Sitges 2010. Crònica del nostre enviat especial Elies Villalonga

L'Elies Villalonga, que com veurem s'ho ha passat a Sitges d'allò més bé, ens ofereix, amb un to no exempt d'humor, una crònica molt personal del seu pas pel Festival. A més, aquest any, dominador de les noves tecnologies, ha enregistrat un reportatge gràfic i tot. Com veieu, al Racó de l'Anna no ens estem de res. Gràcies, Elies.

L'ELIES TAMBÉ VA FER DIAPOSITIVES DE L'ACTE D'ENTREGA DE PREMIS. US LES ENLLAÇO AQUÍ MATEIX I LES PODREU VEURE. GRÀCIES.


Sitges 2010. Crònica Final, d'Elies Villalonga

Enguany, els meus amics i jo –fidels seguidors del festival any rere any– ens vam decantar per assistir a les sessions del dissabte dia 16 d’octubre i a la gala final. El reclam de l’actriu Rebecca de Mornay va ser definitiu.

Començàrem el dia amb una passejada matinal pel Passeig de Sitges (feia un sol increïble), tot remenant en les paradetes temàtiques que envolten l’entrada del Palau de Miramar. La continuació va ser la tria de restaurant per anar a dinar. Aperitiu i àpat. Ja amb la panxa plena, ens dirigírem cap al cinema Retiro per a veure la primera pel·lícula: Bedevilled, òpera prima del director sud-coreà Jang Cheol-soo.

A diferència d’altres experiències que havia tingut prèviament amb el cinema coreà, Bedevilled em va semblar un film molt sòlid, amb un bon guió i unes interpretacions més que acceptables. Lluny del ritme frenètic a què estem acostumats amb els productes comercials americans, la cinta asiàtica manté una cadència lenta però efectiva, presentant-nos els aspectes més sòrdids del fosc món rural sud-coreà, recreant-se amb tot tipus de vexacions envers una de les protagonistes per part de tot el seu entorn familiar i veïnal. Masclisme en estat pur, en un ambient asfixiant, i amb un ampli ventall d’experiències violentes, físiques, psíquiques i sexuals.

Directa i sense embolcalls secundaris que desviïn l’atenció, és, en resum, una molt correcta pel·lícula. De tota manera –és la meva opinió– no crec que arribi a estrenar-se en els circuits comercials de Catalunya. Ja ho veurem.

Tan bon punt va concloure la projecció, vam enfilar cap a l’auditori de l’hotel Melià Sitges, on al cap d’una hora havia d’iniciar-se la gala de cloenda del festival. Després de prendre un refresc, vam apostar-nos en un bon lloc a l’entrada del recinte. Volíem gaudir de ben a prop l’arribada de la gran estrella de la vetllada, l’actriu nord-americana Rebecca de Mornay, que venia a presentar el seu darrer treball, Mother’s Day, i a recollir el premi “La màquina del temps” per la seva trajectòria cinematogràfica.

A poc a poc, el lloc es va anar omplint de curiosos i admiradors. L’estrella de Hollywood no va decebre. Afectuosa en tot moment i amb un posat elegant i alhora proper, va rebre el bany de multituds que s’esperava. Amb els seus 51 anys, la protagonista de pel·lícules com Risky Business i The Hand That Rocks the Cradle estava radiant d’alegria i felicitat. Ha mantingut tot el seu atractiu i destaca la inquietant i freda mirada que la caracteritza en tots els seus treballs.

Ja dins l’auditori, es va procedir al lliurament de premis del Festival, amb la conducció de Fina Brunet. Van destacar els films Rare Exports: A Christmas Tale (amb quatre guardons) i Rubber.

Pel que fa a Mothers Day, es tracta d’una recreació de la cinta de 1980 El día de la madre, en el qual una colla de germans irrompen en una casa (on s’està celebrant una festa amb diverses parelles) amb el propòsit de guarir un dels germans ferit en un atracament i recuperar uns diners perduts. La mare de tots ells, una esplèndida De Mornay, farà de mestra de cerimònies en tot el procés. En un escenari tancat, els personatges van modelant les seves actuacions i reaccions per tal de salvar la seva vida, traient el millor i el pitjor que tenen a dins. Violència a dojo, sang i maltractaments de tota mena en un llargmetratge al més pur estil de Hollywood que de ben segur farà les delícies dels amants del gènere d’acció. I amb la protagonista femenina fent de dolenta dolentíssima i atrapant l’espectador amb el seu magnetisme personal.

