dijous, 15 d’octubre del 2009

SITGES I KUBRICK


La segona corresponsal a Sitges d'El racó de l'Anna, Aurèlia Pessarrodona, ens envia una magnífica crònica sobre la seva visita al Festival i sobre el seu visionat de la versió remasteritzada d'una de les pel·lícules més conegudes i lloades de Kubrick.

Sense més, aquest bloc us ofereix la possibilitat de llegir-la. Intel·ligent i profunda, la crítica de l'Aurèlia us encantarà.


Expremuda sitgetana de A Clockwork Orange i de Malcolm McDowell


El meu primer escrit en aquest bloc de cinema pretén ampliar, des del meu personal punt de vista, les aportacions que ja féu l’Elies sobre el Festival de Cinema Fantàstic i de Terror de Sitges 2009. Jo, que mai a la meva vida havia anat a aquest festival, ho vaig fer el passat dia 2 d’octubre per la curiositat d’assistir a l’estrena de la versió digital remasteritzada d’una de les meves pel·lícules preferides, A Clockwork Orange (1971) de Kubrick, en ocasió dels 10 anys de la seva mort. I haig de confessar que la vetllada no em decebé en absolut: en un lloc tan fantàstic —mai millor dit!— com l’Auditori de l’Hotel Melià de Sitges vaig poder gaudir de la neteja de cara que han fet a aquesta obra mestra. Després vam presenciar un entretingut postscreening amb el protagonista, Malcolm McDowell, i el productor de la pel·lícula, Jan Harlan, durant el qual un Alex DeLarge d’uns seixanta anys va entonar el I’m singing in the rain per als assistents; un final memorable.
Cal dir alguna cosa sobre A Clockwork Orange? Realment, em sembla absurd fer-ne cap crítica a aquestes alçades. Només m’agradaria comentar que, després d’haver-la videat —Déu meu, l’argot dels droogs s’enganxa!— trobo que segueix tan vigent com el primer dia, o fins i tot més. Certament, l’estètica pop futurista i kitsch d’inicis dels setanta i el llenguatge dels droogs són inversemblants, però li donen un toc irreal que ajuda al públic actual a distanciar-lo de la tremenda història que s’explica. És potser per això que actualment es veu més com a “comèdia negra” que de la manera susceptible que es va rebre a l’època; de fet, al postscreening McDowell va comentar que troba fascinant que el públic actual rigui de certes quines escenes, cosa que mostra que avui en dia s’entén millor que a l’època de l’estrena.
A més d’això, l’obra presenta elements ètics i estètics atemporals que la fan una obra mestra molt vigent. Les escenes violentes de la primera part són realment obres d’art gràcies a la música, la fotografia i la posada en escena. Per exemple, trobo fascinant com Kubrick aconsegueix que l’escena en què Alex traïciona als seus companys tirant-los a la piscina —amb l’obertura de La gazza ladra de Rossini de fons— sigui veritablement bella malgrat tractar-se d’un moment de violència gratuïta i mesquina. D’altra banda, la segona part —el tractament Ludovico i les seves conseqüències—, fa reflexionar sobre diversos aspectes ètics i polítics relacionats amb la llibertat humana. Després de tot plegat un no pot sortir indiferent del cinema; i us convido a que ho comproveu a partir del 23 d’octubre, dia en que tant aquesta versió remasteritzada com l’anterior tornaran a estar als cines. ¡De fenónemos!


