dijous, 24 de març de 2011

Un nou comiat: adéu a la gata


No vull enganyar ningú. Liz Taylor (nascuda Elizabeth Rosemond Taylor el 27 de febrer de 1932) no es trobava ni de bon tros entre les meves actrius preferides. No hi ha un motiu concret. Simplement era així. Tanmateix, quan ahir vaig conèixer la notícia de la seva mort, haig d'admetre que em va entristir. 
Suposo que tots sabem  que ja queden poques estrelles del Hollywood daurat, de manera que cada traspàs representa una pèrdua doblement sentida. Aquell univers amb el qual  molts de nosaltres ens vam criar, aquell món glamourós que ens va despertar l'amor pel cinema, aviat haurà desaparegut per sempre. Segurament ella n'era una de les darreres representants. La preciosa actriu d'ulls electritzants que va seduir el món sencer des que era una nena. Només cal recordar-la al costat de la gosseta Lassie o fent d'Amy March a Mujercitas.       

 
Com sempre que haig de confegir una elegia (massa sovint darrerament!) no em mou  la intenció de  reproduir la biografia del personatge ni tampoc la seva filmografia. Tots tenim l'oportunitat de resseguir per Internet allò que més ens interessi. En canvi, sí que m'agradaria retre-li un homenatge amb un record molt personal i entranyable que ha afavorit, al llarg dels anys, la pervivència de Liz Taylor en el bagatge de la memòria de la meva família.

Quan jo era una adolescent, un dissabte d'hivern (el recordo fred i emboirat, però no sé si es tracta simplement d'una deformació de la memòria) van emetre a "Sesión de tarde", per enèsima vegada, Mujercitas. La versió de 1949, dirigida per Mervyn LeRoy i protagonitzada per June Allyson, Janet Leigh, Margaret O'Brian, Peter Lawford i, evidentment, Elizabeth Taylor. Un clàssic de clàssics que tota la família (pares, germans i àvia) ens vam posar a veure plegats. Després de 120 minuts de cine televisat (sense comptar els corresponents anuncis), quan ja tot estava a punt de concloure i els nostres ulls emocionats assistien el final del drama de Louisa May Alcott, va la meva àvia i trenca el silenci sepulcral, mentre la carona de la Taylor ocupava la pantalla, amb la següent interrogació plena de sorpresa: 
 
- oi que aquesta noia té una retirada a l'Elizabeth Taylor?
 
Les nostres riallades van arribar a l'altre cantó del barri, com ara mateix mentre escric aquestes línies. La meva àvia s'havia empassat tota la pel·li i, al final, encara no tenia clar que aquella actriu era Liz Taylor!!! He de reconèixer que en vam fer un gra massa de l'escarni de la iaia, fins el punt que la pobra es va enfadar amb tots nosaltres i va estar no sé quants dies fent morros i sense parlar-nos pràcticament. A partir d'aquell moment, la frase: "oi que aquesta té una retirada a l'Elizabeth Taylor? és famosa a casa meva. Serveix tradicionalment per prendre el pèl a tothom que palesa algun tipus de "despiste" d'aquestes característiques. 
Iaia, només és una brometa i un record amorós. Sisplau, no facis morros. Allà on siguis, perdona'm.  
 
Amb tot, benvolguts cinèfils, per a mi Liz Taylor sempre serà la gran actriu de Gigante i, per damunt de tot, aquella dona bellíssima, elegant i d'ulls impressionants que ronronejava eròticament a la vora de Paul Newman a La gata sobre el tejado de cinc. 

Que descansi en pau.  


14 comentaris:

Elies ha dit...

Si que fem servir aquesta frase, sí!
Gràcies pels records, i tal com tu has dit, que descansi en pau.
Adéu, Elisabeth!

Gemma ha dit...

Ja no en queden.... Era una dona molt guapa . Gràcies pels records i esperem que tingui la millor pel.licula de la seva nova vida.

mercè trias ha dit...

Una gata impressionant, postser ningù ha pogut igualar, dons en teatre jo l'he vist al meinys 2 cops...
El ulls... violeta ùnics i una boca seductora, en aquells temps natural.. encara no exixtia el "botox"...
No ha sigut una gran artista però si ha tingut aquell "algo" que encisabe.
Ha viscut molts anys i segòns he llegit patia molt dels ossos.
Jo la mort la tinc com molt asumida, crec que tots passem per aquesta porta, ella ha sigut longeva, la porta es passada, bona tarda Elisabeth.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Home, no tan longeva, Mercè. Només tenia 79 anys. Són anys, però avui dia no tants.
Sí, és això que tu dius. No era una superactriu, pel meu gust, però sí una persona amb quelcom especial.