En fi, espero tornar el proper any a gaudir d’aquest meravellós espectacle i, per descomptat, poder explicar-vos-ho aquí, al Racó de l’Anna.

Mentrestant, cinèfils, bona nit i a reveure!

Mor Manuel Alexandre, un secundari de luxe

Fins fa un moment no he sabut que ahir, dia 12 d'octubre de 2010, va deixar-nos per sempre Manuel Alexandre, un dels secundaris de luxe del cinema espanyol. Tenia 92 anys i una llarguíssima trajectòria al darrere, amb centenars de títols (no és una exageració) i multitud de premis. Va treballar amb els millors directors i va omplir les pantalles i les nostres llars durant dècades.

Jo el recordo a la perfecció. Nítidament. Una feina implecable i un carisme especial. Però, sobretot, recordo que en la gran majoria de pel·lícules espanyoles que han passat per la meva vida, ell sempre hi era. Amb la seva fesomia senzilla i la seva veu apocada, amb el seu físic suau i tendre. El recordo jove, madur, vellet. El recordo amb la barbeta i les mans tremoloses. Amb la mirada neta.

Un actor de cap a peus que, sortosament, ha gaudit d'una llarga vida. De ben segur que el trobarem a faltar, però tenim les seves pel·lícules per recordar-lo. Sabem molt bé, cinèfils, que no ens ha deixat del tot.

Descansi en pau per sempre enmig del cel rutilant de les estrelles del cinema.

CINEMA EN MAJÚSCULES. AVUI: Vera Drake

Vera Drake, pel·lícula anglesa de l’any 2004 que aquí es traduí com El secret de Vera Drake, és una magnífica mostra del cinema britànic de contingut social. Fou escrita i dirigida per Mike Leigh, cineasta i director de teatre sempre preocupat per aquest tipus de temàtica. La cinta va reunir una quantitat més que significativa de premis i nominacions: 3 nominacions als Oscar, 1 als Globus d’or, 11 als premis Bafta, per no parlar de Venècia, dels Premis del cinema europeu, del David de Donatello, del Festival de Toronto i del Cercle de crítics de Nova York. A banda de les distincions a la pel·lícula i al director, destaca sobretot el reconeixement unànime a l’actriu protagonista, Imelda Stauton, la feina de la qual tothom va lloar sense restriccions. Com va manifestar, arran de l’estrena, el crític Rodríguez Marchante: «Sin Imelda Stauton, la película no podría ser lo que es ni tendría la complejidad moral que tiene». Crec que tothom que hagi visionat Vera Drake no pot deixar de compartir aquesta afirmació.

La pel·lícula respon indubtablement a l’estil contingut i mesurat del bon cinema britànic. Amb una tècnica narrativa molt teatral, les imatges van desgranant una història que ens introdueix amb viva sensació de realisme en l’ambient de la societat anglesa de l’inici dels anys cinquanta, en plena postguerra. Amb un aire de minuciositat que quasi ratlla el naturalisme, l’espectador se sent des del primer minut absolutament implicat.

L’acció té lloc en un barri obrer del Londres de 1950. Vera Drake és una mare de família de classe baixa que treballa de sol a sol: el paradigma del personatge femení, generós i servicial, que dedica la vida a tenir cura de la gent del seu entorn. Fa feines a diverses cases riques, s’encarrega de les tasques domèstiques, del marit, dels fills (un noi i una noia ja adults, però joves) i de la mare malalta, sola i alcoholitzada. Per si això fóra poc, sempre troba un moment per ajudar els veïns que ho necessiten (un home invàlid i la seva esposa deprimida o un jove al qual convida a casa a sopar perquè pensa que s’alimenta malament i que acaba esdevenint el promès de la filla). Vera exerceix d’autèntic àngel del barri. No es queixa mai. Sempre té bon humor, el somriure als llavis i un mot de consol per a tothom.

