dimarts, 6 d’octubre del 2009

SI LA COSA FUNCIONA


Bé, bé, bé, bé. Ha tornat. El meu Woody ha tornat.

Després del parèntesi de Vicky Cristina Barcelona, que no sé com definir (us remeto –per evitar esforços inútils a la meva neurona– a la crítica que vaig fer en aquest mateix bloc), el meu Woody Allen ja torna a ser aquí. No amb una pel·lícula que toqui temes nous i diferents, sinó amb un film on recupera les seves preocupacions de sempre. Per això m’encanta.

Si la cosa funciona és una obra intel·ligent i divertida, amb aquell humor personal i particular ple de sarcasme, ironia i frases enginyoses. Amb l’edat, el director novaiorquès es creix, de manera que no té pèls a la llengua per deixar anar tot el que pensa, per molt políticament incorrecte que sigui.

El protagonista és un misantrop madur que du a les esquenes un frustrat intent de suïcidi. Es tracta d’un geni, antic professor de física quàntica, nominat fins i tot al Premi Nobel. Despectiu, pessimista, maníac, obsessiu compulsiu, hipocondríac i mal educat, a causa de l’atzar (novament la pel·lícula es fa ressò d’aquesta circumstància del destí, com a Delictes i faltes, Match Point o El Somni de Cassandra) coneix una noieta d’un poble de Mississippi que s’ha escapat de casa. La noieta, els seus pares i els imponderables de la vida, canviaran l’existència de tots els personatges. No puc explicar res més, perquè, com sempre, el que vull és que aneu al cine. Tanmateix, us puc garantir que sortireu de la sala amb aquella sensació –que es prodiga tan poc i que no té preu– d’haver gaudit d’una estona distreta, profitosa i estimulant.

Woody Allen reflexiona en profunditat, a través d’un format de comèdia, sobre la condició humana. Em pregunto què hi diria Aristòtil si aixequés el cap de la tomba i s’adonés de la capacitat catàrtica del riure. Allen posa damunt la taula totes les xacres del món i de la societat americana en especial, amb una franquesa que, com he dit més amunt, amb el temps es revela cada cop més ferma (racisme, sexisme, homofòbia, violència gratuïta, pobresa, hipocresia, crueltat). Arremet contra l’associació del rifle, fa referència a la violència dels adolescents, a la manca de valors. No condescendeix amb res, però sempre ho encara de manera plaent per a l’espectador.

Torna a plantejar-se un munt d’interrogants al voltant de Déu, la seva existència i el paper de les religions: tots surten perdent sense remei. Les religions són malsanes i Déu no existeix. I, en cas que sí, què ha fet? Ha creat les flors, el mar, les muntanyes, el paisatge. En una paraula, és “decorador”. Hom diria que la idea del director és que la vida és un fàstic i que no val la pena. De fet, el seu protagonista intenta suïcidar-se dues vegades. Tanmateix, el seu cinisme sempre té contrapartides. La comèdia es resol amb un final feliç, però no perquè la vida ho sigui. La vida pot ser un fàstic, però cal aprofitar cada moment perquè, com ha dit Allen en altres ocasions, és l’únic que tenim (mentre dura).

Woody Allen entona un cant a la tolerància i al respecte envers els altres. Torna a aparèixer el seu amor per la cultura i la seva capacitat de mostrar-nos que l’home culte pot actuar “civilitzadament”. Recupera algun dels seus antics recursos: el protagonista es dirigeix directament al públic per explicar la seva història. Una interacció que és tan vella com la mateixa màscara de la comèdia, però que sempre (Annie Hall, Poderosa Afrodita) li ha donat bons resultats.

La pel·lícula només presenta un problema. En Woody Allen no hi surt. Deu haver considerat que ja té massa anys per fer el protagonista, però els seus incondicionals tenim clar que, malgrat l’edat, era un paper únicament i exclusivament a la seva mesura. I no és que l'alter ego que ha triat no ho faci bé (l’actor Larry David), sinó que, simplement, no és ell.

En fi, suposo que noteu la meva eufòria. Pot ser excessiva, però els ídols recuperats no tenen preu. Ah, i hem tornat a Nova York! Què més podíem demanar?

