura.

Anna Maria V. ha dit...

Els anglesos sempre es queixen quan una actor o actriu americans fan un paper d'aquests sonats a casa seva. Va passar el mateix quan la Renée Zellweger va fer de Bridget Jones. Es van emprenyar com a mones.

Gemma ha dit...

No he vist la pel.licula, però n'he sentit varies crítitques. Totes coincideixen en la magistral feina de l'actriu aixi com que la pel-licula no dona gaire de si. Sembla que és una mena de biografia autoritzada.

Jordi Canals ha dit...

M’ha agradat conèixer la teva opinió sobre La dama de hierro. Espero veure la pel•lícula per a gaudir de la interpretació de Meryl Streep que és una actriu que m’encanta .

Marta Roig ha dit...

doncs és una llàstima que, tenint una oportunitat com aquesta, l'única cosa destacable sigui l'actuació de Meryl Streep i la resta d'actors. No he vist la pel·li, ni tampoc aniré a veure-la, però llegint el teu article només hi aniria per gaudir de la Streep, que és una actriu que m'agrada molt.

Marta

Teresa ha dit...

Gràcies per la crítica, Anna!

Certament la Meryl és una gran actriu, capaç d'interpretar papers molt diversos.

Segurament no aniré a veure aquesta pel·lícula, però és veritat que la senyora Thatcher no va deixar ningú indiferent.

Bona nit i petonets!

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Tinc tanta feina acumulada, com tu, que he de ser breu.
Molt bona crítica. A mi també m’encanta la Meryl Streep i estic d’acord que és una de les poques dames del cinema que envelleix dignament. Havia llegit que la seva interpretació en aquesta peŀlícula és magnífica i tu m’ho confirmes. No sé si la veuré, tot i les ganes de veure la M. Streep, perquè tinc massa rebuig a la Thatcher, i després de llegir què dius de la peŀlícula, doncs probablement no la vegi. Gràcies!

Anònim ha dit...

Una bona crítica, que coincideix amb el que ja havia llegit sobre el film.

Si la figura de la Thatcher ja em genera rebuig, malgrat la gran feina de la Streep no l'aniré a veure.

Gràcies,

IO

Anònim ha dit...

Patri Cia

Brillant descripció de la sinopsis de la pel·lícula.

Has pogut llegir en algun lloc la intencionalitat de la pel·lícula?
Em refereixo que potser ja ho havia comentat la directora que tot i estar basada en fets reals, ho enfoca des d'una altra perspectiva.

Tot i que és una llàstima que hagi fet una versió tan light segons expliques del què va suposar aquesta dona.