diumenge, 15 de maig de 2011

Medianoche en París


Acabo d’arribar del cine i he posat una ampolla de cava a la nevera. Vull celebrar amb mi mateixa la joia d’haver vist una pel·lícula esplèndida, increïble, magistral. L’art sempre s’ha de celebrar, no us sembla? Doncs penso fer-ho. No amagaré de cap manera que estic entusiasmada.

Mentre el cava es refreda, començo a confegir la crítica menys imparcial i canònica que hauré, de segur, escrit mai. Però tant se val. Em resulta completament indiferent.

Perquè acabo d’experimentat el plaer del cine en estat pur, com feia molt de temps no em succeïa. He retornat als dies gloriosos, a la infantesa, al deliri davant la pantalla. He vist París, la ciutat dels meus somnis, tan bella com la recordo. He contemplat un desplegament de llums, de melodies, d’imatges superbes, de colors. He vist ressuscitar la magnificència lluminosa del París dels anys vint, de l’imaginari cultural que conforma el nostre univers i que Woody Allen (i tots nosaltres) portem a la motxilla.


Allen ha volgut retre un grandiós homenatge als mites (a hores d’ara ja clàssics) de l’art i de la literatura de començaments del segle XX. I ho ha fet amb delicadesa extrema, però sense renunciar al seu humor fi i intel·ligent, a la seva tendra ironia, a la seva nostàlgia amarada de vida.

Hemingway, Scott Fitzgerald, Picasso, Col Porter, Matisse, Gertrude Stein, Man Ray, Dalí, Buñuel, T.S. Elliot... i encara més enrere: Degas, Lautrec, Gauguin...

Salts temporals d’un escriptor. Una història plena de màgia. La recerca de l’edat daurada que tots enyorem sense adonar-nos que és amb el present amb allò que cal conviure. Una nova indagació entorn del procés creatiu de l’artista, entorn de la condició humana. Una exaltació dels valors de l’esperit per damunt del materialisme. Una història plena de confiança en el futur i en la sublimació dels instints a través de la cultura. Un relat eteri i càlid que recupera el millor Allen d’algunes de les seves obres mestres. Uns diàlegs que no tenen preu.



De l’argument no en vull desvetllar res. El factor sorpresa no deixa de ser important en el desenvolupament de la trama. Però està tot tan ben lligat, tan ben treballat... És tot tan senzill en la seva genialitat... que em cau la baba.

I em pregunto: com no n’haig d’estar absolutament penjada d’un personatge com en Woody Allen si és capaç de llegir-me la ment tan preclarament? Com no puc adorar-lo si fa les pel·lícules exactament a la meva mida? Si m’atorga moments de felicitat intensos, incomparables. Si l’encerta amb la música, els colors, els actors, els personatges, les idees, els gustos, els espais (fins i tot la Shakespeare and Co. hi surt a la pel·lícula, amb això ja està tot dit).

Estic convençuda que alguns de vosaltres tal vegada no m’entendreu. Potser el meu esclat de bogeria us pot semblar excessiu o fora de lloc. Segurament em titllareu de poc objectiva. Fins i tot de sonada. Però voleu que us confessi un secret? M’és igual. El Sr. Allen i jo ja ens entenem. La nostra identificació és ben nostra. I amb això jo ja en tinc prou.

Bona nit, cinèfils. Sense més paraules. Me’n vaig a beure la meva copeta de cava. A la seva salut, Sr. Allen. I moltíssimes gràcies.


33 comentaris:

Anònim ha dit...

Iuuuhuuuuu! Salut! S'agraeixen molt els esclats de joia espontanis!
Absenta Esclarmonda Aurembiaix (Fois, Occitània).

LURDES ESTRUCH ha dit...

ooooostres, que vaig estar a punt d'anar-la a veure ahir! : no me la perdré pas, i tot just venir-ne, tornaré aquí.
(a! : no t'ho he dit quasi mai, però em moro de ganes d'anar al cine un dia tu i jo plegades. per riure, plorar, i/o --ofcurs-- fruir de gust. petonets.)

Anna Maria V. ha dit...

Hihihihi. Ja he begut dues copes.
A la seva salut, hip, hip,
Sr. Allen. Hip.

Lu, quan vulguis anem al cine, reina. I no te la perdis. A tu tinc clar que t'agradarà molt.