El tema central de la pel·lícula fa referència a una qüestió tan vella com l’espècie humana i, alhora, encara de rabiosa actualitat. I no només en el temps de la ficció cinematogràfica, sinó també en la nostra societat del segle xxi. Es tracta de l’avortament. Vera, sense rebre res a canvi, de manera absolutament desinteressada, es dedica a “ajudar” noies que ho necessiten. Amb naturalitat, amb amor, envoltada de l’anonimat i del silenci. Plena de delicadesa, porta vint anys “ajudant” les dones que es troben en situacions insalvables. La casada que enganya el marit mentre ell és a Corea i que s’ha quedat embarassada; la mare de família nombrosa i sense recursos que no pot mantenir més criatures; la immigrant de color que no té ningú; la dona sense escrúpols que ja ha passat repetidament per l’experiència d’avortar; l’adolescent acompanyada per la seva mare... un ventall de problemes humans que acaben configurant el punyent mosaic de la societat del moment. Una societat on el fantasma de la recent acabada Segona Guerra Mundial encara és molt present. Sovint els personatges en parlen, de la guerra: dels amics perduts per sempre, de les penúries passades, dels bombardeigs, de les batalles.

L’Anglaterra de l’any 1950 és una Anglaterra en reconstrucció, plena de mancances i amb una marcada divisió social. En aquest entorn, Vera Drake creu fer un servei a les dones que ho necessiten. Mai no jutja ningú. Mai no demana explicacions. La filosofia que la mou és absolutament altruista. I no acaba d’entendre l’enrenou que s’organitza quan la policia la descobreix: una de les intervencions surt malament i la noia pateix una greu infecció que quasi li costa la vida. Evidentment, Vera és detinguda, interrogada i empresonada. El seu món personal i familiar s’enfonsa, però ella no nega res. Simplement s’explica. El jutge, malgrat la manifesta bona voluntat de Vera, no pot minimitzar l’assumpte. No deixa de ser un delicte greu que, a dreta llei, posa en perill la vida de les afectades. Per tant, creu que ha d’aplicar un càstig exemplar. Per aquest motiu condemna Vera a la pena màxima estipulada per a algú sense antecedents: quasi tres anys de presó.

La pel·lícula posseeix un conjunt de matisos molt ben dibuixat, sempre amb l’objectiu, quasi documental, de mostrar la realitat de la societat de l’època. Així, coneixem l’antítesi de Vera, una amiga de la infantesa que la posa en contacte amb les dones que necessiten avortar. Vera hi confia plenament. Tanmateix, l’interès que mou aquest personatge és ben distint del seu: es tracta d’una d’aquelles supervivents que apareixen en tots els conflictes, que sap treure profit de les situacions límit i embolicar tothom. Viu de l’estraperlo, cobra pels avortaments i enganya Vera, que, en la seva bona fe, havia cregut cegament, al llarg de tota la vida, en l’altruisme compartit.

A banda del vessant de testimoniatge social, destaca fortament la magnífica construcció de la psicologia dels personatges. La família és el centre del món de Vera Drake, el refugi on tot està en calma. El marit l’estima profundament i reconeix la seva dedicació callada i constant. Malgrat la pobresa i la dura vida, l’home se sent feliç perquè es tenen l’un a l’altre. No pot desitjar ni demanar res més. També els fills són bones persones. La noia, callada i poc afavorida, treballadora i prudent. El noi, modern i dinàmic, però vinculat per damunt de tot als pares i a l’entorn. Gent senzilla i unida que es manté forta sota les ales protectores de la lluitadora Vera Drake.

El descobriment del delicte mostrarà escletxes en aquesta unió. No tothom pot afrontar des del mateix punt ideològic el tema de l’avortament. La divisió de la societat queda palesa en la divisió de la família i, de fet, és la disjuntiva que Mike Leigh planteja a l’espectador. El fill no pot aprovar l’actitud de la mare. Avortar és assassinar. La filla i el pare no van tan lluny. El més important és fer costat a aquella dona que els ha dedicat, sense una queixa, tots els instants de la seva vida. La panoràmica familiar es completa amb el germà petit del marit, més ben situat econòmicament i que, per gratitud passada, no els deixa sols. També és un bon home, però està casat amb un altre arquetipus femení, absolutament antitètic del personatge de Vera: la dona capriciosa i coqueta, materialista i exigent, que dóna prioritat a l’estatus social.

Hi ha una escena veritablement colpidora: Vera ofereix bombons a tothom. Agafar un bombó de la capsa significarà estar al seu costat. Qui no la recolza, no en menjarà. Amb tot, la família acabarà tancant files unànimement entorn de Vera. Tothom, sense excepció, patirà per ella, plorarà amb ella, sentirà com a propi el dolor intens de la sentència judicial.

