dijous, 21 d’abril del 2011

Clint Eastwood i Antònia Font: quin tàndem!



Ja em perdonareu aquesta entrada tan poc canònica, però no me n'he pogut estar. I com que el subtítol del bloc indica: "crítiques de cine i molt més", doncs apa, cap problema. L'entrada correspon al "molt més".
El cas és que m'encanta Antònia Font i després d'haver parlat tantes vegades de Clint Eastwood en aquest bloc, després d'haver manifestat l'admiració envers algunes de les seves pel·lícules (que m'han fet abandonar definitivament indesitjables prejudicis previs), no puc evitar sentir-me totalment identificada amb aquesta cançó. M'ha semblat que no era desencertat fer aquest homenatge a Eastwood i, alhora, manifestar que estic ben contenta per la fresca renovació de la música en català.

Si algú no coneix la cançó, que l’escolti bé. La trobo terriblement inspirada.



18 comentaris:

Maria ha dit...

Tens raó: com més l'escolto, més m'enganxa. (Ets la més ràpida d'aquesta banda de la pradera, Villalonga!)

Dolors Jimeno ha dit...

Una cançó realment preciosa. Anna, gràcies, m'ho has encertat.
D.

Jordi Canals ha dit...

No la coneixia. M’ha agradat molt!

LURDES ESTRUCH ha dit...

l'Antònia Font m'agrada força, i l'Eastwood em fa força patxoca com a caràcter artístic, actoral i fílmic. (per bé que mai no m'hi he fixat prou com per fer-ne una anàlisi crítica ben feta, tb ho he de dir. i per bé que tb em reca una mica ideològicament, la figura: el C.E. combrega plenament amb el neoliberalisme de la banda extrema ianqui, es veu.)

Carme Luis tTatje ha dit...

L'he sentit varies vegades,i m'agrada molt, el que passa, que no si li donan a la cançó un sentit de burla o d'amiració a l'actor podríen ser les dues coses.
Amb xòca un mica, que ells, li puguin tenir admiració, a un actor i director, tan profundament yanki.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Jo crec que és tracta d'un recull de sensacions. Hi ha la burla, però amable i des de l'admiració. Jo crec que Eastwood representa tot un imaginari que ells tenen (que tots tenim al cap) i ells el recullen desmitificant-lo però mitificant-lo alhora (no sé si m'explico, però és tardíssim i estic cansadíssima).
I repeteixo, també per a la Lurdes, que per molt ianqui que sigui, el darrer Clint Eastwood és superb. Per això ho comento a l'entradeta que faig i ho he comentat molts cops.
Crec que a hores d'ara, a aquestes alçades de la seva carrera, ja podem deixar de banda uns prejudicis adquirits en altres èpoques i jutjar-lo com el gran cineasta que és. D'altra banda, penso que alguns elements de les seves pel·lícules, si es ressegueixen amb atenció, ens mostren un home molt preocupat per qüestions transcendents, un home gens banal.
Per això he triat una foto on està molt vell. La més plena d'arrugues que he trobat, perquè és sobretot aquest Eastwood el que a mi m'interessa.
Bé, quin rotlle, cinèfils/cinèfiles.
Bona nit.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Qui dubte avui en dia d'en Clint Eastwood?
Frase de doble sentit que va en dues direccions claríssimes utilitzant l'ambigüitat per arribar al públic.
D'altra banda, la melodia em sembla magnífica.

LURDES ESTRUCH ha dit...

a) ideològicament, jo no és que en dubti ni que no (qui sóc jo a aquest nivell?); passa senzillament que no combrego gens ni mica amb aquest liberalisme "neo-con" que ell subscriu directament (llibertaris, es veu que es diuen: quin altre concepte tan ampli, e?, segons per on hi entri un?);
b) artísticament, ja he dit que C.E. m'agrada força, per bé que mai no hi hagi entrat prou a fons per fer-hi una anàlisi crítica.

crec que he argumentat la divisió categòrica prou clarament. (és més: crec que sempre m'he caracteritzat per fer-ho, demana-li a en Murgadas, com dissentíem respecte a la valoració de Leni Riefenstahl, per exemple.)

a, i la cançó d'Antònia Font, força bonica i escaient(que això sí que no ho he concretat a dalt. 1000 Xdons).

Anna Maria Villalonga ha dit...