26 comentaris:

Aurèlia ha dit...

Com ja t'he comentat per una altra banda, m'alegra molt que hagi tornat l'Allen clàssic!!! I també amenaço amb una ressenya de la meva experiència sitgetana per complementar la de l'Elies. Pot ser divertit

Anna Maria Villalonga ha dit...

La teva amenaça és un desig per a mi. A veure si t'animes, que em fa molta il·lusió i a l'Elies també, perquè d'entrada jo li vaig dir que ja havies donat la conformitat.
Gràcies.

Elies ha dit...

Celebro que gaudeixis amb aquesta emoció de la nova estrena de l'Allen.
Visca el cinema, la cultura i les bones crítiques!

Anònim ha dit...

La teva crítica vessa de coneixement i reconeixement vers l'autor.
Com sempre, estimula el desig de veure el film, i, en el meu cas, ara encara més, ja que finalment he vist Match Point (m'ha agradat molt)i per sort (pel que sembla)encara no he pogut veure Vicky Cristina Barcelona.

SALUT A TOTS!

IO

Mireia Mora ha dit...

Jo aquesta tarda me'n vaig pitant al cine a veure la última del Woody Allen. Un cop vista prometo confrontar opinions en aquest fòrum, que sempre és una bona idea...!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies a tots. Espero opinions, evidentment.

Llaudal ha dit...

Aniré a veure-la immediatament. Sort que VCB va ser un parèntesi! A mi també m'encanta la seva sornegueria.
M'has fet adonar de moltes característiques de les seves pel.lis que jo només intuïa.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Me n'alegro, Narcís. Jo no considero que sigui una obra mestra com Match Point, però està força bé i sobretot recupera, com dic, l'Allen de sempre.

Mireia Mora ha dit...

Comparteixo amb tu que en Woody Allen ha tornat. Ha tornat a recuperar les seves fórmules pròpies, que tant ens agraden als seus seguidors cinèfils i ha recuperat el decorat de la seva vida: NYC.

A mi aquest film m'ha reconciliat una mica amb la vida en general. serà perquè estic passant un moment especialment sensible, però comparteixo amb ell el prisma de què les coses s'han de viure mentre funcionen i que quan han deixat de rutllar, millor tirar-se per la finestra, per veure què ens depara el destí.

La trama divertida i els diàlegs, com de costum, d'un àcid estrident i brillant, que et fan no desconnectar ni un segon del què succeeix a la pantalla.

Per cert, molt recomanable la versió origina del film, ja que els accents dels personatges del sud són impecables.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Sabia que t'agradaria. Crec que tothom comparteix el tema de la reconciliació.
Els diàlegs, ja t'ho vaig dir, fantàstics. De fet, és una pel·lícula de diàlegs, com quasi totes.
Visca el Woody de sempre!

Josep Turiel ha dit...

Anna, creu-me, no m'ho passava tan bé des de feia molt. Gràcies, Sr. Allen

Anna Maria V. ha dit...

Doncs sí, Josep. Així és.
Gràcies. I que ens duri força!

Jordi Gomara (itaca2000) ha dit...

Ara venim del cinema i la meva dona i jo volíem veure aquest film precisament, però el nostre fill de 10 anys ens ha convençut que era més convenient veure G-Force de Walt Disney (em sembla que es diu així). Clar, evidentment W. Allen encara no és per ell, hi anirem un dia que estem sols. Pel que expliques és el tipus de pel·lícula de'n Woddy de les que m'agraden. Si bé en tinc les meves preferències (Annie Hall després de veure-la unes 20 vegades ja no és aquella pel·lícula que m'enamorava, el temps l'ha deixat una mica antiquada, i no pel tema, sinó per certs recursos que ja han quedat una mica fora d'ona), per exemple 'Ombres i boira' és de les meves debilitats, perquè hi explica meravellosament l'absurd de la vida, i com una persona pot arribar a estar sotmesa a una quantitat de pressions insuportables, i com al final no pot aconseguir l'amor que el salvarà i com déu ja no existeix prefereix escapar amb un truc de màgia del seu màgic ídol. Clar aquesta és de l'època on va patir la terrible crisi per la separació i quan ja va experimentar que les sortides religioses no eren allò més adequat, fins i tot els del Hare Krishna no són la solució (en la pel·lícula anterior, si no recordo malament). Ara seria llarg d'explicar la trajectòria d'Allen aquí buscant la solució a la vida, però 'Ombres i boira' i potser alguna altra van marcar un punt d'inflexió des de l'època fosca, sense sortides, Hanna i les seves germanes, Zelig, etcètera, buscant la sortida després en quelcom màgic, escapant del món simplement, per a reaparèixer el Woddy clàssic on la comèdia simplement és la sortida, per dir-ho ara d'alguna manera, i és que és evident que la mort de déu i les seves crisis passionals han marcat molt la seva obra. Uf! Explicar tot això ara en un simple comentari i utilitzant la memòria simplement se'm fa molt difícil. Malgrat tot, gràcies pel teu comentari sobre el film. Salutacions