Muà a tots. A tu també, Emili disfressat d'Absenta Esclarmonda...

Karma ha dit...

Un gaudi pels sentits....he sortit alleugerada, reconfortada....i amb unes ganes extaordinaries de tornar a París.....

Petita gran meravella, Mister Allen....quina música, quina fotografía, quins actors....quina meravella....

Teresa ha dit...

Ja me n'havien parlat bé, d'aquesta pel·lícula!! Però ara no me la penso perdre pas!! L'Allen també és un dels meus preferits! Ostres! És emocionant el desig d'anar al cine! fa temps que no el tenia!
Gràcies! Segur que m'encantarà... i a més París!! Oh, la laaaa!!!!

Gemma ha dit...

Bé, no se, no l'acavo d'entendre aquest home... Llàstima, avui hi haguesim pogut anar juntes i potser amb les explicaions d'algú tan entusiasta......

Anònim ha dit...

Fa segles que no vaig al cinema. Podria ser una bona ocasió per reemprendre antics costums... Un petó, Anna Maria, a mi m'agrada Woody Allen...

ESPERO QUE DEMÀ NO TINGUIS MAL DE CAP... HIHIHI!!!


MARTA VALLS

Anònim ha dit...

Vaig pensar que no l'aniria a veure quan vaig saber que hi sortia la Bruni, però m'has convençut. Fa molt temps que no vaig al cinema i Allen és un bon motiu per reconciliar-me amb el setè art.
Bona celebració!
Míriam

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Holy cow! Quin entusiasme! Me l’has encomanat i ara friso per veure aquesta peŀli. M’agrada Woody Allen, ja t’ho havia dit, i m’agrada el tema de “Midnight in Paris”, així que m’ha d’agradar per força. Però, per què, doncs, les crítiques que he llegit deien que és una peŀlícula fluixa? Potser no l’han acabat d’entendre?
Si les copes de xampany van en consonància amb l’entusiasme, a hores d’ara ja deus dormir ben beguda, oi? Hihi.

Anna Maria Villalonga ha dit...

No l'entenen, Shaudin. No tenen l'entusiasme ni la rica vida interior de l'Allen i per això nO comprenen el veritable sentit de la pel.li ni tot allò q ell hi ha posat. Tot el bagatge, totes les picades d'ullet, tota la sensibiltat. No está hecha la miel para la boca del asni, q diuen en castellà. En qualsevol cas, jo ja l'entenc a l'Allen. Perfectament. I en tinc prou.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Asno, perdona. Escric des del telèfon

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Quan l’hagi vist te’n donaré la meva opinió, d’acord? Però estic segura que m’agradarà. Em refio d’allò més del teu criteri i, com he dit, Woody Allen i tema m’atrauen.

Elies ha dit...

Estic molt content que hagis passat una estona tan especial.
Continua gaudint del bon cinema.
Una abraçada ben forta!

Yves Gerbeau ha dit...

En Woody causa tan furor com rebuig. Però jo sóc dels teus, m'encanta, és senzillament magistral. El temps el posarà a dalt d'un pedestal i la història el recordarà per sempre com un dels grans, sinó el més gran. Incansable no es conforma amb haver tocat el cel i segueix buscant i buscant -tot i algunes relliscades, és humà, clar-.
Tinc ganes de veure aquesta... Gràcies per la crítica!

Anònim ha dit...

Completament d'acord amb tu, amb va agradar i vaig disfrutar.... un petonet. Mercè Sanchis Manich

Jordi Canals ha dit...

Celebro que t'ho hagis passat bé. Pel que expliques sembla que és una bona ocasió per anar al cinema.
Agraït per la informació tan acurada

mercè trias ha dit...