Homenatges al “droog” Malcolm McDowell

En aquesta edició del Festival de Sitges, i aprofitant l’estrena de la remasterització d’A Clockwork Orange, s’han fet diversos homenatges al seu protagonista, Malcolm McDowell, qui també ha treballat en altres pel·lícules del gènere fantàstic com Cat People (1982) i, més recentment, Halloween (2007). El dia de la inauguración se li concedí el Premi Honorífic del Festival i a l’endemà a la tarda també projectaren el documental sobre la seva carrera O Lucky Malcolm, amb postscreening del director, Jan Harlan.
Aquest McDowell és certament un paio curiós: un actor de carrera molt irregular, encasellat injustament en papers de dolent fent moltes pel·lícules d’ínfima qualitat —tret d’honroses excepcions— però sempre traspuant un innegable talent dramàtic. Després d’haver vist el documental penso que el principal problema de la irregular trajectòria de McDowell fou haver brodat un paper tan carismàtic com el d’Alex DeLarge tot just a l’inici de la seva carrera cinematogràfica i, potser, no haver-la sabut —o pogut— conduir correctamente després. Kubrick va descobrir McDowell en If… (1969), la primera de les tres col·laboracions que féu amb el seu altre gran mentor, el director anglès Linsay Anderson —les altres dues són O Lucky Man (1973) i Britannia Hospital (1982)—, on interpreta un col·legial rebel, idealista i violentament revolucionari. Després de veure If…, a Kubrick no li quedà cap dubte de que el cap de la colla d’ultraviolents havia de ser aquell noi de mirada intensa, somriure burleta i nas arrogant. Fou la millor decisió, tan bona que McDowell ha quedat sempre associat al droog Alex DeLarge, malgrat les benintencionades col·laboracions amb Anderson. De fet, al documental McDowell comenta que el seu període àlgid queda emmarcat, d’una manera molt metafòrica, entre dues grans “bufetades” literals: la que li va clavar la seva companya de càsting a la prova per a If…, que li obrí una prometedora carrera cinematogràfica; i la que el propi Anderson li dóna al final de O Lucky Man, memorable escena en què convida als empanats a reaccionar davant de les injustícies.
El que no sé és si McDowell va saber reaccionar. Segons ell mateix, el seu principal escull fou que per obrir-se camí a Hollywood hagué de començar de zero; i, de fet, penso que el seu debut hollywoodenc amb Time After Time (1979) hauria pogut servir per reconduir la seva carrera mostrant altres facetes del seu ampli espectre actoral. Però aquell mateix any va protagonitzar una de les pel·lícules més infames de la història del cinema: el Calígula de Tinto Brass —que no he acabat de veure ni crec que ho faci mai; allà s’ha quedat, a la meitat—. La seva trajectòria posterior és llarguíssima, però amb pocs títols —per a mi— remarcables: potser Gangster No 1 (2000) o Evilenko (2004); i sembla que ha intervingut en una pel·lícula sobre Vivaldi que s’estrenarà el 2010 —evidentment, no me la penso perdre i espero que l’Anna Maria me la deixi ressenyar—. Quina llàstima que Kubrick no hagués tornat a treballar amb ell, com va fer amb altres actors! Què diferent hagués estat, per exemple, Barry Lindon si l’hagués protagonitzat McDowell en lloc de l’ensucrat Ryan O’Neal!
En qualsevol cas, benvinguts siguin els reconeixements per una feina tan ben feta, encara que d’això faci gairebé 40 anys. I benvinguda sigui la neteja de cara d’un film tan suggerent, rodó i ja clàssic com
A Clockwork Orange.

Aurèlia Pessarrodona, 15 d'octubre de 2009

5 comentaris:

Anna Maria V. ha dit...

Gràcies, Aurèlia. Evidentment, "El racó de l'Anna" estarà molt honrat que facis quan arribi el moment la crítica sobre la pel·lícula de Vivaldi.
Fins aviat.
Anna Maria

Elies ha dit...

M'ha agradat molt l'article. Espero que aquesta experiència a Sitges et faci repetir un altre any.
Felicitats!

Aurèlia ha dit...

Oh, gràcies!!!! Espero que es repeteixin ambdues coses: l'experiència sitgetana i les crítiques de cine :)
Sobretot gràcies per deixar-me aquest raconet del teu bloc, Anna!

Anna Maria Villalonga ha dit...

De res, ànima bessona meva. És un honor.

sukkus ha dit...

grandíssima peli l'obra de Kubrick, res estrany venint del meu director preferit :) Un plaer sempre revidear-la, així que caldrà veurà com ha quedat, tot i que se m'acumula la feina xD