El final de Vera Drake és impactant. Quan arriba a la presó i parla amb altres recluses, s’adona amb sorpresa que no és única al món. Allà, preses com ella, en alguns casos reincidents, troba companyes que també havien dedicat la seva vida a “ajudar” les dones que patien. L’espectador té la sensació d’assistir a un fet inevitable de la vida humana. A una mena de ritual compartit i ancestral.

Sempre hi haurà dones que ajudaran altres dones a resoldre el problema que pot trencar les seves vides per sempre. Sempre existirà l’estranya cadena femenina enllaçada per les baules solidàries del patiment i de la comprensió.

Mitjançant la història qualsevol d’una dona qualsevol en una ciutat qualsevol (per més que la pel·lícula, com he volgut fer palès, sigui molt britànica), Mike Leigh eleva el particular a la categoria d’universal. Posa damunt la taula un problema omnipresent, inherent a la condició humana, que referma la nostra feblesa i les misèries eternes de la nostra societat.

Fitxa tècnica

Títol original: Vera Drake
Any: 2004
Direcció: Mike Leigh
Producció: (Anglaterra) Thin Man Films / Fine Line Features
Guió: Mike Leigh
Direcció de fotografia: Dick Pope
Música: Andrew Dickson
Intèrprets: Imelda Staunton, Phil Davis, Adrian Scarborough, Daniel Mays, Alex Kelly, Peter Wight

25 anys sense Orson Welles

Avui es compleixen 25 anys de la mort d'Orson Welles, el gran monstre. No pretenc a hores d'ara confegir la seva biografia, que he enllaçat convenientment damunt del seu nom, ni copiar la seva filmografia, que també us enllaço. Tampoc no és el moment de comentar una rere l'altra les seves pel·lícules, una bona part de les quals es troben al cim més elevat de la història del setè art.

Tanmateix, aprofitaré l'efemèride per compartir amb vosaltres, amics cinèfils, un record entranyable. Tot i que m'agrada molt el cinema de Welles en general i que no puc deixar d'acceptar que ens va llegar diverses obres mestres, jo he de reconèixer que la pel·lícula que prefereixo és The third man (El tercer home), en la qual només hi va participar com actor. Està basada en la novel·la homònima de Graham Greene i dirigida l'any 1949 per Carol Reed. L'escena de la persecució del malvat Harry Lime (Welles) a través de les clavegueres de Viena em sembla antològica.

El cas és que un dels èxits de la pel·lícula consistí en l'encert de la seva magnífica banda sonora, composta per Anton Karas. I aquí és on jo volia arribar, perquè, a casa meva, la música d'El tercer home posseeix una història peculiar.

La meva filla Mireia, que ara ja és una dona, comptava tan sols 9 mesos quan un dia que plorava a cor què vols va sentir a la televisió aquesta tonada. La criatura, amb els pulmons ben expandits i la carona plena de llàgrimes, va callar en sec. La seva mirada va dirigir-se lentament cap el televisor i, embadalida, va restar en suspens per uns moments. Tot seguit, com si algú li hagués donat corda, va començar a ballar amunt i avall, amunt i avall, com una molla.

Nosaltres, pares joves però previsors, vam córrer a enregistrar en el nostre flamant vídeo (un estri d'última generació, un Sony Betamax) la pel·lícula en qüestió. No debades era un títol que ens agradava moltíssim! Tanmateix, cal reconèixer que les nostres intencions no eren tan transparents. Poc tenien a veure amb qüestions cinèfiles i motivacions culturals.

Perquè... endevineu quina sintonia vam usar a partir d'aquell moment per fer callar la nena?

Doncs sí. La banda sonora d'El tercer home. I us he de dir, benvolguts cinèfils, que no fallava mai.

Avui, 10 d'octubre de 2010, un record emocionat per a Orson Welles (1915-1985). Dencansi en pau.

SITGES Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya

Avui arrenca la 43 edició del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges, que se celebra del 7 al 17 d'octubre.

Com sabeu, cinèfils, es tracta d'un dels més acreditats festivals del món pel que fa al gènere fantàstic i de terror (per no dir el més acreditat).