"Qui dubte avui en dia d'en Clint Eastwood?" és la tornada de la cançó.
Pel que fa al que dius, Lu, no et porto la contrària. La gamma del color gris és enorme i jo, que tradicionalment opinava com tu, he anat canviant d'idea de mica en mica. No perquè combregui amb la seva ideologia, sinó perquè he captat matisos interessants. Remeto a "Gran Torino", "Invictus" i, sobretot, a la magnífica "Milion dolar baby".
En qualsevol cas, repeteixo que m'interessa més artísticament, perquè crec que, com a cineasta, ha aconseguit un nivell molt alt.
Precisament penso que la tornada de la cançó recull aquesta nostra semipolèmica, que d'antuvi tenim instal·lada en la nostra societat (entre els esquerranosos, és clar).
No dubto de les teves dissensions amb en Murgades (us conec massa tots dos). Hahahahaha.

És sana la discussió al bloc. Per a mi, magnífica. El bloc s'omple de sentit quan hi ha debat.

Mireia Mora ha dit...

Sí!!
Encara recordo quan els vam descobrir fa ja molts anys! Ens semblaven una mica estrambòtics, però el record d'un Battiato encobert ens va 'obligar' a donar-los una oportunitat seriosa... Sort que els he vist per activa i per passiva. En algunes ocasions, en concerts petits, petits...
Quines ganes teníem de disc nou! Que ara feia una bona colla d'anys que no treien res..

Visca la meva ma i el seu gust exquisit musical! :)
#mimamamola

Anna Maria Villalonga ha dit...

#tumamamola, per descomptat. Però tu també moles.
He après moltes coses de tu, estimada. I més que n'aprendré. Entre elles, em vas presentar Antònia Font.
Que guai, que guai.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

M’ha agradat molt la cançó; com tu dius, Anna Maria, desmitifica i mitifica alhora. Molt bona, realment. Quant a Clint Eastwood ja vaig dir fa temps en aquest bloc que admiro molt a Clint Eastwood com a director i que vaig canviar d’opinió sobre ell ja fa anys.
Pel que fa als comentaris, trobo que, avui en dia, anomenar ianquis als habitants dels Estats Units resulta una mica despectiu. I això de l’Eastwood com “profundament ianqui” no ho acabo d’entendre. Què vol dir “profundament ianqui”? Que és molt “americà”? I què és ser americà? Perquè amb més de 300 milions d’habitants (potser més i tot) que té el país us asseguro que hi ha de tot. Fa 33 anys que visc a l’Amèrica del Nord i, tot i que sóc al Canadà que és diferent dels USA, conec força bé els meus veïns del sud. I, contrariament al que alguns pensen, els americans no son gens homogenis. I ha gent magnífica, en tots els sentits, i molta. I hi ha gent repulsiva –molta també. Això del neoliberalisme o el que ells diuen “liberal” o “neo-liberal”, de cap manera és pot entendre bé des d’una perspectiva catalana. Els “liberals” americans (dins dels quals, a més, podem trobar tota mena persones i idees, potser tantes com de “liberals”) es troben dins d’un país que no és Catalunya, ni Japó, ni la República del Congo. Cada terra té sa guerra i de cada terra s’han de comprendre les característiques per entendre, bé, moltes coses, entre altres que significa exactament allí un terme, com ara “liberal”. Aquí al Canadà també tenim “liberals”, de fet un dels partits polítics més forts es diu Liberal Party. Tot i això (i considerant la proximitat dels dos països), no són ben bé com els liberals dels Estats Units. I ho deixo aquí que això es fa molt llarg i tinc molta feina. Només vull afegir que, sigui com sigui, no podem jutjar a Clint Eastwood d’acord a la seva tendència política sinó a la genialitat de les seves peŀlícules. Ah, i no entenc perquè no es pot fer una cançó catalana sobre ell. Quin és el problema?

Anna Maria Villalonga ha dit...