"Si encara tinc moments per disfrutar"... Aquest Anna ha sigut un d'ells, ja ho has dit tot, no mès cal aixecar la copa i brindar amb tù!!! quina bona tarda nit he passat, sola i he anat.
Això ja ho faig moltes vegades, però avui potser em faltaba al sortir poguer transmetre el meu entusiasme a un bon conegut....
una paraula.. Magnìfica!!!!!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Sí, això passa, Mercè. Anar sol al cinema per a mi és magnífic. M'encanta fer-ho. Però si la Pel·li t'agrada molt o t'impressiona o quelcom similar, quan surts tens ganes de compartir-ho. Jo he trucat a la meva filla, que esperava la meva opinió "en candeletes". I, a més, he vingut corrents per fer la crítica i regalar-me el cava.
Així de clar.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies a tots per passar per aquí tan de pressa, amics.
Jordi Canals, realment no crec que aquest cop hagi donat informació acurada. Més aviat ha estat un esclat d'alegria desbordant que poc té de crítica cinematogràfica.
En realitat, parlo molt de mi i poc de la pel·lícula. Però és com em sentia i no vaig voler deixar passar aquest estat d`ànim.
De resums, trailers i crítiques canòniques ja ni haurà un munt. Avui es troba tot a Internet.
En canvi, crec que la sensació que va generar la pel·li en mi (i veig que en altres persones que l'han vist) és també molt important.
Al cap i a la fi, d'això es tracta també: de la recepció.

Repeteixo: moltes gràcies a tots.

Carmen Luis tTatje ha dit...

Anna, no l'he vista peró se segur que m'gradarà, el teu entusiasme m'ho
diu clarament, el Woody sempre descriu molt bé els sentiments humans més amagats.Tinc ganes de emocionar-me, quan parles de la pel·lícula i de Paris m'hen he enrecordat del Moulen Rouge, suposu que és ben diferent, peró et repateixo hi he pensat.

Bargalloneta ha dit...

A mi també em va entusiasmar...potser Owen Wilson no acaba d'encaixar, no???

Anna Maria Villalonga ha dit...

No sé què dir-te. A mi Owen Wilson no m'agrada gaire, però aquí, el vaig trobar prou bé.
Suposo que el mestre treu el millor de tots.

Manel Mora ha dit...

Una paraula: "magnifique!".

Llaudal ha dit...

Només faltava llegir-te per decidir-me a anar-hi. Em treuré el mal gust de les noietes que van venir a Barcelona.

Boladevidre ha dit...

La genialitat rau en què més gent, n'estic segur doncs jo en sóc un, troba les pel·lícules fetes a mida.
N'hi ha pocs, però alguns aconsegueixen esdevenir amics a través del nexe comú que és la pròpia obra. Els meus són Shakespeare, Lennon i Woody Allen.
M'ha encantat una crítica tant subjectiva. La objectivitat em resulta avorrida, com totes les mitjanes.

LURDES ESTRUCH ha dit...

A la que hi he entrat i m'hi he introduït, amb la música, el paisatge parisenc intraurbà, els colors i la fotografia, l'edulcoradet, he pensat: ta te, altre remake de la vicki cristina bcn, per bé que no estilitzadament esperpèntic, sinó més profund i amorosidet.
Però quan he sentit la primera tanda de campanes rondallesques, emulant la Ventafocs, i he anat re-coneixent-hi Hemmingway, Stein, Picasso (i fins i tot Dalí, Buñuel i altres genis o figures hispans!) m'ha assolit de sobte i gratament una genuïna entitat pròpia.
l'esquema és magistral: el present, caricatura d'una Amèrica casposa i rància, encara tant i tant latent i actuant, i el personatge principal contrapuntant-hi. el passat literari-artístic-mític al qual en Gil hi entra en quasicarrossa i tan ben digerit per l'actual: si un no s'hi endinsa (Inez) és senzillament pq no vol, i si un ho fa per força (detectiu) fàcilment queda exposat en directe a la guillotina!
Aquest joc de peces present/passat que conforma el Temps del film es mostra naturalment fal·laç tot seguit de la ruptura literal de part d'en Gil amb les relacions actuals que mantenia i havent decidit de viure a París, i, definitivament, quan l'Adriane opta per instal·lar-se més enllà encara, a la belle epoque: una mica com si es fes una trencadissa i les peces, peces noves (tb la maria antonieta i lluís xvi, de la mà del detectiu!), anessin a encaixar de nou, i recupera --o més ben dit: obté-- la seva total consistència.
No cal dir que he trobat perfecte l'arquetip de l'escriptor despistat i ratllant a genial bé que cohibit que conforma el caràcter del protagonista, i perfecte al final, en què estableix una relació amb la pèl-roja oferta de jazz i així se m'afigura trabant ben fort el nou lligam vital que acaba d'establir amb la ciutat.
He trobat genial el "rinoceronte" dalinià, calidoscòpic l'efecte de tot plegat: música, colors, paisatge intraurbà artístic i històric, quan decidia rodar (el prota viatjant pels anys 20 amb Adriane), i només m'hi ha sobrat un efecte:
Què diantre hi feia la Bruni interpretant el lleu (però no tant, atenent-ne el rerefons esquemàtic) paper del guia turístic?