Anna Maria Villalonga ha dit...

Bé, Jordi, crec que el que dius és cert, però jo crec que Allen sempre ha alternat les pel·lícules de tipus més humorístic i poc transcendents amb les que tenen més profunditat (o pretenen tenir-la). Això no vol dir que les més còmiques no deixin anar el seu ideari de vida i la seva visió del món, però no tenen tantes pretensions serioses com les altres. Evidentment, ara seria molt llarg. És per escriure una tesi doctoral i més.
Tanmateix, et diré que a mi m'agrada molt Hanna i les seves germanes,Poderosa Afrodita, Match Point, Misteriós assassinat a Manhattan, Manhattan, Annie Hall, Marits i mullers, etc. etc. I potser no m'entusiasmen tant les del tipus "September", on intenta emular Bergman.
Com veuràs, la meva tria és variada, perquè el Sr. Allen compleix finalitats diverses en moments diversos. També m'agraden, per entendren's, invents diferents com "Dies de ràdio", "Toma el dinero y corre" o "Tots diuen I love you". Sempre els hi trobo alguna cosa.
És veritat que, en alguns casos, recursos innovadors ja no ho són (el que dius d'Annie Hall), però tanmateix, continuen funcionant. I jo crec que l'art universal no caduca mai. Per això és universal.
Nota al peu: la meva filla anava a veure als 10, als 11 als 12, etc. les pel·lis del Woody i, com hauràs vist més amunt (és la Mireia que escriu), ara n'és una fan incondicional i el recorda amb absoluta felicitat.
Anna

Jordi Gomara (itaca2000) ha dit...

A mi m'agraden en general totes les pel·lícules d'Allen, de fet Allen, juntament amb Stanley Kubrik, Fellini, Julio Medem, etcètera, és el meu director preferit, però hi ha algunes que no acaben de satisfer-me del tot. Hi ha algunes memorables per mi (Annie Hall, malgrat el pas del temps, cosa que no li succeeix a 2001 d'en Kubrik que encara segueix tenint uns recursos que sorprenen, Manhattan, Match point, Misteriòs assassinat a Manhattan, Desmuntant Harry, La rosa porpra del Caire, La maledicció de l'escorpí de jade, fins i tot Vicky Cristina Barceloa i Cassandra Dream's, on la crítica s'hi cebat injustament; és evident que com li passa a Desmuntant Harry, són pel·lícules que s'ha de veure més d'una vegada per a adonar-se'n del se valor) Així mateix li passa a 'Ombres i boira' una immensa pel·lícula que ha passat desapercebuda i és brutalment genial en moltíssims aspectes (les patrulles de veïns, el destripador que recorre la ciutat a les fosques buscant víctimes, el moment on tothom "acosa" al protagonista al carrer mentre l'assassí també el busca per matar-ho, el recurs fellinià del circ, etcètera, seria una llista interminable. Reivindico 'Ombres i boira' al lloc que li correspon i no m'importa la crítica ni l'èxit de vendes. Salutacions

Anna Maria Villalonga ha dit...

Em sembla molt bé. A mi també m'agrada, tot i que no és la meva favorita. Però aquell ambient realment especial és fantàstic. En fi. Woody Allen forever, per què dir més!
Gràcies, Jordi.

Jordi Gomara (itaca2000) ha dit...