Enguany, tal com palesa l'inquietant cartell anunciador, es ret homenatge a la pel·lícula de Stanley Kubrick El resplandor, que compleix 30 anys.

El racó de l'Anna vol anunciar-vos que, com ja vam aconseguir l'any passat, l'Elies Villalonga hi assistirà en qualitat de corresponsal del nostre bloc. Per tant, esperem amb delit la seva crònica i les seves fotos.

Mentre ens esperem, cinèfils, rebeu una salutació ben cordial.

CINEMA EN MAJÚSCULES. AVUI: Farenheit 451

Farenheit 451 és el títol d’una novel·la de 1953 escrita per Ray Bradbury, autor nord-americà nascut a Waukegan (Illinois) l’agost de 1920. Molt conegut per la seva literatura fantàstica i de ciència ficció, Bradbury destaca tant en la narrativa breu, amb reculls de relats tan emblemàtics com Cròniques marcianes i L’home il·lustrat, com en la novel·la, on hi trobem títols que a hores d’ara ja podem considerar universals. Entre ells, el mateix que avui tenim entre mans, Farenheit 451.
Farenheit 451 és una obra futurista i inquietant que se situa dins del grup de les distòpies (utopies negatives) a l’estil de 1984 de George Orwell o d'Un món feliç, d’Aldous Huxley. Amb elles, té en comú la plasmació d’una societat anòmala i sense llibertat, on l’Estat manté un alt nivell d’intervencionisme per tal de controlar el pensament de la població. En aquest cas, la intervenció es concreta en la persecució incansable i sense excepcions dels llibres i dels seus defensors.
L’any 1966, sota l’eximia direcció de François Truffaut, va aparèixer el film, de producció anglesa. Va esdevenir un gran èxit, fins el punt que actualment està considerat com un dels títols de culte de la ciència ficció. Val a dir que, evidentment, tant la novel·la com la pel·lícula representen molt més que un simple producte d’entreteniment a l’estil de moltes de les obres del gènere. Es tracta d’una compromesa i intel·ligentíssima reflexió al voltant de l’home modern (situem-nos en la meitat del segle passat, en plena Guerra Freda) i de l’esdevenidor cap el qual caminava (o camina) la nostra societat.
Podeu imaginar-vos el malestar d’una persona com jo, que viu immersa –per vocació, per feina, per plaer, per convenciment, per amor– en el món de la literatura. Al llarg del visionat de la pel·lícula, he sentit un pregon calfred que recorria de dalt a baix la meva columna vertebral. La sensació colpidora i desestabilitzadora no m’ha abandonat en cap moment. De fet, continua burxant-me ara mateix, mentre escric aquest article. La visió de la crema dels llibres (sempre m’ha passat: recordo ara títols com Àgora o El nom de la rosa, on sengles biblioteques són destruïdes) m’ha generat un dolor profund.
A Farenheit 451 els bombers no són un cos públic destinat a ajudar els ciutadans, rescatar gats dels arbres, salvar vides i apagar incendis. Res més allunyat de la realitat. La seva comesa principal consisteix, com si d’un cos policial es tractés, en buscar els infractors de la llei imposada per l’Estat censurador: la gent que amaga llibres, la gent que llegeix. Els bombers no apaguen focs, els provoquen. Cerquen els llibres de manera frenètica i despietada. Quan els troben, els amunteguen i els cremen públicament, a la vista de tothom. El títol, Fahrenheit 451, fa referència precisament a la temperatura (equivalent a 233ºC) a la qual el paper s’inflama i crema.
És veritat que abans els bombers apagaven focs?– pregunta amb estranyesa, en una seqüència de diàleg prou entenedor, una de les protagonistes. La noia no coneix aquesta realitat. No ho pot concebre. Per a ella, en una societat on les cases són totalment ignífugues, els bombers han esdevingut els experts en provocar incendis, no en sufocar-los.