Anna Maria Villalonga ha dit...

Lu, gràcies per un comentari tan acurat, q ara ja es pot fer pq han passat dies. Ja saps q jo sempre intento no ser massa clara, sobretot si la pel.li s'ha estrenat molt recentment. Estic d'acord amb tu. Hi ha escenes fantàstiques, com quan explica la situació als surrealistes (lògicament, no podia triar ningú més) i ells es queden tan amples i comencen a elucubrar. Que si veig una goto (Man Ray), que si veig una pel.lícula (Buñuel). I Dalí... Genial! En fi, ja ens entenem. I pel q fa a la Bruni, no en tinc ni idea.

LURDES ESTRUCH ha dit...

... la qual cosa no li lleva (midnight in paris) que sigui essencialment un desplegable, postaletes engalzades de París. com la vicki cristina bcn.
hi ha Allens molt i molt més reeixits.
(i, posats a triar, escolliria sempre Manhattan, per bé que no cal dir que és genèricament tota una altra cosa.)

Anna Maria Villalonga ha dit...

Sempre hi ha Allens molt i molt més reeixits, però també penso que sempre som molt exigents amb ell.
Sempre el fem passar un examen i el comparem amb ell mateix. És clar que ell fa el que vol fer. L'home ja té una edat i li agrada passar-s'ho bé. Si hagués volgut aprofundir més, ho hauria fet. La pel·lícula no té ínfules de obra d'art, sinó que vol ser entretinguda, plàsticament bonica i intel·ligent sense deixar de ser apte per a tots els públics.
Tanmateix, la meva filla i jo sempre hem dit el mateix, després d'anys i anys de pel·lis de l'Allen.
1. Per què sempre se'l sotmet a aquest examen ferotge? Perquè és molt bo.
2. Per què no acceptem en ell un cinema lleuger simplement (tot i que digne, amb això no estic dient que m'agradi tot el que fa, ja ho saps), però per que li exigim tant? Perquè és molt bo i ha demostrat fins a quin punt pot arribar a ser-ho.
3. No ens n'adonem que la mitjana de la resta de pel·lícules que veiem a la cartellera actual al llarg de l'any no s'acosta ni de bon tros a la qualitat de la més senzilla de les seves pel·lis?

Quan no hi sigui, la seva obra podrà ser valorada en conjunt i tot sortirà. Tindrà el reconeixement que es mereix (amb totes les relliscades incloses, és humà). Mentrestant, gaudim de la seva longevitat tant humana com artística i felicitem-nos-en. Que duri molt de temps i que sigui capaç de continuar fent un cinema on els artistes, escriptors i gent de la cultura en siguin els protagonistes.

LURDES ESTRUCH ha dit...

i igualment 1 obra d'art ....però la bruni, D!!!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Òndia, esteu carregats de prejudicis. La Bruni em cau fatal. Les meves professores de francès a la facultat no la poden veure (i ho argumenten molt bé, amb força informació). Tanmateix, aquí fa un paper i prou. Jo ni li vaig parar esment. El motiu pel qual surt, no el sé. Ignoro si li ho van demanar o exigir o què.
En qualsevol cas, tampoc no surt tant. La meva àvia deia: "El millor despreci és no fer apreci".

LURDES ESTRUCH ha dit...

Repeteixo que el paper de la bruni-guia és prou important atesa la perfecció del rodonet i nu entramat estructural de l'obra.
Que no hi ha, al redós de la capa terràquia, 1000 actors més competenciats per a fer-lo?
Degué ser una qüestió de compromís. (la qual cosa, ho sento, però, si és que és, no em mereix gaire respecte.)

Anna Maria Villalonga ha dit...

Sí, és important estratègicament, però no requereix grans dots interpretatives. Ara, sincerament, tinc tanta feina que no puc buscar-ho. Però quan em descarregui dels Juliols negrots, ho esbrinaré.
A mi tampoc no em semblen bé aquests compromisos. Suposo que, si és així, sempre estem amb el tema "diners", com va passar a Barna. Ho esbrinem?