Sóc pesat però: http://jordiquimera.blogspot.com/2009/09/woody-allen-ombres-i-boira-shadows-and.html

Anna Maria Villalonga ha dit...

No, si jo la tinc a casa "Ombras i boira". Les tinc pràcticament totes. Potser me'n falta alguna, però pràcticament cap. Gràcies.

Jordi Gomara (itaca2000) ha dit...

L'enllaç que t'hi he posat tan sols és una crítica de la pel·lícula d'un altre blocaire com nosaltres que es diu Jordi Quimera :-) Salutacions, guapa

Anna Maria Villalonga ha dit...

Sí, ja ho he vist. Quan pugui m'ho miro, que ara mateix em resulta impossible. Gràcies.

sukkus ha dit...

Mica en mica et vaig agafant, avui l'he anada a veure. Tens raó que és el retorn al seu estil que l'ha fet més característic i que feia temps no explotava. Entretinguda amb humor intel.ligent, guió molt simplón amb bons diàlegs, en fi, com moltes pelis seves, no és cap obra mestra, però una cita anual amb un cinema superior a la mitjana, especialment en el gènere de la comèdia.
Bé, a veure quan faig la crítica, se'm comencen a acumular les pendents :P

Anna Maria Villalonga ha dit...

Sí, és això. No és cap obra mestra, però reconforta que torni a treure els seus temes típics i en el mateix entorn de sempre. D'altra banda, jo opino que els diàlegs són fantàstics i cada cop mès àcids.
Ah, i tens raó. De mica en mica ens anem posant al dia.

electra ha dit...

Èstructuralment és concèntrica: pq comença i acaba amb sengles escenes-acte metadiegètiques en què el públic esdevenim personatge (al bar, a la festa de cap d'any: tots! plegats).
Essencialment és còmica i un punt (o 2, 3) inversemblantment pujada de to. però hi escau ben i ben del tot.
i Anna: sí, Alen arremet contra els prejudicis socials des de la seva òptica i manera de fer tb típica i clàssica.
Però hi voldria afegir dos detalls que aquí en concret em deuen haver impactat pq em retornen a la ment vulgues que no vulgues:
a) El braçalet de boletes de colors que porta (recurrentment)la melody (personatge del tot pur i innocent que s'obre a l'experiència amb l'altra puresa no gens innocent sinó sàvia pel simple fet que de moment l'enriqueix i complementa);
b) L'escena en què boris es llança per la finestra en el seu (2n) intent de suïcidi. és sobtada, ràpida i impressionant pq, atès el tracte plenament còmic de l'obra, no te l'esperes. de seguida et recuperes, òbviament (cau sobre noia i gos, es lligarà amb la noia, etc.), però per un microinstant restes aterrit (almenys jo): és com si besllumessis l'autèntic fons tràgic de la condició humana, enmig d'una manera de prendre-s'ho ideal: oberta, afable, per sobre de tot vital.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Sí, sí, correcte. En relació amb el que dius de "inversemblantment pujada de to", segurament sí, però és que, en el fons, no deixa de ser una caricatura (amb aspecte de versemblança), però una caricatura (l'hipèrbole n'és part indestriable). Només cal pensar amb el paper de la mare, una pagesa que ve del Sud i mira en què es converteix.
Jo crec que l'Allen, és lògic, amb el temps es torna més explícit en la crítica i en el fet d'arrassar amb tot, sense arribar a perdre, però, el seu to d'esperança, que es reflecteix en aquesta escena final del grup tot ben avingut.
Sempre és fidel (o quasi sempre) a aquella seva màxima que diu no recordo en quina pel·lícula (podria ser Annie Hall o una d'aquesta època)de: la vida és una fàstic, però és l'únic que tenim, o sigui que més val aprofitar-la.
En fi, no deixa de ser una comèdia, ben àcida per una comèdia. És el tipus d'obra plenament seva en la qual s'hi manega més bé.

electra ha dit...

l'escena-flash en què es llança (teòricament per 2n cop) per la finestra hi fa la profunditat (tràgica, autèntica) a aquesta obra eminentment còmica i hiperbòlicament sostinguda del començament al final. de l'Allen.
i hi queda genial.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Sí, sí, també el recordo com un moment intens. Tens tota la raó.