Farenheit 451 constitueix una denúncia de l’intervencionisme de la cúpula totpoderosa que, des de l’ombra, dirigeix el destí del món. El poder establert nega la individualitat i preconitza l’hedonisme a ultrança. Que la gent es distregui, que no es preocupi ni es plantegi interrogants, que no intenti saber. Que la gent no pensi. L’Estat subministra als ciutadans innumerables píndoles de mil colors per tal que estiguin contents, detall que m’ha recordat les dosis de soma que prenien els personatges de Huxley a Un món feliç. La desinformació és total, les guerres se silencien, les dones no es plantegen on són els seus marits quan marxen de viatge. Ni tan sols no qüestionen el motiu de la seva mort en el cas que, en algunes d’aquestes guerres “inexistents”, desapareguin per sempre. Al contrari: accepten de bon grat qualsevol explicació oficial, per recurrent i inversemblant que resulti. La tecnologia envaeix els espais privats i públics; la uniformitat esdevé total. Les cases tenen un telèfon damunt de cada moble. La màxima diversió de la població consisteix en interaccionar de manera dirigida amb les pantalles de televisió que presideixen els racons de totes les llars.
Priva la fal·làcia d’una imatge irreal i idíl·lica creada pels dominadors, que titllen d’“insociables” els defensors de la literatura. Els còmics que s’imprimeixen només tenen vinyetes il·lustrades, sense diàlegs. Les paraules representen un greu perill. Un perill que desestabilitza, que fa trontollar l’ordre establert. Els llibres són concebuts com un terrible enemic. No aconsegueixen altra cosa que generar idees noves, pensaments, inquietuds, neguits, evolucions. L’Estat totalitari considera que “els llibres no diuen res”, que “les biografies són vides d’homes morts que sustenten la vanitat” o que “la filosofia encara és pitjor que les novel·les perquè cada teoria filosòfica sosté punts de vista diferents”. Els veïns es delaten sense remordiments els uns als altres per tal de mantenir el suposat estat de beatitud. La cultura ha estat anihilada i, amb ella, la llibertat.
L’argument volta entorn del personatge de Montag, un dels cremadors de llibres, ben considerat a la feina i amb un futur professional prometedor. Tanmateix, quan coneix una dona que el sacseja amb preguntes pertorbadores, cau en una crisi de replantejament personal. I comença a guardar llibres. I comença a llegir. En iniciar-se en la lectura, mentre desgrana amb veu vacil·lant les primeres pàgines de David Cooperfield, sent com s’obre davant seu la bellesa del món perdut. La veritat de la història de l’espècie humana, d’una realitat artística i cultural que li han negat impunement. Tremolant de por i d’emoció, s’adona de la gran infelicitat d’aquella societat lineal i emmudida en la qual es troba. Comprèn extasiat que “els llibres tenen vida, em parlen” i que “darrere de cada llibre, hi ha un home”.
La pel·lícula té moments extraordinàriament lúcids, com la seqüència en què Montag està consultant una enciclopèdia i llegeix l’entrada del mot “rinoceront”. No sap què és, ningú no li ha ensenyat. En desaparèixer la coneixença d’un mot, desapareix també la realitat que designa.
O quan, en unes golfes plenes de mobles vells, ell i la seva acompanyant descobreixen un balancí.
-Saps què és això?- pregunta ella.
-No, no ho havia vist mai.
-Es diu “balancí”. M’han explicat que abans, ja fa molt temps, la gent sortia a la porta de casa seva, s’hi asseia tranquil·lament i passava l’estona xerrant amb els veïns i amb la gent que passejava pel carrer.
Quan Montag copsa la tràgica situació social, li resulta quasi impossible no descobrir-se. Gairebé no sap com dissimular la seva evolució personal. Només vol llegir, devorar literatura. Viu la terrible experiència d’haver de participar en el descobriment i la destrucció d’una esplèndida biblioteca clandestina. Allà, enmig de la muntanya de llibres que crepiten entre les flames, la dona de la casa s’autoimmola, triomfant i victoriosa. Com una nova Joana d’Arc que no vol renunciar a les seves creences, el personatge mor cruelment mentre l’espectador també assisteix, astorat, a la desaparició esfereïdora de milers de títols de la literatura i del saber universal.
Flaubert, Cervantes, Shakespeare, Aristòtil, Austen, Carroll, Orwell, Proust, Schopenhauer, Dickens, Swift, Nabokov, Brontë, Tolstoi, Balzac, Defoe, Twain, Nietzsche, Melville, Allan Poe, Wilde, Molière, Stevenson, Genet... la llista d’autors i d’obres que hi apareixen és tan llarga que quasi podria ocupar la totalitat d’aquest article.