Benvolguda Shaudin,
No crec que ningú hagi discutit que els grups catalans puguin fer cançons sobre Clint Eastwood o el que sigui. La d’Antònia Font (un grup de les Illes original i innovador que m’encanta) la trobo molt bona, per això l’he penjada. I si algú ho ha dit, no crec que sigui amb la intenció real de considerar que no s’ha d’escriure sobre això.
Pel que fa als altres temes, estem d’acord. Clint Eastwood ha esdevingut un gran cineasta i és això el que hem de judicar. D’altra banda, cadascú és d’on és i no hi ha més a discutir.
Tanmateix, la idea de “ianqui” o de ser massa “americà” (que crec que prové de les seves primeres pel•lícules força violentes, o dels westerns) té a veure amb la visió dels Estats Units com a primera potència del món, intervencionista i prepotent. Evidentment, aquesta és una reducció esbiaixada i pobra, però intento explicar-ho, simplement.
El terme “neoliberal” té plena vigència, crec. Neix de les teories polítiques i econòmiques d’Adam Smith i, a recer del marxisme, defineix l’adscripció al capitalisme més ferotge, que representen els Estats Units i els països occidentals. No ha caducat actualment aquest terme, sobretot si pensem que la terrible crisi que patim la van iniciar ells amb la més pura i dura especulació econòmica i que els desafavorits sempre són els mateixos. Per a nosaltres, un país que es considera el primer del món però que no té una sanitat universal o que, per contra, posseeix milers d’indigents voltant pels carrers, resulta incomprensible.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Continuo: no m'ha deixat penjar-ho tot en un sol comentari.

Ara bé, tot això no vol dir que no estigui d’acord amb tu, tant per la idea que l’heterogeneïtat de la població en un lloc tan enorme deu ser grandíssima com pel que fa a Clint Eastwood (o a qualsevol altre creador). Hem de judicar l’obra, i la Lulu ho sap, perquè sempre ha estat defensora d’aquesta posició (públicament i privada). D’altra banda, Eastwood ha fet un tomb cap a una mena de recerca de la transcendència més que interessant.
No sé si oblido res per fer-te una bona resposta, però estic escrivint al word i ara ho copiaré al bloc. Havia contestat abans una rèplica llarguíssima i se m’ha esborrat.
Petons a tothom.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

És molt difícil explicar bé en un comentari d’un bloc un tema que requereix tota una tesi. És la frustracio que sempre sento en haver d’expressar el que penso en missatges breus per internet. Si hi afegim que no tinc temps, ni tu tampoc, doncs ben difícil realment.
Cert, els Estats Units són la primera potència del món, i són intervencionistes i prepotents, i les han fetes de molt grosses; però moltes vegades confonem els governs amb el poble (passa amb tots els països). En el poble s’hi troba de tot. I, mira, jo sempre em queixo dels Estats Units, com gairebé tothom, i a més els tinc de veïns, però sé que també podem ser injustos perquè tenen més coses bones del que sembla. El fet de ser la gran potència que són els converteix fàcilment en un blanc, fins i tot quan no són culpables o, si més no, el poble no n’és. Hahaha, mai m’hauria pensat defensar els Estats Units. Però, de debó, si els coneixes t’adones que no són el papu i que tenen molta i molta gent meravellosa; gent preparada, gent amb esperit crític, gent generosa, gent disposada a ajudar.
Quant a Adam Smith, i sense ni per un moment voler defensar les seves teories, he de dir que ja voldríem el seu capitalisme i no aquest monstre de capitalisme que tenim ara. Tot és relatiu. Sembla que cada dia que passa tot es fa pitjor.
Però, en fi, la cosa anava de Clint Eastwood que, pel que en sé, és una bona persona –ha fet molt contra el racisme, per exemple. I si un artista és genial i és una bona persona, em sembla que hem de deixar els detalls de la seva personalitat o de la seva vida de banda, o ben pocs passarien la prova.
Em sap greu explicar-me tan malament.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Tens raó i crec que ja ens entenem. També penso que aquests debats són molt difícils per escrit, sense matisos, sense gestos, sense onomatopeies, sense interrupcions per puntualitzar.
S'imposa aquell cafetó, a Toronto o a Barcelona!!!

SEYART ha dit...

Bon dia,
Em dic Meritxell Soria i treballo a l'empresa Seyart. Seyart és una empresa de disseny de joies amb missatge. La darrera col·lecció que hem preparat porta per nom Catalunya i voldriem presentar-te-la.
I per si també la voleu donar a conèixer als seguidors del blog.
Si voleu, us puc enviar informació de la col·lecció si em doneu un correu electrònic.
Per part nostra, al Facebook de Seyart donem a conèixer les nostres col•leccions però també blogs que creiem interessants i que estan relacionats amb alguna de les nostres col•leccions. Així que, si us sembla bé, algun dia parlarem del vostre blog.
Gràcies,

Hele la Sabatera ha dit...

Una cançó fabul.losa, espere poder veure aviat algunes pel.lis del Clint que tinc pendens