dimarts, 7 de juny de 2011

Una de nostàlgies

 
Hi ha una cançó que, des que va aparèixer, forma part de la meva llista de cançons preferides. Tothom que em coneix, ho sap. Me la sé de memòria des de fa un munt d'anys, però cada cop que la sento no puc evitar experimentar la mateixa i renovada sensació.

Em torna al cap la infantesa, quan visitava amb el meu pare, gairebé cada cap de setmana, els cinemes de barri més pròxims a casa: Moderno, Romero, Galileu, Liceu, Arenas, Gayarre. Hi feien sessió contínua i la gent hi entrava en qualsevol moment. Poc importava que la projecció ja hagués començat. Les dues pel·lícules del programa (més el fatídic NODO) se succeïen sense treva l'una darrere l'altra i el públic, que de vegades s’enganxava quan una ja anava per la meitat, no hi patia gens. Assegut a la butaca, tothom s’esperava que el programa donés la volta i la pel·li tornés a començar. Llavors, hom recuperava el fil i ja es feia càrrec d’allò que s’havia perdut.
No hi havia cap problema. Ara, quan hi penso, no me’n sé avenir. Jo, que de cap manera accepto mirar una pel·lícula (encara que sigui intranscendent i la facin a la tele) si ja està començada!

Però llavors eren altres temps, era una altra vida. Aquelles sales, velles i brutes, amb seients duríssims de fusta ratllada i olor de pixum, van bressolar el meu amor pel cinema. En són les responsables. Per això no és estrany que m’agradi tant “Los fantasmes del Roxy”.

Jo no sóc de Gràcia i mai no hi vaig anar al Roxy. Ni tan sols  sé si encara existia quan jo vaig néixer. Però no importa, perquè el seu exemple singular serveix per a tots els cinemes de la meva infància, que a hores d'ara tampoc no hi són. 
Els va engolir  sense pietat  el pas del temps, el canvi d'hàbits, l'especulació, el cosmopolitisme. Tanmateix, mai no deixaran d'existir en el record, en la nostàlgia d'aquell cinema de cinc estrelles que mai no tornarà.   

Fa molt de temps que volia compartir la cançó en aquest bloc, però mai no trobava el moment. Avui, per fi, m’he decidit. I ara espero que l'escolteu atentament (sobretot qui no la conegui) i que en gaudiu tant com jo.

Ah, i tranquils. Si un dia qualsevol, a l’entrada del metro de Fontana, us demana foc en George Raft, no us poseu pas nerviosos. Només són els fantasmes del Roxy, que no descansen en pau.


7 comentaris:

Dolors Jimeno ha dit...

És una cançó fantàstica, Anna.
A mi també m'agrada molt. Gràcies per recordar-nos-la.
Aute també en té una "cine, cine, cine, más cine por favor".
D.

Anna Maria V. ha dit...

Gràcies, Dolors. Ja la tinc penjada de fa temps. Si vas enrere, la trobaràs. Muà.

Yves Gerbeau ha dit...

Com diu la Dolors: "cine, cine, cine, más cine por favor".

Això sí, cinema de qualitat, perquè últimament hem perdut la qualitat davant de la quantitat.

Núria Maymí ha dit...

Ai, com tot com ha canviat el cinema, jo també tinc els mateixos records que tu Anna. I que em dius quan vas el cinema amb el teu primer amor en aquella època era tota una explosió de sentiments. Com m'agrada recordar aquelles èpoques dolces i cruels. El cinema era el nostre "aliat" :-))). Visca els Fantasmes.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Gràcies per la cançó. Ja la coneixia, però sempre és agradable tornar-la a sentir (bones imatges a la versió de Youtube, per cert).
Jo també anava molt sovint amb el meu pare a aquests cinemes. La meva germana és 7 anys més jove que jo, així que, quan era petita, la meva mare es quedava descansant a casa amb la petitona (la meva germana era força tranquila) i el meu pare, a qui li agradava moltíssim veure peŀlícules, se m’enduia al cinema. Ens hi passàvem moltes hores perquè jo sempre volia repetir la peŀlícula (o peŀlícules). Quan el meu pare no podia més, anava a fora a prendre un cafè i jo em quedava una altra estona gaudint de les peŀŀícules. Tinc molt bons records d’aquelles tardes al cinema.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Sí, Shaudin, la nostra experiència és molt similar. La meva mare també es quedava a casa. Primer amb en Jordi i, sobretot, després amb l'Elies. Quins temps! La gent entrava i sortia, hi havia gent dreta, el silenci brillava per la seva absència. En fi, com he dit, una altra vida.
Yves, aleshores hi havia de tot també, però eren les èpoques daurades del setè art, això de ben segur, sense efectes especials ni remakes.
Núria, et veig nostàlgica a tope. Més que jo.
Un petó a tots.

Anònim ha dit...

TRAMUSSOS,XUFAS,DARLINGS,EN LLOC DE CRISPETAS......
UNA DEL NORTE I DEL SUR,I UN ALTRE ROMANOS.......
L'INEVITABLE CAUDILLO FENT QUANSEVOL BESTIESSE.......
QUE BO JUAN MARSE,NO NOMES AN SERRAT .
JUGANT AMB BARCELONA