Anònim ha dit...

Ha, ha, jo també recordo aquella escena veient "Mujercitas" i la teva evocació m'ha fet aparèixer un somriure, amb un punt de melanconia, però...

Que descansi en pau, i la nostra iaia també.

IO

Bargalloneta ha dit...

jajjajaja
pobra àvia!! però la veritat és que la sortida va ser molt bona eh????
Ens ha deixat una de les grans!!! sens dubte

Jordi Canals ha dit...

Una de les pel·lícules que més m’ha impressionat ha estat “La gata sobre el tejado de cinc” Potser més per l’actuació de Paul Newman que per la de Elizabeth Taylor, però sobretot per Burl Ives que estava soberg en el seu paper. Confesso també que Liz Taylor no m’ha entusiasmat mai massa, tot i estar d’acord amb tu Anna Maria que va ser la gran actriu de “Gigante”. Descansi en pau!

LURDES ESTRUCH ha dit...

m'agraden molt aquests clàssics!!! (una observació: jo transcriuria el títol de les pel·lis en versió original, i la corresponent traducció en català.)

Anna Maria Villalonga ha dit...

Jo no. Ho he dit alguna vegada. Per a mi aquestes pel·lícules es diuen així i no les puc deslligar del seu títol. Per a mi "Mujercitas" no té cap altra nom, com no el té "La gata sobre el tejado de cinc".

Teresa ha dit...

A mi també em va saber greu la seva mort. He vist Mujercitas moltes vegades, fascinant Cleopatra, la Gata...
Però si em permeteu vull recordar-la en la seva vida fora de les pantalles. Va ser una dona apassionada que es va posicionar al costat dels seus amics com Rock Hudson o Michael Jackson en moments difícils, i va col·laborar en la lluita contra el sida d'una forma força activa.
La seva vida potser no ha sigut excessivament llarga però sí molt intensa.
Amb ella se'ns en va una miqueta més l'època daurada del cinema.
Descansi en pau!

Dolors Jimeno ha dit...

Anna, gràcies per les teues emotives frases. Jo també recordo "La gata..." amb molt de plaer però no puc destriar la seua presència de la de Paul Newman.
Una abraçada molt forta.
D.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Subscric tot el que dius en aquest article; és exactament el que penso. L’anècdota de la iaia –hahaha– és nova per a mi, és clar.
Pel que fa al comentari de la Lurdes, a mi no m’agraden els títols en castellà, tot i que respecto les teves raons per posar-los en aquesta llengua, només faltaria. Potser si jo m’hagués quedat a Barcelona no em molestaria veure’ls en castellà, perquè és com recordaria les peŀlícules, però tot i que la majoria de peŀlícules clàssiques americanes que comentes les havia vist en castellà, les he tornat a veure en anglès (i algunes moltes i moltes vegades) i, realment, ara no me les puc imaginar en cap altra llengua que l’anglès. Les vegades que he anat a Catalunya i feien alguna peŀlícula americana a la tele, doblada en castellà, he fugit. Em produeix una molestia inaguantable. Pensa que, a més, –cinèfila com sóc i amb la meva tendència a veure una peŀlícula moltes vegades– fins i tot reconec molts actors i actrius només sentint les seves veus (sense imatge) i si me’ls doblen m’enrabio.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Jo entenc les raons de la Lurdes i encara més les teves, Shaudin. Però la teva situació i la meva, com és evident, no tenen res a veure. Si jo em trobés en el teu cas, pensaria i diria el mateix. El meu motiu per mantenir el castellà, encara que sembli una contradicció, és precisament cinèfil. Jo també he vist aquestes pel·lícules un munt de cops. Per tant, no les imagino amb un altre títol. Es buiden de sentit. A banda, en alguns casos hauria de buscar la traducció que s'ha fet posteriorment al català, perquè no sempre coincideixen literalment.
És igual que els noms dels llibres. Si al bloc negrot llegeixo un llibre en castellà, poso el títol en castellà, com ho faria si fos en francès o en anglès. En aquest sentit, no tinc prejudicis. La llengua és al marge d'altres coses, des d'aquest punt de vista (personal, evidentment). També he de dir que jo sóc una persona absolutament bilingüe. M'he criat amb les dues llengües a casa en igualtat de condicions, i això també influeix. Per a mi, el castellà no resulta aliè com per algú que, per molt que el conegui, tingui el català com a única llengua primera.

Yves Gerbeau ha dit...

Gigante! quin clàssic més bo!

Per mi destacava sobretot per la seva bellesa...