El succés marca definitivament l’actitud de Montag, que entra en contacte amb la resistència clandestina a través de la noia que, des de l’inici de la història, havia intuït que ell podia canviar, que ell podia esdevenir un nou aliat. Després de la descoberta de la biblioteca, els fets es desencadenen precipitadament. Montag, delatat per la seva pròpia esposa (absolutament fidel al sistema), ja no pot –ni vol– continuar amb la gran mentida. No intenta negar la seva condició de defensor de la paraula. Perseguit pels bombers, antics companys, es veu obligat a fugir.
El desenllaç de l’obra és absolutament colpidor. Els homes i les dones de la resistència s’amaguen pels boscos, en indrets incòmodes, en cabanes aïllades, en la boira i el fred. Viuen en petits grups apartats del món. Ja no importen com a individus. Han renunciat a tot. Han perdut el seu nom. Carreguen sobre llurs espatlles una responsabilitat immensa: han esdevingut els guardians del coneixement humà. Cadascun ha adoptat orgullosament un nom que el distingeix: el títol d’una obra literària universal. Ja no són només persones. Són els homes-llibre. Atresoren en la seva memòria el conjunt del saber i de la literatura de tots els temps, que transmeten de generació en generació. És magnífic veure com un oncle a punt de morir traspassa al seu nebot, encara un nen, les paraules exactes del llibre que preserva. La seqüència que clou la pel·lícula resulta així mateix fortament estremidora. Centenars d’homes i dones anònims, perduts en la boira, caminant sense rumb i repetint incansablement els mots dels llibres, un cop rere un altre, per tal de no oblidar-los mai.
L’al·legoria distòpica no té un to críptic a Farenheit 451. L’espectador en cap moment no sent cap dubte en relació amb el missatge que la pel·lícula pretén transmetre. Tanmateix, aquesta circumstància no afecta el resultat. Malgrat els anys transcorreguts, continua essent d’una rabiosa vigència.
Que ningú no esperi trobar a Farenheit 451 efectes especials o muntatges típics de la ciència ficció. La pel·lícula data de 1966 i aquest fet resulta prou evident. Tanmateix, aquesta no és l’única raó. Queda clar el poc interès de Truffaut en reproduir la imatge futurista tòpica, amb un món fantàstic farcit de robots i de taxis voladors. Hauria estat un error i una distracció de la fita principal. En aquest sentit, no hi ha concessions a la comercialitat, característica d’altra banda inherent a l’estètica cinematogràfica de la nouvelle vague. Allò que importa a Farenheit 451 és el contingut: obrir els ulls de l’espectador (com Bradbury volia fer amb el lector) davant de dues circumstàncies que, no per procedir d’una ficció imaginativa, perden la seva referència real.
La primera, l’existència d’una censura fèrria que la humanitat arrossega, en major o menor grau, al llarg de la seva història. El foc n’és un símbol. El foc destructiu i devastador que durant segles s’ha utilitzat per esborrar allò que, des del poder, no convenia conservar.
La segona, la meravella que representa la creació humana. La força de la cultura, de l’escriptura, de l’art. El poder, sempre temut pels dominadors, de la paraula.
Farenheit 451 és un cant punyent i ferm a la potència de la veu de l’home. Una oda al valor de la creativitat, al tresor que estem obligats a preservar i transmetre. Un homenatge a la literatura i a tots aquells narradors, filòsofs, poetes, dramaturgs, pensadors, científics, investigadors, matemàtics, físics, artistes... que han configurat i configuren el passat, el present i el futur de la humanitat. Que donen forma, per sempre, al nostre patrimoni universal.

Fitxa tècnica

Títol original: Fahrenheit 451
Any: 1966
Direcció: François Truffaut
Producció: Lewis M. Allen
Guió: François Truffaut i Jean-Louis Richard
Direcció de fotografia: Nicolas Roeg
Música: Bernard Herrmann
Intèrprets: Oskar Werner, Julie Christie, Cyril Cusack, Anton Diffring, Jeremy Spenser, Bee Duffell, Alex Scott, Michael Balfour.

Moltes gràcies, cinèfils

El racó de l'Anna vol agrair a tots els cinèfils que persevereu en visitar-nos l'esforç en les votacions d'aquest estiu per a la tercera edició del Premis Blocs Catalunya.

Tot i no haver guanyat, el gran repte és continuar dia a dia i, sobretot, gaudir intensament de la nostra passió, el cinema.

Milers de gràcies, amics.